divendres, 26 de juny de 2009

Aviat t'ho trobaràs (4): No en queda

Ole-Christian s'aixeca disposat a fer diversos encàrrecs en un dels seus matins lliures. Viu en una petita ciutat on tot és a prop i que li permet anar fent el trajecte a peu. En concret, ha d'anar a comprar el dinar, i vol passar per la llibreria i la botiga de discos a fer-se amb un llibre i un disc de recent aparició que li interessen.

Per comprar el dinar, Ole-Christian ha decidit optar per una solució fàcil; anirà a una botiga de queviures "de tota la vida" i hi comprarà una quantitat raonable de llegums cuits. Li sobra un tros de botifarra a la nevera i ha decidit que l'esparracarà per cuinar un plat tradicional de la zona on viu. Quan arriba a la botiga de queviures, li diuen que és massa aviat, que els llegums encara no estan cuits i que fins d'aquí a una estona no els posaran a la venda. Decideix, per tant, acostar-se fins a la botiga de discos, un cop va llegir al diari que ja era a la venda la novetat discogràfica que esperava. La botiga és nova, forma part d'una cadena, i sembla estar ben assortida. Pregunta pel disc en qüestió i la dependenta, després de dibuixar una expressió facial d'incredulitat, tecleja ràpidament en un ordinador. La dependenta acaba dient a Ole-Christian que el disc encara no ha arribat; no el tindran fins al cap d'una setmana.

Resignat, Ole-Christian torna a la botiga de queviures. No ha passat gaire estona però tampoc podrà comprar els llegums que desitja. Ja en entrar, observa un munt de petites bosses de plàstic, plenes de llegums encara fumejants, amb pòstits enganxats on s'hi llegeixen diversos noms propis que semblen propis de persones d'edat avançada. Quan demana la seva ració (ha decidit que siguin cigrons), la dependenta li contesta que de cigrons ja no en queden. Tenen una clientela "fidel", "de tota la vida", a qui diàriament, plogui, nevi o faci fred, reserven la seva ració de cigrons fins que la passin a buscar quan més els convingui. I la clientela "de tota la vida", en aquest cas, ha deixat l'Ole-Christian sense els seus cigrons.

Ja més irritat, i pensant que més tard ja passarà pel supermercat i ja rumiarà què pot fer-se per dinar, Ole-Christian es decideix a anar a la llibreria. El procés és semblant al de la botiga de discos. És a dir, novetat anunciada a la premsa, que assegura que ja és a la venda a totes les llibreries. Queda clar que a totes no. A més, a la llibreria en qüestió guarneixen el diàleg amb un èxit de tots els temps en establiments d'aquestes característiques, la coneguda cançó "Vols Que Te'l Demani? (Pot Trigar Quinze Dies)". Visiblement enutjat, Ole-Christian acaba renunciant a demanar el llibre i pensa que, com que en pocs dies ha de fer més encàrrecs, aquest cop a la gran ciutat, ja el comprarà allà, que segur que el trobi.

Ni que sigui per pur consumisme, per no sortir amb les mans buides del seu recorregut matinal, Ole-Christian acaba comprant un diari local. I hi llegeix en portada: "El petit comerç es queixa que perd cada cop més clients."

dijous, 21 de maig de 2009

Aviat t'ho trobaràs (3): Quarts de quinze

A Torbjörn li sona el despertador a tres quarts de vuit del matí, però és dels molts que estan agraïts a l'inventor de la funció "snooze" i acaba llevant-se quan falten pocs minuts per les vuit. Es dutxa i s'afaita i decideix que avui és un bon dia per saltar-se el règim, per la qual cosa anirà a buscar l'esmorzar a la fleca. Hi arriba quan passen cinc minuts de les nou, però troba la persiana abaixada i un rètol contradictori que indica que l'hora d'obertura són les nou del matí. Torbjörn pensa, llavors, en la màquina de dolços envasats de l'empresa mentre es dirigeix a l'emissora de ràdio on fa una col·laboració setmanal. Un cop assegut davant del micròfon, li diuen des del control que un convidat anterior s'ha allargat en la seva exposició i que, al marge que haurà de retallar la durada del seu comentari, aquest començarà més tard del que és habitual. Torbjörn sintetitza el seu discurs i aconsegueix arribar a l'hora en punt al seu lloc de treball. La mateixa hora en què ha quedat per atendre una visita, però Torbjörn espera durant un quart d'hora al seu despatx només per comprovar que el seu interlocutor encara no ha arribat. Aprofita llavors per anar a la màquina confiat que algun dels dolços que s'hi oferta resulti plaent, però quan arriba, emocionat, a l'aparell, comprova que el senyor del carretó encara no ha passat a repostar i les espirals on s'hi encabeixen els productes estan buides de tot contingut. Torbjörn es resigna a no esmorzar, pensa que ja dinarà com Déu mana i comprova que, en tornar al seu despatx, aquell interlocutor amb qui s'havia de reunir a l'hora en punt acaba d'arribar.

Torbjörn acaba la jornada, avui exclusivament matinal, amb una certa frustració, perquè ha efectuat diverses telefonades que han donat com a resultat que la persona a qui buscava havia sortit un moment i encara no havia tornat. Torbjörn es pregunta si havien sortit a comprar tabac abans d'abandonar el despatx. Ha quedat amb una vella amiga al seu lloc de treball. Un cop hi arriba, s'espera a fora perquè li sembla violent fer-ho a la recepció. A Torbjörn l'acaba salvant el diari que porta sota el braç, ja que tres quarts d'hora després de notar el contrast tèrmic entre el seu cul i un banc de pedra, la seva amiga encara no ha sortit a rebre'l. Indignat, li envia un missatge manifestant-li que està tip de tanta espera i, mentre escolta el seu estómac encara més furibund, decideix que ja dinarà al menjador de la facultat universitària on, unes tardes a la setmana, dóna classes d'una matèria que suposadament domina. Avui toca pràctica, i a més puntuable, però mitja hora després de l'hora marcada per al seu començament, Torbjörn comprova que cap dels seus alumnes és a punt per iniciar-la i que tots asseguren tenir problemes tècnics. Torbjörn els renya perquè assegura que el problema dels alumnes no és tècnic sinó de falta de previsió i d'estar-se tota la setmana vivint la vida universitària fins que cinc minuts abans s'esglaien perquè no tenen res a punt.

Després de, finalment, efectuar la pràctica, Torbjörn torna a casa. Surt més tard del compte de la facultat perquè alguns alumnes li fan preguntes després del temps de la classe. Durant el trajecte, Torbjörn és víctima d'unes obres que fa mesos que duren en una carretera que, curiosament, no és de peatge, i quan arriba a casa seva, la seva parella l'està esperant amb cara de circumstàncies. A Torbjörn, però, li queda el consol que avui és el dia en què fan el seu programa de televisió favorit. Havent sopat, postposa la feixuga feina de rentar els plats fins que acabi el programa i s'escarxofa al sofà, només per comprovar que el programa comença amb vint minuts de retard perquè, prèviament, s'han concedit uns minuts de televisió en "prime time" a un polític perquè pugui buidar tot el seu dipòsit de mentides. Torbjörn, fins i tot, esbossa un somriure d'alleujament quan veu la careta del programa, però immediatament la seva expressió passa a ser una barreja de sorpresa i recarregada indignació quan la pantalla es queda sense imatge. Llavors és quan recorda aquella publicitat enganxada al portal del bloc de pisos en què es recorda que avui és el dia de l'apagada analògica i que cal que tothom tingui instal·lada la TDT per continuar veient la televisió. Torbjörn, però, ha fet tard.

dilluns, 11 de maig de 2009

L'opi del poble?

Temps era temps, el futbol era un esport del poble, dels treballadors, de la classe obrera. No ho ha estat al llarg de la història; n'hi ha prou amb conèixer que el rugbi és una manera de jugar a futbol, practicada al "college" del mateix nom, per veure que la base de la piràmide era aliena a aquest esport en els seus inicis. Tanmateix, no va trigar gaires anys a convertir-se en el passatemps preferit de les estones d'oci que les lluites obreres anaven esgarrapant de forma lenta però inexorable.
Temps era temps que el futbol era per a tothom. Els jugadors també eren "dels nostres". La història revela com els formidables jugadors de la generació dels "Busby Babes", possiblement un dels millors equips de la història del futbol, esquerdat pel tràgic accident d'avió de Munic el 1958, compartien futbol i altres feines fins que, assolida la majoria d'edat, no signaven un contracte professional. En arribar aquell moment, i només llavors, podien oblidar el que era compaginar un règim d'entrenaments amb feines que no eren, precisament, de coll blanc. Aprenents de ferrer o de fuster, per entendre'ns. Els jugadors també tocaven de peus a terra, i per anar-los a veure, no calia pagar una setmanada sencera. El mercat estava contingut (qui sap si adormit), i hom fruïa pagant una quantitat assumible per veure futbol. No hi feia res si es feia dempeus, si la zona on hom s'ubicava no estava coberta o fins i tot si la visió no era la millor. No s'anava a veure una obra de teatre, ni un concert. A Anglaterra, hi havia el costum del "pie and Bovril"; a la mitja part, es disparava el consum dels típics pastissos de carn anglesos (hi havia fins i tot competicions per determinar a quin estadi els feien més bons) i un concentrat líquid de carn "made in Britain" que, diluït en aigua calenta, esdevenia (i esdevé encara) una excel·lent beguda energètica per aguantar les condicions més dures a la graderia. Aquí no en tenim, d'aquestes coses, però si ara em ve al cap la paraula "carajillo" imagino que deu ser per alguna cosa. En el cas de la meva infància, i imagino que la de molta altra gent, la mitja part equivalia a una bossa de patates que crec recordar que costava 75 pessetes. Un bar on les trobessis a 50 era una ganga; algun que la venia a 100 era un robatori.
Temps era temps, hi havia el futbol i el futbol. El diumenge a les 5 de la tarda, al poble, a molts pobles i ciutats, no hi havia res més. Els camps, a més, solien ser al centre de la població, amb la qual cosa gent de totes les edats, amb molta més proporció de jovent que la que hi ha ara, anava xino-xano fins al camp a veure jugar el seu equip, els seus nois. Perquè també els equips, i en totes les categories, solien tenir força més representació local de la que tenen ara i es podia parlar d'escoles. Per això m'agrada quan el comentarista de TVC Jordi Gonzalvo treu, cada cop que surt en imatge un jugador de les "illes afortunades", allò de "aquest és el típic jugador de l'escola canària". I, deixeu-me dir, temps era temps que els jugadors jugaven amb els números de l'1 a l'11. Els mites eren més escassos i la manera d'expressar-se més àmplia. Avui, portar una rèplica restringeix molt l'expressió de les preferències de la persona; un equip, un jugador, fins i tot una sola temporada. Abans, si et regalaven una samarreta Meyba amb un número, podia ser la de Maradona, però podia ser la del número 10 de l'any següent, o de l'altre, o en el fons podia ser la de qualsevol número 10 del món.
Malauradament, però, els mateixos que van crear el futbol i el van omplir de virtuts i d'instants per a la nostàlgia van ser els que se'l van polir.
El futbol, com a esport profundament arrelat en la classe obrera, en la base de la piràmide, era un altaveu dels problemes socials que tenien els treballadors. El fenomen del "hooliganisme", en el fons, no deixava de ser una branca d'expressió més, malauradament violenta, de les tensions que patien milers, milions de persones en tant que víctimes de la lluita de classe. Com que no es coneix govern que hagi estat realment al costat de la classe treballadora d'un país, si no és molt nord, nord enllà, justament l'etiqueta del "hooliganisme" va explotar-se a fons per dimonitzar l'esport més popular del món i els milers de persones que el seguien. Pels canals oficials, només es repetia un missatge que es pot sintetitzar així; el seguidor de futbol és un tipus violent que és seguidor és tant que el futbol genera violència. Lògicament, en un govern del color (o de la grisor) que tenia el de Margaret Thatcher, la repetició constant d'una mentida no podia desembocar més que en l'assumpció d'una falsa veritat. Tot es va posar en el mateix sac; Bradford, Heysel, Hillsborough. Quan, afortunadament, sempre s'ha acabat descobrint la veritat. En el cas de Bradford, el 1985, la vella tribuna de fusta de l'estadi es va cremar perquè es va descobrir que, sota les velles graderies de fusta, s'hi havien anat acumulant anys i anys de brossa de fàcil combustió, que podien haver-se encès tant amb la burilla d'un obrer com amb la burilla d'un ministre. S'assegura que entre les cendres es van trobar retalls de diari que dataven del 1966. En el cas de Heysel i Hillsborough, investigacions independents han demostrat errors gravíssims en la planificació policial de seguretat dels partits que, en aquests recintes, es van convertir en grans tragèdies. En el cas de Hillsborough, va ser especialment greu com les autoritats i la policia van fer tot el possible per presentar el drama com una tragèdia causada pels hooligans del Liverpool, i fins i tot en la identificació de cadàvers es preguntava a tots els familiars, que acabaven de saber de la mort del seu ésser estimat, quina quantitat d'alcohol havia begut el finat aquell dia. La realitat és que un dispositiu infame conduïa gairebé tots els seguidors amb localitats de gol a una única zona del gol, on es va produïr l'esclafament de 96 innocents, mentre d'altres quedaven buides. El magnífic llibre "Hillsborough: The Truth", de Phil Scraton (reeditat aquest 2009), és un testimoni emocionant en aquest sentit. Dit d'una altra manera, cal tenir estómac per llegir-lo.
La maquinària, doncs, ja feia temps que era en marxa. Així va ser com, "en nom de la seguretat", tota Europa començant pel Regne Unit va ser escombrada per la onada dels estadis sense zones dempeus. Però també va ser "en nom de la seguretat" que, al mateix temps, el cost d'anar a veure un partit de futbol s'incrementés fins a límits insospitats? També és "en nom de la seguretat" que, en un estadi amb capacitat per a 100.000 espectadors, veure un partit normal, de competició de Lliga, pugui costar 60 euros en el millor dels casos? (en la gran majoria d'obres de teatre i de concerts, es poden trobar entrades per menys de 60 euros.)
No ens enganyem. Poc a poc, "introduciendo el efecto sin que se note el cuidado", el futbol en essència ha quedat restringit al que també s'ha estereotipat com a "categories inferiors". En "les lligues" (com si no n'hi hagués més), només hi ha lloc per a aquell que s'ho pot permetre. Per ser més exactes, que es pot permetre: a) el preu de l'entrada o de l'abonament de temporada; b) el fet de si per aquelles necessitats tens set i a l'entrada t'han requisat la bossa que duies de casa (no pots introduir llaunes però, a canvi de 3 eurassos, te'n serviran tantes com vulguis dins de l'estadi); c) tot tipus de marxandatge cobrat a preus abusius (no renego del marxandatge, jo en sóc un "freak" de fet, renego dels preus); d) despeses constants de cotxe perquè cada cop més estadis estan situats en llocs perduts als afores de les ciutats sense connexions amb transport públic; i un llarg etcètera. Una de les paradoxes més grans del món del futbol en els últims anys és que fos precisament el capità d'una multinacional de l'espectacle, Roy Keane del Manchester United, el qui trobés la justa definició a tot plegat: "the prawn sandwich band", la penya de l'entrepà de gambes. No hi havia millor forma de definir aquest públic de liceu, amb escassa o nul·la mentalització esportiva, i d'un alt poder adquisitiu que li permet no només pagar-se totes les despeses (que després revertiran en les butxaques d'uns jugadors hípervalorats en un mercat absolutament fora de control) sinó, a sobre, rebre els avantatges que el club destina als "vips". Mort el gos, morta la ràbia.
Veure futbol no val el que val avui en dia, en definitiva, preus que suposen una autèntica barrera classista per a molta gent. Però en aquesta societat endeutada fins al cul en què tots som presa dels llums i colors dels mitjans de comunicació, tots fem esforços per semblar que podem sense poder. I pidolem carnets d'altri, i esgarrapem d'aquí i d'allà, i en tot cas ens conformem de veure els jugadors com formigues des de l'última fila de la tercera graderia. I, mentrestant, a Girona s'ha pogut veure una temporada sencera de Segona Divisió per 5 euros el partit (100 euros tota la temporada) i no hi ha collons d'omplir el camp. Ni que els jugadors siguin més a prop de la gent en tots els sentits de la paraula.

dilluns, 4 de maig de 2009

S'il vous plaît, est-ce que je peux être comme Amélie Poulain?

Audrey Tautou, que té la meva edat justa, és la meva actriu preferida. I no perquè, dins d'un hipotètic rànquing de pel·lícules que m'han agradat, Le fabuleux destin d'Amélie Poulain ocupi el primer lloc (potser fins que s'estreni The Damned United). Tot i que ja havia fet algunes pel·lis per a televisió d'aquelles de dissabte a la tarda, i que havia debutat amb una pel·lícula de cert ressò (Venus beauté), em va inquietar veure aquella interpretació tan perfecta d'un personatge com la que va fer Audrey Tautou convertida en un àngel a la terra, o concretament sobre les llambordes de Montmartre. Audrey Tautou podia ser Amélie, i Amélie podia ser Audrey Tautou, pels segles dels segles, i amén. Fins que, crec fins i tot que abans del seu paper a L'auberge espagnole, un bon dia del 2002 em vaig abocar a la sala de cinema on estrenaven À la folie... pas du tout, traduïda aquí espantosament com Sólo te tengo a ti. Tautou va tornar a brodar un paper absolutament oposat al que l'havia fet famosa arreu del món; era Angélique, una jove de 20 anys que pateix erotomania, una psicosi que fa que el pacient es cregui bojament estimat per una persona. L'èxit d'aquest thriller psicològic, sens dubte, es devia en part a un altre treball magnífic d'aquesta actriu, a qui vaig tornar a veure recentment a Ensemble, c'est tout.

I a què ve això?

Fa gairebé sis anys que treballo on sóc ara, en una feina de cara al públic, per entendre'ns. Durant aquests sis anys he fet unes quantes tasques, però m'he especialitzat en una de concreta, que m'ha ocupat els últims quatre anys. Haurà sortit millor o pitjor, però en aquesta feina m'he esforçat al màxim. He intentat que totes les persones i institucions a les quals he fet referència en el meu treball se sentissin ben representats i que tota la informació referent a ells que he difós sigui correcta. M'he pres el projecte molt intensament, potser massa intensament. I encara que m'hagi adreçat sempre a una minoria, o a una part molt concreta de tota la gent a qui em podia dirigir, per a mi ha estat el més important.

Aquests últims dies, però, he hagut de fer una feina que no té res a veure amb l'anterior i que ha implicat dirigir-me a una quantitat més gran de públic. Al gran públic, en definitiva. Ja de per sí sentia una certa incomoditat; no és el meu gremi, però la vaig intentar fer el millor possible i, fins i tot, intentant aportar-hi una certa originalitat. Com he fet fins ara, sempre. Donada aquesta explicació prèvia, podria entendre's que és normal que, posteriorment, molta d'aquesta gent et comenti quelcom del teu treball. Però és una qüestió que, ho sento, em sulfura, em treu de polleguera. Quatre anys de feina intensa semblen quedar en no res davant d'uns pocs minuts amb una elaboració força més escassa, però amb una recepció molt més àmplia. Gent que, tot i conèixer, ni sabia que treballava allà on treballo, i que ara de sobte se n'assabenten. Gent que no ha vist mai res del que he fet fins ara, i que només ha vist el que he definit com a "paripé". Gent que passarà, a còpia d'una repetició previsible, a identificar-me erròniament amb una cosa que no és d'eixe meu món. En definitiva; és com si, després de trenta anys de viure a Catalunya, un dia et sorprenguessin parlant anglès amb un turista... i et prenguessin per anglès.

I en aquest moment és quan penso en l'Audrey.

divendres, 17 d’abril de 2009

De Reiziger

Deixem-nos d'omplir la boca assegurant que una de les ciutats més cosmopolites del món és Barcelona. Si per "cosmopolita" entenem una ciutat on hi viu gent de procedències molt diverses, aleshores la vila mitjana on visc, capital de comarca de nord enllà, també és cosmopolita; hom hi troba romanesos, senegalesos, paquistanesos, marroquins i un llarg etcètera de procedències. Però ni el lloc des d'on us escric, ni Barcelona, tenen una característica primordial que, al meu entendre, sí que fa que una ciutat es pugui considerar cosmopolita; a part de tenir ciutadans de molt diverses procedències, a Àmsterdam, tothom -i quan dic tothom és tothom- hi parla l'anglès.

I així és com a Àmsterdam, entre d'altres virtuts, a les llibreries (sempre les llibreries, sempre millors que a Barcelona) s'hi poden trobar llibres en tots dos idiomes. I així és com, mentre a Barcelona la Llibreria Francesa va tancar fa molt de temps, a principis d'aquesta dècada, i la llibreria anglesa de més renom (Come In, al carrer Balmes) disposa d'una oferta irrisòria, a Amsterdam, que té la meitat d'habitants que la ciutat de Barcelona, hi ha una gran llibreria de la cadena britànica Waterstones (quatre plantes) i, just al davant, l'American Book Center (cinc plantes). Qüestió de mercat, és clar; només cal mirar l'índex de poliglotisme dels holandesos i el nostre. Però també l'índex de lectura dels holandesos i el nostre.

D'aquesta manera es produeixen fenomens molt interessants. Als Països Baixos, els llibres antics no són, com aquí, sovint més cars que les novetats. Són més barats, en tots els casos. I, també a diferència d'aquí, no cal ser un coneixedor dels carrerons de l'urbs per trobar allò que ens interessa. Al marge que setmanalment, a la plaça Spui (davant de l'American Book Center), s'hi celebra un mercat del llibre d'ocasió amb una vintena llarga de parades (i no pas un cop a l'any com passa a Barcelona), a Kalverstraat, el carrer comercial per excel·lència d'Amsterdam, que desemboca a la mundialment famosa Plaça Dam, hi ha la llibreria De Slegte. Imagineu-vos un supermercat actual, i, tot seguit, el mateix supermercat vint-i-cinc anys enrere. Doncs això és De Slegte. Un gran supermercat del llibre d'ocasió a la planta baixa, amb preus imbatibles (oblideu Happy Books), i un gran supermercat del llibre antic a la primera planta, en un entorn "rata de biblioteca" que encara el fa més apassionant, i també amb preus imbatibles. Per 14 euros, hi vaig aconseguir, frenant-me per no sobrecarregar les maletes, un recull en anglès dels textos que els grans escriptors del segle XX (Camus -que va ser porter-, Nabokov, etcètera) han dedicat al futbol, i un extra de la revista Voetbal International del 1985, on entre d'altres coses hi ha un reportatge sobre la catàstrofe de Heysel.

No us penseu, però, que del recent viatge en parella a Àmsterdam només m'he quedat amb les llibreries. Pobre de la meva companya. Al marge d'aquesta consideració de ciutat cosmopolita i culta, m'he endut algunes pinzellades que completarien un quadre vangoghià. La primera, justament, l'excessiva mercantilització del museu Van Gogh. Creia que aquest defecte era tan sols propi dels francesos (i en part nostra, també). Quinze eurassos d'entrada per un museu amb un ambient de mercat de Calaf, explicacions escasses i que només reuneix una part de la col·lecció del pintor de Brabàntia. Molt millor el Rijksmuseum, el museu nacional; més barat (11 euros), millor dotat tot i estar en obres i amb una millor contextualització de cadascuna de les peces que s'hi exposen. La segona, també sorprenent, un servei desconcertant. Arreu, amb més simpatia o menys, però qui s'encarrega d'atendre el públic ho sol fer amb eficàcia, i si et sorgeix algun problema o algun dubte, te'l resol. Als restaurants, però, el servei és lentíssim, inquietant. Tant si hi ha molta gent com poca. Evidentment, fer una generalització és molt fàcil, però després d'anar a sis restaurants per sis àpats diferents, hauríem de tenir molt mala sort per haver enganxat els que tenen pitjor servei. La tercera, també desconcertant, referent als transports públics: dins de la ciutat funcionen, i funcionen bé (el tramvia és una meravella), però quan vam tenir la necessitat d'agafar el tren per realitzar alguna excursió, els retards, la confusió i la falta d'informació estaven a l'ordre del dia. I ens queixàvem de la Renfe.

I dues impressions més amarades de curiositat. En primer lloc, els horaris comercials. A les 6 de la tarda, tot és tancat. Fins i tot ara a la primavera, i a l'estiu, quan els llatins considerem que les 6 de la tarda és una bona hora per sortir de casa. Ara bé, la compensació a aquest horari escàs (a diferència d'altres països, molts establiments no obren fins les 10 o les 11 del matí) és que, els diumenges, molts establiments són oberts, i que, els dijous, es crea com una espècie de festa col·lectiva al voltant del comerç. Tots els dijous, totes les botigues allarguen el seu horari i tanquen a les 21h, o algunes fins i tot a les 22h. Així és com la gent es llança als carrers, de nit, segurament després d'haver fet un sopar ràpid, a triar, a remenar, a comprar, en una estranya celebració nocturna del consum. I l'altre fet que em va cridar la impressió és una combinació. En la ciutat antiga, en la zona dels canals, hi regna durant tot el dia una tranquil·litat absoluta. Només en l'últim dia del nostre viatge (fet al revés de les festivitats de Setmana Santa, és a dir, de dimarts a divendres), els eixams de turistes la trencaven. Però al marge d'aquesta tranquil·litat, a Àmsterdam, no existeixen les cortines. Nosaltres, gent del sud, cotilles, xafarders, no podíem evitar mirar a través de les finestres i imaginar-nos els centenars d'històries de vida que anaven sorgint a cada mirada. Però aquella gent ens semblava viure en una bombolla; en un espai de pau en ple centre de la ciutat, no tenien cap tipus de vergonya de mostrar la seva intimitat. Potser, simplement, cadascun d'ells té clar qui és i què ha de fer, sense haver de mirar o dependre d'altri.

Ah, i una última conclusió, aquesta teixida després de diversos viatges. A l'autopista, si un cotxe t'avança a 200 km/h pel carril ràpid, en un 95% dels casos correspon a les marques Mercedes, Audi o BMW. En un viatge, si observes escenes com un mòbil que sona insistentment enmig d'un entorn silenciós (i que el propietari del qual contesta cridant), una bateria de fotos en un lloc prohibit, un grup de gent que sembla format per replicants del cantant d'AC/DC, un grup de gent que demana que li parlin en el seu idioma (no en anglès) o un grup que dilueix en les seves pròpies converses les explicacions d'un guia, no ho dubteu. Són espanyols, italians o japonesos. Són moltes hores d'autopista... i ja comencen a ser uns quants viatges, per sort.

Amsterdam, un bon lloc per al viatger. Per al "Reiziger", la paraula neerlandesa que es refereix al que viatja. O us pensàveu que aquest era un post sobre futbol?

diumenge, 5 d’abril de 2009

El temps, aquell jutge

Temps era temps, un equip de futbol amb molta història (el de més història del seu país) no va encaixar gaire bé una derrota. Enmig del partit que van perdre, a camp contrari, un espectador local va agredir un dels seus jugadors. Van intentar retirar-se del partit però l'àrbitre els va instar a continuar. L'endemà, van remoure cel i terra perquè se sentís la seva veu clamant justícia, i van trucar a la televisió del país explicant el que havia passat. Malauradament, es tractava d'un partit del quart esglaó, amb la qual cosa, la tele va sol·licitar les imatges a un canal local que cobria els partits amb una sola persona i una sola càmera. Llei de Murphy; el que interessava que s'hagués enregistrat, no s'havia enregistrat. Mentre un espectador aprofitava una aturada en el joc per hostiar un jugador rival, l'operadora aprofitava per anotar en quin punt de la cinta eren les jugades més destacades del partit. Així que el periodista de la tele nacional amb qui havia contractat l'entrenador agreujat va advertir d'aquella circumstància però li va assegurar, al "míster", que faria el que podria.

Al periodista, l'endemà, l'estómac li va fer un sobresalt. La premsa publicava que el club en qüestió acusava la tele de manipular les imatges en contra seva. A l'hora de la veritat, però, i un cop demanades les explicacions corresponents, tothom es treia el mort de sobre. L'entrenador deia que havia estat un judici del periodista que havia signat l'escrit, i el periodista en qüestió assegurava que tenia un tall de veu amb la frase acusadora de l'entrenador. Al final, el treballador televisiu va decidir engegar-ho tot, i a tots, a rodar. I li va quedar una imatge gens positiva d'un club que, per sobre de rivalitats, sempre havia estat senyor. Tenia, fins i tot, un passat gloriós en el futbol professional.

Mesos més enllà, el periodista televisiu va llegir, en un diari, una entrevista amb un exjugador d'aquell equip. "Tinc totes les samarretes dels equips on he jugat, però la d'aquest equip no la vaig voler. Em van prometre de tot i tant l'entrenador com el president em van enganyar". El periodista no va poder evitar dibuixar un lleuger somriure en veure que el judici del temps semblava estar-se deliberant al seu favor. La sentència definitiva ha arribat avui, quan el periodista ha sabut que el club en qüestió ha impedit a la ràdio del poble la retransmissió dels seus partits. "En disconformitat amb les últimes cròniques", és a dir, no m'agrades, no entres. Tot molt democràtic. El periodista no ha pogut fer més que enviar un missatge de solidaritat als seus companys i, sabent-se guanyador, utilitzar una frase manllevada d'un altre idioma: "Ja t'ho havia dit; aquellos polvos trajeron estos lodos."

El temps, però, a vegades fa judicis ràpids. En un altre àmbit vital, una resta de dues unitats en una setmana, avui, s'ha compensat amb una suma de quatre en pocs minuts. És tan absurd com el gest dels qui han propiciat la resta, però il·lustratiu al mateix temps.

dimarts, 17 de març de 2009

Com un nen

Hi havia molts convidats en aquell acte, però ell va ser el primer d'arribar. Fins i tot, minuts abans que nosaltres, que per la previsió de trobar trànsit vam acabar trobant-nos tres quarts d'hora abans del començament de la roda de premsa en aquella sala àmplia, enfustissada i ben il·luminada. El vam sorprendre llegint un petit manual sobre la creació de candidats polítics, quan, com dirien Gavaldà i companyia, la conversa es va desfer igual que el sucre del tallat en treure el meu company la càmera. En previsió del que en l'argot s'ha batejat utilitzant l'expressió ciclista manllevada del castellà "montonera", sàviament, el càmera, un dels més experimentats de la tele, es va fer amb un aparell petit, gairebé domèstic, i en lloc d'un trípode portava un monopeu, un estri semblant a una crossa que permet elevar la càmera en situacions de molta acumulació de gent. Com que el càmera i ell es coneixien, van començar a entaular una conversa sobre les limitacions tècniques que s'havia trobat al seu nou lloc de treball.

Jo escoltava com, cada matí, aquest home feia la seva feina en una emissora de ràdio d'abast nacional; bé, jo, i segons sembla, gairebé mig milió de persones més. Potser per això, la timidesa congènita, la del nen, la del principiant, en un principi em va fer separar-me d'aquella conversa si bé sentia una certa atracció pel personatge. Va ser ell qui, com certificant la distinció cada cop més feble entre el càmera i el "plumilla", se'm va dirigir per preguntar-me quin era l'objecte de la nostra presència allà. Tots sabíem que se celebrava la presentació d'un llibre, però també que assistien a l'acte un número important de personatges que ens podien donar declaracions noticiables. Li vaig contestar i, acabada la resposta, vaig fer el pas de presentar-me; ho creia obligat. Jo el conec a ell i l'he vist desenes de vegades; ell no tenia per què conèixer-me a mi. (Dit sigui de passada, vaig observar-li una fortalesa física envejable, molt diferent a la imatge d'esprimatxat que solia donar.) Sorprenentment em va preguntar quant temps feia que estava a la tele, a la qual ell s'havia tornat a reincorporar, i em vaig atrevir a afegir, a la meva resposta, la meva ocupació actual. El punt en comú que va convertir una conversa cortès en una xerrada plaent va ser descobrir que tots dos havíem tocat els mateixos temes; el futbol que obre portes. Ell havia fet un llibre en què explicava que el seu debut radiofònic es va donar en un Gramenet- Reus del 1980, i que durant un grapat d'anys va recórrer els mateixos camps, o els antecessors, dels que qui escriu i els seus companys d'equip recorren ara. Que ell també, malgrat haver-hi quinze anys de diferència, feia les connexions des del telèfon del bar del camp o de les oficines, a vegades un quart d'hora més tard que s'hagués produït el gol. I em va donar motius per a la il·lusió en assegurar-me que a casa seva, un fill molt "futbolero" era seguidor del nostre programa. Les trucades insistents al meu mòbil (al cap i a la fi, estava treballant) i el fet que ja començaven a arribar altres convidats van fer que ho deixéssim allà. Em va saber greu, després, confós entre la gernació, no poder acomiadar-me d'ell i expressar-li la meva gratitud de la forma més senzilla possible. Em vaig plantejar durant uns instants si li havia d'haver dit que vaig escoltar el seu últim programa remullant-me els peus, al costat de la meva companya, asseguts en una roca a la platja gran de Tossa. El balanceig constant entre l'ésser company i l'ésser oient em va arribar a atabalar una mica, però no va enterbolir l'experiència.

M'asseguren alguns companys de professió que la seva bonhomia perdonaria que publiqués aquesta modesta narració. Crec que entendria que m'he vist obligat a compartir un moment especial. Estar un quart d'hora conversant amb un dels millors, el millor possiblement, en la feina a la qual tu et dediques té un valor incalculable.

dilluns, 16 de març de 2009

Qui paga, mana?

En molts moments de la vida et descobreixes a tu mateix navegant entre l'aigua i l'oli, entre el cafè i la llet, en definitiva, entre dues idees que semblen contradictòries però que registren, totes dues, punts amb els quals pots estar d'acord.

Sempre m'he mostrat en desacord amb tots aquells seguidors del futbol, que malauradament són molts i cada cop més, que tenen interioritzat que el pagament de l'entrada o del carnet de soci porta incorporada la victòria de l'equip en qüestió sempre que el vas a veure. D'aquí les mocadorades, xiulades i insults als propis jugadors que es donen per aquestes latituds (i ben poc nord enllà). Diu un vell adagi que la intel·ligència rau en la virtut de saber exactament quines són les teves possibilitats i actuar en conseqüència; per contra, el nostre futbol està ple de directius, entrenadors i aficionats que practiquen cada temporada l'estirar més el braç que la màniga, i no només en l'aspecte econòmic. El futbol no és matemàtic (si ho fos, no tindria cap gràcia) i que el nostre equip ens doni la satisfacció del triomf i l'èxit o la decepció de la derrota depèn de molts factors, una part important dels quals són incontrolables i que no poden quedar inclosos de per sí en el preu de l'entrada. L'únic que podem exigir, doncs, és que el nostre equip s'entregui, lluiti, ens mostri que vol oferir un bon espectacle al marge de si el guarisme final els és favorable o advers. I entendre que no sempre es pot guanyar, i menys, si veus que l'equip rival es mostra superior o té més fortuna, que també pot comptar.

També per aquestes latituds és habitual queixar-se del que ofereixen els mitjans de comunicació públics, en molt diverses vessants, donat que "els paguem amb els nostres impostos". La realitat, però, és que el pagament dels servies públics de comunicació a través de l'erari públic, aquí, és indirecte, i tot i així reneguem. Si aixequem el cap nord enllà, veurem que a la resta dels països civilitzats hom paga un impost directe en concepte de tinença d'aparell de televisió, i que permet finançar aquests mitjans de comunicació fins al punt que recentment France Télévisions ha pogut suprimir la publicitat en determinades franges de la seva programació. I, amb tot, encara que els espectadors tenen molt més poder de pressió sobre els continguts de la televisió que, en aquest cas, ells sí que paguen, no consten (o almenys aquí no arriben) crítiques i descrèdits cap a aquestes entitats com les que, freqüentment, sí que es donen per aquestes terres.

Sens dubte, aquest és el post més confús de les últimes setmanes, però deixeu-me expressar la meva confiança en la vostra comprensió... i que avui també navego una mica entre l'aigua i l'oli, entre l'esperança i el desencís. I no pas pel futbol; el meu equip serà el meu jugui on jugui.

dimarts, 10 de març de 2009

Rayo, cara i creu

La feina m'ha portat, fa uns dies, a compartir unes hores en l'entorn del que és el club de barri més famós de l'Estat Espanyol, i possiblement, arran de la seva paradoxal participació per "fair play" a la Copa de la UEFA fa unes temporades, d'Europa. Tot i que en aquesta última categoria ara hi hauríem d'afegir el Hoffenheim. Però fins i tot el sorprenent ex-líder de la Bundesliga és incomparable al Rayo Vallecano.

En moltes coses, el Rayo és un exemple per a equips de barri de grans ciutats (entengui's Sant Andreu o Europa), i no només per la categoria que ha ocupat durant molt temps. És, sobretot, que el sentiment que genera entre els seus aficionats és intensíssim i compartit per molta gent. El Teresa Rivero s'omple cada partit amb més de 10.000 espectadors que no paren d'animar des del minut 1 al 94, esperonats pels "Bukaneros", el grup d'aficionats que es col·loquen fidelment darrere l'únic gol amb graderia de l'estadi. Com a tot arreu, hi ha una concessió per al rum-rum de preocupació quan la cosa no funciona, però és ràpidament tapat. Una afició incansable i musical com la del Rayo només la recordem a Cadis; curiosament, diu la història que molts dels actuals habitants de Vallecas són immigrants andalusos que en l'explosió del "desarrollismo" van intentar fer sort a la gran ciutat, i que s'han integrat al barri. No cal dir que l'extracció de l'afició del Rayo és radicalment obrera, com el barri. Només de dir que la popular zona de El Pozo del Tío Raimundo, on s'assegura que en unes eleccions un 80% dels vots van anar a parar a Izquierda Unida, pertany al districte de Vallecas.

I això que, igual que passa en el cas de Sant Andreu, per exemple, el Vallecas actual no té res a veure amb el de fa seixanta anys. El barri de Vallecas es va annexionar a Madrid, tot just, el 1950. Aleshores només existia el que avui coneixen a Madrid com a "Vallecas Villa", és a dir, el poble antic, el petit nucli urbà que conformava una entitat diferenciada. La urbanització salvatge de les dècades dels 50 i 60 es va fer en les zones limítrofes, especialment l'anomenat "Puente de Vallecas", que és on avui en dia s'aixeca l'estadi Teresa Rivero. Però siguin de la "Villa" o siguin del "Puente", animant el Rayo tots són de Vallecas.

I això també es veu a la botiga del club. Juntament amb l'Atlètic de Madrid, el Rayo és l'únic club de la capital on, al marge de tot tipus de peces de roba amb llegendes com "soy rayista" o "soy de Vallekas", s'hi poden trobar bufandes amb la llegenda: "Antimadridista". El Rayo també s'oposa al gran club de la capital espanyola, i la franja vermella que llueix a la samarreta no és gratuïta; el 1950, i després de vestir de blanc immaculat (samarreta i pantalons) des de la seva fundació, el Rayo va signar un acord de col·laboració amb l'Atlètic de Madrid, que entre altres coses, va implicar l'aparició del llampec a la samarreta. I fins els nostres dies.

Al marge de tot això, arribant a l'estadi em va donar una certa sensació de no estar tan lluny del nostre entorn. L'Avenida de la Albufera, on s'aixeca l'estadi (fent cantonada, sí, amb el carrer Payaso Fofó, que és on està domiciliat el club), és una rèplica castissa del carrer de Sants; un carrer major de barri, prou ample com per fer-hi passar tres o quatre carrils de circulació però prou estret com per no associar-lo al centre de la ciutat, i amb petits comerços de tot tipus a banda i banda. Continuant amb el paral·lelisme, en lloc de l'estació de metro de Badal, a pocs metres de l'estadi, hom hi troba la de Portazgo; i el recinte en sí, doncs imagineu-vos com si en el lloc del Mediterrani s'hi aixequés un estadi de futbol, que ja comença a acusar l'edat, amb capacitat per 15.000 espectadors. Un estadi, per cert, amb tots els defectes d'encabiment dels estadis de gran ciutat; com dèiem, un dels gols no existeix, però a més, no hi ha esplanada d'accés a tribuna (és un passadís gairebé de galeria comercial que passa per sota la mateixa). A la dreta d'aquest passadís, entre l'estadi i els blocs de pisos, hom hi ha encabit un petit camp de futbol 7 amb graderies.

En definitiva, que Vallecas i el Rayo van saber-me transmetre un sabor especial, ranci però dolç al mateix temps, romàntic. Fins que va acabar el partit i va arribar el moment de les rodes de premsa. Surt "el nostre" entrenador. La premsa local li comença fent dues preguntes en castellà fins que es fa el silenci. Aleshores, els mitjans catalans entenem que els locals no volen preguntar res més, amb la qual cosa entaulem aquest diàleg:
(Periodista català): -¿Le importa si hacemos al míster una pregunta en catalán?
(Cap de premsa): -Para mí no hay problema pero yo preferiría que la hicieras en castellano para que los compañeros de la prensa de aquí la puedan entender.
(Periodista madrileny, dirigint-se a mí amb expressió de resignació): -Tira, tira.
Durant la resposta, de 30 segons, i tal com va testimoniar després l'entrenador, els esbufecs i carrasperes del cap de premsa del Rayo van difuminar la resposta i ens van fer desdir de fer més preguntes. El mateix entrenador se'n va adonar. I en aquell moment em va aparèixer a la ment, instantània, automàtica, aquella frase que apòcrifament s'havia atribuït a Josep Pla però que jo asseguraria que és de Joan Fuster: "El més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres."

Una llàstima.

dimarts, 3 de març de 2009

Training day

T'aixeques i sembla que el dia comença bé, perquè és dia d'encetar el paquet d'Special K; quan toca dia d'escurar les engrunes de la bossa anterior, l'esmorzar esdevé un petit tedi. Fins i tot la pluja s'atura una estona en el petit trajecte entre el portal de casa i el cotxe. Però els primers indicis són falsos i tot comença a entrar en una espiral complicada.

Primer de tot, engegues la ràdio del cotxe i sents com un grup de teatre gironí que a tu t'agrada, convidats habituals d'un programa matinal, es passen la meitat de la seva secció parlant de què fa el Barça, de què li passa al Barça, i amunt i avall, i instigats pel presentador, fonamentalista culer com es pot fàcilment concloure. I recordes quan, a principi de temporada, quan el Girona guanyava dos o tres partits seguits, l'esmentaven de passada anomenant un grapat de jugadors, quasi tots de la temporada passada. Arribes a la universitat, on tornes a ser profe des de fa quinze dies, i comproves que tot i haver signat el contracte fa un mes, qui sigui ha estat incapaç de fer-te arribar el teu nom d'usuari i contrasenya per poder utilitzar el magnífic ordinador que tens al teu despatx. Amb la qual cosa omples dues hores en què no apareix cap alumne amb d'altres ocupacions no electròniques, mentre comproves com la teva secció radiofònica preferida queda escapçada per problemes en la comunicació amb el convidat.

Baixes a dinar i, per culpa de la maleïda dieta, una vegada més t'has de trencar les banyes. Demanes un plat combinat sense patates fregides però els cuiners del bar de la facultat no ho compensen i només et serveixen tres miserables talls de llom, prims com una orella de gat, i acabes el dinar gairebé amb més gana que quan l'havies començat. Mentre dines es dóna el primer capítol d'un canvi d'impressions una mica pujat de to amb una persona propera, bàsicament per part de qui escriu, i sempre és la feina, la feina, la feina; total, que acabes amb un mal cos força important i donant voltes i voltes i voltes al voltant de la conversa i del seu context, perquè estàs sol, no dines amb ningú i encara queda temps per començar la classe.

La classe, amb tot, va força bé. Agafes el cotxe i te'n vas a la feina. Llegeixes el missatge d'un company i amic i el segon "slot" de donar voltes, el que no estava ocupat per les qüestions sentimentals, també arrenca a funcionar. I penses que has de ser conseqüent amb el que defenses, i que ho continuaràs sent, però que gastes moltes energies en un projecte i una idea que només tu valores, que no és respectat a dintre i que fins i tot no és respectat a fora, i ho corrobores quan veus que el teu programa cada cop el mira menys gent, que fins i tot gent del sector al qual tu et dirigeixes et confessa que prefereix veure el programa de la competència abans que el teu, el teu que a més te l'han escurçat fins al tamany de les orelles de gat del dinar per fer forat a una estrena que compta amb tota la protecció i el beneplàcit i el pressupost que tu no pots ni somiar, el teu que intentes fer el millor possible però que només genera queixes immadures de l'estil aquest surt més que jo o per què fas sortir aquest si és un xitxarel·lo o què m'importa a mi el que fa un altre equip si el que vull veure és el meu, quan tu justament a tota aquesta gentola els has entreobert una porta que fins ara estava tancada amb pany i clau, i que si no l'obres més és que per dintre hi ha tot un exèrcit empenyent. I els acabes desitjant el pitjor perquè per una banda critiquen perquè diuen que els gires l'esquena però a l'hora de la veritat, quan parles d'ells, miren un programa que se'n fot del Barça, una altra vegada, el puto Barça, només tenen ulls per al Barça.

Intentes fer la feina que et toca avui el millor possible, la compleixes i fins i tot et queda una mica arregladeta. Baixes a sopar i maleeixes el que ha tingut la vergonya de posar en el faristol on hi ha exhibit el menú que està "supervisat per una dietista", perquè saps que és mentida, perquè les combinacions d'aliments que et proposen no hi ha cap dietista que les doni per bones, i acabes el sopar amb més gana de com l'has començat. Com a mínim la cambrera, molt amable, et fa el tallat amb amor i acaba tenint el sabor de les coses ben fetes.

Tornes a dalt i fas una trucada a una persona propera en què l'interlocutor t'ignora; està fent una altra cosa que per a ell sembla força més important i sents fins i tot com et va retransmetent els seus problemes amb l'ordinador fins que optes per deixar-ho estar i penjar. I acabes pensant, un cop has acabat la feina, que potser és moment per escriure aquest post i clamar a la immensitat internàutica una punyent sensació de soledat.

dilluns, 2 de març de 2009

Un lloc amable

Una de les coses més habituals que es poden fer en un viatge, especialment si el lloc que visites t'acaba causant un efecte positiu, és imaginar-te en un dia futur, en el mateix espai, fent una activitat plaent. Dit d'una altra manera, imaginar-te habitant d'aquella ciutat i fruir dels seus petits plaers com un més dels seus habitants, siguin teòricament més feliços o més dissortats que nosaltres. M'he imaginat prenent una gerra de cervesa al "Biergarten" del Jardí Anglès de Munic, o cruspint-me un pastís de Belém mentre l'elèctric número 15 em torna a la Praça do Rossío i el sol de la tarda penetra per la finestra. Per exemple.

Tot plegat ve perquè sempre he entès que som en un país on moltes vegades entrar en una botiga o local públic suposa ser servit amb desgana. Dissabte, per exemple, em van vendre un croissant de xocolata amb una tristesa inversament proporcional a la meva felicitat, ja que era el primer que em menjava en setmanes de soferta dieta. Em costava trobar un lloc plaent, fins que el vaig trobar.

Era una antiga fleca impersonal, que en els anys 80 hauria semblat moderna però que ara apareixia totalment démodé. Ara és, simplement, una cafeteria. La seva ubicació no és extraordinària; amagada en un carrer estret del casc antic de la vila on visc. La primera cosa que em va cridar l'atenció, però, a part del consell d'una bona amiga, és la manera com anunciava la seva presència al carrer. Certament, sobre el portal hi ha un rètol, de ferro volgudament rovellat, on s'hi ha foradat el nom de la cafeteria en lletres blanques que esdevenen lluminoses quan es fa fosc. Però perpendicularment a aquest rètol, en sobresurt un, més petit i fabricat amb el mateix material, on s'hi dibuixa una tassa de cafè. Val a dir que no és patrimoni exclusiu d'aquest lloc; en un carrer paral·lel i tant o més estret, sobre la porta d'una antiga lleteria convertida també en cafeteria, hi penja una vaca. Però em va fascinar aquesta identificació gràfica del local que, avui en dia, no és gens normal per aquestes latituds i sí a l'Europa civilitzada. A Salzburg, per exemple, és tot un espectacle contemplar els emblemes dels comerços de la Getreidegasse, que arriben a dibuixar un pont entre paret i paret del carrer, i sobretot pensar en èpoques passades, quan devien ser molt més creatius que avui en dia, donat que en la majoria d'ells s'hi reprodueixen els logotips de les botigues en qüestió. A Friburg de Brisgòvia (el Friburg alemany, per entendre'ns), al davant de cada comerç hi ha un trencadís, molt similar a la "calçada" portuguesa, que deixa clar amb dibuixos de quin ram és la botiga que ens trobarem si deixem de mirar embadalits el mosaic; unes ulleres per a una òptica, un llibre per a una llibreria, un peix per a una peixateria.

Un cop traspassada la porta del local (que té servei de wi-fi gratuït), entrem en un espai contradictori. Les taules i les cadires són de clara inspiració Ikeana, d'un blanc enlluernador. Però és un element fàcilment oblidable quan ens desviem cap a la resta de la decoració. En una paret, exposicions itinerants de fotografies, pintures o dibuixos; en la meitat de l'altra, un mural fotogràfic amb una imatge d'un carrer a la parisenca illa de Sant Lluís; i en l'altra meitat, una làmina de pissarra on, a mà, amb lletra femenina, hom hi ha escrit les especialitats disponibles. Aquest "hom", normalment, és la mestressa. Té la nostra edat i molta amabilitat per donar. Sol incorporar petits "gadgets" a l'usual cafè o tallat, moltes vegades d'elaboració pròpia. Té la virtut de la conversa justa; són coneguts i imitats els cambrers que no valoren el desig de tranquil·litat i intimitat del client. En resum; confiança. A més de saber construir un lloc tan agradable, però, el que m'ha fet passar de l'aplaudiment a l'ovació cap a la mestressa ha estat descobrir que, amb tres amigues més, va pintar un Opel Kadett de color rosa i va crear un equip que participa en curses automobilístiques de resistència per tot el país. L'essència de l'esport com a diversió. El seu grup al Facebook ja supera el centenar d'addictes.

Sé que aquest text us pot sorprendre donada la temàtica o el to dels anteriors. Doncs justament per això. En un blog que a vegades pot ser agre (i ara, justament, tindria molta agror a repartir, agror en garrafa, igual que un company de professió a qui van col·locar aquest apel·latiu) també cal, de tant en tant, dir que alguna cosa està bé i funciona bé. Enmig d'una vila que, tot i la seva bellesa, sovint esdevé gris i tancada, s'hi aixeca un petit racó modern i amable. Que curiós; és al

divendres, 13 de febrer de 2009

L'avi

El principal camp de futbol de la ciutat on vaig néixer porta, des del 1994, el nom del meu avi. Ho va aprovar l'Ajuntament, per petició popular, arran que el meu avi morís de forma sobtada i prematura als 63 anys, quan era el president del club i es disposava a començar una nova temporada plena d'il·lusions i amb un ascens que, després de driblar-nos moltes vegades, no es podia escapar de cap de les maneres.

Quan una persona ens deixa, de la mateixa manera que el vi s'envelleix amb els anys, i especialment si era unànimement considerat una bona persona, la reflexió al voltant del llegat que ens va deixar agafa un cert caire mític. El que aquella persona pensava pot arribar a esdevenir doctrina, els seus ensenyaments un dogma que en vida, segurament, no li vam tenir en compte. Amb el meu avi, ara que aviat es compliran tres lustres del seu adéu imprevist, m'està passant una cosa semblant, però m'agradaria pensar que l'admiració creixent que estic sentit pel que ell feia i pensava és absolutament fonamentada. Sempre he dit que el meu avi era la persona, de totes les que m'havia trobat mai, que més en sabia de futbol. Ara ho continuo dient però he anat recordant poc a poc una sèrie d'elements que refermen aquesta creença i que voldria compartir.

El meu avi va col·laborar amb totes les penyes dels "grans" equips que hi havia a la ciutat, però mai va mostrar-se seguidor de cap d'ells. Quan oferien un bon espectacle, els admirava sense crear-se cap lligam. I quan no, buscava altres fonts de satisfacció. El meu avi aplaudia el Madrid de la "Quinta del Buitre" i, en el fons, aplaudia el "Dream Team", tot i que una de les seves frases de capçalera era "En Cruyff és un cap quadrat" i que, durant la histriònica retransmissió del Barça- Dínamo de Kíev del 1994 (4-1), que vam veure junts, no va poder reprimir-se davant la locució del Canut: "Què criden, aquests locos!". En definitiva, que no és que s'amagués, o que nosaltres no sapiguéssim, si era d'algun dels equips de Primera Divisió. No era de cap.

El meu avi, presidint l'equip de la ciutat, mai va asseure's a la llotja del camp, que no deixa de ser un espai acotat a la tribuna on les cadires són una mica més còmodes que a la resta de la graderia. Sempre va ocupar la seva localitat, una mica escorat a l'esquerra, on compartia amb els seguidors de tota la vida aquell partit i d'altres partits, normalment el que havia vist per televisió el dia abans. "I el Valéncia... aquell en Penep... oh, oh! Són jugadorets". I, sobretot, el meu avi va tenir la dignitat de convocar una assemblea de socis per dir-los que, donada la situació econòmica del club, ascendir a Preferent podia representar un dany molt important per a la caixa del club. Els ho va explicar de manera que els va convèncer, i l'equip va renunciar a pujar; calia no estirar mai més el braç que la màniga, una frase que molts clubs de futbol d'avui, professionals i amateurs, no apliquen. I, sobretot, el meu avi va aconseguir reviscolar l'afició pel futbol del poble, fer que molta gent gaudís anant al camp i se sentís, ni que fos lleugerament, orgullosa de l'equip de la ciutat.

Per tot plegat, quan ens va deixar en aquell calorós migdia de juliol del 1994, davant nostre, la petició per homenatjar-lo públicament i "sine die" va ser gairebé immediata. I quinze anys després, m'agrada poder continuar homenatjant-lo fent meva la seva visió del futbol. Per a mi, la millor, la més sensata.

Aviat t'ho trobaràs (2): El fuster

"Tu, borratxo, gordo, t'haurien de cremar la fusteria. Tu creus que has de tenir obert a aquestes hores que a mi no em van bé? Que no et vindrà ningú? Se me'n fot si els del gremi de fusters t'ho manen i a sobre et subvencionen perquè així ho facis. Val més que no ens tornem a veure perquè et faré la fusteria nova. A part, tens un gènere que és una merda. Ja ho sé que no te n'he comprat mai cap, però tothom ho diu, i només veient-te el careto ja ho tinc claríssim, que és una merda. Estic segur que ho fas perquè a mi i als meus col·legues del barri ens tens mania. Ens vols fotre la vida, ens vols perjudicar. Quan vénen d'un altre barri, els del barri dels forrats, això no els hi fas, només els hi dónes orgue. Ens estàs en contra. Prepara't!"

Mentre anava entrant gent a la fusteria, més gent que en edicions anteriors, i d'aquell barri i d'altres barris populars, el fuster intentava establir diàleg amb aquella persona. Es va fixar que vestia d'esport, amb una samarreta estranya, un tros vermella, un tros blanca i blava a quadres, un tros groga i vermella a franges... A mesura que s'allunyava, però, el que deia aquell home era cada cop més inintel·ligible.

divendres, 6 de febrer de 2009

El millor llibre de la meva vida

Ahir al vespre el vaig tancar. Feia temps que no experimentava la necessitat d'acabar un llibre, d'estar enganxat a ell com una droga. Necessitava saber-ne el final, tot i que el final ja estava escrit, en concret des del setembre de 1974, en tractar-se de la novel·lització d'un fet real. I avui he decidit transmetre-ho al món, perquè un llibre que superi "La revolta dels animals" de George Orwell com a volum preferit, com és el cas, ha de ser molt bo.

Temps enrere, en una escapada a Perpinyà, vaig comprar la traducció francesa del llibre "The Damned United", traduït al francès com "Quarante-quatre jours". Es tracta d'un llibre de David Peace que havia tingut un èxit sensacional a la Gran Bretanya, explicant els 44 dies en què Brian Clough va ser mànager del Leeds United. Clough era un davanter "matador" que en la seva etapa de jugador amb el Middlesbrough i el Sunderland acreditava una mitjana de gairebé un gol per partit. El 1962, però, en un partit contra el Bury, va topar buscant una pilota amb Bob Stokoe, el porter del Bury. Resultat; trencament de lligaments creuats d'un genoll. A l'època, una lesió irrecuperable. Al llit de l'hospital, Clough ja tenia clar que es volia dedicar a ser mànager.

El llibre està escrit a l'estil "24" però amb flaixbacs; són 44 capítols (un per cada dia en què Clough va ser mànager del Leeds), i en cada un es va resseguint la carrera de Clough des del seu punt de vista. L'escriptura de Peace és una lliçó literària i de futbol; aconsegueix transmetre, sovint a través de la repetició de paraules, els estats d'ànim que té Clough en tot moment; el descriu detalladament i punyent com un personatge egocèntric però just, malalt de futbol, alcohòlic (fet que li passaria factura després amb una mort prematura als 69 anys per càncer d'estómac), passional però fidel amb els seus amics i amb els seus jugadors. Però al mateix temps, l'escriptor retrata els grisos anys 70 al nord d'Anglaterra, la feina de mànager d'un equip de futbol "a l'anglesa" (mai importada aquí), l'ambient als estadis, l'ambient en els viatges i en les concentracions dels jugadors, els problemes de hooliganisme que es començaven a estendre...

El clímax del llibre, lògicament, arriba a la part final i és una cirereta fantàstica que obre la reflexió. La història es basa en el fet que Clough arriba al Leeds United després d'un període molt exitós del club, amb Don Revie, en què aconseguiren dues lligues, una Copa i dues Copes de Fires (topant-se amb el Barça en una eliminatòria). Revie havia construït un grup de jugadors que es caracteritzava per un joc violentíssim, més que al límit del reglament (el seu defensor Norman Hunter era conegut com Bites Yer Legs, és a dir, "et mossega les cames"), i que obeïen cegament un mànager supersticiós, que els permetia tot el que volien (beguda, timbes) i que sovint havia estat acusat de subornar àrbitres i jugadors rivals. Paral·lelament, Clough construeix un altre grup sòlid a Derby, amb el Derby County, a qui treu de la part baixa de la classificació de la segona divisió anglesa i converteix en pocs anys en campió de Primera Divisió i semifinalista de la Copa d'Europa. Tant a Revie com a Clough, però, els arriba el moment de deixar l'equip per motius diferents. I el resultat és que la mateixa oposició ferotge, el mateix assetjament psicològic, el mateix rebuig que Clough es troba a Leeds, el rep el seu successor a Derby, Dave Mackay (a qui Clough havia fitxat com a jugador per al seu Derby). Amb la qual cosa el punt de vista de Clough queda magistralment en evidència. Potser no és gratuït que David Peace sigui seguidor del Huddersfield, el gran rival local del Leeds United, i curiosament l'equip contra el qual Clough disputa el primer partit i, 44 dies després, l'últim com a mànager de l'equip d'Elland Road.

Brian Clough és un personatge imprescindible del futbol anglès i europeu que ha transcendit l'àmbit del futbol per ser present en moltes manifestacions socials i culturals a Anglaterra; només cal comprovar-ho a la seva pàgina de Wikipedia. La narració de la seva vida amb la dosi de sentiment que Peace hi aporta va convertir el llibre en un gran èxit de lectors i de crítica a Anglaterra, però la vídua de Clough va protestar enèrgicament contra el seu contingut. Barbara Clough, però, no ha pogut evitar que en aquest any 2009, "The Damned United" sigui portada al cinema amb Michael Sheen com a Brian Clough. El film s'estrenarà al Regne Unit el mes de març i és d'esperar que no trigui a arribar aquí. I també és d'esperar que la pel·lícula estigui a l'alçada del llibre i els espectadors catalans puguin constatar com és la millor història de futbol mai publicada.

dimecres, 4 de febrer de 2009

Banys de Nostàlgia (16): Una petita pausa...

La secció d’avui pretén ser més un joc que, lògicament, ens permetrà gratar dins de la nostra nostàlgia. De publicitat se’n fa des de fa molts segles, i tan antiga com la publicitat són les petites frases amb la qual el fabricant, i més tard l’agència de publicitat pel seu encàrrec, intenta que recordem el nom i fins i tot les característiques del producte que ens vol col·locar. Dit d’una altra manera; avui gratarem a la publicitat dels 80 i jugarem a endevinar eslògans. A saber:
- Cruz Verde: “Eficacia probada” (insecticides). I per si no et quedava clar el concepte “eficàcia”, el logo apareixia a la pantalla fent un catacroc que deixava ben clara la contundència del producte.
- La Alcoyana: “Olives La Alcoyana, per cada dia de la setmana” (olives). L’enorme Mary Santpere va anunciar, en els primers anys de TV3, la competència de les olives “La Española”, originàries també d’Alcoi.
- Colón: “Busque, compare y si encuentra uno mejor, cómprelo” (detergent). Un eslògan portat a la pantalla pel director de l’empresa Camp, la fabricant del detergent. No sabem si l’empresa va vendre més detergent, però tots vam saber qui era el senyor Manuel Luque.
- Coca-Cola: “Coca-Cola és així” (en la versió catalana, va ser el primer anunci emès per TV3; és el que acabes concloent quan obres una llauna i, per efecte del moviment acabes ruixat d’una escuma enganxosa); i “La chispa de la vida” (en la versió castellana) (refresc).
- Frosties: “Desperta el tigre que tens dins” (en català) (cereals). La totalitat del jingle en castellà era: “Frosties de Kellogg’s, poderosa energía, despierta el tigre que hay en tí”. Desconeixem quants llits matrimonials es van destruir després de popularitzar-se aquest eslògan.
- Renault 5: “La vida marcha en Supercinco” (cotxes). De totes formes, dels anuncis de Renault recordo més la banda sonora, que era una versió del “Johnny & Mary” de Robert Palmer. A destacar un altre eslògan, que en aquest cas corresponia al Renault 4: “Su belleza es su mecànica”, que ja deixa ben clar que si et compraves un R4 no era pas per la seva línia.
- Tenn: “El cotó no enganya” (netejadors). En aquest cas, era un eslògan lligat a una presència, perquè sense aquell majordom pre-Ferrero Rocher, la frase perdia gran part de la seva gràcia.
- Patès la Piara: “Más buenos que el pan” (patès i foie-gras). Un eslògan molt ben trobat; a part de destacar-te la bondat del producte, t’inciten a no menjar-te mai una llesca de pa a seques i et conviden a fer-ho amb una mica (o una molta) de Patè La Piara, empresa osonenca, per cert.
- Pescanova: “Lo bueno sale bien” (peix congelat). Aquesta marca gallega de peix congelat, però, es va fer més popular amb el dibuix animat que anunciava el seu marisc congelat; es deia Rodolfo Langostino i pregava al consumidor: “Sheváááme a casa!”. Pescanova tenia una rival que era Findus i el seu eslògan: “Se nota que es Findus”.
- Scotch Brite: “Yo no puedo estar sin él” (fregall). Exemple d’efectivitat; tothom, o moltíssima gent, recorda el jingle amb el nom de la marca i l’eslògan. A més, és un eslògan que és molt fàcil de recuperar per jocs de paraules o per fer-lo servir en una altra situació, encara que sempre et recordarà que és l’eslògan dels fregalls.
- Filvit: “Más vale Filvit que tenerse que rascar” (xampú antipolls). Un altre cas en què ha quedat el jingle sencer, amb el nom de la marca i l’eslogan: “Filvit Champú, Filvit mamá, porque más vale Filvit...”. Per cert, els polls han desaparegut del tot dels patis de les escoles?
- Calgón: “Allargui la vida de la rentadora amb Calgón” (producte antical). És un exemple idèntic al d’abans, jingle curt amb eslògan i fàcil. També és d’aquells jingles que s’ha allargat fins als nostres dies però del qual se n’han hagut de fer més “remixes” que d’un tema de discoteca, perquè el senyor Calgón s’ha diversificat en un futimer de nous productes.
- Papillas Puleva: “Le va, le va, le va” (menjar per a nadons). Un eslògan estúpid a més no poder, però que va arribar a la gent i que va donar lloc a una anècdota esportiva. En aquells anys, Puleva patrocinava un equip de bàsquet de la Lliga ACB, de Granada. En moltes pistes, quan es tractava de ridiculitzar l’equip contrari, es va utilitzar la cançoneta en qüestió. Per cert, val a dir que Puleva és un acrònim de “PUra LEche de VAca”, o sigui que la marca en sí, encara que comprimit, ja és un eslògan.
- Rania: “Alimenta la vida” (llet). Aquesta és una marca de llet molt popular a principis dels 80, una marca ja desapareguda, la publicitat de les quals (com en d’altres casos) consistia en plafons metàl·lics a les portes de les botigues de queviures, com indicant “aquí tenim Llet Rània”. Aquesta frase entra una mica en conflicte amb un eslògan posterior d’una altra empresa d’alimentació, Campofrío, que era “Alimenta tu vida”.
- Perlan: “¡Qué suave! ¿Es nuevo? No, lavado con Perlán” (suavitzant). Un cas únic d’eslògan dialogat, perquè habitualment no ens donem pregunta i resposta nosaltres mateixos. Un diàleg entre noi amb ganes de marxa i noia que no semblava tenir les mateixes ganes, però que ens va quedar.
- Wipp Express (detergent). Aquesta marca, de la mateixa matriu que l’anterior, més que eslògans feia servir frases senceres (més llargues), però eren frases que es repetien en els seus anuncis. Canviava la roba, canviaven els actors, però les frases sempre eren dues: “La suciedad está en la ropa... ahora la suciedad está en el agua” i “Lava sin frotar la ropa que no puede esperar”. Molt descriptiu però potser un pèl difícil de retenir.
- Maggi (precuinats): “Maggi te quiere ayudar”. En la senzillesa, amics, rau la virtut. Realment tenir el caldo en una pastilleta estalviava haver-lo de fer “a mà”, per entendre’ns, tasca sempre laboriosa.
- El Corte Inglés (grans magatzems): “Si no queda satisfet, li tornem els diners”. Sempre m’he preguntat si algú, o quanta gent, millor dit, ho ha executat. Si hi ha testimonis que truquin!
- Jacq’s (colònia): “Busco a Jacq’s”. L’he inclòs perquè tots el tenim present, però dubto que sigui estrictament un eslògan, perquè tampoc és que deixi molt clares les virtuts del producte, encara que val a dir que hi ha alguns productes, i els perfums són alguns d’ells, que juguen més amb la poètica de les imatges, en suggerir el que pot inspirar aquella fragància, que no pas en trobar un eslògan enginyós.
- Saba (electrodomèstics): “El que sabe, Saba”. Bon eslògan; amb un joc de paraules amb la marca dónes a entendre que els entesos en televisors o altres aparells es decantaran sempre per aquesta marca.
- Gior (detergent): “Un poco de pasta basta... Gioooooor”. Un altre eslògan molt complet, perquè igual que el detergent, que va ser un dels primers concentrats, és 3 en 1: et diu la marca, te n’explica la virtut (en aquest cas l’eficàcia, que no cal gaire quantitat de detergent per netejar) i t’explica com l’has de fer servir. Una ganga.
- 1888: “El turrón más caro del mundo” (torrons). Un eslògan que volia convertir un defecte en una virtut, això sí, sempre podrem discutir que el més car sigui sempre el més bo.
- Orlando: “Cuate, aquí hay tomate” (tomàquet concentrat). Ignoro el per què utilitzaven dibuixos animats que representaven mariatxis, però queda clara una cosa que havia de ser una obvietat i que potser, inquietantment, no ho és tant: que en un pot de tomata concentrada hi ha d’haver tomata. Aquest eslògan el va recuperar després Tele 5 per un programa del cor de nefast record.
- Nocilla: “Leche, cacao, avellanas y azúcar”. Més o menys com l’anterior.

I els que ens deixem! Queden també moltes marques de les quals recordem “jingles” estrictes, sense eslògan, com per exemple la colònia Farala, que s’anunciava amb aquell tema infecte que començava “Tenemos chica nueva en la oficina, que se llama Farala y es divina...”, i en aquesta categoria també tindríem el “Bic Naranja escribe fino, Bic Cristal escribe normal”. I tampoc hem posat frases, “gimmicks” dels anuncis però que no són ben bé eslògans, com “Ahí va, los Donuts” o “Voy a llamar a mi primo, el de Zumosol”. Això, en tot cas, ho deixarem per un altre dia.

dijous, 29 de gener de 2009

Desacomplexadament

Es proclama desacomplexadament catalanista, però ha acabat castellanitzant "per deferència" les trobades d'adeptes al club que ell presideix, tot i que en aquestes trobades no només hi van espanyols. Es proclama desacomplexadament catalanista, però cap equip català de Segona Divisió té jugadors cedits per aquesta entitat (i n'acaba de recuperar un que tenia cedit a un club de Tercera). Es proclama desacomplexadament catalanista, però és a punt d'impedir que el principal derbi de Catalunya es vegi, locutat en català, per la televisió pública de Catalunya.

I us estranya?

Pels nomenaments que ha realitzat últimament (direcció general del club, direcció de la televisió del club), el puzzle del futur del nostre home, tan sovint vinculat amb la política, ja començava a tenir unes quantes peces a lloc. Quan va realitzar unes declaracions que no es poden qualificar més que amb la paraula "victimisme" sobre la col·laboració econòmica de les institucions amb "l'etern rival" (com si el seu club no se n'hagués beneficiat), ja es veia alguna figura. Amb la darrera decisió, però, ja les hi començo a tenir gairebé totes. Una decisió que s'ha pres de forma molt repetida en la història d'aquest país, que es va institucionalitzar durant un quart de segle, i que van cantar Els Pets i Ovidi Montllor. És a dir; sóc molt català, vaig un cop a l'any a Montserrat, sóc del Barça i tinc una llibreta a la Caixa, però la botiga no me la toqui i la pela és la pela (els 30 milions d'euros són els 30 milions d'euros, en aquest cas). Així, amb confusió i urgència (ja m'enteneu), ha deixat clara la preferència entre la botigueta i que la televisió del país pugui retransmetre, en l'idioma del país, els partits del, mal que ens pesi, el principal equip del país.

Jo passaria la penitència d'un derbi català en blanc (blanc merengue, clar) i els deixaria amb la seva botiga. Avui ho ha dit, a un diari local, el president d'un club català de Segona, d'aquests que el nostre home ignora: "Ells són un dels millors equips del món i ho seran sense nosaltres, i nosaltres també arribarem on haguem d'arribar sense ells. Són històries diferents i a mi només em preocupa la meva. Viurem sense ells... i ells sense nosaltres, encara més. Només faltaria."

Banys de Nostàlgia (15): Si no és de dibuixos, no m'agrada

El primer contacte que tenen els nens amb la televisió, normalment, és a través dels dibuixos animats. Posa’ls qualsevol cosa on hi hagi dibuixos que es moguin, i ja no tenen ulls per res més. I, sobretot, evita’ls de dir que una sèrie de dibuixos determinada està bé, i menys de suggerir que la mirin; pots estar segur que aplicaran el sil·logisme que diu que el que no agrada al papa o a la mama no agrada al nen, i no hi ha res a pelar.
Amb tot, durant els anys 80 van tenir un cert èxit diverses sèries destinades a un públic infantil i que no eren de dibuixos animats, sinó protagonitzades per actors de carn i ossos. Com jo suposo que molta gent que ara estem en els trenta; al principi hi havia una certa desconfiança en no tractar-se de sèries de dibuixos animats, però després ens hi vam anar habituant i fins i tot ens vam fer “fans” d’alguna d’elles. Avui les repassarem.

Oliana Molls
No deixa de fascinar-me la trajectòria de l’actor Pep Parés. Actualment és el president de la secció catalana d’Amnistia Internacional, vicepresident de la Federació Internacional d’Esports amb Trineus de Gossos i organitzador de la Pirena, una de les curses de trineus amb gossos més importants d’Europa. Però abans va ser el Capità Enciam i ens va intentar fer creure que amb la recollida selectiva podíem canviar el planeta. I molt abans, però molt abans, va ser Oliana Molls.
Oliana Molls volia ser una paròdia local d’Indiana Jones. Des del novembre de 1985 fins al juny de 1986, l’Oliana i la seva intrèpida ajudant Betty Apricot (interpretada per l’actriu Elisabet Pujol) van estar buscant l’Astàleg de Bronze per tot el país. La Betty era parent de Lord Apricot, un multimilionari anglès enamorat de Catalunya que havia repartit pistes per tot el país sobre on s’amagava la figura de l’Astàleg; qui el trobés s’enduria la multimilionària fortuna del senyor albercoc. En una segona temporada (1986-87), l’Oliana i la Betty ja estaven “forrats” i part de la pasta l’havien invertit en una màquina estranya que podia fer de tot, des de canviar el temps fins a permetre viatges per l’espai (molt de final dels 80, això). Lògicament, tant en el primer any com en el segon hi havia dolents que volien fer la guitza a l’Oliana i la Betty: els Mans Blanques la primera temporada i els Societat i Anònima en la segona. La sèrie es va arribar a repetir 5 vegades entre finals dels 80 i principis dels 90 a TV3. També a principis dels 90, Pep Parés encarnaria un personatge similar en una altra sèrie, “Pol Nord”, però ja sense el mateix èxit.

Judes Xanguet i les Maniquins
Quan es va acabar Oliana Molls, calia buscar una altra sèrie que mantingués el nivell d’èxit que havien tingut les aventures de Pep Parés. I Joan Guitart, el creador d’Oliana Molls, el va trobar en aquesta comèdia amb un argument encara més complicat que l’anterior. Judes Xanguet és un aprenent de detectiu per correspondència que, no se sap ben bé com, entra en contacte amb un grup de noies, de molt bon veure totes elles, que es volen dedicar a l’espectacle. Mentre no troben feina, però, al seu centre d’operacions (una nau industrial) acullen tota mena de negocis estranys, de manera que Judes Xanguet es troba en una situació curiosa; vigilat per la policia i col·laborant en negocis il·legals tot i ser detectiu. Ferran Rialp va fer de Judes i Bet Pujol, l’antiga Betty Apricot, era una de les maniquins. En aquest cas, només es va fer una temporada de la sèrie, tot i que l’acceptació va ser notable.

Kiu i els seus amics
L’esmento perquè va ser, possiblement, la primera gran pífia de TV3. L’any 1985, en plena ressaca del fenomen “ET”, TV3 encarrega al director de cine Bigas Luna la realització d’una sèrie de ciència-ficció per al públic familiar. Acaba sent “Kiu i els seus amics”, amb el simple argument de tres famílies que entren en contacte amb Kiu, un extraterrestre que ve d’un planeta on tota la comunicació passa per la música. Cada capítol explicava una història més o menys independent amb Kiu com a protagonista. Es van fer disset capítols de mitja hora, en format cinematogràfic (no vídeo), i la inversió econòmica va ser molt important, però mai va acabar de funcionar. Hi havia prevista una segona temporada que es va abandonar. No deixa de ser curiós que durant un temps, van coincidir dos productes gairebé idèntics a la graella de TV3: “Kiu i els seus amics” i l’adaptació del “Mecanoscrit del segon origen”, novel·la de ciència-ficció de Manuel de Pedrolo que tots hem hagut de llegir a BUP. Es va gravar en format vídeo, en només set setmanes i amb un pressupost molt més reduït. L’èxit també va ser escàs però la inversió ja no havia estat tan elevada.

Ravioli
Això és una “freakada” meva perquè realment va ser una sèrie que va passar per TV3 sense pena ni glòria, però de la qual, no sé per què, em vaig fer fan. Era una sèrie alemanya de 13 capítols, creada el 1984 per la ZDF i que TV3 va emetre doblada al català l’estiu del 1987 L’argument era el següent; una família marxa de vacances però deixa els nens a casa, i els dóna una petita quantitat de diners perquè s’espavilin. El primer que decideixen fer és, amb aquells diners, comprar el que més els agrada per dinar i sopar, i acaben omplint la casa de llaunes de raviolis precuinats. Evidentment, els raviolis eren l’excusa per una comèdia de les que, utilitzant el barbarisme, diríem “d’enredo” i que a Alemanya va tenir molta acceptació.

El Valle Secreto
“I know a valley, I know a valley...”. Això és descaradament el “Waltzing Matilda”, el tema més popular que ha donat mai el folklore australià i que fins i tot ha estat proposat com a himne nacional. Però també era la sintonia de “El Valle Secreto”, una coproducció entre TVE i Grundy, que seria la fàbrica de sèries australianes, per entendre’ns. Tinc un dubte sobre la temporalitat; a la pàgina espanyola de Wikipedia, figura que va ser emesa dos cops per TVE, un entre 1982 i 1985 i l’altre a partir de 1987. En canvi, a la versió anglesa diu que hi ha una pel·lícula del 1980 amb el mateix nom, a partir del qual es va crear la sèrie l’any 1984. Pel record que en tinc, segur que aquí es va emetre a la segona part dels 80. En tot cas, era una sèrie infantil amb un argument avançat a la seva època, i no és conya; un grup de nanos ajuden un vell granger, de nom McCormack, a convertir una granja feta pols en una espècie de parc temàtic on tothom viu feliç i content. Hauran de lluitar, però, contra la pressió d’especuladors urbanístics que volen tirar el parc a terra. En general tot acabava en plan “gag”, a base de bombardejos de sacs de farina, ruixades d’aigua i altres històries, però al “Valle Secreto” ja es donava una constant que també es donaria en la seva seqüela: uns marrecs feien anar com si res aparells que la majoria de nanos de la seva edat serien incapaços.

El Profesor Poopsnagle
Va ser la continuació del “Valle Secreto” amb la mateixa fòrmula; sèrie de creació australiana, en coproducció amb diverses televisions europees (entre elles TVE), i actors de totes les procedències, que devien convertir el rodatge en una autèntica Torre de Babel. En aquest cas, l’actor català Josep Maria Caffarel encarnava el Doctor García, un científic que havia inventat la fórmula per eliminar la pol·lució de l’aire. El dolent de la sèrie el segresta i els nens van voltant pel món en un zeppelin, creat pel professor Poopsnagle, pare d’un d’ells (d’aquí el nom de la sèrie), buscant sis salamandres daurades que contenen cadascuna el nom d’un ingredient de la fórmula secreta. Un embolic solemne del qual només recordo una cosa; em feien molta ràbia aquells nens que eren tan macos i sabien fer de tot, perquè sempre he estat un barroer. De la sèrie se’n van fer 39 capítols; es va estrenar a Austràlia el 1986 i a TVE el 1989.

Això no pot fer-se per televisió
En una època en què TVE-Catalunya treballava a tota màquina i en què La 2 feia moltes hores de programació en català (fins i tot es va especular amb la possibilitat que, per competir amb TV3, es creés un canal separat de TVE a Catalunya), Sant Cugat va doblar al català un programa de llarga trajectòria, èxit i polèmica al Canadà, i fins i tot va traduir al català la cançó de la careta. Era “Això no pot fer-se per televisió”, i per un cop, el nom en català era la traducció exacta del títol original de la televisió canadenca. Simplement, es tractava d’un programa de “gags” que diversos actors joves interpretaven sempre en espais tancats. Cada un dels programes anava sobre un tema en concret, i els gags, lògicament, giraven al voltant d’aquest tema. De la sèrie se’n van fer deu temporades i, lògicament, hi havia alguns capítols que eren més estripats que d’altres. Dos d’ells, amb el títol “Divorci” i “Adopció”, van ser censurats íntegrament, i d’altres esquetxos en d’altres capítols es van treure del màster, fent honor així al nom de la sèrie. Dues coses més; el gag que es repetia a cada capítol era el del llot verd; quan algun dels personatges deia “no ho sé” li queia des de dalt una galleda d’un líquid verd fastigós. El llot verd va ser l’emblema durant un grapat d’anys de la cadena infantil Nickelodeon, que va recuperar la sèrie a la dècada dels 90. I apuntar també que en cinc capítols de la sèrie, del 1986, una de les actrius era una tal... Alanis Morrisette.

dijous, 22 de gener de 2009

Banys de Nostàlgia (13): "One hit wonders" dels 80

Nota: en ser aquesta una secció pensada per ràdio, segurament trobareu a faltar les cançons en sí a mesura que aneu llegint... com que això del bloc encara no ho domino massa, us convido a anar baixant-vos els vídeos de YouTube a mesura que llegiu! :-)

De les moltes etiquetes que s’han inventat en el món de la música, n’hi ha una que tothom vol evitar però que potser és la més demolidora de totes; “one hit wonder”. Literalment, traduït de l’anglès, vol dir “meravella d’un èxit”, i com podeu imaginar, es refereix a aquells solistes o bandes que van ser coneguts només per una cançó, i després no se’n va saber mai més res. No es val a dir que és un fenomen provocat d’uns anys ençà, perquè per exemple, una de les cançons més recordades dels anys 60, “Happy Together” (traduïda aquí com “Los dos tan felices”) va ser l’únic èxit dels The Turtles, i podríem afegir que pocs coneixen els The Mamas and The Papas més enllà de “California Dreaming”. En resum, avui farem una secció musical i repassarem alguns “one hit wonders” dels 80 començant per una història que, vés per on, es va acabar ben aviat.

LIMAHL “The neverending story”
Limahl era anglès, es deia Christopher Hamill, i si us hi fixeu, com diria Màrius Serra, va fer un aaaanaaaagraaaaamaaaaa del seu cognom per aconseguir el seu nom artístic. Va posar en solitari la veu al tema principal de la pel·lícula “La historia interminable”, basada en la novel·la de Michael Ende (1984), i des de llavors no se’n va saber res més. Amb tot, val a dir que Limahl també va ser conegut per ser la veu de Kajagoogoo, una de les formacions importants del Technopop de principis dels 80.

SAM BROWN “Stop”
Filla d’una figura de l’espectacle britànic com és Joe Brown, Samantha Brown va sorprendre el món amb les habilitats vocals que demostrava en aquest tema de l’any 1988. Al Regne Unit ha continuat editant i produint però a les nostres latituds només ens ha quedat aquest tema.

SOULSISTER “The way to your heart”
Soulsister va ser una banda flamenca, lògicament de Flandes, que des dels seus començaments van intentar recuperar el so de la Motown i adaptar-lo al so europop de finals dels 80. Ho van aconseguir amb aquest tema del 1989 que va ser un èxit gairebé a tot el món, i que avui en dia encara interpreten en festivals i programes de televisió diversos a Bèlgica.

DESIRELESS “Voyage voyage”
Claudie Fritsch-Mentrop, que així es deia la cantant de Desireless (l’altre membre del grup era el seu home, el productor musical Jean-Michel Rivat), era una dissenyadora de moda que, segons explica, arran d’un viatge a l’Índia va començar a descobrir l’univers musical. El seu viatge va ser curt, ja que només va durar el que va durar l’èxit de “Voyage Voyage”, del 1986, potser la cançó pop interpretada en francès de més èxit de tots els temps. Actualment és una de les participants de la gira RFM Party 80 i existeix un grup al Facebook que defensa el seu tall de cabells del qual jo en sóc membre.

CUTTING CREW “I just died in your arms tonight”
Cutting Crew era una banda anglesa, del qual aquest era el primer senzill, un èxit especialment als Estats Units. Curiosament després va passar al que ha passat, també, a d’altres grups: van assegurar que el seu segon disc era “més madur” però el públic no ho va entendre i se’ls va acabar el bròquil.

DEXYS MIDNIGHT RUNNERS “Come on Eileen”
Jo tinc l’edat dels Dexys Midnight Runners, però a diferència d’ells, jo vaig néixer a Sant Feliu i ells a Birmingham. El nom del grup, que practicava una barreja entre el folk cèltic i el soul, es refereix a una amfetamina anomenada dexedrina, que segons sembla era molt popular entre els fans dels estils que ells practicaven, perquè asseguraven que et mantenia en un estat d’eufòria musical tota la nit. “Come on Eileen” va ser el single més venut a Anglaterra i els Estats Units el 1982.

THE HUMAN LEAGUE “Don’t you want me”
És curiós que en una banda amb una trajectòria de més d’una dècada, com la banda de Sheffield “The Human League”, tothom recordi un únic senzill d’aquesta banda, el que li va donar l’èxit l’any 1981 i que posteriorment va ser versionada per altres bandes; “Don’t you want me”. El més curiós d’aquest tema és que era el quart senzill d’un dels seus àlbums i que la banda no el volia treure perquè considerava que era una cançó de farcit; va acabar venent dos milions de singles a tot el món.

JOEY SCARBURY “Believe it or not”
Joey Scarbury era un cantant californià amb mala sort des del començament. Un caçatalents, Jimmy Webb, el va descobrir i, convençut que tenia una joia entre mans, li va signar un contracte discogràfic. El seu primer single, però, va ser un fracàs absolut i només es va recuperar quan va posar la veu al tema original de la sèrie “El Gran Héroe Americano”.

THE STYLE COUNCIL “Promised land”
Originalment, aquesta cançó “house” pertanyia a un DJ de Chicago anomenat Joe Smooth, que és el que la va fer popular a tot el món l’any 1988, però amb tot, The Style Council en va fer una versió un any després. El més curiós dels Style Council era que es tractava d’una banda formada per el mític membre dels Jam, Paul Weller. A final dels 80 van perdre una mica els trucs i es van passar al house i a l’acid jazz.

NENA “99 Red Balloons”
Gabrielle Susanne Kerner tenia 17 anys quan els seus pares, alemanys, van passar unes vacances a Catalunya. Allà la petita Gabrielle va aprendre el significat de la paraula “nena” i se’l va apropiar, més tard, com a nom artístic. Sota aquest nom, ella i uns quants músics de Berlín Occidental van crear el single dels globus. En alemany, el tema es diu “99 Luftballons”, que simplement vol dir “99 globus”. Per què se li va afegir la paraula “Red” en la traducció anglesa continua sent un misteri.

HAROLD FALTERMEYER “Axel F”
Faltermeyer, nascut a Munic, és un productor alemany de gran prestigi, que ha treballat amb artistes com Donna Summer, Bonnie Tyler, Pet Shop Boys i un llarg etcètera. Però quan es va estrenar la pel·lícula “Beverly Hills Cop” (en català “Un superdetectiu a Hollywood”, va quedar ben pal·lesa la seva autoria en el tema principal. Així es va convertir en un “one hit wonder” quan d’èxits ell n’ha fabricat moltíssims.

OPUS “Live is life”
Opus és una banda austríaca que aquest any ha complert 35 anys d’activitat; es van fundar el 1973 i encara continuen tocant. Internacionalment, però, tan sols són coneguts per aquest tema del 1985.

LIVING IN A BOX “Living in a box”
Curiós fenomen el d’aquesta banda de Sheffield. El seu primer single, del 1987, portava el nom de la banda i va ser el que els va donar la fama arreu del continent. La seva popularitat va continuar durant un temps a Anglaterra i fins i tot Brian May va col·laborar amb ells, però al final, se’n van acabar anant tan ràpidament com havien arribat.

MIDNIGHT OIL “Beds are burning”
Midnight Oil és una banda que al seu país d’origen, Austràlia, arrossega una legió de fans. Per als fans, són “The Oils” i punt, i sens dubte són de les bandes amb més èxit de la història de la música pop del país. Aquí, potser per allò de les antípodes, només en recordem un single: “Beds are Burning”, del 1988. Van tornar a saltar a la palestra quan durant la seva actuació en la cerimònia de clausura dels jocs de Sydney 2000 van portar samarretes amb la inscripció “Sorry” en al·lusió als danys que havien patit els aborígens durant la repoblació blanca d’Austràlia. Justament, van interpretar “Beds are burning” donat que és un tema que tracta aquesta qüestió.

MARRS “Pump up the volume”
Un tema del 1987 amb una història rocambolesca al darrere. MARRS havia de ser una col·laboració entre dos grups de l’escena electrònica britànica de finals dels 80. Un cop a l’estudi, no s’avenien ni a la de tres. I el que varen acabar fent va ser que cada un dels dos grups (Colourbox i A. R. Kane) va gravar una peça i la va donar a l’altra part perquè hi fes arranjaments, o la remesclés, o el que fes falta. Al final, la cara A va ser “Pump up the volume”, peça dels Colourbox que, entre els seus “samples”, n’incloïa un de creat pels A. R. Kane.

LIPPS INC. “Funkytown”
Lipps Inc (que s’ha de llegir Lipps Inc i no Lipps Incorporated, que és el que vol dir l’abreviació Inc en anglès) va ser una banda formada per músics d’estudi de Minneapolis. Primer single, primer i únic èxit, “Funkytown”, que és considerada l’última gran cançó disco produïda als Estats Units. Hi ha una disputa sobre l’any de la cançó; si bé els singles van sortir al mercat el gener de 1980, el “copyright” era del 1979.

THE KORGIS “Everybody’s gotta learn sometimes”
Els Korgis eren una banda anglesa, de Bristol, que va patir successius canvis de formació i que es va fer popular amb aquest single de 1980, el seu primer i únic èxit. Ha acabat sent una de les cançons pop dels 80 més versionades posteriorment, ja que l’han interpretat artistes com Zucchero, Vanessa Carlton o the Dream Academy.

BOBBY McFERRIN “Don’t worry be happy”
Em costa moltíssim introduir McFerrin en aquesta llista, perquè és una gran figura del jazz, i crec que és profundament injust que se’l qualifiqui com a un “one hit wonder” per haver tingut un gran èxit comercial amb aquest tema del 1988. El més fumut de tot és que poca gent va saber reconèixer en aquesta cançó l’intent de McFerrin per donar a conèixer l’”scat”, l’estil jazzístic que ell sovint practicava i que consisteix en una improvisació vocal, és a dir, es canta amb síl·labes o sons a l’atzar i no amb paraules. Caldria un tema molt pitjor (“Scatman John” del 1994) per fer saber a la gent de què es tractava.

OFRA HAZA “Im nin alu”
El 1987 va aparèixer a les nostres vides el primer exemple clar de fusió musical “intercultural” destinat a un mercat ampli. Ofra Haza era una cantant israeliana, nascuda a Tel Aviv, però d’origen iemenita. Se l’havia començat a conèixer el 1983 a partir de la seva participació al festival d’Eurovisió celebrat a Munic i representant Israel, però la seva explosió definitiva va ser amb aquest tema que va arribar al número 1 a tot Europa. La seva prematura mort, l’any 2000 a l’edat de 42 anys, està envoltada de misteri. Cada cop hi ha més indicis que asseguren que va morir de SIDA, però, al mateix temps, l’última voluntat d’Ofra Haza va ser que no es fes mai pública la causa de la seva mort.

Segurament, aquesta miscel·lània és una interpretació, perquè hi ha moltes cançons, solistes i grups que en un país estan considerats “one hit wonders” i en d’altres no. Per exemple, els nordamericans consideren que Swing Out Sister és un “one hit wonder” pel tema “Breakout” pel 1987, però aquí se’ls coneixen altres èxits com el posterior “You on my mind”, o els Blow Monkeys per “Digging your scene” i així podríem seguir.

dijous, 15 de gener de 2009

Adéu, Digital Plus (primera part?)

Aquest és un post de servei, per a tots aquells als quals, com a mi, els arriba un moment a la vida que han de prendre una decisió. En aquest cas, la meva ha estat donar-me de baixa de Digital Plus, un servei de televisió per satèl·lit del qual he estat client durant quatre anys però que ara, pràcticament, no utilitzo per qüestions diverses, bàsicament d'horaris laborals. A més, per l'estona que estic a casa, la TDT ja satisfà sovint les meves inquietuds televisives, i si no, sempre queda el "remei Groucho Marx"; apagar la tele i agafar un llibre, que me'n queden uns quants de pendents. (Per cert, ara n'estic llegint un d'extraordinari: "44 Days", de David Peace. La història en primera persona dels 44 dies en què Brian Clough va exercir com a mànager del Leeds United dels carnissers, amb Bremner i companyia.)
Abans d'iniciar el procés, però, vaig documentar-me. Sabedor dels atemptats que aquestes empreses perpetren contra els seus clients davant la passivitat més absoluta de les autoritats i per més que les associacions de consumidors facin el que poden, vaig anar a petar a diverses pàgines i blocs on es donaven diferents alternatives perquè el procés de la baixa fos exitós. Al final, n'he acabat fent un "matxembrat" que us passo per si algun dia us hi trobeu. Això sí, és un procés que encara no està completat del tot. A saber:

1) Intenteu-ho primer "per les bones". Truqueu al 902 11 00 10, i com que és de pagament, només que la veu enllaunada us digui "si quiere..." premeu el 0; és el vostre número. Us faran dir el motiu de la vostra trucada. En aquest cas, us recomano que digueu simplement "contrato". Curiosament, en la meva primera trucada, després de dir "darme de baja del servicio", em van tenir diversos minuts penjat sense cap resposta. En la segona, després de dir "baja contrato", es va tallar la comunicació. En la tercera, després de dir "contrato", em van atendre.
1 Bis) Quan us atenguin, a part de preguntar-vos per què us doneu de baixa, us ofertaran alguna cosa perquè us quedeu. Per l'experiència personal i pel que s'explica en els blocs, les ofertes van des d'un determinat temps pagant la meitat, fins a un temps d'un determinat paquet sense pagar, o pel·lícules i partits de futbol de franc. Si teniu la decisió presa, sigueu inflexibles amb els vostres arguments. L'estira-i-arronsa pot ser més o menys llarg, però al final acabaran claudicant i dient-vos que tramiten la baixa.

2) Si us passa com jo, que el telèfon us toreja, aneu "per les no tan bones". Copieu el següent text, lògicament substituint els exemples (és important que tingueu el contracte per saber quins són els vostres números) i envieu-lo per correu electrònic (clientes@digital-plus.net), correu certificat (apartat de correus 51.130, 28.080 Madrid) i burofax (902 21 31 21). Tot plegat no costa més de 5 euros i una estona de cua a Correus.
Yo, Menganito de Tal y Pascual, con DNI tropecientos millones y pico y número de abonado de Digital Plus requetecuantos, les comunico a través de la presente la resolución unilateral de mi contrato, número equis, y griega y zeta, con dicha sociedad y les solicito den curso a la baja del servicio en el plazo de un mes a contar desde la recepción de este escrito, tiempo estipulado en sus condiciones generales de contratación.Para que conste a los efectos oportunos les envío esta notificación por fax, con copia a la dirección de correo electrónico y al apartado postal que señalan en dichas condiciones. Firmado en tal con fecha cual.
Val a dir que, per si un cas, jo vaig anotar el meu número d'abonat, el del terminal i el de la targeta, que quedi clar qui és el que es vol donar de baixa.

3) I després de tot això, cal esperar una trucada. Trucada en què, teòricament, t'han d'informar del distribuïdor on has de retornar el decodificador, que és de lloguer. La pregunta és, però si ja sé on vaig anar a contractar el Digital Plus, per què no hi vaig directament? L'única resposta que se m'acudeix és que et deixen amb el dubte de si et faran anar a un distribuïdor diferent per aprofitar, quan et truquen, de tornar-te a plantejar més ofertes que, evidentment, has de refusar. Aquí és on encara estic jo; espero la seva trucada.

4) Per si un cas, mentre els esperes, fes una cosa bàsica; vés a l'entitat bancària on tens domiciliats els rebuts de Digital+ i avisa'ls que no te'ls cobrin "never, never, never". I molta atenció perquè, com a experiència personal, he vist que el concepte Digital Plus, en el meu compte, constava de tres maneres diferents. Un petit canvi de coma o de punt o de deixar-se els punts entre les sigles pot ser fatal i pot fer que, tot i haver-vos donat de baixa, el mes que ve us tornin a passar el rebut amb el concepte "Digitalplus" en comptes de "Digital Plus", per exemple. Certifiqueu, els primers dies del mes següent a la baixa, que no us han passat el rebut.

5) I una bona notícia; no pateixis per la instal·lació de la parabòlica, cosa lògica si tens una instal·lació individual i vius en un bloc de pisos, amb la qual cosa vas haver de negociar amb el president de la comunitat. La parabòlica és teva i hi pots donar una magnífica utilitat; comprar-te un receptor de satèl·lit (hi ha tot tipus de preus) i pescar tots els canals sense codificar que puguis. La broma et sortirà millor si ets dels afortunats (antic Canal Satélite Digital) que tenia l'antena encarada al satèl·lit Astra, perquè els pringats (antic Via Digital) que la tenim encarada a Hispasat tindrem un nombre de canals més migrat. (Un link: http://www.satcesc.com/hispasat.htm) Però sempre et queda la opció de fer venir un tècnic i que t'orienti també la parabòlica a Astra.

Ja us aniré informant de les notícies que se'm vagin produint!

dimecres, 7 de gener de 2009

Banys de Nostàlgia (12): Aquells estadis, aquells pavellons

Avui toca una secció esportiva, però al mateix temps “arquitectònica”. Hi ha uns quants recintes esportius, siguin estadis de futbol o pavellons, que amb el temps ens hem acostumat a veure, però que són relativament nous. Podem posar un exemple fàcil amb l’Estadi Municipal d’Olot; a molts pot semblar que és el camp de “tota la vida”, però recordem que l’Olot va jugar a l’anomenat “Camp de l’Estació”. Avui recordarem aquells recintes que a la dècada dels 80 encara continuaven en peu... però ja no. Tant de la nostra zona com d’una mica més enllà.
Per exemple, quan gairebé l’únic entreteniment esportiu que hi havia per Nadal era el “Torneo de Navidad” de bàsquet que organitzava el Madrid, i que en conseqüència donava sempre Televisió Espanyola, la veu de l’esplèndid comentarista que era Héctor Quiroga se sentia des del “Pabellón de la Ciudad Deportiva”. De fet, el posterior pavelló “Raimundo Saporta” no deixava de ser una remodelació d’aquest històric recinte. Inaugurat el 1966, el seu parquet de color molt fosc va ser escenari de moltes de les lligues i Copes d’Europa de bàsquet guanyades pels diferents equipassos que tenia el Madrid, des de Brabender i Luyk fins a Romay, Biriukov o el malaurat Fernando Martín. Una de les coses que feia memorable aquell pavelló, però, era un aficionat que hi era present en tots els partits. Li deien “El Tiri”, anava amb un megàfon i es passava el partit cridant, amb una veu de tonalitat molt penetrant, per aguda, “¡Hala Madrid! ¡Hala Madrid! ¡Hala Madrid!”. Lògicament, perquè qualsevol rival quedés avorrit.
El gran rival ciutadà del Reial Madrid de bàsquet ha estat sempre el que Jordi Robirosa anomenaria “Els Estudiants”; l’Estudiantes. El club té el seu origen al col·legi Ramiro de Maeztu de Madrid, on ja fa força més de mig segle hi oficiava un catedràtic de llatí de nom Antonio Magariños. Ell fou el fundador de l’Estudiantes i ell va donar nom a un històric recinte inaugurat el 1970 i que va acollir el primer equip de l’Estudiantes durant 20 anys. Actualment en remodelació, es caracteritzava perquè en un dels fons hi havia unes petites llotges que, amb el temps, es van convertir en el feu de “La Demencia”, una de les penyes d’animació més fidels i particulars de qualsevol esport. Poc a poc, la Demencia es va anar estenent a diferents àrees del pavelló fins al punt que ells mateixos van sol·licitar que no es posessin seients en algunes zones de la graderia on estava previst. Allà, sobre el fred ciment, van pintar algunes pancartes que avui en dia encara es poden llegir.
I no oblidem que, durant un temps, el Barcelona va deixar el Palau Blaugrana per anar a jugar al Sant Jordi, per acabar-hi tornant; que, abans de convertir-se en teatre musical exclusivament en castellà, el Palau dels Esports del carrer Lleida, de Barcelona (i les seves curioses reixetes de ventilació entre graderia i graderia), acollia els partits de la secció de bàsquet de l’Espanyol; i que, molt abans de la desaparició del Club Bàsquet Girona, i abans d’anar a Fontajau, el Valvi jugava al pavelló de Palau Sacosta, i de fet allà va ser on va assolir l’ascens a la Lliga ACB en un memorable “playoff” contra el Caja Madrid. I, parlant de desapareguts, tampoc deixarem de banda l’antic pavelló on jugava els seus partits el Granollers de bàsquet abans de la inauguració de l’Olímpic, el Palau d’Esports, un edifici espectacular amb uns grans arcs de ciment que sostenien el sostre i unes grans vidrieres. Allà hi va jugar el mític equip de “Chichi” Creus, Mendiburu i altres llegendes. Sens dubte, va ser una llàstima la desaparició del Granollers, com la del Licor 43 i l’Espanyol, posteriorment Gin MG Sarrià, equips amb tradició dins del bàsquet català i que si avui encara hi fossin ens donarien grans matinals de bàsquet.
Parlant de Sarrià, lògicament no oblidarem que va ser casa de l’Espanyol fins la seva demolició l’any 1997. La Copa de la UEFA del 1988, comptant-hi les eliminacions del Milan, l’Inter, el Borussia Mönchengladbach o el Bruges, les aturades de Tommy N’Kono, els gols de Lauridsen, o d’Orejuela, o de Pichi Alonso... tots van tenir com a escenari el vell estadi situat a l’avinguda (abans “la Carretera”) de Sarrià, a la vorera Besòs. Avui en dia, els noms dels carrers que s’han creat arran de l’enderrocament de l’estadi i la reurbanització de la zona, donen a entendre que allà hi va haver alguna cosa relacionada amb el futbol (Plaça Ricardo Zamora, Plaça Can Ràbia), però fins i tot costa trobar alguna referència al recinte que s’hi ubicava abans que s’hi aixequessin pisos i més pisos. Respecte als pisos, per cert, una anècdota; per motius de feina, conec un seguidor de l’Espanyol, soci acèrrim, de tota la vida, que de seguida va comprar un dels pisos que es van edificar a la zona i recorda perfectament a quina zona de la graderia “s’ubica” el que ara és la seva residència. Diria que no corresponia, fins i tot, amb la seva localitat, però poc li faltava. És de suposar, d’altra banda, que hi haurà un munt de seguidors de l’Espanyol que ni tan sols hauran volgut passar per aquella zona.
El món del futbol està ple d’antics estadis amb el públic gairebé a sobre de jugadors, petits i per tant fàcils d’omplir i de fer-hi ambient, i que ara s’han canviat per recintes més moderns però també un pèl més impersonals. A Santa Coloma de Gramenet troben a faltar l’antic camp del Fondo; a Sant Feliu, no el trobem a faltar però enyorem el camp de la Corxera i, lògicament, el de la carretera de Palamós; a Palamós, lògicament, enyoren el camp del carrer Cervantes, tot i que lògicament aquell camp no servia per jugar a Segona Divisió ni de broma; a Figueres molts encara recorden el vell camp del Far, l’anterior a l’actual estadi de Vilatenim... i així podríem continuar amb molts recintes esportius que van ser seus de tardes memorables temps enrere però que avui o ni existeixen o s’han reciclat per als equips de futbol base. Qui sap si és una manera de fer-los conèixer la història que ells, en el futur, hauran de perllongar.