dimecres, 15 d’octubre de 2008

Banys de Nostàlgia (3): Casio Show

Us convido a fer una prova. Seieu-vos un dia en una vorera o un banc i observeu els rellotges que porta la gent que passa. Estic segur que veureu que un 80 per cent són analògics (amb agulles), i que de digitals n’hi ha ben pocs. Quan érem petits, però, és a dir a mitjans dels anys 80, estàvem en plena època de la ciència-ficció, i tota la mainada ens vam enamorar dels rellotges digitals, però no dels que deien l’hora i prou, sinó que havien de tenir tantes “pijades” com fos possible. Les classes del cole es convertien en una rellotgeria que moltes vegades derivava en un concert de música electrònica avançada a la seva època.
La majoria d’aquestes andròmines les fabricava, des de l’any 1974, la casa japonesa Casio, que avui en dia continua en actiu, però que en aquella època dominava el mercat de la rellotgeria a nivell mundial. Després, un senyor suís que es diu Nicholas Hayek es va inventar el Swatch i li va prendre el liderat als japonesos, però això ja són figues d’un altre paner (penseu que hi ha un grapat de marques de rellotges suïssos que són d’una mateixa empresa, o millor dit, d’un mateix holding, que fins l'any 1998 era SMH i ara és Swatch i punt).
El cas és que, a mitjans 80, qui més qui menys tenia un Casio. Molta gent, fos perquè no hi arribava econòmicament o fos perquè tenia por als perills derivats de la infància, va optar per un dels models més senzills, que algú ha batejat com el “Casio comunista”. Era un model molt senzill, molt pla, que simplement tenia hora, data, cronòmetre, llum i alarma. I ja està. El gran avantatge d’aquest model, segons la tira de testimonis de l’època, era que era un rellotge gairebé immortal. He trobat gent que assegura que una pila els durava 7 anys, o que fa 20 anys que el té i si li posa una pila encara tira, o que l’utilitza per les activitats més arriscades i mai deixa de funcionar. El model en qüestió no tenia “pijades”, però la inventiva escolar li va atribuir diversos jocs que es van fer popularíssims, amb el cronòmetre. El primer era intentar aturar el cronòmetre en una xifra determinada. I l’altre era engegar i aturar el mateix crono a tota velocitat; qui obtenia la xifra de centèsimes més baixa guanyava. Recordo un company de classe fenomenal en aquest sentit, que aconseguia aturar el crono a les 6 centèsimes. Existia un altre joc que era més salvatge que era veure qui aguantava més temps sense respirar, cronometrant-ho evidentment amb un Casio. Una altra virtut del “Casio comunista”, igual que els altres és que, si volies, podies fer que a les hores en punt, qual “pitos” radiofònics, sonés un senyal horari. Com que els rellotges de la classe no estaven sincronitzats, com feia Parker Lewis, a l’hora en punt acabaven sonant 15 senyals diferents, amb la qual cosa el professor de torn acabava histèric i, en ocasions, procedia a la confiscació.
Prenent com a base el model “comunista”, trobem una varietat de models extraordinària. Començant pel rellotge-calculadora, que també era una joia a les classes i et convertia en el rei del mambo. El primer va sortir de la fàbrica de Casio a Tòquio el 1981. Algun professor carca, a la dècada dels 80, els prohibia, però amb el temps vam poder comprovar que la majoria van haver d’admetre que per resoldre equacions i altres històries no ens podíem passar mitja hora fent operacions senzilles que eren ben bé secundàries, amb la qual cosa les calculadores i els rellotges calculadora van començar a ser permesos. Amb el rellotge calculadora va aparèixer un joc de caire més “cultureta”; consistia en què determinats números, llegits de cap per avall, es convertien en paraules. Per exemple, feu la prova i escriviu en una calculadora el número 51.705. Si gireu la calculadora del revés veureu que us apareix el nom d’una coneguda marca de salsa de tomata. Els que sí que van mantenir la condició de terrorífics per totes les èpoques van ser els “Data Bank”; tenien el mateix tamany que els rellotges-calculadora, van començar a comercialitzar-se a finals dels 80 i tenien la virtut que permetien emmagatzemar telèfons i alguna nota. Lògicament, amb aquesta propietat, eren “xuletes” ideals per als exàmens, sempre que no t’enganxessin mirant massa l’hora en mig de la prova.
Durant aquella dècada, Casio també va desenvolupar molts altres models que semblaven revolucionaris, però que sempre acabaven superats per una altra virgueria un o dos anys després. Per ordre cronològic:
- El 1980, Casio posa en marxa un rellotge que incorporava fins a quinze melodies utilitzables com a alarma.
- El 1982, Casio comercialitza el primer rellotge “dual”, és a dir, analògic i digital al mateix temps. Van fer-se més populars en la seva forma quadrada tot i que també n’hi havia d’esfèrics.
- El 1983, Casio inventa el “G-Shock”; eren aquells rellotges que portaven dues varetes metàl·liques que protegien la pantalla i una carcassa molt més gruixuda del que és habitual. La seva principal virtut és que eren virtualment irrompibles. Van fer una revifalla posant-se de moda a finals dels 90 i Casio va llançar una línia de G-Shocks més colorista, anomenada “Baby-G”, que va fer furor entre el públic femení.
- El 1984, Casio posa a la venda rellotges amb vídeojocs. Utilitzant el mateix esquema que les maquinetes de cristall líquid, aquelles en què les figures tenien unes posicions predeterminades per les quals s’anaven movent com podien, Casio ho aconsegueix controlar tot en un rellotge de polsera. Hi havia rellotges amb jocs de golf, de futbol i dels inevitables “marcianitos”.
- El 1987, Casio inventa el primer rellotge digital que funciona amb energia solar. Per la mateixa època, es posa a la venda un rellotge amb infrarrojos que portava incorporat un comandament a distància universal. Lògicament, això permetia putejar molta gent, per exemple, el profe que et volia passar un vídeo de la Setmana Santa a Cuenca. I també del 1987 és el primer rellotge que porta incorporat un petit sintonitzador de ràdio en FM.
Llavors, entrant a la dècada dels 90, Casio s’inventaria més virgueries; rellotges amb taquímetre per calcular velocitats, amb un sensor per obtenir la temperatura, amb pulsòmetre, amb GPS... però llevat de la revifalla dels G-Shock, el mercat tornava a ser suís i els Casio, per a molts, passaven a entrar en el museu de la nostàlgia.

Per cert, una precisió referent a una cosa que vam dir la setmana passada. Chicho Sibilio ja no és el jugador amb més punts anotats en la història de l’ACB, com vam comentar la setmana passada, ja que més endavant el van superar Jordi Villacampa i Alberto Herreros. Sí, però, que va ser el primer en passar dels 6.000 punts anotats i el primer que, d’alguna manera, va fixar la marca a superar.

4 comentaris:

oriolvidal ha dit...

Increïble article, senyor! Tota una biografia dels Cassio!

Però tot i que creia que l'anaves a esmentar, no has parlat d'un joc que t'aniria de perles!

No l'he trobat per Internet i no recordo com es feia. Però venia a ser: "Falta X para que acabe el partido... El marcador está XX a XX (era un marcador igualat, clar).... ¿Quién mete el triple decisivo?"

El resultat, amic, t'ho creguis o no, era
0.1718IS

Aggh, quina ràbia em fa no recordar les operacions!

Jerry ha dit...

Fora del programa, un dels dos presentadors va fer un altre joc; en un convent han violat 18.000 monges... i enumerava els acusats, feia una sèrie de sumes que ara no recordo... i girant la calculadora es responia a la pregunta de qui era el veritable culpable: "EL BISBE".

Harvester Of Sorrow ha dit...

Increïble article, sí senyor! He rigut molt, perquè he tingut molts dels models que hi descrius, començant pel bàsic i acabant per un G-Shock que feia força patxoca, passant per un de dual.

Tots tres, malauradament, van acabar en mans dels gitanos del meu barri, que em veien cara de pardalot. Vet aquí la mania de no dur-ne, ara que ja sóc gran i en teoria estic fora de perill.

Recordo una altra gran parida, relacionada amb els rellotges Casio: eren WATER RESISTANT! No conec ningú que n'hagi tingut que no l'hagi posat sota l'aixeta, o directament a la banyera, per comprovar-ho. I n'hi havia de diferent resistència. Un de 50 metres era el normalet, mentre que si en tenies un de 100, o de 200, eres el PUTU AMO. Malgrat tot, com a màxim, ens submergíem 5 metres a la piscina o la platja, i ja era una proesa.

Ah, i en referència al de la calculadora: era el regal de comunió per antonomàsia, almenys al meu barri.

Un altre dia has de parlar d'un altre gran producte de la família Casio: els òrgans a piles model PT.

Harvester Of Sorrow ha dit...

Perdó, volia dir orgues. La tecnologia dels amics japonesos, i menys en els anys 80, no donava per a fabricar cors, fetges o pulmons a piles.