dimarts, 17 de març de 2009

Com un nen

Hi havia molts convidats en aquell acte, però ell va ser el primer d'arribar. Fins i tot, minuts abans que nosaltres, que per la previsió de trobar trànsit vam acabar trobant-nos tres quarts d'hora abans del començament de la roda de premsa en aquella sala àmplia, enfustissada i ben il·luminada. El vam sorprendre llegint un petit manual sobre la creació de candidats polítics, quan, com dirien Gavaldà i companyia, la conversa es va desfer igual que el sucre del tallat en treure el meu company la càmera. En previsió del que en l'argot s'ha batejat utilitzant l'expressió ciclista manllevada del castellà "montonera", sàviament, el càmera, un dels més experimentats de la tele, es va fer amb un aparell petit, gairebé domèstic, i en lloc d'un trípode portava un monopeu, un estri semblant a una crossa que permet elevar la càmera en situacions de molta acumulació de gent. Com que el càmera i ell es coneixien, van començar a entaular una conversa sobre les limitacions tècniques que s'havia trobat al seu nou lloc de treball.

Jo escoltava com, cada matí, aquest home feia la seva feina en una emissora de ràdio d'abast nacional; bé, jo, i segons sembla, gairebé mig milió de persones més. Potser per això, la timidesa congènita, la del nen, la del principiant, en un principi em va fer separar-me d'aquella conversa si bé sentia una certa atracció pel personatge. Va ser ell qui, com certificant la distinció cada cop més feble entre el càmera i el "plumilla", se'm va dirigir per preguntar-me quin era l'objecte de la nostra presència allà. Tots sabíem que se celebrava la presentació d'un llibre, però també que assistien a l'acte un número important de personatges que ens podien donar declaracions noticiables. Li vaig contestar i, acabada la resposta, vaig fer el pas de presentar-me; ho creia obligat. Jo el conec a ell i l'he vist desenes de vegades; ell no tenia per què conèixer-me a mi. (Dit sigui de passada, vaig observar-li una fortalesa física envejable, molt diferent a la imatge d'esprimatxat que solia donar.) Sorprenentment em va preguntar quant temps feia que estava a la tele, a la qual ell s'havia tornat a reincorporar, i em vaig atrevir a afegir, a la meva resposta, la meva ocupació actual. El punt en comú que va convertir una conversa cortès en una xerrada plaent va ser descobrir que tots dos havíem tocat els mateixos temes; el futbol que obre portes. Ell havia fet un llibre en què explicava que el seu debut radiofònic es va donar en un Gramenet- Reus del 1980, i que durant un grapat d'anys va recórrer els mateixos camps, o els antecessors, dels que qui escriu i els seus companys d'equip recorren ara. Que ell també, malgrat haver-hi quinze anys de diferència, feia les connexions des del telèfon del bar del camp o de les oficines, a vegades un quart d'hora més tard que s'hagués produït el gol. I em va donar motius per a la il·lusió en assegurar-me que a casa seva, un fill molt "futbolero" era seguidor del nostre programa. Les trucades insistents al meu mòbil (al cap i a la fi, estava treballant) i el fet que ja començaven a arribar altres convidats van fer que ho deixéssim allà. Em va saber greu, després, confós entre la gernació, no poder acomiadar-me d'ell i expressar-li la meva gratitud de la forma més senzilla possible. Em vaig plantejar durant uns instants si li havia d'haver dit que vaig escoltar el seu últim programa remullant-me els peus, al costat de la meva companya, asseguts en una roca a la platja gran de Tossa. El balanceig constant entre l'ésser company i l'ésser oient em va arribar a atabalar una mica, però no va enterbolir l'experiència.

M'asseguren alguns companys de professió que la seva bonhomia perdonaria que publiqués aquesta modesta narració. Crec que entendria que m'he vist obligat a compartir un moment especial. Estar un quart d'hora conversant amb un dels millors, el millor possiblement, en la feina a la qual tu et dediques té un valor incalculable.

2 comentaris:

oriolvidal ha dit...

"Pren el més gran dels ídols i acabaràs sabent el significat de la decepció."

Me l'acabo d'inventar, però quan l'adoració és màxima, la frase acaba sent inevitable. No sempre la Isinbaieva podrà (o voldrà) fer el rècord del món.

Amb tot, els que pretenien la gran derrota del Bassas s'han de rendir al més gran dels seus triomfs. Perquè la veritat és que, en aquest moment dels grans mediocres, com es troba a faltar una personalitat com la seva!

Jerry ha dit...

Uri,

Potser perquè no l'idolatro, ni l'he idolatrat, ni l'idolatraré mai, no em va decebre; al contrari. Potser la paraula més justa és respecte.