dijous, 29 de gener de 2009

Banys de Nostàlgia (15): Si no és de dibuixos, no m'agrada

El primer contacte que tenen els nens amb la televisió, normalment, és a través dels dibuixos animats. Posa’ls qualsevol cosa on hi hagi dibuixos que es moguin, i ja no tenen ulls per res més. I, sobretot, evita’ls de dir que una sèrie de dibuixos determinada està bé, i menys de suggerir que la mirin; pots estar segur que aplicaran el sil·logisme que diu que el que no agrada al papa o a la mama no agrada al nen, i no hi ha res a pelar.
Amb tot, durant els anys 80 van tenir un cert èxit diverses sèries destinades a un públic infantil i que no eren de dibuixos animats, sinó protagonitzades per actors de carn i ossos. Com jo suposo que molta gent que ara estem en els trenta; al principi hi havia una certa desconfiança en no tractar-se de sèries de dibuixos animats, però després ens hi vam anar habituant i fins i tot ens vam fer “fans” d’alguna d’elles. Avui les repassarem.

Oliana Molls
No deixa de fascinar-me la trajectòria de l’actor Pep Parés. Actualment és el president de la secció catalana d’Amnistia Internacional, vicepresident de la Federació Internacional d’Esports amb Trineus de Gossos i organitzador de la Pirena, una de les curses de trineus amb gossos més importants d’Europa. Però abans va ser el Capità Enciam i ens va intentar fer creure que amb la recollida selectiva podíem canviar el planeta. I molt abans, però molt abans, va ser Oliana Molls.
Oliana Molls volia ser una paròdia local d’Indiana Jones. Des del novembre de 1985 fins al juny de 1986, l’Oliana i la seva intrèpida ajudant Betty Apricot (interpretada per l’actriu Elisabet Pujol) van estar buscant l’Astàleg de Bronze per tot el país. La Betty era parent de Lord Apricot, un multimilionari anglès enamorat de Catalunya que havia repartit pistes per tot el país sobre on s’amagava la figura de l’Astàleg; qui el trobés s’enduria la multimilionària fortuna del senyor albercoc. En una segona temporada (1986-87), l’Oliana i la Betty ja estaven “forrats” i part de la pasta l’havien invertit en una màquina estranya que podia fer de tot, des de canviar el temps fins a permetre viatges per l’espai (molt de final dels 80, això). Lògicament, tant en el primer any com en el segon hi havia dolents que volien fer la guitza a l’Oliana i la Betty: els Mans Blanques la primera temporada i els Societat i Anònima en la segona. La sèrie es va arribar a repetir 5 vegades entre finals dels 80 i principis dels 90 a TV3. També a principis dels 90, Pep Parés encarnaria un personatge similar en una altra sèrie, “Pol Nord”, però ja sense el mateix èxit.

Judes Xanguet i les Maniquins
Quan es va acabar Oliana Molls, calia buscar una altra sèrie que mantingués el nivell d’èxit que havien tingut les aventures de Pep Parés. I Joan Guitart, el creador d’Oliana Molls, el va trobar en aquesta comèdia amb un argument encara més complicat que l’anterior. Judes Xanguet és un aprenent de detectiu per correspondència que, no se sap ben bé com, entra en contacte amb un grup de noies, de molt bon veure totes elles, que es volen dedicar a l’espectacle. Mentre no troben feina, però, al seu centre d’operacions (una nau industrial) acullen tota mena de negocis estranys, de manera que Judes Xanguet es troba en una situació curiosa; vigilat per la policia i col·laborant en negocis il·legals tot i ser detectiu. Ferran Rialp va fer de Judes i Bet Pujol, l’antiga Betty Apricot, era una de les maniquins. En aquest cas, només es va fer una temporada de la sèrie, tot i que l’acceptació va ser notable.

Kiu i els seus amics
L’esmento perquè va ser, possiblement, la primera gran pífia de TV3. L’any 1985, en plena ressaca del fenomen “ET”, TV3 encarrega al director de cine Bigas Luna la realització d’una sèrie de ciència-ficció per al públic familiar. Acaba sent “Kiu i els seus amics”, amb el simple argument de tres famílies que entren en contacte amb Kiu, un extraterrestre que ve d’un planeta on tota la comunicació passa per la música. Cada capítol explicava una història més o menys independent amb Kiu com a protagonista. Es van fer disset capítols de mitja hora, en format cinematogràfic (no vídeo), i la inversió econòmica va ser molt important, però mai va acabar de funcionar. Hi havia prevista una segona temporada que es va abandonar. No deixa de ser curiós que durant un temps, van coincidir dos productes gairebé idèntics a la graella de TV3: “Kiu i els seus amics” i l’adaptació del “Mecanoscrit del segon origen”, novel·la de ciència-ficció de Manuel de Pedrolo que tots hem hagut de llegir a BUP. Es va gravar en format vídeo, en només set setmanes i amb un pressupost molt més reduït. L’èxit també va ser escàs però la inversió ja no havia estat tan elevada.

Ravioli
Això és una “freakada” meva perquè realment va ser una sèrie que va passar per TV3 sense pena ni glòria, però de la qual, no sé per què, em vaig fer fan. Era una sèrie alemanya de 13 capítols, creada el 1984 per la ZDF i que TV3 va emetre doblada al català l’estiu del 1987 L’argument era el següent; una família marxa de vacances però deixa els nens a casa, i els dóna una petita quantitat de diners perquè s’espavilin. El primer que decideixen fer és, amb aquells diners, comprar el que més els agrada per dinar i sopar, i acaben omplint la casa de llaunes de raviolis precuinats. Evidentment, els raviolis eren l’excusa per una comèdia de les que, utilitzant el barbarisme, diríem “d’enredo” i que a Alemanya va tenir molta acceptació.

El Valle Secreto
“I know a valley, I know a valley...”. Això és descaradament el “Waltzing Matilda”, el tema més popular que ha donat mai el folklore australià i que fins i tot ha estat proposat com a himne nacional. Però també era la sintonia de “El Valle Secreto”, una coproducció entre TVE i Grundy, que seria la fàbrica de sèries australianes, per entendre’ns. Tinc un dubte sobre la temporalitat; a la pàgina espanyola de Wikipedia, figura que va ser emesa dos cops per TVE, un entre 1982 i 1985 i l’altre a partir de 1987. En canvi, a la versió anglesa diu que hi ha una pel·lícula del 1980 amb el mateix nom, a partir del qual es va crear la sèrie l’any 1984. Pel record que en tinc, segur que aquí es va emetre a la segona part dels 80. En tot cas, era una sèrie infantil amb un argument avançat a la seva època, i no és conya; un grup de nanos ajuden un vell granger, de nom McCormack, a convertir una granja feta pols en una espècie de parc temàtic on tothom viu feliç i content. Hauran de lluitar, però, contra la pressió d’especuladors urbanístics que volen tirar el parc a terra. En general tot acabava en plan “gag”, a base de bombardejos de sacs de farina, ruixades d’aigua i altres històries, però al “Valle Secreto” ja es donava una constant que també es donaria en la seva seqüela: uns marrecs feien anar com si res aparells que la majoria de nanos de la seva edat serien incapaços.

El Profesor Poopsnagle
Va ser la continuació del “Valle Secreto” amb la mateixa fòrmula; sèrie de creació australiana, en coproducció amb diverses televisions europees (entre elles TVE), i actors de totes les procedències, que devien convertir el rodatge en una autèntica Torre de Babel. En aquest cas, l’actor català Josep Maria Caffarel encarnava el Doctor García, un científic que havia inventat la fórmula per eliminar la pol·lució de l’aire. El dolent de la sèrie el segresta i els nens van voltant pel món en un zeppelin, creat pel professor Poopsnagle, pare d’un d’ells (d’aquí el nom de la sèrie), buscant sis salamandres daurades que contenen cadascuna el nom d’un ingredient de la fórmula secreta. Un embolic solemne del qual només recordo una cosa; em feien molta ràbia aquells nens que eren tan macos i sabien fer de tot, perquè sempre he estat un barroer. De la sèrie se’n van fer 39 capítols; es va estrenar a Austràlia el 1986 i a TVE el 1989.

Això no pot fer-se per televisió
En una època en què TVE-Catalunya treballava a tota màquina i en què La 2 feia moltes hores de programació en català (fins i tot es va especular amb la possibilitat que, per competir amb TV3, es creés un canal separat de TVE a Catalunya), Sant Cugat va doblar al català un programa de llarga trajectòria, èxit i polèmica al Canadà, i fins i tot va traduir al català la cançó de la careta. Era “Això no pot fer-se per televisió”, i per un cop, el nom en català era la traducció exacta del títol original de la televisió canadenca. Simplement, es tractava d’un programa de “gags” que diversos actors joves interpretaven sempre en espais tancats. Cada un dels programes anava sobre un tema en concret, i els gags, lògicament, giraven al voltant d’aquest tema. De la sèrie se’n van fer deu temporades i, lògicament, hi havia alguns capítols que eren més estripats que d’altres. Dos d’ells, amb el títol “Divorci” i “Adopció”, van ser censurats íntegrament, i d’altres esquetxos en d’altres capítols es van treure del màster, fent honor així al nom de la sèrie. Dues coses més; el gag que es repetia a cada capítol era el del llot verd; quan algun dels personatges deia “no ho sé” li queia des de dalt una galleda d’un líquid verd fastigós. El llot verd va ser l’emblema durant un grapat d’anys de la cadena infantil Nickelodeon, que va recuperar la sèrie a la dècada dels 90. I apuntar també que en cinc capítols de la sèrie, del 1986, una de les actrius era una tal... Alanis Morrisette.

4 comentaris:

oriolvidal ha dit...

Ets una màquina de revival, eh?
Molt bo el primer Oliana Molls (amb la música del Robin Hood de Disney, per cert). "Ravioli" també m'agradava, però a TV3 recordo històries com "Els Supertronics" (sobre un jove hacker) que estaven molt bé. També en "Buck Rogers", és clar.

Una altra sèrie -no sé si sueca- anava sobre un tio que feia una aposta amb els amics per veure qui "triomfava" més. I, com a prova, havia de presentar l'etiqueta de les calces de les noies. No sé si avui seria molt políticament correcte.

Molt bé "El Valle Secreto" i massa conceptual, per al meu gust, el "Planeta Imaginari", aquell espai etern de TVE Miramar.

Per cert, no era en català, però... recordes "Dentro del laberinto"? Suposo que haurà envellit fatal, però tenia un toc d'història i aventures en un ambient claustrofòbic força trobat per a l'època.

Jerry ha dit...

Uri, de Planeta Imaginari en vaig parlar l'any passat en una secció que vaig fer sobre programes infantils en què hi vaig englobar La Bola de Cristal, El Kiosco, Sabadabadá i altres perpetracions. Val a dir que quan vaig posar la secció a l'antena, els companys no coneixien moltes de les sèries (no coneixien, per exemple, El Valle Secreto!!!). Conclusió; som uns freaks?

Cristina ha dit...

'Això no pot fer-se per televisió' era genial! feia temps que buscava informació sobre aquesta sèrie per internet i fins el dia d'avui no n'he trobat! moltes gràcies! Per cert, sabries dir-nos on trobar algun video publicat?
De 'Ravioli' també m'agradaria molt veure'n imatges, em vaig empassar la sèrie sencera en el seu moment...
Abans eren més freakies a Tv3, eren més agosarats... tan de bo tornessin a programar cosetes així...!

robert ha dit...

TV3 als anys `80 era gloria beneida! i en canvi ara es una interminable mediocritat, i un ensopiment continu.
Les sèries d`abans si que valien la pena, i tinc bons records de "Aixó no pot fer-se per televisió", recordo que ho donaven per allá l`any 1990.
Però no he trobat informació enlloc, només aquí. Em podrieu dir el títol original?
Moltes gràcies.