divendres, 13 de febrer de 2009

L'avi

El principal camp de futbol de la ciutat on vaig néixer porta, des del 1994, el nom del meu avi. Ho va aprovar l'Ajuntament, per petició popular, arran que el meu avi morís de forma sobtada i prematura als 63 anys, quan era el president del club i es disposava a començar una nova temporada plena d'il·lusions i amb un ascens que, després de driblar-nos moltes vegades, no es podia escapar de cap de les maneres.

Quan una persona ens deixa, de la mateixa manera que el vi s'envelleix amb els anys, i especialment si era unànimement considerat una bona persona, la reflexió al voltant del llegat que ens va deixar agafa un cert caire mític. El que aquella persona pensava pot arribar a esdevenir doctrina, els seus ensenyaments un dogma que en vida, segurament, no li vam tenir en compte. Amb el meu avi, ara que aviat es compliran tres lustres del seu adéu imprevist, m'està passant una cosa semblant, però m'agradaria pensar que l'admiració creixent que estic sentit pel que ell feia i pensava és absolutament fonamentada. Sempre he dit que el meu avi era la persona, de totes les que m'havia trobat mai, que més en sabia de futbol. Ara ho continuo dient però he anat recordant poc a poc una sèrie d'elements que refermen aquesta creença i que voldria compartir.

El meu avi va col·laborar amb totes les penyes dels "grans" equips que hi havia a la ciutat, però mai va mostrar-se seguidor de cap d'ells. Quan oferien un bon espectacle, els admirava sense crear-se cap lligam. I quan no, buscava altres fonts de satisfacció. El meu avi aplaudia el Madrid de la "Quinta del Buitre" i, en el fons, aplaudia el "Dream Team", tot i que una de les seves frases de capçalera era "En Cruyff és un cap quadrat" i que, durant la histriònica retransmissió del Barça- Dínamo de Kíev del 1994 (4-1), que vam veure junts, no va poder reprimir-se davant la locució del Canut: "Què criden, aquests locos!". En definitiva, que no és que s'amagués, o que nosaltres no sapiguéssim, si era d'algun dels equips de Primera Divisió. No era de cap.

El meu avi, presidint l'equip de la ciutat, mai va asseure's a la llotja del camp, que no deixa de ser un espai acotat a la tribuna on les cadires són una mica més còmodes que a la resta de la graderia. Sempre va ocupar la seva localitat, una mica escorat a l'esquerra, on compartia amb els seguidors de tota la vida aquell partit i d'altres partits, normalment el que havia vist per televisió el dia abans. "I el Valéncia... aquell en Penep... oh, oh! Són jugadorets". I, sobretot, el meu avi va tenir la dignitat de convocar una assemblea de socis per dir-los que, donada la situació econòmica del club, ascendir a Preferent podia representar un dany molt important per a la caixa del club. Els ho va explicar de manera que els va convèncer, i l'equip va renunciar a pujar; calia no estirar mai més el braç que la màniga, una frase que molts clubs de futbol d'avui, professionals i amateurs, no apliquen. I, sobretot, el meu avi va aconseguir reviscolar l'afició pel futbol del poble, fer que molta gent gaudís anant al camp i se sentís, ni que fos lleugerament, orgullosa de l'equip de la ciutat.

Per tot plegat, quan ens va deixar en aquell calorós migdia de juliol del 1994, davant nostre, la petició per homenatjar-lo públicament i "sine die" va ser gairebé immediata. I quinze anys després, m'agrada poder continuar homenatjant-lo fent meva la seva visió del futbol. Per a mi, la millor, la més sensata.

1 comentari:

oriolvidal ha dit...

Un homenatge molt maco, company!

El futbol del teu avi pagava més la pena. Va bé conservar el seu record.

Amb tot, a mi em va al·lucinar la retransmissió aquella contra el Dínamo. Va ser un partit al·lucinant, i fins i tot les hipèrboles canutianes em van semblar no sé si del tot justificades, però sí prou escaients.