dimecres, 29 d’octubre de 2008

Banys de Nostàlgia (5): El Padre Abraham

Com vam dir la setmana passada a l’antena, musicalment, el jovent d’avui en dia rep uns altres “inputs” que els que vam rebre nosaltres en la nostra candidesa vuitantera. Si, directament, no escolten els productes d’OT o des de la més tendra infància experimenten una afició pel “trash metal”, escolten els temes pop ensucrats de Macedònia o dels personatges del Club Super3. Però, en tot cas, mai han experimentat la sensació, de tenir un “star system” infantil, trepanat dins de les nostres mens per l’única televisió de l’època format pel Padre Abraham i Rosa León. Dos peluts, curiosament; si us sembla aquesta setmana ens centrarem en la barba del pare Abraham i la setmana que ve, en els cabells llargs de la Rosa León.
La història del Padre Abraham, com sol passar en tots aquests casos, té el seu què. Pierre Kartner, nascut el 1935, era un músic holandès de “schlager”. És un estil poc estès en les nostres latituds, però molt més estès a Centreeuropa, que consisteix en balades molt ensucrades amb un estil molt pròxim al folk. Són sovint les bandes sonores que acompanyen les imatges tradicionals d’aquella gent feliç bevent cervesa habillats amb els seus vestits tradicionals. El cas és que Kartner, en la seva joventut, formava part d’una banda anomenada Corry & The Rekels, que va vendre més d’1 milió de discos a la Holanda de l’època, és a dir, principis dels anys 60, i va compondre un parell de temes del mateix estil que, a principis dels 70, van tenir cert èxit i fins i tot adaptacions en altres idiomes. Fins i tot, el 1973, va compondre la cançó que va representar Holanda a Eurovisió; la va cantar un tal Ben Cramer (del qual “nunca más se supo”), i va quedar catorzena de disset. La vida del senyor Kartner va canviar, però, el dia en què se li va acudir, ja entrat en la quarantena, crear una cançó i un “alter ego” per als carnavals holandesos. Per això, es va posar una barba falsa que al final va haver de substituir per una de real, i va empescar-se el nom de “Pare Abraham”, encara no se sap ben bé per què. I és que, mentre a Espanya triomfava Fernando Esteso i la “Ramona Pechugona”, nord enllà una cosa tan kitsch i tan innocent com la barba i el folk carnavalesc del “Vader Abraham” (així es diu en holandès) van arrasar.
Dos anys després, arribaria el seu matrimoni amb els Barrufets, que és el que el va fer famós aquí. El 1977 li encarreguen composar un tema per a una pel·lícula de dibuixos animats dels simpàtics personatges. Tot i l’èxit que arrossegava Kartner, la companyia que li va encarregar el tema es va curar en salut i, en principi, només va fer una edició de mil “singles” (ah, el single) del tema en qüestió, que van posar a la venda en una paradeta en un festival de “Schlager” on participava el Pare Abraham. Les van vendre totes el mateix dia. A partir d’aquí la cançó dels barrufets del Pare Abraham es va estendre com la pesta bubònica. A Holanda va vendre 400.000 còpies del single i 500.000 de l’LP que va treure aprofitant l’èxit. I va cantar en setze idiomes més, inclòs l’espanyol. En els anys posteriors, vendria 30 milions de còpies a tot el món dels seus discos, sempre, lògicament, acompanyat de veus sintetitzades que representaven que eren les dels Barrufets.
Però, amics, Kartner és holandès, i la cultura holandesa no admet els finals fàcils. Segur que si hagués sigut llatí, Kartner s’hagués dedicat a viure de la sopa boba i a cobrar “royalties”. Res més lluny de la realitat. A la dècada dels 90 se li va proposar participar en una espècie de “revival” nostàlgic dels Barrufets, una cosa semblant a aquests concerts d’artistes dels anys 80 que tenen molta tirada a França i a Anglaterra. El pare Abraham, però, es va disfressar de barrufet rondinaire i va dir que la idea no barrufava gens. Tot i que havia continuat composant cançons infantils fins ben entrada la dècada, i que el 1994 li van fer estampar les mans en una rajola del Passeig de la Fama de Rotterdam, va prendre la decisió que ja n’hi havia prou d’aquest color, blau lògicament. El “pare Abraham” va morir musicalment, Pierre Kartner va tornar a renéixer i va tornar a dedicar-se en cos i ànima a l’”schlager”, això sí, mantenint la seva barba característica. Fins al punt que avui en dia, als seus 73 anys, continua actiu. Té una web completíssima, vader-abraham.com, on el podeu contractar, comprar el seu merchandising i els seus discos, i fins i tot, si sabeu holandès, conèixer tots els detalls de la seva vida llarga i prolífica.

1 comentari:

oriolvidal ha dit...

La veritat és que els estils folk del centre d'Europa no poden caure més en el que aquí diríem "hortera".

L'himne del Werder Bremen mateix sembla una cançó per anar de picnic. Bé, potser ja és això, darrerament.