dijous, 27 de novembre de 2008

Banys de Nostàlgia (8): Kraftwerk

Heus ací una vegada un col·lega que feia un programa en una emissora de ràdio local en què començava sempre amb el mateix lema: “a partir d’ara, dues hores de música feta per homes, i no pas per màquines”. Al mateix temps, però, parlava amb respecte d’un grup que va posar amb fermesa els fonaments de totes (totes) les tendències de la música electrònica que avui en dia es practiquen. Els seus membres es deien (o es diuen) Ralf Hutter i Florian Schneider, i no podien ser res més que alemanys. El seu nom artístic: Kraftwerk, que en alemany significa central elèctrica.
Els Kraftwerk no eren uns simples pioners de la música electrònica, una gent que es limitessin a explorar les possibilitats que oferien els sintetitzadors a partir de la dècada dels 70. La proposta dels Kraftwerk suposava explicar un determinat concepte de la vida, una manera d’entendre el món. Eren gent sortida d’una societat industrial centreeuropea de la part final del segle XX i això és el que van reflectir en les seves cançons.
Kraftwerk, de per sí, era un grup rebel. Els seus dos components eren fills de famílies amb molta pasta, que van voler donar als seus primogènits estudis musicals de primer nivell. En el conservatori (estem parlant del 1970), varen crear un grup d’improvisacions musicals en què Ralf tocava l’orgue, i Florian la flauta i el violí. Va durar de Nadal a Sant Esteve perquè van quedar farts que, mentre ells volien fer coses “diferents”, la resta dels seus companys es limitaven a fer interpretacions estrictament de conservatori. Aquí va començar a néixer Kraftwerk.
I també eren rebels perquè, en l’època en què es varen formar, altres bandes van començar a fer experimentació electrònica però, en moltes ocasions, vinculada al consum d’estupefaents, una pràctica que a la dècada dels 70 va ser molt habitual. És a dir, la música electrònica era part de l’experiència de fartar-se d’LSD i “flipar en colors”. Fins i tot hi ha una espècie de llegenda que assegura que la Steve Miller Band hi va caure en la cançó “Serenade from the stars”. En canvi, Kraftwerk es van mostrar des del primer moment del tot contraris al consum d’estupefaents; ells feien música electrònica pura i dura en què fins i tot s’hi podia intuir un missatge favorable a una vida sana.
Alguns dels canvis en el so utilitzat per Kraftwerk, durant els anys, van ser buscats, però d’altres van arribar per casualitat. En els primers anys, el grup estava acompanyat, sobretot en els directes, per un bateria i un guitarra. Tots dos, com els companys del conservatori, reclamaven més protagonisme en les creacions de Kraftwerk, fins que les discussions en aquest sentit van fer que abandonessin la banda... i que Ralf i Florian, els dos membres que van quedar-se, passessin a utilitzar la caixa de ritmes del sintetitzador. Però uns anys després, van tornar a incorporar un percussionista, deixant-li clar que treballaria a les ordres dels dos “capos”, i van inventar un nou instrument “a mida” per a ell. Es tractava d’un petit taulell subjectat per un trípode que, a través d’un sistema de cercles metàl·lics, generaven un so de percussió, però metal·litzat. Va ser un dels instruments que els va caracteritzar i que, al llarg dels anys, va fer fortuna, sobretot durant els 80. També van ser els primers a utilitzar el Vocoder, l’aparell que aleshores utilitzaven algunes emissores de ràdio per manipular veus. Tot plegat va “explotar” en el disc Autobahn, de 1974, que demostrava que, a través de la música electrònica, els Kraftwerk no volien només fer cançons; volien narrar la seva època.
La ràdioactivitat, els trens, els ordinadors, però també el Tour de França, van ser els temes dels seus discos. Quan van editar “Tour de France” el 1983 ho van fer perquè mantenien una relació especial amb la bicicleta, un mitjà de transport que els va permetre “paral·lelitzar” el cos humà amb el funcionament de la màquina.
A partir de mitjans dels 80, però, va arribar la pitjor època del grup. Havien conviscut durant uns anys amb el tecnopop que ells mateixos havien inspirat i que a partir dels anys 1986-87 ja es veia com una cosa gastada. Van iniciar la dècada dels 90 amb una reinstrumentació dels seus temes més populars al disc “The Mix” i a fer concerts esporàdics, entre ells un en un dels primers festivals Sónars. Van tornar a la primera plana quan, a principis dels 2000, se’ls va encarregar la composició d’un tema per a l’exposició universal de Hannover; el problema és que els van pagar 40.000 marcs alemanys en diner públic (uns 20.000 euros, 3 milions i escaig de pessetes), cosa que generà un gran debat. El 2003 van editar Tour de France Soundtracks, una revisió de “Tour de France” que va coincidir amb el centenari de la ronda francesa i que va tornar a arribar al número 1 a Alemanya. I el 2005 van efectuar la seva última gira. I és que Ralf Hutter té ara 62 anys, i Florian Schneider, 61.