diumenge, 5 d’abril de 2009

El temps, aquell jutge

Temps era temps, un equip de futbol amb molta història (el de més història del seu país) no va encaixar gaire bé una derrota. Enmig del partit que van perdre, a camp contrari, un espectador local va agredir un dels seus jugadors. Van intentar retirar-se del partit però l'àrbitre els va instar a continuar. L'endemà, van remoure cel i terra perquè se sentís la seva veu clamant justícia, i van trucar a la televisió del país explicant el que havia passat. Malauradament, es tractava d'un partit del quart esglaó, amb la qual cosa, la tele va sol·licitar les imatges a un canal local que cobria els partits amb una sola persona i una sola càmera. Llei de Murphy; el que interessava que s'hagués enregistrat, no s'havia enregistrat. Mentre un espectador aprofitava una aturada en el joc per hostiar un jugador rival, l'operadora aprofitava per anotar en quin punt de la cinta eren les jugades més destacades del partit. Així que el periodista de la tele nacional amb qui havia contractat l'entrenador agreujat va advertir d'aquella circumstància però li va assegurar, al "míster", que faria el que podria.

Al periodista, l'endemà, l'estómac li va fer un sobresalt. La premsa publicava que el club en qüestió acusava la tele de manipular les imatges en contra seva. A l'hora de la veritat, però, i un cop demanades les explicacions corresponents, tothom es treia el mort de sobre. L'entrenador deia que havia estat un judici del periodista que havia signat l'escrit, i el periodista en qüestió assegurava que tenia un tall de veu amb la frase acusadora de l'entrenador. Al final, el treballador televisiu va decidir engegar-ho tot, i a tots, a rodar. I li va quedar una imatge gens positiva d'un club que, per sobre de rivalitats, sempre havia estat senyor. Tenia, fins i tot, un passat gloriós en el futbol professional.

Mesos més enllà, el periodista televisiu va llegir, en un diari, una entrevista amb un exjugador d'aquell equip. "Tinc totes les samarretes dels equips on he jugat, però la d'aquest equip no la vaig voler. Em van prometre de tot i tant l'entrenador com el president em van enganyar". El periodista no va poder evitar dibuixar un lleuger somriure en veure que el judici del temps semblava estar-se deliberant al seu favor. La sentència definitiva ha arribat avui, quan el periodista ha sabut que el club en qüestió ha impedit a la ràdio del poble la retransmissió dels seus partits. "En disconformitat amb les últimes cròniques", és a dir, no m'agrades, no entres. Tot molt democràtic. El periodista no ha pogut fer més que enviar un missatge de solidaritat als seus companys i, sabent-se guanyador, utilitzar una frase manllevada d'un altre idioma: "Ja t'ho havia dit; aquellos polvos trajeron estos lodos."

El temps, però, a vegades fa judicis ràpids. En un altre àmbit vital, una resta de dues unitats en una setmana, avui, s'ha compensat amb una suma de quatre en pocs minuts. És tan absurd com el gest dels qui han propiciat la resta, però il·lustratiu al mateix temps.

2 comentaris:

Jerry ha dit...

I, permeteu-me encara que sigui d'aquesta forma, afegir una postdata; l'equip en qüestió és a un pas de perdre la categoria després d'encaixar, avui, un inapel·lable 6 a 0 en contra.

ury ha dit...

Jejeje, revenge...
Potser t'hauria quedat més rodó amb un "tal faràs, tal trobaràs", no?
No sigui que et retirin la subvenció, hehe.

Per desgràcia, hi ha també molt fill de puta etern i triomfant.