dijous, 27 de novembre de 2008

El cant del cigne

La ciutat en sí potser no té atributs destacats, però dels seus voltants diuen que són d’una extrema bellesa, sempre segons els estàndards del país, lògicament. Fins i tot una de les seves platges va rebre la distinció de ser la millor del país, o millor dit, la de l’estat, perquè estem parlant d’una ciutat que és la segona en importància d’una nació sense estat, com la nostra.

La ciutat té alguna cosa de nosaltres, però poques. Tot i ser una ciutat de mar, com cantava Serrat, una part d’ella s’enfila als turons que en defensen la part est. Diuen també que el seu centre era el que podia tenir una ciutat industrial gris, però que, com la majoria de les del país, ha reconvertit espais i ara hom pot passejar per carrers de vianants on cada portal equival a una botiga o a un centre comercial, com en moltes altres ciutats europees. I a part de l’orografia, la situació política i el desenvolupament urbanístic, es connecta amb nosaltres hi ha un grapat de nois que estan jugant en el seu principal equip de futbol, que milita a la segona divisió de l’estat, i que tenen un entrenador també català.

Al seu despatx, del qual molt amablement em va obrir les portes, hi vam poder observar una capsa de galetes de Santa Coloma i una figureta de Sant Jordi matant el drac i enarborant una petita senyera, com aquelles que et posen de tant en tant quan fas alguna donació. Malgrat aquests senyals que comuniquen que és una persona orgullosa i conscient de la seva nacionalitat, a la parla se li escapen detalls d’una de les llengües del país que l’ha acollit. Són ja tretze anys nord enllà, però hi té la vida i hi és feliç perquè diu que, quan va arribar-hi per primera vegada en una aventura que aleshores era pur exotisme, gairebé una bogeria, va veure que aquella gent que li donava feina entenia el futbol com ell també l’entenia. I això que encara no parlava l’idioma.

L’entrenador de qui us parlo dirigeix un equip de Segona Divisió amb un munt de seguidors. I la majoria, m’asseguren, són gent de la ciutat. Cert és que en aquell racó de món no hi ha cap gegant que absorbeixi públic i sentiments en, almenys, cent milles a la rodona. Però sabeu bé que en aquest nostre racó, cada cop més polaritzat (PSOE o PP, tripartit o Convergència, Barça o Madrid) hi ha seguidors dels mal anomenats “dos grans” que es troben a centenars de quilòmetres de distància de la ciutat del “seu equip”. Vull dir que és una ciutat on no hi ha més gent que agafi autocars per anar a veure un altre equip que gent que es quedi al camp de casa per veure l’equip de casa. És qui millor els representa, és el seu orgull. Fins i tot els que són minoria participen una mica del futbol local. Preguntant una adreça, ens vam trobar amb un “supporter” que assegurava ser d’un dels grans però que va matisar: “però vaig a veure sovint l’equip d’aquí. No en sóc seguidor però és cert que aquí la majoria de gent és dels d’aquí, i de pedra picada”. Cert és que, essent una ciutat de nord enllà, quan a l’hivern el fred i la pluja es fan ben presents i tots els comerços tanquen a les 5 de la tarda, hora en què ja és ben fosc, no hi ha gaire maneres més de passar una bona estona que anant a veure futbol.

El seguidor de pedra picada d’aquest equip l’ha acompanyat en els bons anys, quan va arribar a jugar a Primera amb un entrenador de la zona que després es va fer mundialment famós, i en els dolents, quan va estar a punt de caure fins al cinquè graó del futbol del país. És lògic que de jaquetes per poder-se canviar n’hi ha a tot arreu, però l’afluència de gent al seu antic estadi quan eren a punt, fins i tot, de deixar de ser un equip professional, la voldrien molts equips de la nostra Segona Divisió.

He dit “antic estadi”, sí, perquè ara tenen un estadi nou de trinca, amb tots els requeriments que necessita un estadi del segle en què vivim. Quan l’aficionat hi arriba, el primer que troba, gairebé, és la botiga. És gran i compartida amb l’equip de rugbi de la ciutat, que també juga al mateix estadi. I no només es limita a vendre “gadgets” amb les cares dels jugadors estampades, i la lògica rèplica de la samarreta de l’equip. En aquest país, el futbol es pren seriosament i la producció àudiovisual i literària referent a aquest esport depassa, de llarg, la de qualsevol altre país europeu. El club en qüestió no és una excepció. Entre el que es podia adquirir en la botiga, DVD resum de temporades anteriors o amb partits en la seva integralitat, d’aquesta temporada i d’anteriors; una biografia de l’entrenador, acabada de publicar; un resum històric farcit d’estadístiques; o la revista oficial del club. A part, clar, que abans no t’hagis trobat un petit quiosc on complir amb la teva obligació i comprar el programa del partit. Perquè cada club té un programa llest per a cada partit, que és matèria de col·leccionisme per a molts aficionats, que acaben reunint la història del seu equip setmana a setmana. El programa, podeu imaginar, no és un full de paper fotocopiat on hi ha impresos els cognoms dels jugadors dels dos equips, qui xiula el partit i a quina hora comença (com si no ho sabéssim ja); és una autèntica revista, ben treballada, en format A5, que sobrepassa la cinquantena de pàgines i on es pot trobar de tot, des d’una anàlisi completa del rival i de cadascun dels jugadors que presenta, fins a retalls històrics de l’equip local i, lògicament, tot el que es consideri d’actualitat en l’entitat. I no cal ser un club amb infrastructura per a tenir tot això; a pocs quilòmetres, un modest equip de vila mitjana, que cedeix el seu camp al “nostre” equip perquè s’hi entreni, té al seu estadi una petita habitació que també fa de botiga i que l’encarregat del bar t’obre a qualsevol hora. I sí, hi pots comprar el mateix; productes de l’equip (samarreta inclosa), llibres i DVD. Estem parlant d’un estadi on, a tot estirar, hi podien cabre unes 3.000 persones. Poseu-vos a buscar-ho en qualsevol estadi de Segona B per avall de casa nostra. Igual que podeu buscar jugadors professionals acostant-se a la gent, a la seva comunitat, a les escoles, a la gent més necessitada, als seguidors en general. Allà, els futbolistes tenen l’agenda carregada d’actes que els organitza el club i que els posen en contacte amb els seguidors de tota la vida, amb els que ho són ara i amb els que ho seran en un futur; i a aquests, a més, els deixen ben clars quins són els valors de la pràctica esportiva. Resultat; una fusió envejable d’educació i de fidelització als colors d’un club. El club de la ciutat. Aquí, mentrestant, moltes poblacions estan plenes d’aficionats al futbol que, en el millor dels casos, fa anys que no van a veure l’equip de la ciutat; en el pitjor, saben que hi ha un equip però no saben ni en quina categoria juga ni els jugadors que té; i en un cas ja crític, que no saben que hi ha un equip de futbol. Un amic meu, “futbolero” com el que més, em va reconèixer que fins que els companys de classe li ho van dir a una edat ja avançada no sabia que a la seva ciutat hi havia un equip de futbol i que, a més, era professional. Això sí; els detalls de la vida i miracles dels jugadors del Barça ens els sabem tots, tots, de memòria.

Dins del camp (on totes les localitats són de seient, lògicament) l’aficionat es disposa a veure el partit amb una altra mentalitat. Si els seguidors més fidels comencen a entonar un càntic, ells també s’hi arrenquen. Es pot dir que cada jugador, pràcticament, té el seu. I també, com és lògic, hi ha moments sense que el “so ambient” t’impedeixi parlar amb el del costat. Però no insulten mai. Si l’equip juga malament, suggereixen: “vés-hi!”, “passa-la!”, “xuta!” (en català no, lògicament). Però mai xiulen el seu equip, ni dirigeixen imprecacions sobre els jugadors. Lògicament tenen el dret de dir que un determinat jugador és una toia, però al camp i durant el partit no ho faran mai. O si més no, mai de forma ostensible. De fet, a diferència del que tenim entès aquí, tenen clar que van a l’estadi a veure jugar el seu equip, però tot i el desig de victòria legítim que tots tenen, no donen per suposat (com sí que passa aquí) que pagar l’entrada o el carnet de soci tingui inclòs en el preu veure guanyar el teu equip cada 15 dies. El futbol és un joc, i es pot guanyar o perdre. El que sí que li pots exigir als teus és que ho donin tot al camp. No resultats. Així que, en el següent partit a casa, sigui quin sigui el resultat anterior, tornaran a agafar el carnet, que lògicament no han estripat ni llançat per una derrota, i tornaran al camp amb la mateixa il·lusió i actitud.

Qui us escriu, però, va anar nord enllà com a periodista. I treballar en aquest entorn, per fer un reportatge sobre els jugadors catalans d’aquest equip, va ser també com penetrar en una altra dimensió. No només és el fet que són tots una gent extraordinària amb qui vam poder passar tot un matí, i que van agrair que “la tele de casa”, com va dir un d’ells, els vingués a visitar. És les facilitats que vam rebre de part de tots, d’ells i del seu club, perquè puguéssim fer una cosa tan legítima com ensenyar a la gent del nostre país com viuen i treballen lluny de casa uns conciutadans seus. Ho van entendre de seguida i gairebé ni van preguntar què volíem fer amb ells. Els jugadors catalans ens van ensenyar casa seva, després vam compartir una estona al voltant d’una taula i vam poder comprovar “in situ” que segueixen estrictament una alimentació lliure d’alcohom i altres temptacions; i, lògicament, vam parlar una estona llarga de la passio que ens uneix: el futbol. Ells estan contents; han arribat a una lliga i a un país on, com em va dir un d’ells, cada dia 29 de cada mes van al seu banc o caixa i comproven com el club els ha ingressat regularment no només la seva fitxa sinó també les primes corresponents, i ho oposen amb la situació de molts clubs espanyols, també de Segona i de Segona B, “on no saps si a final de mes podràs cobrar”. Han aportat un estil diferent de joc a un país on se sol jugar d’una altra manera, no han hagut de renunciar als seus principis, i això ha estat molt ben valorat pels seguidors del campionat. Cada setmana juguen en camps plens d’història i encant on, pel cap baix, 10.000 espectadors assisteixen als partits, quan a molts d’ells, la temporada passada, quan jugaven per exemple a Segona B, no els donava suport ni un miler de persones. I, donat tot plegat, la classificació també els acompanya. Acaben de pujar d’una categoria inferior i volen consolidar-se en la categoria, i de moment ho fan sense patiments. Ni per a ells ni per a l’entitat. La situació econòmica és sòlida i ha de ser-ho; en el país on juguen, hi ha quatre divisions professionals úniques, 92 equips que ostenten aquest estatus. Cada divisió implica jugar contra equips de tot el país amb el que això implica d’atractiu per als espectadors... i de despeses. Però els clubs tenen més clar que ningú que no poden estirar més el braç que la màniga; igual que aquí baix, els clubs poden entrar en un procés concursal i continuar jugant, però allà dalt, els que ho fan són penalitzats. Alguns equips en aquesta situació (un d’ells, un històric que havia arribat a jugar Lliga de Campions) van arribar a començar un campionat amb quinze punts menys.

Però dèiem que havíem vingut a treballar com a periodistes i aquí, entenc que exposar-vos la narració directa de la nostra experiència és definitiva. Entrem a l’estadi i, tal com se’ns ha indicat, ens dirigim a una taula on un treballador del club té un llistat amb tots els periodistes acreditats. Hi ha els nostres noms i ens donen l’acreditació corresponent, que és de lliure accés. A partir d’aquell instant gaudirem pràcticament de lliure accés, dintre els límits del sentit comú; a cap camp del món es pot passar per davant de les banquetes durant el partit, ni envair la gespa. Aquí simplement hi afegeixen que, sisplau, no ens col·loquem davant de les posicions reservades a persones impedides que hi ha repartides per tot el terreny de joc, al nivell del camp. Però abans d’anar a la gespa, ens conviden a passar a una sala on tots els periodistes acreditats comparteixen una estona al voltant d’una taula. Efectivament; estan sopant, de franc (el partit que anem a cobrir es disputa a tres quarts de 8 del vespre). El club proporciona el càtering. En el moment que entrem, no ens ve de gust, però igualment ho agraïm. Entrem a la gespa pel túnel de vestidors, equipats amb el material de gravació. Ningú ens pregunta res; molt discretament, tots els “stewards” ens miren l’acreditació com si no la miressin al mateix temps i així ens legitimen. Tan sols, una estona abans de començar el partit, un treballador del club ens pregunta molt amablement qui som, d’on venim, quin ha estat el nostre enllaç al club i si disposem de tots els permisos per enregistrar. Els ho explico tot d’una tirada amb el poc anglès que sé i no demana més explicacions. És més, ens acaba desitjant bona feina, igual que l’enllaç al club, el cap de premsa, cada cop que ens veia ens preguntava “va tot bé?” abans de dir-nos bon dia o bona tarda. I a partir d’aquí, enregistrem el que volem i des d’on volem. L’endemà, el periodista de TV3 que cobria el partit Múrcia- Gimnàstic a peu de gespa deia en directe que a tots els periodistes amb micròfon inalàmbric havien estat reclosos en una espècie de gàbia vigilada per agents de seguretat privada i des d’on no podien veure gairebé res, i lògicament tampoc podien ni moure’s. Això, si els operadors de càmera no es van trobar abans del partit que l’àrbitre, amb una autoritat en aquest sentit més que dubtosa, els obligués a modificar la posició de les càmeres. Cert és que la figura de “l’inalàmbric” no semblava existir allà dalt, perquè vam notar que totes les emissores de ràdio que retransmetien el partit ho feien des de tribuna. Però feta la comparació, no dubto que els tractarien millor. I, acabat el partit, a la zona mixta, els periodistes estaven... al davant d’una tanca, i no al darrere.

I així podríem anar continuant.

Totes les referències que us he anat relatant són reals; segurament amb uns pocs “clics” endevinareu a quin club m’he estat referint tota l’estona. Però si no l’he esmentat directament és perquè no és important el seu nom. L’important és que el viatge que us he narrat em va permetre veure un futbol (i un esport) sa, i intuir quines són les medecines que se li apliquen per mantenir-ne la salut, tant als grans hospitals com als dispensaris de poble. I per això hem pogut veure que venim d’un indret on el futbol està malalt. On fora de la primera divisió hi ha una desertització que avança a marxes forçades. On les agressions als àrbitres i els insults als jugadors (del propi equip, em refereixo; mirar de desestabilitzar el contrari amb més o menys gràcia ho fa tothom) estan a l’ordre del dia. On els clubs a partir d’una determinada categoria tenen prou feines amb sobreviure com per plantejar-se organitzar actes al voltant del club, ni que sigui per donar-lo a conèixer. On caldria un sacseig de dalt a baix per canviar-ho tot... però on tot plegat ja és una qüestió gairebé cultural i on crec que ja podem esperar asseguts. Sempre ens quedarà Ryanair.