dilluns, 15 de setembre de 2008

Que no us "embauquin"

El que més m'ha agradat del cap de setmana futbolístic que hem deixat enrere és el nom d'alguns jugadors que han destacat en la jornada de Primera. Jonathan Pereira, Juan Carlos Moreno, Barkero. Jugadors que la temporada passada jugaven en aquest plaent anonimat de la Segona. Plaent perquè, per a qui escriu, és més gran la satisfacció de poder dir "aquest ens n'hem fet un fart de veure'l jugar la temporada passada i ja sabíem que faria això" que no pas la que experimenten els seguidors de Primera quan, amb les primeres calors, torna el hit de cada any: "A Segunda oé, a Segunda oé".

Un company de feina que va assistir a l'amistós Manchester United- Espanyol d'aquest estiu em va portar d'Anglaterra un llibre interessant. A "The Busby Babes" es reuneixen les biografies dels jugadors d'aquell memorable equip escapçat per un tràgic accident aeri a Munic, el 1958. Però en el mateix llibre també s'hi recullen textos dels seguidors que mantenien durant dècades la seva fidelitat cap al United en el moment de la publicació del llibre. La frase d'un d'ells és demolidora: "Abans, estàvem molt més a prop dels futbolistes perquè pertanyien, com nosaltres, a la classe treballadora. Eren obrers com nosaltres i els més joves, abans de tenir una fitxa professional, compaginaven el futbol amb una feina, sovint de mecànic o de ferrer. Ara és impossible que existeixi aquesta identificació perquè amb el que cobren, lògicament, els futbolistes ja no formen part de la classe treballadora". Afegeixo jo, els de Primera, és clar. Al futbol que a mi m'agrada, com sabeu, continua havent-hi futbolistes que es tanquen als vestidors perquè no cobren i no poden arribar a final de mes. Es troben, com nosaltres, amb personatges sinistres, gestors nefastos o antres on pot haver-hi tres o quatre "manadors" per cada "manat". Per desgràcia, lògicament.

Aquí passa ben bé el mateix. Els jugadors dels grans clubs de Primera Divisió s'han convertit en icones, estrelles, símbols, poseu-li qualsevol nom però entre tots, mitjans de comunicació inclosos i sobretot, els han convertit en éssers televisius, en personatges gairebé de ficció. Van envoltats de seguretat, només se'ls pot veure darrere de tanques i cordons policials, compareixen davant els mitjans de comunicació amb comptagotes i amb un ordre reguladíssim pel club. I, a més, eviten el contacte amb el públic. L'exemple més flagrant l'hem tingut fa pocs dies amb la "plantada" del Barcelona a la semifinal de la Copa Catalunya. Possiblement Guardiola tenia raó en no voler arriscar i no fer jugar el primer equip sobre la gespa artificial de la Devesa (gespa, per cert, homologada per la FIFA i sobre la qual l'Espanyol hi va jugar un partit a la pretemporada, a la ciutat holandesa de Volendam). Però no fer pujar a l'autocar cap a la Ràpita els cinc jugadors del primer equip que hi havia disponibles, perquè els seguidors barcelonistes puguessin veure'ls de prop, tocar-los, saludar-los, demanar-los un autògraf, és de jutjat de guàrdia. Amb el que cobren, per l'amor de Déu, no em diguin que no poden anar una nit a un camp de Tercera on els esperen amb els braços oberts per fer quatre gargots i fer feliços per uns instants un munt de gent. La mare que els va parir.

Però és que ja fa temps que el futbol espanyol està anant per un camí, entenc, totalment erroni. A Anglaterra (un exemple, un model, un somni), el contacte dels jugadors amb els seguidors també està limitat, però almenys aquests jugadors participen periòdicament en activitats "socials". Visiten escoles, participen en programes de beneficència, presten la seva imatge per donar un cop de mà a qui ho necessita, i sempre amb prioritat a la seva comunitat. A la lliga espanyola, no. Actualment, un soci del Barcelona només té dret a pagar. Paga el seu carnet de soci, la seva localitat, i veu com formigues onze figures mòbils a qui només pot veure de més a prop a la televisió; mai en directe, excepte que siguis un privilegiat dels que tenen seients a les primeres files. I això el que fa és fomentar la incorrectíssima, horrible cultura del "qui paga mana". La cultura esportiva significa anar a veure un espectacle esportiu amb una actitud positiva, aplaudir el que ho fa bé i animar el que ho fa malament o, si realment ho fa molt malament, criticar-lo por lo bajini amb el veí de localitat. I en un partit entre dos equips es tracta de preferir que guanyi un d'ells, el teu, però sense despreci als encerts que mostri l'equip rival, a qui, si cal, s'ha d'acomiadar amb aplaudiments. Però aquí estem fomentant la incultura esportiva. Estem fomentant que el que paga un carnet de soci es pensi que, pagant, té dret a veure guanyar, i no pas simplement a veure, el seu equip. I el futbol, lògicament, no va d'això. A partir d'aquí s'originen multitud de malentesos.

Al marge d'això, i fixant-nos en el cas concret del Barcelona, tinc la impressió que s'està produint en el futbol el fenomen que intentava descriure en un post anterior, Política de merda país de merda. El Barcelona ha estat sempre un caramel per a la política d'ençà que algun babau va dir que era una de les "tres potes" del país juntament amb la Moreneta (un insult per als no creients) i "la Caixa" (un insult per als milions de treballadors que són els que sí que aguanten aquest país). En les anteriors directives, sempre hi havia hagut algun flirteig, el més evident la vinculació de Joan Gaspart amb llistes d'Alianza Popular primer i el Partido Popular després. Però amb la directiva de Laporta, i gairebé en silenci, el gran partit de la dreta regionalista catalana està aconseguint el que no havia pogut aconseguir mai, amb fracassos sonats com els de la operació Sixte Cambra. Amb l'entrada de Joan Oliver, amb la possible incorporació de Josep Puigbó (amic personal de Josep Piqué) i amb les informacions que insisteixen que aquest és el partit al qual més s'acosta el president, el Barcelona està girant a la dreta. Concretament, Passeig de Gràcia amunt, a mà dreta. On hi ha l'hotel Majestic, el del pacte, sabeu? En tot cas, al Barça, i en cap club de futbol, cap polític. M'agradaria poder parlar cara a cara amb un d'aquests personatges que representa que hem de triar un cop cada quatre anys i dir-li que el futbol és del poble i que ells no ens el robaran.

Deixeu-me esmentar també l'Espanyol i el seu nou eslògan: "una altra manera de veure el futbol... que està canviant". Aplaudeixo moltes de les iniciatives blanc-i-blaves, l'última de les quals el torneig Nostra Catalunya d'equips formats per immigrants (tot i que penso que la veritable integració és fer equips mixtes, però bé), que fins i tot tenen un regust anglès que em motiva. Però fins que l'Espanyol no esborri definitivament el feixisme del seu estadi (o del que tenen llogat) mantindran una taca que farà que molts no es vulguin posar aquesta camisa quan segurament podrien.

I ara tanquem el cercle. L'amistós Manchester United- Espanyol era un homenatge al davanter noruec del United Ole Gunnar Solksjaer. Certament la gran majoria de seguidors que es van reunir a Old Trafford (omplint-lo) van aplaudir el jugador mentre el veien, com una figura mòbil, esgotant els seus últims minuts. Però abans del partit, van poder escriure-li un missatge de reconeixement a través de la web del club, van poder descarregar-se les seves millors imatges, van poder llegir i sentir les paraules dels seus companys d'equip i tècnics parlant del futbolista i animant a la gent a venir per donar-li l'homenatge que es mereixia. Perquè els supporters fossin l'ànima de la festa i no es limitessin a pagar el tiquet d'entrada. Això passava, lògicament, nord enllà, on la gent és neta i culta, lliure, desvetllada i feliç. I no passa en la nostra trista, pobra, bruta i dissortada terra.

2 comentaris:

oriolvidal ha dit...

Anglaterra is different, sí senyor. Fins i tot ara, que els plouen els petrodòlars, els socis fan pinya per mantenir les essències. Aquí, en canvi, faríem el remake de "Bienvenido, Mr. Marshall".

L'enroc de Laporta ha provocat aquesta nova politització del Barça, però no sé si acabarà sent més perillosa per al Barça o per a CDC.

I sobre l'Espanyol i els seus feixistes/delinqüents, crec que el club sí que ha mogut fitxa, però sense els escarafalls populistes d'altres. El dia del derbi, amb els cosinets dels Ultrasur, potser semblaran més, però avui dia només existeixen quan hi ha tele en obert. I t'ho diu un que era molt escèptic pel que fa a l'eradicació dels indesitjables.

Veurem com evoluciona el tema fins a Cornellà... però delinqüents en els camps de futbol n'hi haurà sempre i de vegades potser convé tenir-los ben localitzats i controlats (tot i que no en un indret tan visible, potser el pas que falta fer).

Harvester Of Sorrow ha dit...

Una de les coses que m'agrada més de l'Espanyol és el contacte que tenen els jugadors amb els aficionats a l'aparcament de Sant Adrià: és de les poques coses autèntiques que queden en un món de postadolescents carregats de milions i de punyetes.

Desgraciadament, un club que es diu com es diu no podrà ser mai un referent per al país. És com si jo em canvio el nom per Filldeputa i després m'emprenyo si algú em veu pel carrer i diu: "aquest tio és un fill de puta!". Doncs això.

El Barça, desgraciadament, és l'exemple contrari. Carai, que no costa tant fer 175 quilòmetres per firmar uns quants autògrafs mentre juguen els del filial i els juvenils... Ara, segur que quan toqui viatjar a l'Uzbekistan, hi aniran tots, encara que l'amistós es jugui a la quinta forca. Bar$a, S.A...

Jonathan Pereira ha marcat de nou, ara a la UEFA. És curiós, però quan ho sentit a la ràdio, mentre conduïa, he somrigut. M'encanta descobrir petits tresors a la Segona Divisió. Gent autèntica que, qui sap, potser amb el temps també s'acaba convertint en idiotes integrals de tatuatge, patilla fina i arracades de diamant, com la majoria dels jugadors de Primera.