dimarts, 30 de setembre de 2008

Pericos i culés...

L'apagada de Barcelona, el caos a les infrastructures, la classe política... i el derbi. Està clar que en aquest país s'ha instal·lat un costum de projectar a l'exterior la nostra pitjor imatge ignorant la honradesa dels milions de treballadors d'aquest país que dia a dia lluiten per tirar endavant.

La principal conclusió és que havia de ser un derbi modèlic, un exemple de com preparar un partit de la màxima rivalitat per convertir-lo en una festa del futbol, com fa anys que saben preparar nord enllà. I la realitat va ser una altra. Per una banda, un grup de gamberros de poble vestits amb la samarreta del Barcelona va estar a punt de provocar una tragèdia llançant bengales a un sector de la graderia ocupat unànimement per aficionats de l'Espanyol. Però també és cert que, per l'altra, els seguidors més apassionats de l'equip blanc-i-blau van perdre una excel·lent oportunitat de guanyar adeptes, de deixar clar que estan contra la violència, de donar una demostració de seny, i al crit de "invasión invasión" van abraonar-se sobre les tanques que separen la graderia del tartan de l'Olímpic, fins que les van trencar. Així doncs, per començar, va quedar clar que els dos equips catalans que competeixen a la Primera Divisió espanyola tenen dins la seva massa social grups d'indesitjables que, en qualsevol moment, poden fer que l'experiència d'anar a veure un partit en família i en pau es converteixi en una desgràcia. Per sort, el Barcelona ha actuat decididament contra aquesta xusma i les intimidacions dels violents són, cada cop més, història al recinte blaugrana. És de les poques coses que se li poden aplaudir al president del Barcelona.

Però el mateix president, i el seu homòleg espanyolista, van acabar efectuant el ridícul més espantós davant de les càmeres de televisió al final del partit. "I tu, més" era la consigna. Mentre un deia que el merder l'havien iniciat uns aficionats que no eren de l'Espanyol, l'altre deixava clar que al seu camp no hi entraven els violents i que la culpa era del club periquito. És a dir, en lloc de plantar cara, sortir com el que teòricament han de ser (dos senyors), demanar disculpes i posar-se a treballar perquè no passés mai més, els dos presidents van escenificar una discussió de pati de col·legi. Per no parlar d'una intervenció de jutjat de guàrdia del director general de l'Espanyol: "a veure si per una vegada els mitjans de comunicació expliqueu la veritat", tot un exemple de respecte i democràcia.

Pel que fa als jugadors, que els súperprofessionals de la Primera Divisió (almenys l'espanyola) i concretament els del Barcelona viuen en un núvol absolutament aliens al terra que trepitgen ho va demostrar el "gag" de les celebracions. Com que viuen en una vitrina, i no es deixen ni tocar (i aviat ni veure, com es va demostrar en l'arribada a Gijón), ja no saben distingir quins són els aficionats honrats, els que fan racó per pagar-se el carnet i la localitat, els que encara mantenen una admiració sana i neta per uns jugadors que s'han fet seus, dels que entenen l'afició pels colors blau i grana amb un concepte diferent; el grana de la sang i el blau de les camises feixistes.

I, per acabar, el paper del cos policial que havia de vetllar per la seguretat a l'estadi. En els esports més calents, com l'hoquei sobre patins, cada cop trobareu més gent del seu entorn, i precisament gens sospitoses de tendències espanyolistes, que troben a faltar el cos que hi havia anteriorment. Et diuen: més mà esquerra, més discreció i, en alguns casos, fins i tot, més integració en la petita societat en què treballaven. I, sobretot, més efectivitat. Al davant, un cos de policia de pel·lícula americana de sèrie B: escandalosos, fatxendes, gens pròxims i en molts casos, amb una actitud funcionarial absolutament oposada a l'efectivitat i a la protecció de la població, que al cap i a la fi és la seva feina. Eficaços i implacables amb el trànsit i amb els conductors que van a 81 en una zona limitada a 80, però ridículs dissabte passat. Quantes vegades haurem sentit la frase "s'ha presentat per fer oposicions d'això perquè és una feina segura" en gent del nostre entorn, referida a gent que coneixem i que mai hauries pensat que podrien fer aquesta feina. Sempre hi ha excepcions (i les he comprovades personalment) però amb els anys semblen que són les que confirmen la regla. Deixeu-me acabar amb un petit exemple. Els sogres d'un company tenen un restaurant a Castelldefels, població que malauradament només arrossega desgràcies: seu del Miapuesta Castelldefels fins l'any passat, ha passat de ser coneguda pel "neng de Castefa" a ser coneguda per haver-se convertit en el paradís de les màfies russes i kosovars. Aquest restaurant ha patit quatre cops el robatori per part d'assaltants que, segons tots els indicis, són kosovars. Un cop denunciats els fets, m'assegura que la resposta per part dels efectius policials és que saben qui són els lladres, però que són molt perillosos, i van armats amb metralladores, i clar, seria una intervenció molt perillosa, que podria acabar amb morts. Quan m'ho va explicar, la sensació que em va envair era estranya, molt estranya.

Tornant al futbol, em fa patir que en el futbol que a mi m'agrada comencen a aparèixer cèl·lules que representen aquests comportaments en uns clubs que fins ara han estat absolutament pacífics, i que espero que ho continuïn sent, tapiant la porta d'entrada a qualsevol escòria. Animar sí, amb passió també, però la merda de pericos i culers, ni a Girona ni a Tarragona ni enlloc més.

PD: Edito perquè després de visitar el bloc de l'Àlex Santos es veu una foto en què es demostra que el capità de l'Espanyol també celebra el gol del seu equip mirant cap a la facció més indesitjable dels seus seguidors. "Una nova manera de veure el futbol... que està canviant", diu l'eslògan de l'Espanyol. De veritat? Jo confio que sí. Almenys per l'honradíssima gent que hi treballa i de la qual, quan vulgueu, us puc dir noms i cognoms.

2 comentaris:

oriolvidal ha dit...

Crítica necessària, amic. Coincideixo fil per randa amb el que dius.

Malgrat totes les circumstàncies penoses que envolten el nostre futbol, era d'esperar una policia eficient i gens contemplativa davant la delinqüència i el patiment de les seves víctimes. Aquí, el detonant de tot van ser els Boixos i acompanyants (dedueixo que si un és soci del Barça, no és boixo, no?).

El més trist del cas és que ha estat un cas de reincidència increïble, calcat al de l'any passat. L'immobilisme a l'hora de reprimir va derivar en la resposta airada del públic i l'aprofitament dels que volen sempre armar merder. Però la llavor ha estat una policia irresponsable. I aquest és un pecat que no ens podem permetre.

Com ja he explicat al bloc del mateix Àlex Santos, la foto en qüestió amb aquell peu de foto suposa UNA EVIDENT MANIPULACIÓ de la realitat: els brigadas no estan davant d'on estan els jugadors i veient qualsevol video del partit es pot comprovar. Ell diu que ha fet un exercici "de forçar la mirada". Bé, donc no la forcem tant, que acabarem estràbics... i molts ja carreguem amb moltes dioptries a sobre.

Ho han fet altres vegades? Sí. Però no recordo que ho fessin just després que la gentussa perica llancés bengales sobre els aficionats rivals i quan la tensió al terreny de joc havia provocat uns fets lamentables. Em semblen celebracions reprovables, però en cap cas comparables. Va faltar seny als jugadors del Barça, i punt, un altre dia estaran més afortunats. Tampoc entrarem aquí al "i tu més" dels presidents, no?

Jerry ha dit...

No, Uri, evidentment que no hi entrarem. No ens hem de rebaixar al nivell que estan mostrant un i altre; paradoxalment el més alt a nivell esportiu, quan és el més baix a nivell... personal, diguéssim. Vaig llegir la rèplica que li vas fer a l'Àlex Santos al seu bloc i em sembla correcta, simplement volia i vull expressar que espero que l'Espanyol no caigui en temptacions.

A vegades, un escriu a raig i dóna voltes sobre un mateix tema sense anar a l'arrel. Tu hi has anat de cap; la llavor de tot plegat ve d'una policia irresponsable. I no ens ho podem permetre.