dilluns, 20 d’octubre de 2008

La premsa del Movimiento

No sóc lector de Marca, però des de fa unes setmanes he hagut de claudicar i donar 7'90 euros setmanals a aquest diari que formava part de la cadena de rotatius del Movimiento que s'encarregaven de mantenir ben nets de rovell el jou i les fletxes. Però ofereixen, setmanalment, una col·lecció molt interessant; la història de la lliga espanyola en 20 DVD. La meva afició coleccionista m'ha empès, en conseqüència, a anar fent aquesta inversió setmanal.

Així és com he descobert un articulista esfereïdor. La seva pàgina setmanal és el Treblinka de la premsa esportiva. La inquisició, espanyola lògicament, rediviva. "A la cara y la cruz", aquest personatge es dedica a raspallar setmanalment un aspecte de l'actualitat esportiva (generalment castís) i a rajar barroerament contra un altre aspecte que no sigui del seu agrat. La primera setmana, vaig llegir un text contra Oleguer Presas que era de querella. Però, innocent de mi, vaig decidir-li donar una mica de marge. A partir d'aquí, però, s'ha succeït una col·lecció de textos que hauria firmat la ploma més rància del feixisme periodístic. Lògicament, per a aquest periodista (?) els bascos són molt dolents, i els catalans més, i si no animen a rabiar la roja mereixen la mateixa fi que Lluís Companys, i, la sorpresa d'aquest diumenge, els francesos encara més. L'article que fa bolcant bilis contra la sanció de la UEFA a l'Atlètic de Madrid és impropi d'un país civilitzat; arriba a dir que contra la invasió napoleònica amb les seves baionetes ben netes es va imposar un poble que tenia els collons ben grans, i rescata les famoses cremes de camions espanyols per part d'agricultors francesos quan Espanya va entrar a la CEE fa vint-i-dos anys. Aleshores sí que la tomata espanyola, per dir, valia 1 pela i la francesa 3. Però aquest senyor, que no deu sortir de l'altiplà de Madrid, ja no deu saber que molts productes a França s'estan començant a trobar més barats que a Espanya. Jo que visc nord enllà en faig sovint la prova i algun dia, potser, us penjo un estudi casolà i tot.

En resum, textos carregats de tòpics que alimenten més tòpics. Els meus també; perquè quan els llegeixo, a part de sentir-me com el nen del pijama de ratlles, només puc pensar en un home amb patilles, barba de dos dies, sobrepès, i ataviat amb una samarreta imperi sobre la qual van caient espurnes de cendra de cigarreta. Mentre llegeix l'article, renya a la seva senyora perquè la cervesa que li acaba de portar és massa calenta. De totes formes, en part, entenc al nostre home. Perquè en el mateix article en què insulta els francesos sense distinció, confessa que va estudiar en un col·legi de monjos franciscans de Madrid. Una combinació explosiva.

Ara bé, com sovint recordava Joan Fuster, "el més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres". El diari esportiu que representa que pertany a un grup de comunicació esquerranós (o si més no proper al govern espanyol del PSOE) acull en la seva nòmina un periodista, que assegura ser nascut a Sant Andreu de Palomar i que s'entesta en dissimular el seu madridisme i botiflerisme profund disfressant-lo d'una suposada afició a l'Espanyol. Com si, en el fons, li fes vergonya el que, al cap i a la fi, li dóna el pa a taula.

1 comentari:

oriolvidal ha dit...

Ah, la premsa esportiva de Madrid... és un microcosmos al marge de tot, com bé es nota llegint l'As (o diré més: escoltant la SER amb La Roja de per mig).

Et faré, però, dues objeccions. La primera és que en Tomás Guasch (al marge de les seves fílies, fòbies i camuflatges) té un punt de genialitat indiscutible. És una ploma original i amb un destacat talent humorístic, incomparable amb algunes patums de la premsa catalana (perquè la golejada és d'escàndol).

L'altra és que nord enllà, de vegades, cauen amb tics molt més rancis que els de l'Espanya de la carcúndia. Observa tota la polèmica pels xiulets a "La Marsellesa", amic...

Passo dels periodistes esportius que intenten fer carrera amb discursos polítics extrems o de falta de respecte als seus possibles lectors. Són el més lamentable que hi ha, tant en una banda com en l'altra.