dijous, 27 de novembre de 2008

Banys de Nostàlgia (9): Els Barrufets Marxistes

No necessiten presentació. Tots hem viatjat en la nostra vida, una vegada i una altra, a un poble de 100 habitants que vivien dins de bolets i que eren tots blaus. Els va crear a finals de la dècada dels 50 un dibuixant belga de nom Pierre Culliford, conegut amb el pseudònim de “Peyo”, i en el seu idioma original eren els “schtroumpfs”, una lleugera variació de la paraula alemanya per “mitjó”, que realment era la forma que tenien els barrets dels personatges... o la paraula sense sentit amb què Peyo, durant un sopar amb dibuixants, va descriure el saler perquè no li sortia la paraula. Aquí ja hi ha teories! Lògicament, estem parlant dels barrufets.
Igual que amb la pesseta, els catalans som els responsables de les paraules tant catalana com castellana per definir els “Schtroumpfs”. Hem de començar per la paraula catalana, ja que els Barrufets, tot i arribar per aquestes latituds en plena dictadura franquista, es van publicar dos anys abans en català que en castellà. El 1967 apareixen per primera vegada en català a la revista “Cavall Fort”, a la qual fa poques setmanes se li va retre un just homenatge a Vic. La idea és del lingüista Albert Jané, que adopta una paraula catalana ja gairebé en desús a l’època però acadèmicament acceptada: “barrufet” vol dir “dimoniet” o “follet”. Que a Catalunya hi hagi persones que porten el cognom Barrufet, el més famós el porter del Barça d’handbol, no és gratuït. La paraula “pitufo” s’adopta coincidint amb la publicació, el 1969, de la primera historieta dels personatges de Peyo en una revista castellana (“Strong”), però també els bateja un català, redactor d’aquella revista. Miquel Agustí agafa la paraula catalana “Patufet”, nom també del personatge còmic més famós del país, i la transforma lleugerament en “pitufo”. Els Barrufets van reviscolar a partir de la dècada dels 80 gràcies a la sèrie de dibuixos animats que va crear la famosa productora nord-americana Hanna Barbera, l’any 1981. Se’n van fer 256 capítols que encara avui es passen en més de 30 països. I, lògicament, no podem oblidar la feina del Pare Abraham, de qui ja vam parlar fa no gaire.
Amb els grans personatges del còmic, que teòricament estan destinats al públic infantil, sempre hi ha hagut algú que els ha mirat de buscar lectures polítiques. En el cas dels Barrufets, també és el cas, i concretament s’ha desenvolupat una sòlida teoria que els converteix en una al·legoria del comunisme, o millor dit, del marxisme, bastant-se en aquests deu punts:
1) Totes les cases dels barrufets són iguals. A més, en la seva societat no existeixen els diners, només l’intercanvi, i tots els recursos són compartits per la comunitat. Per tant, no és una societat de lliure mercat.
2) El lliure mercat i el capitalisme estan representats per Gargamel, el personatge dolent. Gargamel vol utilitzar-los perquè està convençut que són un ingredient imprescindible per la obtenció alquímica de l’or, amb el qual vol enriquir-se. Fins i tot s’ha dit que el seu gat Azrael, un nom amb reminiscències bíbliques, representa l’obrer capitalista, que moltes vegades es parteix la cara pel seu cap i rep tot els pals, però que no té cap possessió a la casa on viu Gargamel, una casa de grans dimensions, lògicament.
3) Els barrufets es criden mútuament utilitzant sempre la paraula “barrufet”: barrufet forçut, barrufet rondinaire... el que es considera una repetició del “camarada Fulano” habitual en els països comunistes.
4) Quasi tots els barrufets vesteixen igual, amb una gorra i un pantaló blanc, que es considera una rèplica del vestit més habitual a la Xina de Mao Tse Tung. L’únic que vesteix diferent és el líder, el Gran Barrufet, que utilitza una gorra i uns pantalons vermells, el color per excel·lència de l’esquerra.
5) No existeix el barrufet capellà ni tenen cap església. La societat barrufeta és atea i només es fa referència a “la mare natura” i al “pare temps”, però sense cap vinculació divina i agafant-los, a més, com a amics i no pas com una força a la qual s’hagi de témer.
6) La llarga barba que porta el Gran Barrufet s’ha equiparat a la de Karl Marx. La seva capacitat de lideratge sobre els barrufets, tot i que això és més difús, s’ha dit que és una referència o homenatge a Lenin.
7) El barrufet forçut representa l’stakhanovista, l’obrer marxista ideal. Si el Gran Barrufet li demana una feina, el barrufet forçut la fa sense queixar-se i ràpidament, a més de fer-ho bé, lògicament.
8) Un altre barrufet que vol representar el treballador marxista és el barrufet inventor. Tot i ser un barrufet intel·ligent i un gran especialista en un àmbit determinat, rep la mateixa consideració que tots els altres i ell tampoc se’n queixa. De fet, cap barrufet es pren per superior als altres ni es queixa de la seva condició, només un: el barrufet rondinaire, que tot i que aquestes teories l’han deixat una mica de banda podria representar perfectament la oposició al règim.
9) El barrufet savi, el de les ulleres, es considera que representa Trotski i és cert que els arguments són sòlids. En primer lloc, qüestiona la societat dels barrufets des de dins (com Trotski qüestionava el comunisme des de dins); en segon, vol estar sempre a l’alçada del Gran Barrufet igual que Trotski volia arribar a l’alçada de Lenin; i en tercer, en algunes ocasions el Gran Barrufet l’expulsa del poble i el fa anar a parlar sol a una altra banda (igual que Trotski va ser expulsat de la URSS i va ser obligat a exiliar-se). Existeix un capítol en què el barrufet savi guanya una tupinada i acaba autoproclamant-se rei, a la qual cosa la resta de barrufets reaccionen cantant un himne similar a La Internacional i diverses consignes.
10) En els últims capítols de la sèrie apareixen “nens barrufets” amb un estil de vestir diferent al dels pares. Es considera que representen la joventut soviètica que va viure la “Glasnost” i la “Perestroika” a mitjans dels 80.

Però, com dèiem en començar, no és l’única teoria, amb la qual cosa al final qualsevol pot concloure que totes són exagerades. N’hi ha una que diu que els Barrufets, per la seva condició de clònics uniformats, s’acosten més al feixisme que al comunisme. Una altra parla d’uns personatges clarament racistes; en un episodi, una epidèmia els transforma en negres i dolents fins que es localitza l’antídot i tornen a ser blaus; a més, la barrufeta (creada inicialment per Gargamel per sembrar la discòrdia entre els barrufets) és originalment morena, i només passa a ser un personatge “bo” quan els barrufets en domestiquen la “segona versió”, que és rossa. Fins i tot s’ha parlat de semblances amb el Ku Kux Klan per les barretines blanques dels barrufets i vermella del seu cap, que coincideixen justament amb els colors que llueixen els membres de la funesta secta. A més, els barrufets acaben molts capítols ballant al davant del foc.
Altres aportacions parlen d’un còmic clarament masclista perquè només hi ha un personatge femení, la Barrufeta, que a més a més no té cap més ocupació que anar remenant el cul pel poble i a qui sovint es pinta com a més curta que les mànigues d’una armilla. S’ha dit per aquests móns de Déu que els Barrufets eren també una manifestació antijueva perquè els noms dels “dolents”, el bruixot Gargamel i el gat Azrael, tenen ressonàncies jueves (com ja hem dit abans), a més que Azrael és un personatge mitològic jueu que realment existeix (és l’àngel que separa l’ànima del cos en el moment de la mort). I per no fer-nos més pesats, direm que també hem trobat l’equiparació de diferents barrufets amb els set pecats capitals, teories que els relacionen amb la maçoneria, gent que assegura que sent tots de sexe masculí fins a l’aparició de la Barrufeta són tots homosexuals, i per acabar-ho de rematar, una teoria que diu que, tenint en compte que viuen en bolets de l’espècie “amanita muscaria”, que és al·lucinògena consumida en altes dosis, el còmic acaba sent una apol·logia del consum d’estupefaents.

O potser ho són tot plegat? Malauradament no ho podrem saber perquè Pierre Culliford, “Peyo”, va morir prematurament d’un atac de cor als 64 anys, durant les festes de Nadal de 1992-93.