dimarts, 3 de març de 2009

Training day

T'aixeques i sembla que el dia comença bé, perquè és dia d'encetar el paquet d'Special K; quan toca dia d'escurar les engrunes de la bossa anterior, l'esmorzar esdevé un petit tedi. Fins i tot la pluja s'atura una estona en el petit trajecte entre el portal de casa i el cotxe. Però els primers indicis són falsos i tot comença a entrar en una espiral complicada.

Primer de tot, engegues la ràdio del cotxe i sents com un grup de teatre gironí que a tu t'agrada, convidats habituals d'un programa matinal, es passen la meitat de la seva secció parlant de què fa el Barça, de què li passa al Barça, i amunt i avall, i instigats pel presentador, fonamentalista culer com es pot fàcilment concloure. I recordes quan, a principi de temporada, quan el Girona guanyava dos o tres partits seguits, l'esmentaven de passada anomenant un grapat de jugadors, quasi tots de la temporada passada. Arribes a la universitat, on tornes a ser profe des de fa quinze dies, i comproves que tot i haver signat el contracte fa un mes, qui sigui ha estat incapaç de fer-te arribar el teu nom d'usuari i contrasenya per poder utilitzar el magnífic ordinador que tens al teu despatx. Amb la qual cosa omples dues hores en què no apareix cap alumne amb d'altres ocupacions no electròniques, mentre comproves com la teva secció radiofònica preferida queda escapçada per problemes en la comunicació amb el convidat.

Baixes a dinar i, per culpa de la maleïda dieta, una vegada més t'has de trencar les banyes. Demanes un plat combinat sense patates fregides però els cuiners del bar de la facultat no ho compensen i només et serveixen tres miserables talls de llom, prims com una orella de gat, i acabes el dinar gairebé amb més gana que quan l'havies començat. Mentre dines es dóna el primer capítol d'un canvi d'impressions una mica pujat de to amb una persona propera, bàsicament per part de qui escriu, i sempre és la feina, la feina, la feina; total, que acabes amb un mal cos força important i donant voltes i voltes i voltes al voltant de la conversa i del seu context, perquè estàs sol, no dines amb ningú i encara queda temps per començar la classe.

La classe, amb tot, va força bé. Agafes el cotxe i te'n vas a la feina. Llegeixes el missatge d'un company i amic i el segon "slot" de donar voltes, el que no estava ocupat per les qüestions sentimentals, també arrenca a funcionar. I penses que has de ser conseqüent amb el que defenses, i que ho continuaràs sent, però que gastes moltes energies en un projecte i una idea que només tu valores, que no és respectat a dintre i que fins i tot no és respectat a fora, i ho corrobores quan veus que el teu programa cada cop el mira menys gent, que fins i tot gent del sector al qual tu et dirigeixes et confessa que prefereix veure el programa de la competència abans que el teu, el teu que a més te l'han escurçat fins al tamany de les orelles de gat del dinar per fer forat a una estrena que compta amb tota la protecció i el beneplàcit i el pressupost que tu no pots ni somiar, el teu que intentes fer el millor possible però que només genera queixes immadures de l'estil aquest surt més que jo o per què fas sortir aquest si és un xitxarel·lo o què m'importa a mi el que fa un altre equip si el que vull veure és el meu, quan tu justament a tota aquesta gentola els has entreobert una porta que fins ara estava tancada amb pany i clau, i que si no l'obres més és que per dintre hi ha tot un exèrcit empenyent. I els acabes desitjant el pitjor perquè per una banda critiquen perquè diuen que els gires l'esquena però a l'hora de la veritat, quan parles d'ells, miren un programa que se'n fot del Barça, una altra vegada, el puto Barça, només tenen ulls per al Barça.

Intentes fer la feina que et toca avui el millor possible, la compleixes i fins i tot et queda una mica arregladeta. Baixes a sopar i maleeixes el que ha tingut la vergonya de posar en el faristol on hi ha exhibit el menú que està "supervisat per una dietista", perquè saps que és mentida, perquè les combinacions d'aliments que et proposen no hi ha cap dietista que les doni per bones, i acabes el sopar amb més gana de com l'has començat. Com a mínim la cambrera, molt amable, et fa el tallat amb amor i acaba tenint el sabor de les coses ben fetes.

Tornes a dalt i fas una trucada a una persona propera en què l'interlocutor t'ignora; està fent una altra cosa que per a ell sembla força més important i sents fins i tot com et va retransmetent els seus problemes amb l'ordinador fins que optes per deixar-ho estar i penjar. I acabes pensant, un cop has acabat la feina, que potser és moment per escriure aquest post i clamar a la immensitat internàutica una punyent sensació de soledat.

1 comentari:

oriolvidal ha dit...

Uops! Hi haurà dies millors, Jerry. Molt millors, creu-me. I hi haurà dies que tot això et semblarà una bestiesa, ja sigui per la distància o per problemes pitjors (que, per desgràcia, arriben).

I no estàs sol. Està la gent que mira el programa, està la gent que t'estima i estan totes les llavors que has plantat i que tard o d'hora donaran els seus fruits. El primer, saber que t'has deixat la pell al camp, que has suat la samarreta... i la calma interior que això t'ha de procurar. No tothom pot dir el mateix.

Una abraçada, tio!