diumenge, 31 d’agost de 2008

Ja hi som pel tros

No sé si és preocupant, però els dies previs a aquest dissabte els comptava com si m'hagués d'anar a casar. I, total, començava la lliga. Devia estar escrit en algun lloc que viuríem un dissabte extraordinari, una cosa que podies pensar que passaria però que t'ho prenies en conya. Com quan vas a comprar un "numbro dels cegos" (dialecte de nord enllà) i t'imagines a tu mateix mirant l'anunci de Caixa Penedès a la tele i el chyron que coincideix amb les números que tu tens impresos al cupó. Aquesta vegada, però, la loteria li va tocar de veritat al Girona. Ho va dir el míster, Raül Agné, al final del partit; tots els entrenadors es fan un guió de partit, però pot ser que et surti bé o que als cinc minuts se'n vagi tot a prendre pel cul. I va passar la primera cosa, i a més, la va fer factible un fitxatge fet amb fe gairebé religiosa pel mateix Agné; Jaume Duran, un nano de Banyoles que semblava que no sabia ni com celebrar el gol i que s'havia atipat que el Figueres, quan encara era el Figueres, el cedís.

L'altra cara del viatge a Vigo (obviaré detalls culinaris) és, sens dubte, el Celta. La imatge més frapant, per absurda però al mateix temps per reveladora, a la botiga del club. Venien samarretes que encara eren de l'última temporada de UEFA del Celta. Estaven rebregades (francament semblaven suades i tot), ficades en un cubell de fusta de qualsevol manera. Preu: 18 euros. Jo, que sóc un malalt d'aquestes coses, vaig estar temptat. Primer, el disseny de les samarretes (gust personal), em va començar a apartar. Però després ho va fer el fet de veure noms com els de Yago Yao, Velasco, Sergio o De Ridder impresos sobre el dorsal. Abans d'entrar a l'estadi i de veure un cartell en gallec on es reclamava la construcció d'un nou Balaídos, la decadència del gran Celta m'havia caigut a sobre com una onada a les illes Cies.

PD: Aquest post va dedicat a Harvester of Sorrow, que l'ha sol·licitat.

5 comentaris:

Harvester Of Sorrow ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Harvester Of Sorrow ha dit...

Esperem que això del Girona sigui la tònica habitual de la temporada, i no un "xurro" dels "cegos".

No hi ha res més cruel a l'hora de reflectir els fracassos en el món del futbol que les samarretes de temporades anteriors. Jo mateix em vaig gastar un caleram indecent, ja fa uns quants anys, per regalar al meu cosí la del Barça de Riquelme. Cinc mesos després, el nen ja no se la volia posar, perquè els seus amics se n'en reien.

Els dorsals fixos i el canvi d'indumentària cada temporada han estat un gran invent per recaptar calers als clubs. Però també tenen un problema: com les hemeroteques, ni obliden ni perdonen errors. Dissenys horteres i noms de fracassats queden units per sempre, formant una ferida mal tancada que, com a molt, s'intenta amagar a una galleda de rebaixes.

oriolvidal ha dit...

Ostres, gran article, especialment pel que fa a la revelació de les pors personals i, no cal dir-ho, a la decadència celtiña.

Alguns (pocs) pensen que des que el nom dels jugadors apareix a les samarretes hem començat a perdre l'oremus. La suposada estrella que està de pas sobre l'escut etern. Potser tenen raó.

Sobre els dissenys, és com tot. Les dècades cauen una sobre l'altra i foten mal. Ahir vaig estar en un bar on hi havia penjada una samarreta Kappa del Barça de bàsquet: la de la polèmica franja blanca. En els 90's allò era la revolució... avui dia, EL BOCHORNO.

oriolvidal ha dit...

Ostres, que he llegit els dos articles de cop i he fet una "Ferran Adrià fussion" en l'anterior comentari!

Bé, tant és: visca el Girona i els seus miracles! Visca el futbol essencial!

Jerry ha dit...

Ja la tinc (veure primer post)!!!