dimecres, 3 de desembre de 2008

Banys de Nostàlgia (10): De què és el cromo?

Dècada dels 80 i alimentació infantil eren un binomi complicat. Les pitjors perpetracions de la bolleria industrial, algunes de les quals continuen avui en dia, es van produir en aquests anys de la nostra infància i nosaltres hi vàrem caure, sovint, de quatre grapes. A més a més, tenien rèpliques, perquè poc després de la invenció del Bollycao va aparèixer el Bimbocao, per no parlar de tota la gamma de pastissets que envaïen els supermercats i les botigues de “txutxes”; Pantera Rosa, Bony, Tigretón, Círculo Rojo... productes que ens semblaven boníssims, però després observaves la llista d’ingredients i hi havia més “Es” que al pàrquing del Valle de los Caídos.
Per si no estàvem prou hipnotitzats, mes darrere mes les ments calentes dels magnats de la bolleria ens fidelitzaven encara més amb col·leccions de cromos i altres objectes d’allò més divers. Era tot un esdeveniment obrir la bossa del bollycao, llençar-la (a vegades a terra) i arreplegar aquell embolcall de paper oliós, que en la majoria dels casos deixava el cromo també oliós, i plantejar-te la pregunta mítica de les col·leccions de cromos: “tengui” o “falti”. Hi havia col·leccions clàssiques, de futbolistes, basquetbolistes o en l’època més tardana, de vídeojocs de la Master System. Però n’hi va haver d’altres que van quedar marcades en la nostra memòria i que volem repassar.
- El “Toi”. No té res a veure amb la marca de piscines i altres productes aquàtics. Les cartilles a omplir de codis de barres encara no existien. Era una cosa molt més banal; eren unes vinyetes on apareixia un ninot verd, amb una silueta de bombona de butà com dirien els de la Trinca, que feia diferents activitats o mostrava diferents estats. I els explicitava amb deix andalús en un cartell: “Toi tumbao”, “Toi cateao” (amb una carbassa al cap), “Toi a ozcura”, “Toi agotao”, “Toi girao”, “Toi enfangao”, “Toi infomatizao” o “Yo toi, y tu tá?”. Va ser una autèntica estrella dels pupitres i de les carpetes de l’època, que uns anys després va tenir una seqüela anomenada “Tas”, o sigui, com el “Toi” però en segona persona. Per cert, espero que vosaltres també hagueu fet el treball manual de la carpeta de fusta amb dues fulles de fullola relligades amb fil.
- A finals de la dècada hi va haver una variant; uns cromos més gruixuts que eren caricatures a partir d’una frase “catxonda”. Per exemple, “tengo la cabeza como un bombo” i era un home que en lloc de cap tenia un timbal, o “mejor solo que mal acompañado”, un vagabund en una illa, o “no me beso porque no me llego”, un personatge amb cara de babau amb un segell en forma de llavis, que es va estampant a la cara. Van tenir força èxit però no van arribar al nivell del “Toi”.
- En aquells anys, també, moltes portes d’aquest país (i parets, i pupitres, i tota aquella superfície que fos propensa a enganxar-hi coses) van patir la invasió de les paraules en relleu. Obries el sobre i t’apareixia una paraula. Amb una tipografia arrodonida, colors fluorescents i un tacte tou, soles no tenien sentit (tot i que l’enganxina amb la paraula “bocas”, per ella sola, va crear un nou vocable per definir el xivato) i la gràcia era mirar de construir alguna cosa amb sentit amb diverses enganxines. Era difícil, val a dir-ho, però a per tot arreu veies paraules, com en un somni surreal.
- Hi va haver també algunes col·leccions que s’inspiraven en la cultura de la tele, lògic si estem parlant dels anys 80. Una d’elles era el “Canal Loco”. Eren cromos dobles, o millor dit, un cromo dins d’una funda, tot de paper, lògicament. A la part del davant de la funda hi havia una petita finestra de plàstic per on veies el dibuix del cromo que anava sòlt, i a sota el motiu del cromo: “King Kong” o el que fos. Aleshores, treies el cromo de dintre i per la mateixa finestra apareixia un altre dibuix. Diguéssim que era com una seqüència que volia ser humorística (insisteixo, que volia ser) en dues vinyetes. Una variant va ser la “ventana màgica”, que tenia el mateix sistema però en la finestra de plàstic hi havia dibuixada una silueta, com si fos un dibuix amb “rotring”, només amb les vores. Aleshores introduïes l’altre cromo i aquella silueta quadrava amb un dibuix en color que sovint no tenia res a veure amb el que et podies suposar que seria per aquella silueta. Diguéssim que jugaven una mica a l’equívoc.

No cal que us digui que a Internet podeu trobar un munt de gent que exhibeix les seves col·leccions de cromos del Bollycao amb l’objectiu d’intercanviar, vendre o simplement deixar palès el seu “frikisme”. No només a ebay, sinó que en moltes pàgines de col·leccionisme podreu trobar aquestes col·leccions.

I per acabar, un acudit políticament incorrecte però que em disculpareu si l’explico. Això és la Coca-cola que li diu al Bollycao: “-Qué Bolly, ¿quieres coca?”, i el Bollycao li contesta “Deja, deja, que estoy de chocolate...”.