dilluns, 11 de maig de 2009

L'opi del poble?

Temps era temps, el futbol era un esport del poble, dels treballadors, de la classe obrera. No ho ha estat al llarg de la història; n'hi ha prou amb conèixer que el rugbi és una manera de jugar a futbol, practicada al "college" del mateix nom, per veure que la base de la piràmide era aliena a aquest esport en els seus inicis. Tanmateix, no va trigar gaires anys a convertir-se en el passatemps preferit de les estones d'oci que les lluites obreres anaven esgarrapant de forma lenta però inexorable.
Temps era temps que el futbol era per a tothom. Els jugadors també eren "dels nostres". La història revela com els formidables jugadors de la generació dels "Busby Babes", possiblement un dels millors equips de la història del futbol, esquerdat pel tràgic accident d'avió de Munic el 1958, compartien futbol i altres feines fins que, assolida la majoria d'edat, no signaven un contracte professional. En arribar aquell moment, i només llavors, podien oblidar el que era compaginar un règim d'entrenaments amb feines que no eren, precisament, de coll blanc. Aprenents de ferrer o de fuster, per entendre'ns. Els jugadors també tocaven de peus a terra, i per anar-los a veure, no calia pagar una setmanada sencera. El mercat estava contingut (qui sap si adormit), i hom fruïa pagant una quantitat assumible per veure futbol. No hi feia res si es feia dempeus, si la zona on hom s'ubicava no estava coberta o fins i tot si la visió no era la millor. No s'anava a veure una obra de teatre, ni un concert. A Anglaterra, hi havia el costum del "pie and Bovril"; a la mitja part, es disparava el consum dels típics pastissos de carn anglesos (hi havia fins i tot competicions per determinar a quin estadi els feien més bons) i un concentrat líquid de carn "made in Britain" que, diluït en aigua calenta, esdevenia (i esdevé encara) una excel·lent beguda energètica per aguantar les condicions més dures a la graderia. Aquí no en tenim, d'aquestes coses, però si ara em ve al cap la paraula "carajillo" imagino que deu ser per alguna cosa. En el cas de la meva infància, i imagino que la de molta altra gent, la mitja part equivalia a una bossa de patates que crec recordar que costava 75 pessetes. Un bar on les trobessis a 50 era una ganga; algun que la venia a 100 era un robatori.
Temps era temps, hi havia el futbol i el futbol. El diumenge a les 5 de la tarda, al poble, a molts pobles i ciutats, no hi havia res més. Els camps, a més, solien ser al centre de la població, amb la qual cosa gent de totes les edats, amb molta més proporció de jovent que la que hi ha ara, anava xino-xano fins al camp a veure jugar el seu equip, els seus nois. Perquè també els equips, i en totes les categories, solien tenir força més representació local de la que tenen ara i es podia parlar d'escoles. Per això m'agrada quan el comentarista de TVC Jordi Gonzalvo treu, cada cop que surt en imatge un jugador de les "illes afortunades", allò de "aquest és el típic jugador de l'escola canària". I, deixeu-me dir, temps era temps que els jugadors jugaven amb els números de l'1 a l'11. Els mites eren més escassos i la manera d'expressar-se més àmplia. Avui, portar una rèplica restringeix molt l'expressió de les preferències de la persona; un equip, un jugador, fins i tot una sola temporada. Abans, si et regalaven una samarreta Meyba amb un número, podia ser la de Maradona, però podia ser la del número 10 de l'any següent, o de l'altre, o en el fons podia ser la de qualsevol número 10 del món.
Malauradament, però, els mateixos que van crear el futbol i el van omplir de virtuts i d'instants per a la nostàlgia van ser els que se'l van polir.
El futbol, com a esport profundament arrelat en la classe obrera, en la base de la piràmide, era un altaveu dels problemes socials que tenien els treballadors. El fenomen del "hooliganisme", en el fons, no deixava de ser una branca d'expressió més, malauradament violenta, de les tensions que patien milers, milions de persones en tant que víctimes de la lluita de classe. Com que no es coneix govern que hagi estat realment al costat de la classe treballadora d'un país, si no és molt nord, nord enllà, justament l'etiqueta del "hooliganisme" va explotar-se a fons per dimonitzar l'esport més popular del món i els milers de persones que el seguien. Pels canals oficials, només es repetia un missatge que es pot sintetitzar així; el seguidor de futbol és un tipus violent que és seguidor és tant que el futbol genera violència. Lògicament, en un govern del color (o de la grisor) que tenia el de Margaret Thatcher, la repetició constant d'una mentida no podia desembocar més que en l'assumpció d'una falsa veritat. Tot es va posar en el mateix sac; Bradford, Heysel, Hillsborough. Quan, afortunadament, sempre s'ha acabat descobrint la veritat. En el cas de Bradford, el 1985, la vella tribuna de fusta de l'estadi es va cremar perquè es va descobrir que, sota les velles graderies de fusta, s'hi havien anat acumulant anys i anys de brossa de fàcil combustió, que podien haver-se encès tant amb la burilla d'un obrer com amb la burilla d'un ministre. S'assegura que entre les cendres es van trobar retalls de diari que dataven del 1966. En el cas de Heysel i Hillsborough, investigacions independents han demostrat errors gravíssims en la planificació policial de seguretat dels partits que, en aquests recintes, es van convertir en grans tragèdies. En el cas de Hillsborough, va ser especialment greu com les autoritats i la policia van fer tot el possible per presentar el drama com una tragèdia causada pels hooligans del Liverpool, i fins i tot en la identificació de cadàvers es preguntava a tots els familiars, que acabaven de saber de la mort del seu ésser estimat, quina quantitat d'alcohol havia begut el finat aquell dia. La realitat és que un dispositiu infame conduïa gairebé tots els seguidors amb localitats de gol a una única zona del gol, on es va produïr l'esclafament de 96 innocents, mentre d'altres quedaven buides. El magnífic llibre "Hillsborough: The Truth", de Phil Scraton (reeditat aquest 2009), és un testimoni emocionant en aquest sentit. Dit d'una altra manera, cal tenir estómac per llegir-lo.
La maquinària, doncs, ja feia temps que era en marxa. Així va ser com, "en nom de la seguretat", tota Europa començant pel Regne Unit va ser escombrada per la onada dels estadis sense zones dempeus. Però també va ser "en nom de la seguretat" que, al mateix temps, el cost d'anar a veure un partit de futbol s'incrementés fins a límits insospitats? També és "en nom de la seguretat" que, en un estadi amb capacitat per a 100.000 espectadors, veure un partit normal, de competició de Lliga, pugui costar 60 euros en el millor dels casos? (en la gran majoria d'obres de teatre i de concerts, es poden trobar entrades per menys de 60 euros.)
No ens enganyem. Poc a poc, "introduciendo el efecto sin que se note el cuidado", el futbol en essència ha quedat restringit al que també s'ha estereotipat com a "categories inferiors". En "les lligues" (com si no n'hi hagués més), només hi ha lloc per a aquell que s'ho pot permetre. Per ser més exactes, que es pot permetre: a) el preu de l'entrada o de l'abonament de temporada; b) el fet de si per aquelles necessitats tens set i a l'entrada t'han requisat la bossa que duies de casa (no pots introduir llaunes però, a canvi de 3 eurassos, te'n serviran tantes com vulguis dins de l'estadi); c) tot tipus de marxandatge cobrat a preus abusius (no renego del marxandatge, jo en sóc un "freak" de fet, renego dels preus); d) despeses constants de cotxe perquè cada cop més estadis estan situats en llocs perduts als afores de les ciutats sense connexions amb transport públic; i un llarg etcètera. Una de les paradoxes més grans del món del futbol en els últims anys és que fos precisament el capità d'una multinacional de l'espectacle, Roy Keane del Manchester United, el qui trobés la justa definició a tot plegat: "the prawn sandwich band", la penya de l'entrepà de gambes. No hi havia millor forma de definir aquest públic de liceu, amb escassa o nul·la mentalització esportiva, i d'un alt poder adquisitiu que li permet no només pagar-se totes les despeses (que després revertiran en les butxaques d'uns jugadors hípervalorats en un mercat absolutament fora de control) sinó, a sobre, rebre els avantatges que el club destina als "vips". Mort el gos, morta la ràbia.
Veure futbol no val el que val avui en dia, en definitiva, preus que suposen una autèntica barrera classista per a molta gent. Però en aquesta societat endeutada fins al cul en què tots som presa dels llums i colors dels mitjans de comunicació, tots fem esforços per semblar que podem sense poder. I pidolem carnets d'altri, i esgarrapem d'aquí i d'allà, i en tot cas ens conformem de veure els jugadors com formigues des de l'última fila de la tercera graderia. I, mentrestant, a Girona s'ha pogut veure una temporada sencera de Segona Divisió per 5 euros el partit (100 euros tota la temporada) i no hi ha collons d'omplir el camp. Ni que els jugadors siguin més a prop de la gent en tots els sentits de la paraula.

2 comentaris:

ury ha dit...

Reflexió molt bona, i tant. L'entorn del futbol s'ha convertit en territori pijo, però el gran boom de finals dels 90 va impulsar aquest gran canvi: star-system al nivell de Hollywood, pasta a dojo que ha de tornar a entrar i, en definitiva, una visió absolutament mercantilista de l'esport.

Això sí, més en alguns llocs (on el futbol ha esdevingut souvenir, com qui va a Nova York o a Londres a veure "Cats") que en d'altres (a Montjuïc, aquesta setmana, tres tribunes, 15 euros, amb la promoció que fa el club).

Gairebé dónes a entendre que les grans tragèdies van estar "promocionades" pel sistema, per tal de fer un salt qualitatiu cap a aquest futbol "liceuat". Una mica agosarat, quan no conspiratiu, no?

Sí que és veritat que les desgràcies li van anar molt bé als grans organismes (d'un paternalisme criminal) per fer aquesta transició. La resposta dels governs sempre és la més fàcil, el "paguen justos per pecadors". Pels quatre bèsties als quals no es va saber combatre.

Ara no podem veure el futbol dempeus, ni bevent una cerveseta ni, per desgràcia, fent conya amb el rival. Es tendeix a un futbol d'aficions separades, d'aparador, de mira'm i no em toquis. Però els seguidors que mantenen l'esperit d'abans són tot un espectacle i jo aquest any n'he vist molts, encara, i de tota condició social.

El cas del Girona, com el de la resta de clubs catalans que no pot competir a l'elit, té un clar culpable evident. El del públic autòcton que es desviu per un altre equip i que passa del de la seva terra i de fer-lo gran. Un problema molt accentuat a Catalunya.

Harvester Of Sorrow ha dit...

Recordo que fa poc, en un avió, en vam estar parlant una estona llarga, d'aquest mateix tema. Saps perfectament que comparteixo la teva opinió. El futbol d'ara s'ha convertit en un espectacle per a les elits. Roy Keane sempre va ser un jugador xapat a l'antiga, i la va encertar de ple amb la seva definició.

A "Fever Pitch", Nick Hornby analitza aquest tema d'allò més bé. Ell en sap més que ningú, perquè porta 30 anys seguint l'Arsenal i en els primers capítols del llibre gairebé et pots transportar a aquells temps que nosaltres, per edat, vam viure ja en les acaballes: quan el futbol professional encara era de veritat, i no un negoci de vedettes multimilionàries que es pentinen amb gomina abans de sortir a jugar, perfectament depilats; de jugadors que tenen estudiats, probablement després de moltes hores davant del mirall, tots i cadascun dels gestos que faran després de fer un gol, o de fallar-lo; d'empreses unipersonals amb seu a les illes caiman, que juren fidelitat eterna a uns colors mentre negocien amb el seu representant una traïció que els permeti ampliar la seva col·lecció de cotxes.

Exemples com els de Xavi, Puyol, Iniesta, Giggs, Scholes o Tamudo són, malauradament una excepció en un món cada cop més fals. Especialment gran és Don Andrés. És un dels pocs jugadors que et pots imaginar tacant-se les mans de greix mentre et canvia l'oli del cotxe. I és un dels millors del món, sense necessitat de pentinats estrafolaris o aparicions a la premsa del cor acompanyat de garses d'aparença sospitosa.

El futbol ja no fa olor de liniment, ni de betum. Fa olor de colònia cara de mal gust. Ja no hi ha jugadors calbs amb bigoti. Ara, hi ha crestes i rapats, i celles depilades. Ja no és un esport de gent valenta i sacrificada. És un espectacle de superestrelles.

La policia britànica no s'ha caracteritzat mai per la seva transparència. Mira l'exemple del brasiler que es van pelar al metro pensant que era un terrorista. O el del senyor que van atonyinar pel carrer sense motiu i va acabar morint al cap de poc. Només la pressió de la premsa va poder fer-los reconèixer la veritat, però abans ja havien intentat fabricar una versió ideal per als seus interessos. Evidentment, que hi havia un grup de seguidors descontrolats, però ells sols no van ser-ne els causants, de totes aquelles desgràcies. En tot cas, la policia hi era per controlar-los i reduir-los, en comptes d'atiarlos contra la resta d'espectadors.

M'agrada molt que hagis tret el tema dels estadis, del progressiu allunyament del centre de les ciutats. Cada cop és més complicat arribar-hi, però paradoxalment, cada cop més car. Els clubs se'n van, venen casa seva per tenir més diners que invertir en traspassos farcits de comissions, i l'aficionat ha de callar i pagar. I pagar cada cop més, evidentment.

I, per acabar, una pregunta: com pot ser que hi hagi una crisi brutal i vegis la gent barallant-se per entrar a un sorteig per a unes entrades que passen dels 100 euros, per a un partit en dimecres, que comporta un viatge i una despesa importantíssima?

Després que no vinguin reclamant ajudes per pagar la hipoteca. Jo, el futbol de Liceu, me'l miro per la tele. I de franc.