dilluns, 2 de març de 2009

Un lloc amable

Una de les coses més habituals que es poden fer en un viatge, especialment si el lloc que visites t'acaba causant un efecte positiu, és imaginar-te en un dia futur, en el mateix espai, fent una activitat plaent. Dit d'una altra manera, imaginar-te habitant d'aquella ciutat i fruir dels seus petits plaers com un més dels seus habitants, siguin teòricament més feliços o més dissortats que nosaltres. M'he imaginat prenent una gerra de cervesa al "Biergarten" del Jardí Anglès de Munic, o cruspint-me un pastís de Belém mentre l'elèctric número 15 em torna a la Praça do Rossío i el sol de la tarda penetra per la finestra. Per exemple.

Tot plegat ve perquè sempre he entès que som en un país on moltes vegades entrar en una botiga o local públic suposa ser servit amb desgana. Dissabte, per exemple, em van vendre un croissant de xocolata amb una tristesa inversament proporcional a la meva felicitat, ja que era el primer que em menjava en setmanes de soferta dieta. Em costava trobar un lloc plaent, fins que el vaig trobar.

Era una antiga fleca impersonal, que en els anys 80 hauria semblat moderna però que ara apareixia totalment démodé. Ara és, simplement, una cafeteria. La seva ubicació no és extraordinària; amagada en un carrer estret del casc antic de la vila on visc. La primera cosa que em va cridar l'atenció, però, a part del consell d'una bona amiga, és la manera com anunciava la seva presència al carrer. Certament, sobre el portal hi ha un rètol, de ferro volgudament rovellat, on s'hi ha foradat el nom de la cafeteria en lletres blanques que esdevenen lluminoses quan es fa fosc. Però perpendicularment a aquest rètol, en sobresurt un, més petit i fabricat amb el mateix material, on s'hi dibuixa una tassa de cafè. Val a dir que no és patrimoni exclusiu d'aquest lloc; en un carrer paral·lel i tant o més estret, sobre la porta d'una antiga lleteria convertida també en cafeteria, hi penja una vaca. Però em va fascinar aquesta identificació gràfica del local que, avui en dia, no és gens normal per aquestes latituds i sí a l'Europa civilitzada. A Salzburg, per exemple, és tot un espectacle contemplar els emblemes dels comerços de la Getreidegasse, que arriben a dibuixar un pont entre paret i paret del carrer, i sobretot pensar en èpoques passades, quan devien ser molt més creatius que avui en dia, donat que en la majoria d'ells s'hi reprodueixen els logotips de les botigues en qüestió. A Friburg de Brisgòvia (el Friburg alemany, per entendre'ns), al davant de cada comerç hi ha un trencadís, molt similar a la "calçada" portuguesa, que deixa clar amb dibuixos de quin ram és la botiga que ens trobarem si deixem de mirar embadalits el mosaic; unes ulleres per a una òptica, un llibre per a una llibreria, un peix per a una peixateria.

Un cop traspassada la porta del local (que té servei de wi-fi gratuït), entrem en un espai contradictori. Les taules i les cadires són de clara inspiració Ikeana, d'un blanc enlluernador. Però és un element fàcilment oblidable quan ens desviem cap a la resta de la decoració. En una paret, exposicions itinerants de fotografies, pintures o dibuixos; en la meitat de l'altra, un mural fotogràfic amb una imatge d'un carrer a la parisenca illa de Sant Lluís; i en l'altra meitat, una làmina de pissarra on, a mà, amb lletra femenina, hom hi ha escrit les especialitats disponibles. Aquest "hom", normalment, és la mestressa. Té la nostra edat i molta amabilitat per donar. Sol incorporar petits "gadgets" a l'usual cafè o tallat, moltes vegades d'elaboració pròpia. Té la virtut de la conversa justa; són coneguts i imitats els cambrers que no valoren el desig de tranquil·litat i intimitat del client. En resum; confiança. A més de saber construir un lloc tan agradable, però, el que m'ha fet passar de l'aplaudiment a l'ovació cap a la mestressa ha estat descobrir que, amb tres amigues més, va pintar un Opel Kadett de color rosa i va crear un equip que participa en curses automobilístiques de resistència per tot el país. L'essència de l'esport com a diversió. El seu grup al Facebook ja supera el centenar d'addictes.

Sé que aquest text us pot sorprendre donada la temàtica o el to dels anteriors. Doncs justament per això. En un blog que a vegades pot ser agre (i ara, justament, tindria molta agror a repartir, agror en garrafa, igual que un company de professió a qui van col·locar aquest apel·latiu) també cal, de tant en tant, dir que alguna cosa està bé i funciona bé. Enmig d'una vila que, tot i la seva bellesa, sovint esdevé gris i tancada, s'hi aixeca un petit racó modern i amable. Que curiós; és al

2 comentaris:

oriolvidal ha dit...

Noi! No sé que ha passat al final, si t'ha fallat l'enllaç o ens has volgut deixar amb la mel als llavis.

Tens tota la raó: trobar la complicitat a mida en un local és cosa ben difícil. Bé està el monument a l'excepció, sí senyor.

Sobre l'amargor, te'n volia parlar aquests dies, però no he trobat la intimitat suficient, per unes raons o unes altres. T'entenc perfectament, perquè no fa justícia a l'esforç, la dedicació i -sense embuts- l'amor que hi poses. Però no t'obsessionis, que en aquesta vida tot acaba posant-se (més o menys) en el seu lloc.

Jerry ha dit...

Noi! Això del final és molt simple. Encara no tinc dominats el nom d'alguns carrers i creia que el cafè en qüestió era el carrer Presó Vella, amb la qual cosa anava a jugar amb la contradicció. Però no, és al carrer Pati. Vaig començar a escriure la frase, però sense voler, vaig donar per bo el text sense completar-la. Amb tot, tot i haver editat el text, veig que apareix en el seu format original. En fi.

En referència a l'amargor, t'agraeixo molt el comentari, però igualment crec que necessito postejar. Al meu estat del Fèisbuc hi he posat una cosa que també em treu de polleguera i que m'ha passat dos cops en el marge de tres hores. "S'ho juro".