dimarts, 30 de desembre de 2008

Incompetents

No vaig gosar demanar-lo per Nadal perquè l'explicació de la contraportada, paradoxalment en un llibre que se les dóna de liberal i ultracapitalista, feia precisament un tufet a tot plegat que em va fer arrufar el nas i tornar-lo a la prestatgeria. Al mateix temps, però, reconec que un dels plantejaments que fa és ben correcte. Em refereixo a "La dictadura de la incompetència", llibre de l'empresari català Xavier Roig. Tinc els seus dos anteriors treballs, més centrats en la defensa del país que en la d'un sistema que s'està menjant el món a dentegades. En aquest tercer, pretén argumentar com en aquest tros de món que ens ha tocat viure, a diferència del que passa nord enllà, se'ns educa fins i tot des de l'escola en la cultura del mínim esforç, del cobrir l'expedient, de la productivitat nul·la, de la fitxa, del de 9 a 1 i de 3 a 7, dels esmorzars-dinars en hores de feina, d'agafar-se al conveni col·lectiu com el Reial Madrid de fa dues temporades a la confreria del clau roent. I la veritat és que, com sol passar en aquests casos, poc a poc se m'anaven plantant davant meu, com bufetades, casos que abonaven la teoria.
El primer, esbombat convenientment per tots els mitjans, va ser l'odissea de viatge que va haver de patir el Girona FC per jugar un partit de Segona Divisió a Xerez. Van triar viatjar el mateix dia, amb un vol que havia de sortir a les 11h, per a un partit a disputar a les 18h30. Mitja hora abans de la sortida prevista del vol se'ls adverteix que la tripulació del xàrter ha patit una estranya intoxicació massiva i que no es pot sortir. La companyia encarregada va donant llargues sobre la solució del problema i el partit és a punt de suspendre's. S'acaba jugant a les 19h45, gràcies a la bona voluntat del Xerez, i amb els jugadors gairebé sense escalfar-se. No se n'ha sentit a parlar gaire més.
El segon és personal. Per motius de feina m'he de desplaçar a València. Convenim amb l'empresa que el millor mètode de desplaçament és l'Euromed. Opto per deixar el meu vehicle particular a la seu de l'empresa, perquè després del viatge hi hauré de tornar igualment, i anar fins a l'estació de Sants en un taxi. El tren surt a les 10h, i a les 9h10 truco al taxi. Em diuen que de seguida me l'envien al lloc sol·licitat i em demanen un número de telèfon mòbil. Al cap de vint minuts d'espera m'arriba un SMS: "el servei ha estat anul·lat perquè no hi ha cap vehicle disponible prop de la zona sol·licitada. Torni-ho a provar d'aquí a cinc minuts". Lògicament, no ho vaig tornar a provar, i amb un enfurismament lògic vaig acabar anant en el meu cotxe particular. Per cert que, el que sembla el paradigma de la incompetència, l'empresa estatal de trens, es va portar de conya; en haver adquirit un bitllet de classe preferent, l'aparcament em va sortir de franc. Jugada rodona, i un client menys per a una empresa a qui intentaré no contactar mai més, tot i que segur que a ells no els importa gens.
I el tercer gag fa referència a la neu que ha caigut en aquest racó de país els últims dies. A les 19h del dia de Sant Esteve, quedo atrapat a l'autovia d'accés al meu lloc de residència. Passaran tres hores fins que pugui arribar a casa, sense cap tipus d'informació ni per part de la policia ni per part de Protecció Civil. Un company que era en un altre punt de la cua m'assegura que va poder aturar un agent de "la força tranquil·la de la intel·ligència" (aquest és l'eslògan de l'escola de policia sota la qual són suposadament educats els nostres agents) per demanar-li informació, i en va obtenir la següent resposta: "Vagi-se'n a la merda". Només a quarts de deu, una màquina llevaneus obrirà pas per una via alternativa, que no té res a veure amb la que ha quedat col·lapsada, i els cotxes (per sort el meu entre els primers) podran anar desfilant. Amb posterioritat em diuen que resulta que tallen la carretera "per precaució" i envien una màquina llevaneus per netejar-la a la qual se li han atribuït tot tipus de mals; des de l'entrada per un lloc que no tocava, fins a avaries diverses. Sembla que fins a la mitjanit l'autovia no es va reobrir. Un cop dins del nucli urbà, descobreixo que només dos carrers principals han estat netejats i la resta de vies de la ciutat queden a la mercè d'alguns tot-terrenys valents que, amb els pneumàtics, han anat obrint petits passos que els cotxes petits reben amb alegria. El més greu de tot plegat, però, és que tres dies després de la nevada la neu continua als carrers i desenes de cotxes continuen atrapats per blocs de gel sense que puguin abandonar el lloc d'aparcament, si no és que el seu amo agafa pala (i pic) i procedeix a l'obra. Això sí; curiosament, la gran majoria de zones blaves eren netes i s'hi podia aparcar, pagant, lògicament. Era això el fantàstic pla Neucat que ens havia de salvar en casos com aquest? Al final, la neu se l'acaba emportant el sol, que, igual que quaranta anys enrere, acaba essent el principal atractiu que té per oferir aquest país.

3 comentaris:

Harvester Of Sorrow ha dit...

Hosti, recordo que ja m'havies comentat que volies escriure un post amb aquest títol ABANS de passar el mal tràngol a l'autopista. Premonitori, tot plegat.

Ja n'hem parlat moltes vegades, del mal que ha fet l'actitud funcionària ("de 9 a 1 i de 3 a 7") al país, però és el que hi ha.

Et recomano que et llegeixis un relat d'un llibre del Jordi Viader titulat "Ni una gota de sang xarnega". No recordo el títol del relat en qüestió, però era molt divertit veure com diferenciava el tarannà de la gent del sud i del nord.

Crec que el tinc per casa de la iaia, a veure si el trobo i te'l passo.

Jerry ha dit...

Titan, no he llegit encara el relat però espero que no sigui simplista. Hi ha gent d'origen forani extraordinàriament treballadora. I gent catalana de desenes de generacions que s'ha empeltat de tots els vicis del funcionariat més ranci.

Harvester Of Sorrow ha dit...

No, home, no, si el títol del llibre no té res a veure amb aquest relat en qüestió! És el d'un altre conte que se'n riu, precisament, dels prejudicis dels catalans de soca-rel amb els "foranis". Coi, si jo mateix sóc una barreja d'ancestres andaluso-manxecs!

Parlant d'incompetència: la Maria i jo ens hem adonat que ENCARA ens estaven passant els rebuts del pis antic de Reus. Hem hagut d'empaitar la dona de la immobiliària perquè es comprometi a canviar els números de compte i, sobretot, ens torni els 300 euros que hem anat pagant (180 d'una factura de gas astronòmica, per exemple, que ens ha obert els ulls).

El pitjor de tot plegat és que ens temem que arribarà divendres a la tarda i no tindrem els cèntims a la caixa, tal com s'ha compromès a fer.

La Maria ja m'està dient de tornar a emigrar i tot.

Salut!