dijous, 22 de gener de 2009

Banys de Nostàlgia (13): "One hit wonders" dels 80

Nota: en ser aquesta una secció pensada per ràdio, segurament trobareu a faltar les cançons en sí a mesura que aneu llegint... com que això del bloc encara no ho domino massa, us convido a anar baixant-vos els vídeos de YouTube a mesura que llegiu! :-)

De les moltes etiquetes que s’han inventat en el món de la música, n’hi ha una que tothom vol evitar però que potser és la més demolidora de totes; “one hit wonder”. Literalment, traduït de l’anglès, vol dir “meravella d’un èxit”, i com podeu imaginar, es refereix a aquells solistes o bandes que van ser coneguts només per una cançó, i després no se’n va saber mai més res. No es val a dir que és un fenomen provocat d’uns anys ençà, perquè per exemple, una de les cançons més recordades dels anys 60, “Happy Together” (traduïda aquí com “Los dos tan felices”) va ser l’únic èxit dels The Turtles, i podríem afegir que pocs coneixen els The Mamas and The Papas més enllà de “California Dreaming”. En resum, avui farem una secció musical i repassarem alguns “one hit wonders” dels 80 començant per una història que, vés per on, es va acabar ben aviat.

LIMAHL “The neverending story”
Limahl era anglès, es deia Christopher Hamill, i si us hi fixeu, com diria Màrius Serra, va fer un aaaanaaaagraaaaamaaaaa del seu cognom per aconseguir el seu nom artístic. Va posar en solitari la veu al tema principal de la pel·lícula “La historia interminable”, basada en la novel·la de Michael Ende (1984), i des de llavors no se’n va saber res més. Amb tot, val a dir que Limahl també va ser conegut per ser la veu de Kajagoogoo, una de les formacions importants del Technopop de principis dels 80.

SAM BROWN “Stop”
Filla d’una figura de l’espectacle britànic com és Joe Brown, Samantha Brown va sorprendre el món amb les habilitats vocals que demostrava en aquest tema de l’any 1988. Al Regne Unit ha continuat editant i produint però a les nostres latituds només ens ha quedat aquest tema.

SOULSISTER “The way to your heart”
Soulsister va ser una banda flamenca, lògicament de Flandes, que des dels seus començaments van intentar recuperar el so de la Motown i adaptar-lo al so europop de finals dels 80. Ho van aconseguir amb aquest tema del 1989 que va ser un èxit gairebé a tot el món, i que avui en dia encara interpreten en festivals i programes de televisió diversos a Bèlgica.

DESIRELESS “Voyage voyage”
Claudie Fritsch-Mentrop, que així es deia la cantant de Desireless (l’altre membre del grup era el seu home, el productor musical Jean-Michel Rivat), era una dissenyadora de moda que, segons explica, arran d’un viatge a l’Índia va començar a descobrir l’univers musical. El seu viatge va ser curt, ja que només va durar el que va durar l’èxit de “Voyage Voyage”, del 1986, potser la cançó pop interpretada en francès de més èxit de tots els temps. Actualment és una de les participants de la gira RFM Party 80 i existeix un grup al Facebook que defensa el seu tall de cabells del qual jo en sóc membre.

CUTTING CREW “I just died in your arms tonight”
Cutting Crew era una banda anglesa, del qual aquest era el primer senzill, un èxit especialment als Estats Units. Curiosament després va passar al que ha passat, també, a d’altres grups: van assegurar que el seu segon disc era “més madur” però el públic no ho va entendre i se’ls va acabar el bròquil.

DEXYS MIDNIGHT RUNNERS “Come on Eileen”
Jo tinc l’edat dels Dexys Midnight Runners, però a diferència d’ells, jo vaig néixer a Sant Feliu i ells a Birmingham. El nom del grup, que practicava una barreja entre el folk cèltic i el soul, es refereix a una amfetamina anomenada dexedrina, que segons sembla era molt popular entre els fans dels estils que ells practicaven, perquè asseguraven que et mantenia en un estat d’eufòria musical tota la nit. “Come on Eileen” va ser el single més venut a Anglaterra i els Estats Units el 1982.

THE HUMAN LEAGUE “Don’t you want me”
És curiós que en una banda amb una trajectòria de més d’una dècada, com la banda de Sheffield “The Human League”, tothom recordi un únic senzill d’aquesta banda, el que li va donar l’èxit l’any 1981 i que posteriorment va ser versionada per altres bandes; “Don’t you want me”. El més curiós d’aquest tema és que era el quart senzill d’un dels seus àlbums i que la banda no el volia treure perquè considerava que era una cançó de farcit; va acabar venent dos milions de singles a tot el món.

JOEY SCARBURY “Believe it or not”
Joey Scarbury era un cantant californià amb mala sort des del començament. Un caçatalents, Jimmy Webb, el va descobrir i, convençut que tenia una joia entre mans, li va signar un contracte discogràfic. El seu primer single, però, va ser un fracàs absolut i només es va recuperar quan va posar la veu al tema original de la sèrie “El Gran Héroe Americano”.

THE STYLE COUNCIL “Promised land”
Originalment, aquesta cançó “house” pertanyia a un DJ de Chicago anomenat Joe Smooth, que és el que la va fer popular a tot el món l’any 1988, però amb tot, The Style Council en va fer una versió un any després. El més curiós dels Style Council era que es tractava d’una banda formada per el mític membre dels Jam, Paul Weller. A final dels 80 van perdre una mica els trucs i es van passar al house i a l’acid jazz.

NENA “99 Red Balloons”
Gabrielle Susanne Kerner tenia 17 anys quan els seus pares, alemanys, van passar unes vacances a Catalunya. Allà la petita Gabrielle va aprendre el significat de la paraula “nena” i se’l va apropiar, més tard, com a nom artístic. Sota aquest nom, ella i uns quants músics de Berlín Occidental van crear el single dels globus. En alemany, el tema es diu “99 Luftballons”, que simplement vol dir “99 globus”. Per què se li va afegir la paraula “Red” en la traducció anglesa continua sent un misteri.

HAROLD FALTERMEYER “Axel F”
Faltermeyer, nascut a Munic, és un productor alemany de gran prestigi, que ha treballat amb artistes com Donna Summer, Bonnie Tyler, Pet Shop Boys i un llarg etcètera. Però quan es va estrenar la pel·lícula “Beverly Hills Cop” (en català “Un superdetectiu a Hollywood”, va quedar ben pal·lesa la seva autoria en el tema principal. Així es va convertir en un “one hit wonder” quan d’èxits ell n’ha fabricat moltíssims.

OPUS “Live is life”
Opus és una banda austríaca que aquest any ha complert 35 anys d’activitat; es van fundar el 1973 i encara continuen tocant. Internacionalment, però, tan sols són coneguts per aquest tema del 1985.

LIVING IN A BOX “Living in a box”
Curiós fenomen el d’aquesta banda de Sheffield. El seu primer single, del 1987, portava el nom de la banda i va ser el que els va donar la fama arreu del continent. La seva popularitat va continuar durant un temps a Anglaterra i fins i tot Brian May va col·laborar amb ells, però al final, se’n van acabar anant tan ràpidament com havien arribat.

MIDNIGHT OIL “Beds are burning”
Midnight Oil és una banda que al seu país d’origen, Austràlia, arrossega una legió de fans. Per als fans, són “The Oils” i punt, i sens dubte són de les bandes amb més èxit de la història de la música pop del país. Aquí, potser per allò de les antípodes, només en recordem un single: “Beds are Burning”, del 1988. Van tornar a saltar a la palestra quan durant la seva actuació en la cerimònia de clausura dels jocs de Sydney 2000 van portar samarretes amb la inscripció “Sorry” en al·lusió als danys que havien patit els aborígens durant la repoblació blanca d’Austràlia. Justament, van interpretar “Beds are burning” donat que és un tema que tracta aquesta qüestió.

MARRS “Pump up the volume”
Un tema del 1987 amb una història rocambolesca al darrere. MARRS havia de ser una col·laboració entre dos grups de l’escena electrònica britànica de finals dels 80. Un cop a l’estudi, no s’avenien ni a la de tres. I el que varen acabar fent va ser que cada un dels dos grups (Colourbox i A. R. Kane) va gravar una peça i la va donar a l’altra part perquè hi fes arranjaments, o la remesclés, o el que fes falta. Al final, la cara A va ser “Pump up the volume”, peça dels Colourbox que, entre els seus “samples”, n’incloïa un de creat pels A. R. Kane.

LIPPS INC. “Funkytown”
Lipps Inc (que s’ha de llegir Lipps Inc i no Lipps Incorporated, que és el que vol dir l’abreviació Inc en anglès) va ser una banda formada per músics d’estudi de Minneapolis. Primer single, primer i únic èxit, “Funkytown”, que és considerada l’última gran cançó disco produïda als Estats Units. Hi ha una disputa sobre l’any de la cançó; si bé els singles van sortir al mercat el gener de 1980, el “copyright” era del 1979.

THE KORGIS “Everybody’s gotta learn sometimes”
Els Korgis eren una banda anglesa, de Bristol, que va patir successius canvis de formació i que es va fer popular amb aquest single de 1980, el seu primer i únic èxit. Ha acabat sent una de les cançons pop dels 80 més versionades posteriorment, ja que l’han interpretat artistes com Zucchero, Vanessa Carlton o the Dream Academy.

BOBBY McFERRIN “Don’t worry be happy”
Em costa moltíssim introduir McFerrin en aquesta llista, perquè és una gran figura del jazz, i crec que és profundament injust que se’l qualifiqui com a un “one hit wonder” per haver tingut un gran èxit comercial amb aquest tema del 1988. El més fumut de tot és que poca gent va saber reconèixer en aquesta cançó l’intent de McFerrin per donar a conèixer l’”scat”, l’estil jazzístic que ell sovint practicava i que consisteix en una improvisació vocal, és a dir, es canta amb síl·labes o sons a l’atzar i no amb paraules. Caldria un tema molt pitjor (“Scatman John” del 1994) per fer saber a la gent de què es tractava.

OFRA HAZA “Im nin alu”
El 1987 va aparèixer a les nostres vides el primer exemple clar de fusió musical “intercultural” destinat a un mercat ampli. Ofra Haza era una cantant israeliana, nascuda a Tel Aviv, però d’origen iemenita. Se l’havia començat a conèixer el 1983 a partir de la seva participació al festival d’Eurovisió celebrat a Munic i representant Israel, però la seva explosió definitiva va ser amb aquest tema que va arribar al número 1 a tot Europa. La seva prematura mort, l’any 2000 a l’edat de 42 anys, està envoltada de misteri. Cada cop hi ha més indicis que asseguren que va morir de SIDA, però, al mateix temps, l’última voluntat d’Ofra Haza va ser que no es fes mai pública la causa de la seva mort.

Segurament, aquesta miscel·lània és una interpretació, perquè hi ha moltes cançons, solistes i grups que en un país estan considerats “one hit wonders” i en d’altres no. Per exemple, els nordamericans consideren que Swing Out Sister és un “one hit wonder” pel tema “Breakout” pel 1987, però aquí se’ls coneixen altres èxits com el posterior “You on my mind”, o els Blow Monkeys per “Digging your scene” i així podríem seguir.

6 comentaris:

oriolvidal ha dit...

Brutal recopilació. Hi ha autèntics temassus, en aquesta antologia... però amic, hi ha també una OMISSiÖ INTOLERABLE:

Glenn Medeiros
"Nothing's gonna change my love for you"

No em diguis que no! Crec que és el ONE HIT WONDER per excel·lència.

I també en Black i el seu "Wonderful Life". No em ve al cap una altra cançó d'aquest home!

També hi podriem ficar el que cantava el tema dels Caçafantasmes, no? El Sugar Ray Jr o no sé com coi es deia!

I això sense oblidar un tema contemporani del mític "LIFE IS LIFE"... Em refereixo a "TARZAN BOY", el bombassu de l'estiu del 84-85, si no recordo malament.

Gran post!

Jerry ha dit...

Doncs tens tota la raó amb Glenn "Madeiros", que deia molta gent en una època en què els "Madeiros" de veritat encara anaven color crema. Amb Black no estic d'acord perquè després del "Wonderful Life" va treure un segon disc que jo tinc, molt correcte, amb un single anomenat "The Big One" que va tenir força repercussió també. El dels Caçafantasmes era Ray Parker Jr., també d'acord. I Baltimora. Però lògicament, la secció és limitada, i ja la vaig haver de fer en dos programes. En tot cas, si vas a la pàgina web de la cadena de videoclips VH1, trobaràs una webradio on es punxen exclusivament "one hit wonders", les 24 hores; una delícia.

Harvester Of Sorrow ha dit...

Chesney Hawks: The one and only

Nick Kamen: I promise myself

Mango: Flor de verano

Europe: The final countdown

Puturrú de fuá: No te olvides la toalla

Richard Marx: Right Here waiting

Extreme: More than words

Charles & Eddie: Would I lie to you

Bros: When will I be famous?

Viceversa: Tu piel morena

Rebeca: Duro de pelar

The Refrescos: Aquí no hay playa

oriolvidal ha dit...

Jajaja, aquí faltava en Harvester, sí senyor! Però no estic d'acord amb Richard Marx: va fer també un single anomenat "Angelia" que va sonar molt, seguint l'estela del gran èxit.

Tampoc amb Europe, autors de la "inoblidable" Carrie o fins i tot d'un segon disc amb temassos com "I'm not Supestitious" i una altra que no em ve al cap.

Extreme també tenien més cançons (i discos), a banda de protagonitzar un medley antològic al concert d'homenatge al Freddie Mercury.

Però el Chesney, el Mango i el Kamen estan mooolt ben trobats. Imprescindibles.

oriolvidal ha dit...

Ah, doncs no recordo això del Black. Hi ha cantants que, de cop i volta desapareixen, i estaven prou bé.

A mi em molava la Tanita Tikaram, que va ser tot un boom amb "The World outside the Window" i, sobretot, "Modern Twist on my Sobriety", versionat després per Liza Minelli amb producció dels Pet Shop Boys. Ahí es nada, hahaha.

Jerry ha dit...

Chesney Hawkes és de principis dels 90... no entrava en el pack. Igual que Charles & Eddie, Viceversa i Rebeca (Pous de cognom, per cert). Però Mango i Kamen sí. Ja us dic que n'hi ha per fer tota una emissora. D'aquest disc que comentes de Liza Minelli, crec recordar que hi ha un single anomenat "Losing my mind" molt recomanable.

Ahir, escoltant una bona emissora musical per Internet (radioswisspop.ch, és un dels canals de la ràdio pública suïssa), vaig experimentar una sensació frapant: l'inici de la versió del "Never can say goodbye" dels Communards és molt semblant a l'inici de "Yes Sir, I Can Boogie" de les Baccara. Plagi! Plagi!