dilluns, 4 de maig de 2009

S'il vous plaît, est-ce que je peux être comme Amélie Poulain?

Audrey Tautou, que té la meva edat justa, és la meva actriu preferida. I no perquè, dins d'un hipotètic rànquing de pel·lícules que m'han agradat, Le fabuleux destin d'Amélie Poulain ocupi el primer lloc (potser fins que s'estreni The Damned United). Tot i que ja havia fet algunes pel·lis per a televisió d'aquelles de dissabte a la tarda, i que havia debutat amb una pel·lícula de cert ressò (Venus beauté), em va inquietar veure aquella interpretació tan perfecta d'un personatge com la que va fer Audrey Tautou convertida en un àngel a la terra, o concretament sobre les llambordes de Montmartre. Audrey Tautou podia ser Amélie, i Amélie podia ser Audrey Tautou, pels segles dels segles, i amén. Fins que, crec fins i tot que abans del seu paper a L'auberge espagnole, un bon dia del 2002 em vaig abocar a la sala de cinema on estrenaven À la folie... pas du tout, traduïda aquí espantosament com Sólo te tengo a ti. Tautou va tornar a brodar un paper absolutament oposat al que l'havia fet famosa arreu del món; era Angélique, una jove de 20 anys que pateix erotomania, una psicosi que fa que el pacient es cregui bojament estimat per una persona. L'èxit d'aquest thriller psicològic, sens dubte, es devia en part a un altre treball magnífic d'aquesta actriu, a qui vaig tornar a veure recentment a Ensemble, c'est tout.

I a què ve això?

Fa gairebé sis anys que treballo on sóc ara, en una feina de cara al públic, per entendre'ns. Durant aquests sis anys he fet unes quantes tasques, però m'he especialitzat en una de concreta, que m'ha ocupat els últims quatre anys. Haurà sortit millor o pitjor, però en aquesta feina m'he esforçat al màxim. He intentat que totes les persones i institucions a les quals he fet referència en el meu treball se sentissin ben representats i que tota la informació referent a ells que he difós sigui correcta. M'he pres el projecte molt intensament, potser massa intensament. I encara que m'hagi adreçat sempre a una minoria, o a una part molt concreta de tota la gent a qui em podia dirigir, per a mi ha estat el més important.

Aquests últims dies, però, he hagut de fer una feina que no té res a veure amb l'anterior i que ha implicat dirigir-me a una quantitat més gran de públic. Al gran públic, en definitiva. Ja de per sí sentia una certa incomoditat; no és el meu gremi, però la vaig intentar fer el millor possible i, fins i tot, intentant aportar-hi una certa originalitat. Com he fet fins ara, sempre. Donada aquesta explicació prèvia, podria entendre's que és normal que, posteriorment, molta d'aquesta gent et comenti quelcom del teu treball. Però és una qüestió que, ho sento, em sulfura, em treu de polleguera. Quatre anys de feina intensa semblen quedar en no res davant d'uns pocs minuts amb una elaboració força més escassa, però amb una recepció molt més àmplia. Gent que, tot i conèixer, ni sabia que treballava allà on treballo, i que ara de sobte se n'assabenten. Gent que no ha vist mai res del que he fet fins ara, i que només ha vist el que he definit com a "paripé". Gent que passarà, a còpia d'una repetició previsible, a identificar-me erròniament amb una cosa que no és d'eixe meu món. En definitiva; és com si, després de trenta anys de viure a Catalunya, un dia et sorprenguessin parlant anglès amb un turista... i et prenguessin per anglès.

I en aquest moment és quan penso en l'Audrey.

1 comentari:

ury ha dit...

El millor del cas és que això encara és superable. Com t'hagin caçat alguna cosa els de l'APM, encara hauràs "triomfat" més. T'ho poden dir els meus gairebé quatre anys de 3.24.

Aquest "desfase" és tota una situació curiosa i ingrata, sí, però també normal. Consola't pensant que potser algú que t'ha vist a Canaletes deixarà de fer zapping quan apareguis en pantalla.