dimecres, 12 de novembre de 2008

Banys de Nostàlgia (7): Anar al súper els 80

Normalment, en preparar aquesta secció, normalment intentem recolzar-nos amb una mica de documentació sobre el tema que ens correspon, com és lògic. Però avui, em permetreu que tirem simple i exclusivament de la nostra nostàlgia per recordar el que suposava anar, normalment agafats de la mà de les nostres mares, a comprar als supermercats dels anys 80. Perquè tot i que molts de nosaltres apostem per comprar la fruita i la verdura a la fruiteria o el peix a la peixateria o la carn a la carnisseria, també molts de nosaltres som, a vegades, víctimes de comprar-ho tot en grans superfícies. Que en una ciutat de 35.000 habitants com la nostra hi hagi tres establiments d’aquestes característiques (Consum, Carrefour i Eroski) i diverses de mitjana superfície (Orangutan, Lidl, Aldi) ja diu moltes coses... i encara perquè el senyor Mercadona encara no ha estès els seus tentacles per aquest racó de món.
Quan jo era petit, encara hi havia moltes botigues de queviures de barri que eren petits supermercats, moltes vegades afiliats a cadenes que han passat a millor vida (Unico) i on gairebé hi podies fer la compra sencera. Avui en dia aquestes botigues tenen quatre possibles sortides; o són petits nuclis de resistència, o s’han especialitzat en alguna cosa que les diferencia (vendre grana cuita, per exemple), o són en barris allunyats del centre de la ciutat (amb la qual cosa eviten un desplaçament llarg a la gent del barri) o queden, només, en els pobles petits, com la botiga de Ventdelplà.
Com en moltes localitats de les comarques de Girona, el súper més gran era el Valvi, que ara no passaria de mitjana superfície. Els hipermercats eren una cosa com inabastable que només tenien les grans ciutats. I ja només entrar trobaves la primera diferència; ja no havies de buscar desesperadament a la cartera si portaves una moneda per posar als carros, perquè els carros eren “gratis”. I civilitzadament la gent els retornava al seu lloc, i allà esperaven el següent client. I, parlant de la civilització i del “següent client”, de petits ningú col·locava la famosa barra que separa la teva compra de la del client que et precedeix. Érem més ordenadets i les separàvem amb un espai convenient... i això que no hi havia cintes transportadores.
Però després anirem a la caixa. Ara es tracta d’anar passejant pels lineals i anar comprovant que els preus no estaven marcats amb una etiqueta en el lineal, a sota del producte, sinó que a tots se’ls enganxava un petit tros de paper adhesiu amb una forma característica, de color blanc o taronja, on hi havia prèviament impreses les sigles “PVP” i on s’hi imprimia el preu amb una màquina també característica, que normalment sempre era de la marca Meto. Així no hi havia les confusions que hi ha avui en dia, perquè no sempre el preu que hi ha sota el producte correspon amb aquell producte (sigui per una errada del reposador o perquè sempre hi ha algun catxondo), i aleshores a la caixa arriba el “gran gag”, quan et trobes que et cobren més per un producte que et pensaves que valia menys. I ja no diem res de si et rebel·les i dius que aleshores, no el vols.
Alguna d’aquestes enganxines, però, no tenia la xifra del preu (en pessetes), únicament. Per exemple; 50- 5. Eren les ampolles retornables. Curiosament, en l’època de la conscienciació ecologista, estem farts de llegir missatges en les etiquetes (sempre en castellà) on es diu “por su seguridad, no rellenar este envase”. Doncs fa tot just 20 o 25 anys, compràvem una ampolla de Fanta de taronja, per exemple, que el vidre ja era blanc de les ratllades que tenia i les vegades que s’havia retornat, i quan gastàvem la Fanta, tornàvem l’ampolla i ens donaven el preu estipulat pel retorn.
Parlant de refrescos, eren uns dels productes amb una volatilitat més alta de les marques. Què se n’ha fet de la Mirinda? Segons la Wikipedia, a l’Amèrica Llatina i a les Canàries es continua distribuint, però aquí ha desaparegut. Per què la Coca-Cola Zero ha substituït el Tab, que era el mateix (és a dir, refresc de cola sense sucre), i la seva característica llauna rosa? Per què ja no comprem llet Rània (“alimenta la vida”, un eslògan perfectament bilingüe en ple “boom” de la normalització lingüística)? Tenim avui en dia la possibilitat de matar totes les varietats d’insectes hagudes i per haver amb Fogo? I on para aquell revolucionari producte per netejar els mobles anomenat Centella?Amb el carro més o menys ple, arribava el moment de la caixa. Com hem dit abans, ho hi havia cintes transportadores. Però, almenys a principis i mitjans de la dècada, no hi havia lectors de codis de barres. Només hi havia la caixa registradora. Amb la qual cosa, les caixeres de l’època eren unes autèntiques heroïnes; amb un esforç titànic, havien d’agafar tots i cadascun dels objectes adquirits, comprovar-ne el preu, teclejar-lo a la màquina i enviar-lo cap a la “plataforma d’embossament”. Lògicament, del tiquet que sortia de la caixa, no se’n podia extreure cap informació sobre quin preu corresponia a cada cosa, perquè no hi havia les explicacions que hi ha avui en dia; si volies establir la relació entre el preu i el producte, ja hi havia l’etiqueta del preu enganxada. I la traca final; recordo que, quan era petit, tenia una espècie de fixació rara; m’agradava que el preu final de la compra superés les 1.000 pessetes. Suposo que això era perquè volia dir que havíem comprat moltes coses, i ni que fos per proporció, quantes més n’hi haguessin més n’hi hauria de bones. Em vaig sentir especialment frustrat un dia que vam carregar molt (perquè llavors carregàvem les bosses a peu fins a casa, perquè no vivíem gaire lluny del súper). Estem parlant, possiblement, del 1985 o 1986. La tira de paper era llarga, i havíem superat la vintena d’unitats, segur. Però no comprenia com podia ser que, al final de tots aquells números, el resultant fos tan petit, i me’n recordo com si fos ahir: 763 pessetes.