dimarts, 10 de març de 2009

Rayo, cara i creu

La feina m'ha portat, fa uns dies, a compartir unes hores en l'entorn del que és el club de barri més famós de l'Estat Espanyol, i possiblement, arran de la seva paradoxal participació per "fair play" a la Copa de la UEFA fa unes temporades, d'Europa. Tot i que en aquesta última categoria ara hi hauríem d'afegir el Hoffenheim. Però fins i tot el sorprenent ex-líder de la Bundesliga és incomparable al Rayo Vallecano.

En moltes coses, el Rayo és un exemple per a equips de barri de grans ciutats (entengui's Sant Andreu o Europa), i no només per la categoria que ha ocupat durant molt temps. És, sobretot, que el sentiment que genera entre els seus aficionats és intensíssim i compartit per molta gent. El Teresa Rivero s'omple cada partit amb més de 10.000 espectadors que no paren d'animar des del minut 1 al 94, esperonats pels "Bukaneros", el grup d'aficionats que es col·loquen fidelment darrere l'únic gol amb graderia de l'estadi. Com a tot arreu, hi ha una concessió per al rum-rum de preocupació quan la cosa no funciona, però és ràpidament tapat. Una afició incansable i musical com la del Rayo només la recordem a Cadis; curiosament, diu la història que molts dels actuals habitants de Vallecas són immigrants andalusos que en l'explosió del "desarrollismo" van intentar fer sort a la gran ciutat, i que s'han integrat al barri. No cal dir que l'extracció de l'afició del Rayo és radicalment obrera, com el barri. Només de dir que la popular zona de El Pozo del Tío Raimundo, on s'assegura que en unes eleccions un 80% dels vots van anar a parar a Izquierda Unida, pertany al districte de Vallecas.

I això que, igual que passa en el cas de Sant Andreu, per exemple, el Vallecas actual no té res a veure amb el de fa seixanta anys. El barri de Vallecas es va annexionar a Madrid, tot just, el 1950. Aleshores només existia el que avui coneixen a Madrid com a "Vallecas Villa", és a dir, el poble antic, el petit nucli urbà que conformava una entitat diferenciada. La urbanització salvatge de les dècades dels 50 i 60 es va fer en les zones limítrofes, especialment l'anomenat "Puente de Vallecas", que és on avui en dia s'aixeca l'estadi Teresa Rivero. Però siguin de la "Villa" o siguin del "Puente", animant el Rayo tots són de Vallecas.

I això també es veu a la botiga del club. Juntament amb l'Atlètic de Madrid, el Rayo és l'únic club de la capital on, al marge de tot tipus de peces de roba amb llegendes com "soy rayista" o "soy de Vallekas", s'hi poden trobar bufandes amb la llegenda: "Antimadridista". El Rayo també s'oposa al gran club de la capital espanyola, i la franja vermella que llueix a la samarreta no és gratuïta; el 1950, i després de vestir de blanc immaculat (samarreta i pantalons) des de la seva fundació, el Rayo va signar un acord de col·laboració amb l'Atlètic de Madrid, que entre altres coses, va implicar l'aparició del llampec a la samarreta. I fins els nostres dies.

Al marge de tot això, arribant a l'estadi em va donar una certa sensació de no estar tan lluny del nostre entorn. L'Avenida de la Albufera, on s'aixeca l'estadi (fent cantonada, sí, amb el carrer Payaso Fofó, que és on està domiciliat el club), és una rèplica castissa del carrer de Sants; un carrer major de barri, prou ample com per fer-hi passar tres o quatre carrils de circulació però prou estret com per no associar-lo al centre de la ciutat, i amb petits comerços de tot tipus a banda i banda. Continuant amb el paral·lelisme, en lloc de l'estació de metro de Badal, a pocs metres de l'estadi, hom hi troba la de Portazgo; i el recinte en sí, doncs imagineu-vos com si en el lloc del Mediterrani s'hi aixequés un estadi de futbol, que ja comença a acusar l'edat, amb capacitat per 15.000 espectadors. Un estadi, per cert, amb tots els defectes d'encabiment dels estadis de gran ciutat; com dèiem, un dels gols no existeix, però a més, no hi ha esplanada d'accés a tribuna (és un passadís gairebé de galeria comercial que passa per sota la mateixa). A la dreta d'aquest passadís, entre l'estadi i els blocs de pisos, hom hi ha encabit un petit camp de futbol 7 amb graderies.

En definitiva, que Vallecas i el Rayo van saber-me transmetre un sabor especial, ranci però dolç al mateix temps, romàntic. Fins que va acabar el partit i va arribar el moment de les rodes de premsa. Surt "el nostre" entrenador. La premsa local li comença fent dues preguntes en castellà fins que es fa el silenci. Aleshores, els mitjans catalans entenem que els locals no volen preguntar res més, amb la qual cosa entaulem aquest diàleg:
(Periodista català): -¿Le importa si hacemos al míster una pregunta en catalán?
(Cap de premsa): -Para mí no hay problema pero yo preferiría que la hicieras en castellano para que los compañeros de la prensa de aquí la puedan entender.
(Periodista madrileny, dirigint-se a mí amb expressió de resignació): -Tira, tira.
Durant la resposta, de 30 segons, i tal com va testimoniar després l'entrenador, els esbufecs i carrasperes del cap de premsa del Rayo van difuminar la resposta i ens van fer desdir de fer més preguntes. El mateix entrenador se'n va adonar. I en aquell moment em va aparèixer a la ment, instantània, automàtica, aquella frase que apòcrifament s'havia atribuït a Josep Pla però que jo asseguraria que és de Joan Fuster: "El més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres."

Una llàstima.

1 comentari:

oriolvidal ha dit...

Molt bona història. M'agrada que hagis rescatat el component romàntic d'un club que se sol presentar com a friqui. Són uns dels Robin Hood que queden i, el millor, és que ho saben. Com que s'ho han cregut, ho han aconseguit, fins i tot resistint a descensos perillosos.

L'anècdota final és per muntar una esceneta, quina tristor! Molta educació i pedagogia han mancat des de la transició...