dilluns, 16 de març de 2009

Qui paga, mana?

En molts moments de la vida et descobreixes a tu mateix navegant entre l'aigua i l'oli, entre el cafè i la llet, en definitiva, entre dues idees que semblen contradictòries però que registren, totes dues, punts amb els quals pots estar d'acord.

Sempre m'he mostrat en desacord amb tots aquells seguidors del futbol, que malauradament són molts i cada cop més, que tenen interioritzat que el pagament de l'entrada o del carnet de soci porta incorporada la victòria de l'equip en qüestió sempre que el vas a veure. D'aquí les mocadorades, xiulades i insults als propis jugadors que es donen per aquestes latituds (i ben poc nord enllà). Diu un vell adagi que la intel·ligència rau en la virtut de saber exactament quines són les teves possibilitats i actuar en conseqüència; per contra, el nostre futbol està ple de directius, entrenadors i aficionats que practiquen cada temporada l'estirar més el braç que la màniga, i no només en l'aspecte econòmic. El futbol no és matemàtic (si ho fos, no tindria cap gràcia) i que el nostre equip ens doni la satisfacció del triomf i l'èxit o la decepció de la derrota depèn de molts factors, una part important dels quals són incontrolables i que no poden quedar inclosos de per sí en el preu de l'entrada. L'únic que podem exigir, doncs, és que el nostre equip s'entregui, lluiti, ens mostri que vol oferir un bon espectacle al marge de si el guarisme final els és favorable o advers. I entendre que no sempre es pot guanyar, i menys, si veus que l'equip rival es mostra superior o té més fortuna, que també pot comptar.

També per aquestes latituds és habitual queixar-se del que ofereixen els mitjans de comunicació públics, en molt diverses vessants, donat que "els paguem amb els nostres impostos". La realitat, però, és que el pagament dels servies públics de comunicació a través de l'erari públic, aquí, és indirecte, i tot i així reneguem. Si aixequem el cap nord enllà, veurem que a la resta dels països civilitzats hom paga un impost directe en concepte de tinença d'aparell de televisió, i que permet finançar aquests mitjans de comunicació fins al punt que recentment France Télévisions ha pogut suprimir la publicitat en determinades franges de la seva programació. I, amb tot, encara que els espectadors tenen molt més poder de pressió sobre els continguts de la televisió que, en aquest cas, ells sí que paguen, no consten (o almenys aquí no arriben) crítiques i descrèdits cap a aquestes entitats com les que, freqüentment, sí que es donen per aquestes terres.

Sens dubte, aquest és el post més confús de les últimes setmanes, però deixeu-me expressar la meva confiança en la vostra comprensió... i que avui també navego una mica entre l'aigua i l'oli, entre l'esperança i el desencís. I no pas pel futbol; el meu equip serà el meu jugui on jugui.

2 comentaris:

oriolvidal ha dit...

Jo tinc una teoria. Hi ha un 20% de seguidors que van al futbol a alliberar els seus dimonis. Tots. No volen cap resposta redemptora sobre la gespa; fins i tot diria que exigeixen motius per poder-se deixar anar. Són els que, a la mínima, xiulen i s'encabriten i fan encabritar-se la resta. No estaran mai contents, però no per una elevada exigència, sinó perquè la seva trista vida necessita un túnel de sortida. Millor que vagin al camp i fotin el merda abans que peguin la parella, el nano o el veí.

A banda d'aquests friquis, tenim que el públic d'aquí, com a català, és fred i propens a la queixa, sobretot quan s'arrauxa. I quan el seny s'imposa, doncs calla de forma prudent. El resultat són les graderies que tenim.

La crítica cap als mitjans públics cau en els mateixos paràmetres. El trist és quan algun col·lega s'entesta a donar-los carnassa amb molt de gust, cosa que ara passa molt menys, però sí que ha passat. I la gent té memòria pel que l'interessa. Som així.

Anònim ha dit...

Aquest nadal vaig llegir un article impressionant a El País sobre com funcionen els mitjans públics a Europa. Resulta que gairebé enlloc passa com aquí, que es financien indirectament i a través de la publicitat. A Anglaterra, per exemple, cada família paga més de 300 euros a l'any en concepte d'impost de televisió. Brutal. I després, la gent diu que "cal importar el model BBC... a veure qui pagaria...

Olaiff