dimecres, 7 de gener de 2009

Banys de Nostàlgia (12): Aquells estadis, aquells pavellons

Avui toca una secció esportiva, però al mateix temps “arquitectònica”. Hi ha uns quants recintes esportius, siguin estadis de futbol o pavellons, que amb el temps ens hem acostumat a veure, però que són relativament nous. Podem posar un exemple fàcil amb l’Estadi Municipal d’Olot; a molts pot semblar que és el camp de “tota la vida”, però recordem que l’Olot va jugar a l’anomenat “Camp de l’Estació”. Avui recordarem aquells recintes que a la dècada dels 80 encara continuaven en peu... però ja no. Tant de la nostra zona com d’una mica més enllà.
Per exemple, quan gairebé l’únic entreteniment esportiu que hi havia per Nadal era el “Torneo de Navidad” de bàsquet que organitzava el Madrid, i que en conseqüència donava sempre Televisió Espanyola, la veu de l’esplèndid comentarista que era Héctor Quiroga se sentia des del “Pabellón de la Ciudad Deportiva”. De fet, el posterior pavelló “Raimundo Saporta” no deixava de ser una remodelació d’aquest històric recinte. Inaugurat el 1966, el seu parquet de color molt fosc va ser escenari de moltes de les lligues i Copes d’Europa de bàsquet guanyades pels diferents equipassos que tenia el Madrid, des de Brabender i Luyk fins a Romay, Biriukov o el malaurat Fernando Martín. Una de les coses que feia memorable aquell pavelló, però, era un aficionat que hi era present en tots els partits. Li deien “El Tiri”, anava amb un megàfon i es passava el partit cridant, amb una veu de tonalitat molt penetrant, per aguda, “¡Hala Madrid! ¡Hala Madrid! ¡Hala Madrid!”. Lògicament, perquè qualsevol rival quedés avorrit.
El gran rival ciutadà del Reial Madrid de bàsquet ha estat sempre el que Jordi Robirosa anomenaria “Els Estudiants”; l’Estudiantes. El club té el seu origen al col·legi Ramiro de Maeztu de Madrid, on ja fa força més de mig segle hi oficiava un catedràtic de llatí de nom Antonio Magariños. Ell fou el fundador de l’Estudiantes i ell va donar nom a un històric recinte inaugurat el 1970 i que va acollir el primer equip de l’Estudiantes durant 20 anys. Actualment en remodelació, es caracteritzava perquè en un dels fons hi havia unes petites llotges que, amb el temps, es van convertir en el feu de “La Demencia”, una de les penyes d’animació més fidels i particulars de qualsevol esport. Poc a poc, la Demencia es va anar estenent a diferents àrees del pavelló fins al punt que ells mateixos van sol·licitar que no es posessin seients en algunes zones de la graderia on estava previst. Allà, sobre el fred ciment, van pintar algunes pancartes que avui en dia encara es poden llegir.
I no oblidem que, durant un temps, el Barcelona va deixar el Palau Blaugrana per anar a jugar al Sant Jordi, per acabar-hi tornant; que, abans de convertir-se en teatre musical exclusivament en castellà, el Palau dels Esports del carrer Lleida, de Barcelona (i les seves curioses reixetes de ventilació entre graderia i graderia), acollia els partits de la secció de bàsquet de l’Espanyol; i que, molt abans de la desaparició del Club Bàsquet Girona, i abans d’anar a Fontajau, el Valvi jugava al pavelló de Palau Sacosta, i de fet allà va ser on va assolir l’ascens a la Lliga ACB en un memorable “playoff” contra el Caja Madrid. I, parlant de desapareguts, tampoc deixarem de banda l’antic pavelló on jugava els seus partits el Granollers de bàsquet abans de la inauguració de l’Olímpic, el Palau d’Esports, un edifici espectacular amb uns grans arcs de ciment que sostenien el sostre i unes grans vidrieres. Allà hi va jugar el mític equip de “Chichi” Creus, Mendiburu i altres llegendes. Sens dubte, va ser una llàstima la desaparició del Granollers, com la del Licor 43 i l’Espanyol, posteriorment Gin MG Sarrià, equips amb tradició dins del bàsquet català i que si avui encara hi fossin ens donarien grans matinals de bàsquet.
Parlant de Sarrià, lògicament no oblidarem que va ser casa de l’Espanyol fins la seva demolició l’any 1997. La Copa de la UEFA del 1988, comptant-hi les eliminacions del Milan, l’Inter, el Borussia Mönchengladbach o el Bruges, les aturades de Tommy N’Kono, els gols de Lauridsen, o d’Orejuela, o de Pichi Alonso... tots van tenir com a escenari el vell estadi situat a l’avinguda (abans “la Carretera”) de Sarrià, a la vorera Besòs. Avui en dia, els noms dels carrers que s’han creat arran de l’enderrocament de l’estadi i la reurbanització de la zona, donen a entendre que allà hi va haver alguna cosa relacionada amb el futbol (Plaça Ricardo Zamora, Plaça Can Ràbia), però fins i tot costa trobar alguna referència al recinte que s’hi ubicava abans que s’hi aixequessin pisos i més pisos. Respecte als pisos, per cert, una anècdota; per motius de feina, conec un seguidor de l’Espanyol, soci acèrrim, de tota la vida, que de seguida va comprar un dels pisos que es van edificar a la zona i recorda perfectament a quina zona de la graderia “s’ubica” el que ara és la seva residència. Diria que no corresponia, fins i tot, amb la seva localitat, però poc li faltava. És de suposar, d’altra banda, que hi haurà un munt de seguidors de l’Espanyol que ni tan sols hauran volgut passar per aquella zona.
El món del futbol està ple d’antics estadis amb el públic gairebé a sobre de jugadors, petits i per tant fàcils d’omplir i de fer-hi ambient, i que ara s’han canviat per recintes més moderns però també un pèl més impersonals. A Santa Coloma de Gramenet troben a faltar l’antic camp del Fondo; a Sant Feliu, no el trobem a faltar però enyorem el camp de la Corxera i, lògicament, el de la carretera de Palamós; a Palamós, lògicament, enyoren el camp del carrer Cervantes, tot i que lògicament aquell camp no servia per jugar a Segona Divisió ni de broma; a Figueres molts encara recorden el vell camp del Far, l’anterior a l’actual estadi de Vilatenim... i així podríem continuar amb molts recintes esportius que van ser seus de tardes memorables temps enrere però que avui o ni existeixen o s’han reciclat per als equips de futbol base. Qui sap si és una manera de fer-los conèixer la història que ells, en el futur, hauran de perllongar.

1 comentari:

oriolvidal ha dit...

La nostàlgia i els records són el gran antídot contra els vicis de l'esport modern.

Cada recinte, per petit que fos, ha tingut la seva mística. Ja no per les grans ocasions, sinó pels hàbits que obligaven als seus "consumidors", les anècdotes més minúscules (però personals) i la memòria selectiva que tots tenim.

Està de conya el teu homenatge. Només un però: m'ha fet ressuscitar aquell insuportable crit gangós d'"hala, Madrid" que feia que molts dies, en lloc de veure el partit, me n'anés a jugar amb els clicks.