Nord enllà

Aviat t'ho trobaràs (4): No en queda

2009-06-26T06:30:00.000-07:00

Ole-Christian s'aixeca disposat a fer diversos encàrrecs en un dels seus matins lliures. Viu en una petita ciutat on tot és a prop i que li permet anar fent el trajecte a peu. En concret, ha d'anar a comprar el dinar, i vol passar per la llibreria i la botiga de discos a fer-se amb un llibre i un disc de recent aparició que li interessen.

Per comprar el dinar, Ole-Christian ha decidit optar per una solució fàcil; anirà a una botiga de queviures "de tota la vida" i hi comprarà una quantitat raonable de llegums cuits. Li sobra un tros de botifarra a la nevera i ha decidit que l'esparracarà per cuinar un plat tradicional de la zona on viu. Quan arriba a la botiga de queviures, li diuen que és massa aviat, que els llegums encara no estan cuits i que fins d'aquí a una estona no els posaran a la venda. Decideix, per tant, acostar-se fins a la botiga de discos, un cop va llegir al diari que ja era a la venda la novetat discogràfica que esperava. La botiga és nova, forma part d'una cadena, i sembla estar ben assortida. Pregunta pel disc en qüestió i la dependenta, després de dibuixar una expressió facial d'incredulitat, tecleja ràpidament en un ordinador. La dependenta acaba dient a Ole-Christian que el disc encara no ha arribat; no el tindran fins al cap d'una setmana.

Resignat, Ole-Christian torna a la botiga de queviures. No ha passat gaire estona però tampoc podrà comprar els llegums que desitja. Ja en entrar, observa un munt de petites bosses de plàstic, plenes de llegums encara fumejants, amb pòstits enganxats on s'hi llegeixen diversos noms propis que semblen propis de persones d'edat avançada. Quan demana la seva ració (ha decidit que siguin cigrons), la dependenta li contesta que de cigrons ja no en queden. Tenen una clientela "fidel", "de tota la vida", a qui diàriament, plogui, nevi o faci fred, reserven la seva ració de cigrons fins que la passin a buscar quan més els convingui. I la clientela "de tota la vida", en aquest cas, ha deixat l'Ole-Christian sense els seus cigrons.

Ja més irritat, i pensant que més tard ja passarà pel supermercat i ja rumiarà què pot fer-se per dinar, Ole-Christian es decideix a anar a la llibreria. El procés és semblant al de la botiga de discos. És a dir, novetat anunciada a la premsa, que assegura que ja és a la venda a totes les llibreries. Queda clar que a totes no. A més, a la llibreria en qüestió guarneixen el diàleg amb un èxit de tots els temps en establiments d'aquestes característiques, la coneguda cançó "Vols Que Te'l Demani? (Pot Trigar Quinze Dies)". Visiblement enutjat, Ole-Christian acaba renunciant a demanar el llibre i pensa que, com que en pocs dies ha de fer més encàrrecs, aquest cop a la gran ciutat, ja el comprarà allà, que segur que el trobi.

Ni que sigui per pur consumisme, per no sortir amb les mans buides del seu recorregut matinal, Ole-Christian acaba comprant un diari local. I hi llegeix en portada: "El petit comerç es queixa que perd cada cop més clients."

Aviat t'ho trobaràs (3): Quarts de quinze

2009-05-21T02:48:00.000-07:00

A Torbjörn li sona el despertador a tres quarts de vuit del matí, però és dels molts que estan agraïts a l'inventor de la funció "snooze" i acaba llevant-se quan falten pocs minuts per les vuit. Es dutxa i s'afaita i decideix que avui és un bon dia per saltar-se el règim, per la qual cosa anirà a buscar l'esmorzar a la fleca. Hi arriba quan passen cinc minuts de les nou, però troba la persiana abaixada i un rètol contradictori que indica que l'hora d'obertura són les nou del matí. Torbjörn pensa, llavors, en la màquina de dolços envasats de l'empresa mentre es dirigeix a l'emissora de ràdio on fa una col·laboració setmanal. Un cop assegut davant del micròfon, li diuen des del control que un convidat anterior s'ha allargat en la seva exposició i que, al marge que haurà de retallar la durada del seu comentari, aquest començarà més tard del que és habitual. Torbjörn sintetitza el seu discurs i aconsegueix arribar a l'hora en punt al seu lloc de treball. La mateixa hora en què ha quedat per atendre una visita, però Torbjörn espera durant un quart d'hora al seu despatx només per comprovar que el seu interlocutor encara no ha arribat. Aprofita llavors per anar a la màquina confiat que algun dels dolços que s'hi oferta resulti plaent, però quan arriba, emocionat, a l'aparell, comprova que el senyor del carretó encara no ha passat a repostar i les espirals on s'hi encabeixen els productes estan buides de tot contingut. Torbjörn es resigna a no esmorzar, pensa que ja dinarà com Déu mana i comprova que, en tornar al seu despatx, aquell interlocutor amb qui s'havia de reunir a l'hora en punt acaba d'arribar.

Torbjörn acaba la jornada, avui exclusivament matinal, amb una certa frustració, perquè ha efectuat diverses telefonades que han donat com a resultat que la persona a qui buscava havia sortit un moment i encara no havia tornat. Torbjörn es pregunta si havien sortit a comprar tabac abans d'abandonar el despatx. Ha quedat amb una vella amiga al seu lloc de treball. Un cop hi arriba, s'espera a fora perquè li sembla violent fer-ho a la recepció. A Torbjörn l'acaba salvant el diari que porta sota el braç, ja que tres quarts d'hora després de notar el contrast tèrmic entre el seu cul i un banc de pedra, la seva amiga encara no ha sortit a rebre'l. Indignat, li envia un missatge manifestant-li que està tip de tanta espera i, mentre escolta el seu estómac encara més furibund, decideix que ja dinarà al menjador de la facultat universitària on, unes tardes a la setmana, dóna classes d'una matèria que suposadament domina. Avui toca pràctica, i a més puntuable, però mitja hora després de l'hora marcada per al seu començament, Torbjörn comprova que cap dels seus alumnes és a punt per iniciar-la i que tots asseguren tenir problemes tècnics. Torbjörn els renya perquè assegura que el problema dels alumnes no és tècnic sinó de falta de previsió i d'estar-se tota la setmana vivint la vida universitària fins que cinc minuts abans s'esglaien perquè no tenen res a punt.

Després de, finalment, efectuar la pràctica, Torbjörn torna a casa. Surt més tard del compte de la facultat perquè alguns alumnes li fan preguntes després del temps de la classe. Durant el trajecte, Torbjörn és víctima d'unes obres que fa mesos que duren en una carretera que, curiosament, no és de peatge, i quan arriba a casa seva, la seva parella l'està esperant amb cara de circumstàncies. A Torbjörn, però, li queda el consol que avui és el dia en què fan el seu programa de televisió favorit. Havent sopat, postposa la feixuga feina de rentar els plats fins que acabi el programa i s'escarxofa al sofà, només per comprovar que el programa comença amb vint minuts de retard perquè, prèviament, s'han concedit uns minuts de televisió en "prime time" a un polític perquè pugui buidar tot el seu dipòsit de mentides. Torbjörn, fins i tot, esbossa un somriure d'alleujament quan veu la careta del programa, però immediatament la seva expressió passa a ser una barreja de sorpresa i recarregada indignació quan la pantalla es queda sense imatge. Llavors és quan recorda aquella publicitat enganxada al portal del bloc de pisos en què es recorda que avui és el dia de l'apagada analògica i que cal que tothom tingui instal·lada la TDT per continuar veient la televisió. Torbjörn, però, ha fet tard.

L'opi del poble?

2009-05-11T14:25:00.000-07:00

Temps era temps, el futbol era un esport del poble, dels treballadors, de la classe obrera. No ho ha estat al llarg de la història; n'hi ha prou amb conèixer que el rugbi és una manera de jugar a futbol, practicada al "college" del mateix nom, per veure que la base de la piràmide era aliena a aquest esport en els seus inicis. Tanmateix, no va trigar gaires anys a convertir-se en el passatemps preferit de les estones d'oci que les lluites obreres anaven esgarrapant de forma lenta però inexorable.

Temps era temps que el futbol era per a tothom. Els jugadors també eren "dels nostres". La història revela com els formidables jugadors de la generació dels "Busby Babes", possiblement un dels millors equips de la història del futbol, esquerdat pel tràgic accident d'avió de Munic el 1958, compartien futbol i altres feines fins que, assolida la majoria d'edat, no signaven un contracte professional. En arribar aquell moment, i només llavors, podien oblidar el que era compaginar un règim d'entrenaments amb feines que no eren, precisament, de coll blanc. Aprenents de ferrer o de fuster, per entendre'ns. Els jugadors també tocaven de peus a terra, i per anar-los a veure, no calia pagar una setmanada sencera. El mercat estava contingut (qui sap si adormit), i hom fruïa pagant una quantitat assumible per veure futbol. No hi feia res si es feia dempeus, si la zona on hom s'ubicava no estava coberta o fins i tot si la visió no era la millor. No s'anava a veure una obra de teatre, ni un concert. A Anglaterra, hi havia el costum del "pie and Bovril"; a la mitja part, es disparava el consum dels típics pastissos de carn anglesos (hi havia fins i tot competicions per determinar a quin estadi els feien més bons) i un concentrat líquid de carn "made in Britain" que, diluït en aigua calenta, esdevenia (i esdevé encara) una excel·lent beguda energètica per aguantar les condicions més dures a la graderia. Aquí no en tenim, d'aquestes coses, però si ara em ve al cap la paraula "carajillo" imagino que deu ser per alguna cosa. En el cas de la meva infància, i imagino que la de molta altra gent, la mitja part equivalia a una bossa de patates que crec recordar que costava 75 pessetes. Un bar on les trobessis a 50 era una ganga; algun que la venia a 100 era un robatori.

Temps era temps, hi havia el futbol i el futbol. El diumenge a les 5 de la tarda, al poble, a molts pobles i ciutats, no hi havia res més. Els camps, a més, solien ser al centre de la població, amb la qual cosa gent de totes les edats, amb molta més proporció de jovent que la que hi ha ara, anava xino-xano fins al camp a veure jugar el seu equip, els seus nois. Perquè també els equips, i en totes les categories, solien tenir força més representació local de la que tenen ara i es podia parlar d'escoles. Per això m'agrada quan el comentarista de TVC Jordi Gonzalvo treu, cada cop que surt en imatge un jugador de les "illes afortunades", allò de "aquest és el típic jugador de l'escola canària". I, deixeu-me dir, temps era temps que els jugadors jugaven amb els números de l'1 a l'11. Els mites eren més escassos i la manera d'expressar-se més àmplia. Avui, portar una rèplica restringeix molt l'expressió de les preferències de la persona; un equip, un jugador, fins i tot una sola temporada. Abans, si et regalaven una samarreta Meyba amb un número, podia ser la de Maradona, però podia ser la del número 10 de l'any següent, o de l'altre, o en el fons podia ser la de qualsevol número 10 del món.

Malauradament, però, els mateixos que van crear el futbol i el van omplir de virtuts i d'instants per a la nostàlgia van ser els que se'l van polir.

El futbol, com a esport profundament arrelat en la classe obrera, en la base de la piràmide, era un altaveu dels problemes socials que tenien els treballadors. El fenomen del "hooliganisme", en el fons, no deixava de ser una branca d'expressió més, malauradament violenta, de les tensions que patien milers, milions de persones en tant que víctimes de la lluita de classe. Com que no es coneix govern que hagi estat realment al costat de la classe treballadora d'un país, si no és molt nord, nord enllà, justament l'etiqueta del "hooliganisme" va explotar-se a fons per dimonitzar l'esport més popular del món i els milers de persones que el seguien. Pels canals oficials, només es repetia un missatge que es pot sintetitzar així; el seguidor de futbol és un tipus violent que és seguidor és tant que el futbol genera violència. Lògicament, en un govern del color (o de la grisor) que tenia el de Margaret Thatcher, la repetició constant d'una mentida no podia desembocar més que en l'assumpció d'una falsa veritat. Tot es va posar en el mateix sac; Bradford, Heysel, Hillsborough. Quan, afortunadament, sempre s'ha acabat descobrint la veritat. En el cas de Bradford, el 1985, la vella tribuna de fusta de l'estadi es va cremar perquè es va descobrir que, sota les velles graderies de fusta, s'hi havien anat acumulant anys i anys de brossa de fàcil combustió, que podien haver-se encès tant amb la burilla d'un obrer com amb la burilla d'un ministre. S'assegura que entre les cendres es van trobar retalls de diari que dataven del 1966. En el cas de Heysel i Hillsborough, investigacions independents han demostrat errors gravíssims en la planificació policial de seguretat dels partits que, en aquests recintes, es van convertir en grans tragèdies. En el cas de Hillsborough, va ser especialment greu com les autoritats i la policia van fer tot el possible per presentar el drama com una tragèdia causada pels hooligans del Liverpool, i fins i tot en la identificació de cadàvers es preguntava a tots els familiars, que acabaven de saber de la mort del seu ésser estimat, quina quantitat d'alcohol havia begut el finat aquell dia. La realitat és que un dispositiu infame conduïa gairebé tots els seguidors amb localitats de gol a una única zona del gol, on es va produïr l'esclafament de 96 innocents, mentre d'altres quedaven buides. El magnífic llibre "Hillsborough: The Truth", de Phil Scraton (reeditat aquest 2009), és un testimoni emocionant en aquest sentit. Dit d'una altra manera, cal tenir estómac per llegir-lo.

La maquinària, doncs, ja feia temps que era en marxa. Així va ser com, "en nom de la seguretat", tota Europa començant pel Regne Unit va ser escombrada per la onada dels estadis sense zones dempeus. Però també va ser "en nom de la seguretat" que, al mateix temps, el cost d'anar a veure un partit de futbol s'incrementés fins a límits insospitats? També és "en nom de la seguretat" que, en un estadi amb capacitat per a 100.000 espectadors, veure un partit normal, de competició de Lliga, pugui costar 60 euros en el millor dels casos? (en la gran majoria d'obres de teatre i de concerts, es poden trobar entrades per menys de 60 euros.)

No ens enganyem. Poc a poc, "introduciendo el efecto sin que se note el cuidado", el futbol en essència ha quedat restringit al que també s'ha estereotipat com a "categories inferiors". En "les lligues" (com si no n'hi hagués més), només hi ha lloc per a aquell que s'ho pot permetre. Per ser més exactes, que es pot permetre: a) el preu de l'entrada o de l'abonament de temporada; b) el fet de si per aquelles necessitats tens set i a l'entrada t'han requisat la bossa que duies de casa (no pots introduir llaunes però, a canvi de 3 eurassos, te'n serviran tantes com vulguis dins de l'estadi); c) tot tipus de marxandatge cobrat a preus abusius (no renego del marxandatge, jo en sóc un "freak" de fet, renego dels preus); d) despeses constants de cotxe perquè cada cop més estadis estan situats en llocs perduts als afores de les ciutats sense connexions amb transport públic; i un llarg etcètera. Una de les paradoxes més grans del món del futbol en els últims anys és que fos precisament el capità d'una multinacional de l'espectacle, Roy Keane del Manchester United, el qui trobés la justa definició a tot plegat: "the prawn sandwich band", la penya de l'entrepà de gambes. No hi havia millor forma de definir aquest públic de liceu, amb escassa o nul·la mentalització esportiva, i d'un alt poder adquisitiu que li permet no només pagar-se totes les despeses (que després revertiran en les butxaques d'uns jugadors hípervalorats en un mercat absolutament fora de control) sinó, a sobre, rebre els avantatges que el club destina als "vips". Mort el gos, morta la ràbia.

Veure futbol no val el que val avui en dia, en definitiva, preus que suposen una autèntica barrera classista per a molta gent. Però en aquesta societat endeutada fins al cul en què tots som presa dels llums i colors dels mitjans de comunicació, tots fem esforços per semblar que podem sense poder. I pidolem carnets d'altri, i esgarrapem d'aquí i d'allà, i en tot cas ens conformem de veure els jugadors com formigues des de l'última fila de la tercera graderia. I, mentrestant, a Girona s'ha pogut veure una temporada sencera de Segona Divisió per 5 euros el partit (100 euros tota la temporada) i no hi ha collons d'omplir el camp. Ni que els jugadors siguin més a prop de la gent en tots els sentits de la paraula.

S'il vous plaît, est-ce que je peux être comme Amélie Poulain?

2009-05-04T13:35:00.000-07:00

Audrey Tautou, que té la meva edat justa, és la meva actriu preferida. I no perquè, dins d'un hipotètic rànquing de pel·lícules que m'han agradat, Le fabuleux destin d'Amélie Poulain ocupi el primer lloc (potser fins que s'estreni The Damned United). Tot i que ja havia fet algunes pel·lis per a televisió d'aquelles de dissabte a la tarda, i que havia debutat amb una pel·lícula de cert ressò (Venus beauté), em va inquietar veure aquella interpretació tan perfecta d'un personatge com la que va fer Audrey Tautou convertida en un àngel a la terra, o concretament sobre les llambordes de Montmartre. Audrey Tautou podia ser Amélie, i Amélie podia ser Audrey Tautou, pels segles dels segles, i amén. Fins que, crec fins i tot que abans del seu paper a L'auberge espagnole, un bon dia del 2002 em vaig abocar a la sala de cinema on estrenaven À la folie... pas du tout, traduïda aquí espantosament com Sólo te tengo a ti. Tautou va tornar a brodar un paper absolutament oposat al que l'havia fet famosa arreu del món; era Angélique, una jove de 20 anys que pateix erotomania, una psicosi que fa que el pacient es cregui bojament estimat per una persona. L'èxit d'aquest thriller psicològic, sens dubte, es devia en part a un altre treball magnífic d'aquesta actriu, a qui vaig tornar a veure recentment a Ensemble, c'est tout.

I a què ve això?

Fa gairebé sis anys que treballo on sóc ara, en una feina de cara al públic, per entendre'ns. Durant aquests sis anys he fet unes quantes tasques, però m'he especialitzat en una de concreta, que m'ha ocupat els últims quatre anys. Haurà sortit millor o pitjor, però en aquesta feina m'he esforçat al màxim. He intentat que totes les persones i institucions a les quals he fet referència en el meu treball se sentissin ben representats i que tota la informació referent a ells que he difós sigui correcta. M'he pres el projecte molt intensament, potser massa intensament. I encara que m'hagi adreçat sempre a una minoria, o a una part molt concreta de tota la gent a qui em podia dirigir, per a mi ha estat el més important.

Aquests últims dies, però, he hagut de fer una feina que no té res a veure amb l'anterior i que ha implicat dirigir-me a una quantitat més gran de públic. Al gran públic, en definitiva. Ja de per sí sentia una certa incomoditat; no és el meu gremi, però la vaig intentar fer el millor possible i, fins i tot, intentant aportar-hi una certa originalitat. Com he fet fins ara, sempre. Donada aquesta explicació prèvia, podria entendre's que és normal que, posteriorment, molta d'aquesta gent et comenti quelcom del teu treball. Però és una qüestió que, ho sento, em sulfura, em treu de polleguera. Quatre anys de feina intensa semblen quedar en no res davant d'uns pocs minuts amb una elaboració força més escassa, però amb una recepció molt més àmplia. Gent que, tot i conèixer, ni sabia que treballava allà on treballo, i que ara de sobte se n'assabenten. Gent que no ha vist mai res del que he fet fins ara, i que només ha vist el que he definit com a "paripé". Gent que passarà, a còpia d'una repetició previsible, a identificar-me erròniament amb una cosa que no és d'eixe meu món. En definitiva; és com si, després de trenta anys de viure a Catalunya, un dia et sorprenguessin parlant anglès amb un turista... i et prenguessin per anglès.

I en aquest moment és quan penso en l'Audrey.

De Reiziger

2009-04-17T08:41:00.001-07:00

Deixem-nos d'omplir la boca assegurant que una de les ciutats més cosmopolites del món és Barcelona. Si per "cosmopolita" entenem una ciutat on hi viu gent de procedències molt diverses, aleshores la vila mitjana on visc, capital de comarca de nord enllà, també és cosmopolita; hom hi troba romanesos, senegalesos, paquistanesos, marroquins i un llarg etcètera de procedències. Però ni el lloc des d'on us escric, ni Barcelona, tenen una característica primordial que, al meu entendre, sí que fa que una ciutat es pugui considerar cosmopolita; a part de tenir ciutadans de molt diverses procedències, a Àmsterdam, tothom -i quan dic tothom és tothom- hi parla l'anglès.

I així és com a Àmsterdam, entre d'altres virtuts, a les llibreries (sempre les llibreries, sempre millors que a Barcelona) s'hi poden trobar llibres en tots dos idiomes. I així és com, mentre a Barcelona la Llibreria Francesa va tancar fa molt de temps, a principis d'aquesta dècada, i la llibreria anglesa de més renom (Come In, al carrer Balmes) disposa d'una oferta irrisòria, a Amsterdam, que té la meitat d'habitants que la ciutat de Barcelona, hi ha una gran llibreria de la cadena britànica Waterstones (quatre plantes) i, just al davant, l'American Book Center (cinc plantes). Qüestió de mercat, és clar; només cal mirar l'índex de poliglotisme dels holandesos i el nostre. Però també l'índex de lectura dels holandesos i el nostre.

D'aquesta manera es produeixen fenomens molt interessants. Als Països Baixos, els llibres antics no són, com aquí, sovint més cars que les novetats. Són més barats, en tots els casos. I, també a diferència d'aquí, no cal ser un coneixedor dels carrerons de l'urbs per trobar allò que ens interessa. Al marge que setmanalment, a la plaça Spui (davant de l'American Book Center), s'hi celebra un mercat del llibre d'ocasió amb una vintena llarga de parades (i no pas un cop a l'any com passa a Barcelona), a Kalverstraat, el carrer comercial per excel·lència d'Amsterdam, que desemboca a la mundialment famosa Plaça Dam, hi ha la llibreria De Slegte. Imagineu-vos un supermercat actual, i, tot seguit, el mateix supermercat vint-i-cinc anys enrere. Doncs això és De Slegte. Un gran supermercat del llibre d'ocasió a la planta baixa, amb preus imbatibles (oblideu Happy Books), i un gran supermercat del llibre antic a la primera planta, en un entorn "rata de biblioteca" que encara el fa més apassionant, i també amb preus imbatibles. Per 14 euros, hi vaig aconseguir, frenant-me per no sobrecarregar les maletes, un recull en anglès dels textos que els grans escriptors del segle XX (Camus -que va ser porter-, Nabokov, etcètera) han dedicat al futbol, i un extra de la revista Voetbal International del 1985, on entre d'altres coses hi ha un reportatge sobre la catàstrofe de Heysel.

No us penseu, però, que del recent viatge en parella a Àmsterdam només m'he quedat amb les llibreries. Pobre de la meva companya. Al marge d'aquesta consideració de ciutat cosmopolita i culta, m'he endut algunes pinzellades que completarien un quadre vangoghià. La primera, justament, l'excessiva mercantilització del museu Van Gogh. Creia que aquest defecte era tan sols propi dels francesos (i en part nostra, també). Quinze eurassos d'entrada per un museu amb un ambient de mercat de Calaf, explicacions escasses i que només reuneix una part de la col·lecció del pintor de Brabàntia. Molt millor el Rijksmuseum, el museu nacional; més barat (11 euros), millor dotat tot i estar en obres i amb una millor contextualització de cadascuna de les peces que s'hi exposen. La segona, també sorprenent, un servei desconcertant. Arreu, amb més simpatia o menys, però qui s'encarrega d'atendre el públic ho sol fer amb eficàcia, i si et sorgeix algun problema o algun dubte, te'l resol. Als restaurants, però, el servei és lentíssim, inquietant. Tant si hi ha molta gent com poca. Evidentment, fer una generalització és molt fàcil, però després d'anar a sis restaurants per sis àpats diferents, hauríem de tenir molt mala sort per haver enganxat els que tenen pitjor servei. La tercera, també desconcertant, referent als transports públics: dins de la ciutat funcionen, i funcionen bé (el tramvia és una meravella), però quan vam tenir la necessitat d'agafar el tren per realitzar alguna excursió, els retards, la confusió i la falta d'informació estaven a l'ordre del dia. I ens queixàvem de la Renfe.

I dues impressions més amarades de curiositat. En primer lloc, els horaris comercials. A les 6 de la tarda, tot és tancat. Fins i tot ara a la primavera, i a l'estiu, quan els llatins considerem que les 6 de la tarda és una bona hora per sortir de casa. Ara bé, la compensació a aquest horari escàs (a diferència d'altres països, molts establiments no obren fins les 10 o les 11 del matí) és que, els diumenges, molts establiments són oberts, i que, els dijous, es crea com una espècie de festa col·lectiva al voltant del comerç. Tots els dijous, totes les botigues allarguen el seu horari i tanquen a les 21h, o algunes fins i tot a les 22h. Així és com la gent es llança als carrers, de nit, segurament després d'haver fet un sopar ràpid, a triar, a remenar, a comprar, en una estranya celebració nocturna del consum. I l'altre fet que em va cridar la impressió és una combinació. En la ciutat antiga, en la zona dels canals, hi regna durant tot el dia una tranquil·litat absoluta. Només en l'últim dia del nostre viatge (fet al revés de les festivitats de Setmana Santa, és a dir, de dimarts a divendres), els eixams de turistes la trencaven. Però al marge d'aquesta tranquil·litat, a Àmsterdam, no existeixen les cortines. Nosaltres, gent del sud, cotilles, xafarders, no podíem evitar mirar a través de les finestres i imaginar-nos els centenars d'històries de vida que anaven sorgint a cada mirada. Però aquella gent ens semblava viure en una bombolla; en un espai de pau en ple centre de la ciutat, no tenien cap tipus de vergonya de mostrar la seva intimitat. Potser, simplement, cadascun d'ells té clar qui és i què ha de fer, sense haver de mirar o dependre d'altri.

Ah, i una última conclusió, aquesta teixida després de diversos viatges. A l'autopista, si un cotxe t'avança a 200 km/h pel carril ràpid, en un 95% dels casos correspon a les marques Mercedes, Audi o BMW. En un viatge, si observes escenes com un mòbil que sona insistentment enmig d'un entorn silenciós (i que el propietari del qual contesta cridant), una bateria de fotos en un lloc prohibit, un grup de gent que sembla format per replicants del cantant d'AC/DC, un grup de gent que demana que li parlin en el seu idioma (no en anglès) o un grup que dilueix en les seves pròpies converses les explicacions d'un guia, no ho dubteu. Són espanyols, italians o japonesos. Són moltes hores d'autopista... i ja comencen a ser uns quants viatges, per sort.

Amsterdam, un bon lloc per al viatger. Per al "Reiziger", la paraula neerlandesa que es refereix al que viatja. O us pensàveu que aquest era un post sobre futbol?

El temps, aquell jutge

2009-04-05T15:03:00.000-07:00

Temps era temps, un equip de futbol amb molta història (el de més història del seu país) no va encaixar gaire bé una derrota. Enmig del partit que van perdre, a camp contrari, un espectador local va agredir un dels seus jugadors. Van intentar retirar-se del partit però l'àrbitre els va instar a continuar. L'endemà, van remoure cel i terra perquè se sentís la seva veu clamant justícia, i van trucar a la televisió del país explicant el que havia passat. Malauradament, es tractava d'un partit del quart esglaó, amb la qual cosa, la tele va sol·licitar les imatges a un canal local que cobria els partits amb una sola persona i una sola càmera. Llei de Murphy; el que interessava que s'hagués enregistrat, no s'havia enregistrat. Mentre un espectador aprofitava una aturada en el joc per hostiar un jugador rival, l'operadora aprofitava per anotar en quin punt de la cinta eren les jugades més destacades del partit. Així que el periodista de la tele nacional amb qui havia contractat l'entrenador agreujat va advertir d'aquella circumstància però li va assegurar, al "míster", que faria el que podria.

Al periodista, l'endemà, l'estómac li va fer un sobresalt. La premsa publicava que el club en qüestió acusava la tele de manipular les imatges en contra seva. A l'hora de la veritat, però, i un cop demanades les explicacions corresponents, tothom es treia el mort de sobre. L'entrenador deia que havia estat un judici del periodista que havia signat l'escrit, i el periodista en qüestió assegurava que tenia un tall de veu amb la frase acusadora de l'entrenador. Al final, el treballador televisiu va decidir engegar-ho tot, i a tots, a rodar. I li va quedar una imatge gens positiva d'un club que, per sobre de rivalitats, sempre havia estat senyor. Tenia, fins i tot, un passat gloriós en el futbol professional.

Mesos més enllà, el periodista televisiu va llegir, en un diari, una entrevista amb un exjugador d'aquell equip. "Tinc totes les samarretes dels equips on he jugat, però la d'aquest equip no la vaig voler. Em van prometre de tot i tant l'entrenador com el president em van enganyar". El periodista no va poder evitar dibuixar un lleuger somriure en veure que el judici del temps semblava estar-se deliberant al seu favor. La sentència definitiva ha arribat avui, quan el periodista ha sabut que el club en qüestió ha impedit a la ràdio del poble la retransmissió dels seus partits. "En disconformitat amb les últimes cròniques", és a dir, no m'agrades, no entres. Tot molt democràtic. El periodista no ha pogut fer més que enviar un missatge de solidaritat als seus companys i, sabent-se guanyador, utilitzar una frase manllevada d'un altre idioma: "Ja t'ho havia dit; aquellos polvos trajeron estos lodos."

El temps, però, a vegades fa judicis ràpids. En un altre àmbit vital, una resta de dues unitats en una setmana, avui, s'ha compensat amb una suma de quatre en pocs minuts. És tan absurd com el gest dels qui han propiciat la resta, però il·lustratiu al mateix temps.

Com un nen

2009-03-17T16:45:00.000-07:00

Hi havia molts convidats en aquell acte, però ell va ser el primer d'arribar. Fins i tot, minuts abans que nosaltres, que per la previsió de trobar trànsit vam acabar trobant-nos tres quarts d'hora abans del començament de la roda de premsa en aquella sala àmplia, enfustissada i ben il·luminada. El vam sorprendre llegint un petit manual sobre la creació de candidats polítics, quan, com dirien Gavaldà i companyia, la conversa es va desfer igual que el sucre del tallat en treure el meu company la càmera. En previsió del que en l'argot s'ha batejat utilitzant l'expressió ciclista manllevada del castellà "montonera", sàviament, el càmera, un dels més experimentats de la tele, es va fer amb un aparell petit, gairebé domèstic, i en lloc d'un trípode portava un monopeu, un estri semblant a una crossa que permet elevar la càmera en situacions de molta acumulació de gent. Com que el càmera i ell es coneixien, van començar a entaular una conversa sobre les limitacions tècniques que s'havia trobat al seu nou lloc de treball.

Jo escoltava com, cada matí, aquest home feia la seva feina en una emissora de ràdio d'abast nacional; bé, jo, i segons sembla, gairebé mig milió de persones més. Potser per això, la timidesa congènita, la del nen, la del principiant, en un principi em va fer separar-me d'aquella conversa si bé sentia una certa atracció pel personatge. Va ser ell qui, com certificant la distinció cada cop més feble entre el càmera i el "plumilla", se'm va dirigir per preguntar-me quin era l'objecte de la nostra presència allà. Tots sabíem que se celebrava la presentació d'un llibre, però també que assistien a l'acte un número important de personatges que ens podien donar declaracions noticiables. Li vaig contestar i, acabada la resposta, vaig fer el pas de presentar-me; ho creia obligat. Jo el conec a ell i l'he vist desenes de vegades; ell no tenia per què conèixer-me a mi. (Dit sigui de passada, vaig observar-li una fortalesa física envejable, molt diferent a la imatge d'esprimatxat que solia donar.) Sorprenentment em va preguntar quant temps feia que estava a la tele, a la qual ell s'havia tornat a reincorporar, i em vaig atrevir a afegir, a la meva resposta, la meva ocupació actual. El punt en comú que va convertir una conversa cortès en una xerrada plaent va ser descobrir que tots dos havíem tocat els mateixos temes; el futbol que obre portes. Ell havia fet un llibre en què explicava que el seu debut radiofònic es va donar en un Gramenet- Reus del 1980, i que durant un grapat d'anys va recórrer els mateixos camps, o els antecessors, dels que qui escriu i els seus companys d'equip recorren ara. Que ell també, malgrat haver-hi quinze anys de diferència, feia les connexions des del telèfon del bar del camp o de les oficines, a vegades un quart d'hora més tard que s'hagués produït el gol. I em va donar motius per a la il·lusió en assegurar-me que a casa seva, un fill molt "futbolero" era seguidor del nostre programa. Les trucades insistents al meu mòbil (al cap i a la fi, estava treballant) i el fet que ja començaven a arribar altres convidats van fer que ho deixéssim allà. Em va saber greu, després, confós entre la gernació, no poder acomiadar-me d'ell i expressar-li la meva gratitud de la forma més senzilla possible. Em vaig plantejar durant uns instants si li havia d'haver dit que vaig escoltar el seu últim programa remullant-me els peus, al costat de la meva companya, asseguts en una roca a la platja gran de Tossa. El balanceig constant entre l'ésser company i l'ésser oient em va arribar a atabalar una mica, però no va enterbolir l'experiència.

M'asseguren alguns companys de professió que la seva bonhomia perdonaria que publiqués aquesta modesta narració. Crec que entendria que m'he vist obligat a compartir un moment especial. Estar un quart d'hora conversant amb un dels millors, el millor possiblement, en la feina a la qual tu et dediques té un valor incalculable.

Qui paga, mana?

2009-03-16T15:10:00.000-07:00

En molts moments de la vida et descobreixes a tu mateix navegant entre l'aigua i l'oli, entre el cafè i la llet, en definitiva, entre dues idees que semblen contradictòries però que registren, totes dues, punts amb els quals pots estar d'acord.

Sempre m'he mostrat en desacord amb tots aquells seguidors del futbol, que malauradament són molts i cada cop més, que tenen interioritzat que el pagament de l'entrada o del carnet de soci porta incorporada la victòria de l'equip en qüestió sempre que el vas a veure. D'aquí les mocadorades, xiulades i insults als propis jugadors que es donen per aquestes latituds (i ben poc nord enllà). Diu un vell adagi que la intel·ligència rau en la virtut de saber exactament quines són les teves possibilitats i actuar en conseqüència; per contra, el nostre futbol està ple de directius, entrenadors i aficionats que practiquen cada temporada l'estirar més el braç que la màniga, i no només en l'aspecte econòmic. El futbol no és matemàtic (si ho fos, no tindria cap gràcia) i que el nostre equip ens doni la satisfacció del triomf i l'èxit o la decepció de la derrota depèn de molts factors, una part important dels quals són incontrolables i que no poden quedar inclosos de per sí en el preu de l'entrada. L'únic que podem exigir, doncs, és que el nostre equip s'entregui, lluiti, ens mostri que vol oferir un bon espectacle al marge de si el guarisme final els és favorable o advers. I entendre que no sempre es pot guanyar, i menys, si veus que l'equip rival es mostra superior o té més fortuna, que també pot comptar.

També per aquestes latituds és habitual queixar-se del que ofereixen els mitjans de comunicació públics, en molt diverses vessants, donat que "els paguem amb els nostres impostos". La realitat, però, és que el pagament dels servies públics de comunicació a través de l'erari públic, aquí, és indirecte, i tot i així reneguem. Si aixequem el cap nord enllà, veurem que a la resta dels països civilitzats hom paga un impost directe en concepte de tinença d'aparell de televisió, i que permet finançar aquests mitjans de comunicació fins al punt que recentment France Télévisions ha pogut suprimir la publicitat en determinades franges de la seva programació. I, amb tot, encara que els espectadors tenen molt més poder de pressió sobre els continguts de la televisió que, en aquest cas, ells sí que paguen, no consten (o almenys aquí no arriben) crítiques i descrèdits cap a aquestes entitats com les que, freqüentment, sí que es donen per aquestes terres.

Sens dubte, aquest és el post més confús de les últimes setmanes, però deixeu-me expressar la meva confiança en la vostra comprensió... i que avui també navego una mica entre l'aigua i l'oli, entre l'esperança i el desencís. I no pas pel futbol; el meu equip serà el meu jugui on jugui.

Rayo, cara i creu

2009-03-10T17:48:00.000-07:00

La feina m'ha portat, fa uns dies, a compartir unes hores en l'entorn del que és el club de barri més famós de l'Estat Espanyol, i possiblement, arran de la seva paradoxal participació per "fair play" a la Copa de la UEFA fa unes temporades, d'Europa. Tot i que en aquesta última categoria ara hi hauríem d'afegir el Hoffenheim. Però fins i tot el sorprenent ex-líder de la Bundesliga és incomparable al Rayo Vallecano.

En moltes coses, el Rayo és un exemple per a equips de barri de grans ciutats (entengui's Sant Andreu o Europa), i no només per la categoria que ha ocupat durant molt temps. És, sobretot, que el sentiment que genera entre els seus aficionats és intensíssim i compartit per molta gent. El Teresa Rivero s'omple cada partit amb més de 10.000 espectadors que no paren d'animar des del minut 1 al 94, esperonats pels "Bukaneros", el grup d'aficionats que es col·loquen fidelment darrere l'únic gol amb graderia de l'estadi. Com a tot arreu, hi ha una concessió per al rum-rum de preocupació quan la cosa no funciona, però és ràpidament tapat. Una afició incansable i musical com la del Rayo només la recordem a Cadis; curiosament, diu la història que molts dels actuals habitants de Vallecas són immigrants andalusos que en l'explosió del "desarrollismo" van intentar fer sort a la gran ciutat, i que s'han integrat al barri. No cal dir que l'extracció de l'afició del Rayo és radicalment obrera, com el barri. Només de dir que la popular zona de El Pozo del Tío Raimundo, on s'assegura que en unes eleccions un 80% dels vots van anar a parar a Izquierda Unida, pertany al districte de Vallecas.

I això que, igual que passa en el cas de Sant Andreu, per exemple, el Vallecas actual no té res a veure amb el de fa seixanta anys. El barri de Vallecas es va annexionar a Madrid, tot just, el 1950. Aleshores només existia el que avui coneixen a Madrid com a "Vallecas Villa", és a dir, el poble antic, el petit nucli urbà que conformava una entitat diferenciada. La urbanització salvatge de les dècades dels 50 i 60 es va fer en les zones limítrofes, especialment l'anomenat "Puente de Vallecas", que és on avui en dia s'aixeca l'estadi Teresa Rivero. Però siguin de la "Villa" o siguin del "Puente", animant el Rayo tots són de Vallecas.

I això també es veu a la botiga del club. Juntament amb l'Atlètic de Madrid, el Rayo és l'únic club de la capital on, al marge de tot tipus de peces de roba amb llegendes com "soy rayista" o "soy de Vallekas", s'hi poden trobar bufandes amb la llegenda: "Antimadridista". El Rayo també s'oposa al gran club de la capital espanyola, i la franja vermella que llueix a la samarreta no és gratuïta; el 1950, i després de vestir de blanc immaculat (samarreta i pantalons) des de la seva fundació, el Rayo va signar un acord de col·laboració amb l'Atlètic de Madrid, que entre altres coses, va implicar l'aparició del llampec a la samarreta. I fins els nostres dies.

Al marge de tot això, arribant a l'estadi em va donar una certa sensació de no estar tan lluny del nostre entorn. L'Avenida de la Albufera, on s'aixeca l'estadi (fent cantonada, sí, amb el carrer Payaso Fofó, que és on està domiciliat el club), és una rèplica castissa del carrer de Sants; un carrer major de barri, prou ample com per fer-hi passar tres o quatre carrils de circulació però prou estret com per no associar-lo al centre de la ciutat, i amb petits comerços de tot tipus a banda i banda. Continuant amb el paral·lelisme, en lloc de l'estació de metro de Badal, a pocs metres de l'estadi, hom hi troba la de Portazgo; i el recinte en sí, doncs imagineu-vos com si en el lloc del Mediterrani s'hi aixequés un estadi de futbol, que ja comença a acusar l'edat, amb capacitat per 15.000 espectadors. Un estadi, per cert, amb tots els defectes d'encabiment dels estadis de gran ciutat; com dèiem, un dels gols no existeix, però a més, no hi ha esplanada d'accés a tribuna (és un passadís gairebé de galeria comercial que passa per sota la mateixa). A la dreta d'aquest passadís, entre l'estadi i els blocs de pisos, hom hi ha encabit un petit camp de futbol 7 amb graderies.

En definitiva, que Vallecas i el Rayo van saber-me transmetre un sabor especial, ranci però dolç al mateix temps, romàntic. Fins que va acabar el partit i va arribar el moment de les rodes de premsa. Surt "el nostre" entrenador. La premsa local li comença fent dues preguntes en castellà fins que es fa el silenci. Aleshores, els mitjans catalans entenem que els locals no volen preguntar res més, amb la qual cosa entaulem aquest diàleg:
(Periodista català): -¿Le importa si hacemos al míster una pregunta en catalán?
(Cap de premsa): -Para mí no hay problema pero yo preferiría que la hicieras en castellano para que los compañeros de la prensa de aquí la puedan entender.
(Periodista madrileny, dirigint-se a mí amb expressió de resignació): -Tira, tira.
Durant la resposta, de 30 segons, i tal com va testimoniar després l'entrenador, els esbufecs i carrasperes del cap de premsa del Rayo van difuminar la resposta i ens van fer desdir de fer més preguntes. El mateix entrenador se'n va adonar. I en aquell moment em va aparèixer a la ment, instantània, automàtica, aquella frase que apòcrifament s'havia atribuït a Josep Pla però que jo asseguraria que és de Joan Fuster: "El més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres."

Una llàstima.

Training day

2009-03-03T08:34:00.000-08:00

T'aixeques i sembla que el dia comença bé, perquè és dia d'encetar el paquet d'Special K; quan toca dia d'escurar les engrunes de la bossa anterior, l'esmorzar esdevé un petit tedi. Fins i tot la pluja s'atura una estona en el petit trajecte entre el portal de casa i el cotxe. Però els primers indicis són falsos i tot comença a entrar en una espiral complicada.

Primer de tot, engegues la ràdio del cotxe i sents com un grup de teatre gironí que a tu t'agrada, convidats habituals d'un programa matinal, es passen la meitat de la seva secció parlant de què fa el Barça, de què li passa al Barça, i amunt i avall, i instigats pel presentador, fonamentalista culer com es pot fàcilment concloure. I recordes quan, a principi de temporada, quan el Girona guanyava dos o tres partits seguits, l'esmentaven de passada anomenant un grapat de jugadors, quasi tots de la temporada passada. Arribes a la universitat, on tornes a ser profe des de fa quinze dies, i comproves que tot i haver signat el contracte fa un mes, qui sigui ha estat incapaç de fer-te arribar el teu nom d'usuari i contrasenya per poder utilitzar el magnífic ordinador que tens al teu despatx. Amb la qual cosa omples dues hores en què no apareix cap alumne amb d'altres ocupacions no electròniques, mentre comproves com la teva secció radiofònica preferida queda escapçada per problemes en la comunicació amb el convidat.

Baixes a dinar i, per culpa de la maleïda dieta, una vegada més t'has de trencar les banyes. Demanes un plat combinat sense patates fregides però els cuiners del bar de la facultat no ho compensen i només et serveixen tres miserables talls de llom, prims com una orella de gat, i acabes el dinar gairebé amb més gana que quan l'havies començat. Mentre dines es dóna el primer capítol d'un canvi d'impressions una mica pujat de to amb una persona propera, bàsicament per part de qui escriu, i sempre és la feina, la feina, la feina; total, que acabes amb un mal cos força important i donant voltes i voltes i voltes al voltant de la conversa i del seu context, perquè estàs sol, no dines amb ningú i encara queda temps per començar la classe.

La classe, amb tot, va força bé. Agafes el cotxe i te'n vas a la feina. Llegeixes el missatge d'un company i amic i el segon "slot" de donar voltes, el que no estava ocupat per les qüestions sentimentals, també arrenca a funcionar. I penses que has de ser conseqüent amb el que defenses, i que ho continuaràs sent, però que gastes moltes energies en un projecte i una idea que només tu valores, que no és respectat a dintre i que fins i tot no és respectat a fora, i ho corrobores quan veus que el teu programa cada cop el mira menys gent, que fins i tot gent del sector al qual tu et dirigeixes et confessa que prefereix veure el programa de la competència abans que el teu, el teu que a més te l'han escurçat fins al tamany de les orelles de gat del dinar per fer forat a una estrena que compta amb tota la protecció i el beneplàcit i el pressupost que tu no pots ni somiar, el teu que intentes fer el millor possible però que només genera queixes immadures de l'estil aquest surt més que jo o per què fas sortir aquest si és un xitxarel·lo o què m'importa a mi el que fa un altre equip si el que vull veure és el meu, quan tu justament a tota aquesta gentola els has entreobert una porta que fins ara estava tancada amb pany i clau, i que si no l'obres més és que per dintre hi ha tot un exèrcit empenyent. I els acabes desitjant el pitjor perquè per una banda critiquen perquè diuen que els gires l'esquena però a l'hora de la veritat, quan parles d'ells, miren un programa que se'n fot del Barça, una altra vegada, el puto Barça, només tenen ulls per al Barça.

Intentes fer la feina que et toca avui el millor possible, la compleixes i fins i tot et queda una mica arregladeta. Baixes a sopar i maleeixes el que ha tingut la vergonya de posar en el faristol on hi ha exhibit el menú que està "supervisat per una dietista", perquè saps que és mentida, perquè les combinacions d'aliments que et proposen no hi ha cap dietista que les doni per bones, i acabes el sopar amb més gana de com l'has començat. Com a mínim la cambrera, molt amable, et fa el tallat amb amor i acaba tenint el sabor de les coses ben fetes.

Tornes a dalt i fas una trucada a una persona propera en què l'interlocutor t'ignora; està fent una altra cosa que per a ell sembla força més important i sents fins i tot com et va retransmetent els seus problemes amb l'ordinador fins que optes per deixar-ho estar i penjar. I acabes pensant, un cop has acabat la feina, que potser és moment per escriure aquest post i clamar a la immensitat internàutica una punyent sensació de soledat.

Un lloc amable

2009-03-02T14:14:00.000-08:00

Una de les coses més habituals que es poden fer en un viatge, especialment si el lloc que visites t'acaba causant un efecte positiu, és imaginar-te en un dia futur, en el mateix espai, fent una activitat plaent. Dit d'una altra manera, imaginar-te habitant d'aquella ciutat i fruir dels seus petits plaers com un més dels seus habitants, siguin teòricament més feliços o més dissortats que nosaltres. M'he imaginat prenent una gerra de cervesa al "Biergarten" del Jardí Anglès de Munic, o cruspint-me un pastís de Belém mentre l'elèctric número 15 em torna a la Praça do Rossío i el sol de la tarda penetra per la finestra. Per exemple.

Tot plegat ve perquè sempre he entès que som en un país on moltes vegades entrar en una botiga o local públic suposa ser servit amb desgana. Dissabte, per exemple, em van vendre un croissant de xocolata amb una tristesa inversament proporcional a la meva felicitat, ja que era el primer que em menjava en setmanes de soferta dieta. Em costava trobar un lloc plaent, fins que el vaig trobar.

Era una antiga fleca impersonal, que en els anys 80 hauria semblat moderna però que ara apareixia totalment démodé. Ara és, simplement, una cafeteria. La seva ubicació no és extraordinària; amagada en un carrer estret del casc antic de la vila on visc. La primera cosa que em va cridar l'atenció, però, a part del consell d'una bona amiga, és la manera com anunciava la seva presència al carrer. Certament, sobre el portal hi ha un rètol, de ferro volgudament rovellat, on s'hi ha foradat el nom de la cafeteria en lletres blanques que esdevenen lluminoses quan es fa fosc. Però perpendicularment a aquest rètol, en sobresurt un, més petit i fabricat amb el mateix material, on s'hi dibuixa una tassa de cafè. Val a dir que no és patrimoni exclusiu d'aquest lloc; en un carrer paral·lel i tant o més estret, sobre la porta d'una antiga lleteria convertida també en cafeteria, hi penja una vaca. Però em va fascinar aquesta identificació gràfica del local que, avui en dia, no és gens normal per aquestes latituds i sí a l'Europa civilitzada. A Salzburg, per exemple, és tot un espectacle contemplar els emblemes dels comerços de la Getreidegasse, que arriben a dibuixar un pont entre paret i paret del carrer, i sobretot pensar en èpoques passades, quan devien ser molt més creatius que avui en dia, donat que en la majoria d'ells s'hi reprodueixen els logotips de les botigues en qüestió. A Friburg de Brisgòvia (el Friburg alemany, per entendre'ns), al davant de cada comerç hi ha un trencadís, molt similar a la "calçada" portuguesa, que deixa clar amb dibuixos de quin ram és la botiga que ens trobarem si deixem de mirar embadalits el mosaic; unes ulleres per a una òptica, un llibre per a una llibreria, un peix per a una peixateria.

Un cop traspassada la porta del local (que té servei de wi-fi gratuït), entrem en un espai contradictori. Les taules i les cadires són de clara inspiració Ikeana, d'un blanc enlluernador. Però és un element fàcilment oblidable quan ens desviem cap a la resta de la decoració. En una paret, exposicions itinerants de fotografies, pintures o dibuixos; en la meitat de l'altra, un mural fotogràfic amb una imatge d'un carrer a la parisenca illa de Sant Lluís; i en l'altra meitat, una làmina de pissarra on, a mà, amb lletra femenina, hom hi ha escrit les especialitats disponibles. Aquest "hom", normalment, és la mestressa. Té la nostra edat i molta amabilitat per donar. Sol incorporar petits "gadgets" a l'usual cafè o tallat, moltes vegades d'elaboració pròpia. Té la virtut de la conversa justa; són coneguts i imitats els cambrers que no valoren el desig de tranquil·litat i intimitat del client. En resum; confiança. A més de saber construir un lloc tan agradable, però, el que m'ha fet passar de l'aplaudiment a l'ovació cap a la mestressa ha estat descobrir que, amb tres amigues més, va pintar un Opel Kadett de color rosa i va crear un equip que participa en curses automobilístiques de resistència per tot el país. L'essència de l'esport com a diversió. El seu grup al Facebook ja supera el centenar d'addictes.

Sé que aquest text us pot sorprendre donada la temàtica o el to dels anteriors. Doncs justament per això. En un blog que a vegades pot ser agre (i ara, justament, tindria molta agror a repartir, agror en garrafa, igual que un company de professió a qui van col·locar aquest apel·latiu) també cal, de tant en tant, dir que alguna cosa està bé i funciona bé. Enmig d'una vila que, tot i la seva bellesa, sovint esdevé gris i tancada, s'hi aixeca un petit racó modern i amable. Que curiós; és al

L'avi

2009-02-13T01:28:00.000-08:00

El principal camp de futbol de la ciutat on vaig néixer porta, des del 1994, el nom del meu avi. Ho va aprovar l'Ajuntament, per petició popular, arran que el meu avi morís de forma sobtada i prematura als 63 anys, quan era el president del club i es disposava a començar una nova temporada plena d'il·lusions i amb un ascens que, després de driblar-nos moltes vegades, no es podia escapar de cap de les maneres.

Quan una persona ens deixa, de la mateixa manera que el vi s'envelleix amb els anys, i especialment si era unànimement considerat una bona persona, la reflexió al voltant del llegat que ens va deixar agafa un cert caire mític. El que aquella persona pensava pot arribar a esdevenir doctrina, els seus ensenyaments un dogma que en vida, segurament, no li vam tenir en compte. Amb el meu avi, ara que aviat es compliran tres lustres del seu adéu imprevist, m'està passant una cosa semblant, però m'agradaria pensar que l'admiració creixent que estic sentit pel que ell feia i pensava és absolutament fonamentada. Sempre he dit que el meu avi era la persona, de totes les que m'havia trobat mai, que més en sabia de futbol. Ara ho continuo dient però he anat recordant poc a poc una sèrie d'elements que refermen aquesta creença i que voldria compartir.

El meu avi va col·laborar amb totes les penyes dels "grans" equips que hi havia a la ciutat, però mai va mostrar-se seguidor de cap d'ells. Quan oferien un bon espectacle, els admirava sense crear-se cap lligam. I quan no, buscava altres fonts de satisfacció. El meu avi aplaudia el Madrid de la "Quinta del Buitre" i, en el fons, aplaudia el "Dream Team", tot i que una de les seves frases de capçalera era "En Cruyff és un cap quadrat" i que, durant la histriònica retransmissió del Barça- Dínamo de Kíev del 1994 (4-1), que vam veure junts, no va poder reprimir-se davant la locució del Canut: "Què criden, aquests locos!". En definitiva, que no és que s'amagués, o que nosaltres no sapiguéssim, si era d'algun dels equips de Primera Divisió. No era de cap.

El meu avi, presidint l'equip de la ciutat, mai va asseure's a la llotja del camp, que no deixa de ser un espai acotat a la tribuna on les cadires són una mica més còmodes que a la resta de la graderia. Sempre va ocupar la seva localitat, una mica escorat a l'esquerra, on compartia amb els seguidors de tota la vida aquell partit i d'altres partits, normalment el que havia vist per televisió el dia abans. "I el Valéncia... aquell en Penep... oh, oh! Són jugadorets". I, sobretot, el meu avi va tenir la dignitat de convocar una assemblea de socis per dir-los que, donada la situació econòmica del club, ascendir a Preferent podia representar un dany molt important per a la caixa del club. Els ho va explicar de manera que els va convèncer, i l'equip va renunciar a pujar; calia no estirar mai més el braç que la màniga, una frase que molts clubs de futbol d'avui, professionals i amateurs, no apliquen. I, sobretot, el meu avi va aconseguir reviscolar l'afició pel futbol del poble, fer que molta gent gaudís anant al camp i se sentís, ni que fos lleugerament, orgullosa de l'equip de la ciutat.

Per tot plegat, quan ens va deixar en aquell calorós migdia de juliol del 1994, davant nostre, la petició per homenatjar-lo públicament i "sine die" va ser gairebé immediata. I quinze anys després, m'agrada poder continuar homenatjant-lo fent meva la seva visió del futbol. Per a mi, la millor, la més sensata.

Aviat t'ho trobaràs (2): El fuster

2009-02-13T01:03:00.000-08:00

"Tu, borratxo, gordo, t'haurien de cremar la fusteria. Tu creus que has de tenir obert a aquestes hores que a mi no em van bé? Que no et vindrà ningú? Se me'n fot si els del gremi de fusters t'ho manen i a sobre et subvencionen perquè així ho facis. Val més que no ens tornem a veure perquè et faré la fusteria nova. A part, tens un gènere que és una merda. Ja ho sé que no te n'he comprat mai cap, però tothom ho diu, i només veient-te el careto ja ho tinc claríssim, que és una merda. Estic segur que ho fas perquè a mi i als meus col·legues del barri ens tens mania. Ens vols fotre la vida, ens vols perjudicar. Quan vénen d'un altre barri, els del barri dels forrats, això no els hi fas, només els hi dónes orgue. Ens estàs en contra. Prepara't!"

Mentre anava entrant gent a la fusteria, més gent que en edicions anteriors, i d'aquell barri i d'altres barris populars, el fuster intentava establir diàleg amb aquella persona. Es va fixar que vestia d'esport, amb una samarreta estranya, un tros vermella, un tros blanca i blava a quadres, un tros groga i vermella a franges... A mesura que s'allunyava, però, el que deia aquell home era cada cop més inintel·ligible.

El millor llibre de la meva vida

2009-02-06T04:25:00.000-08:00

Ahir al vespre el vaig tancar. Feia temps que no experimentava la necessitat d'acabar un llibre, d'estar enganxat a ell com una droga. Necessitava saber-ne el final, tot i que el final ja estava escrit, en concret des del setembre de 1974, en tractar-se de la novel·lització d'un fet real. I avui he decidit transmetre-ho al món, perquè un llibre que superi "La revolta dels animals" de George Orwell com a volum preferit, com és el cas, ha de ser molt bo.

Temps enrere, en una escapada a Perpinyà, vaig comprar la traducció francesa del llibre "The Damned United", traduït al francès com "Quarante-quatre jours". Es tracta d'un llibre de David Peace que havia tingut un èxit sensacional a la Gran Bretanya, explicant els 44 dies en què Brian Clough va ser mànager del Leeds United. Clough era un davanter "matador" que en la seva etapa de jugador amb el Middlesbrough i el Sunderland acreditava una mitjana de gairebé un gol per partit. El 1962, però, en un partit contra el Bury, va topar buscant una pilota amb Bob Stokoe, el porter del Bury. Resultat; trencament de lligaments creuats d'un genoll. A l'època, una lesió irrecuperable. Al llit de l'hospital, Clough ja tenia clar que es volia dedicar a ser mànager.

El llibre està escrit a l'estil "24" però amb flaixbacs; són 44 capítols (un per cada dia en què Clough va ser mànager del Leeds), i en cada un es va resseguint la carrera de Clough des del seu punt de vista. L'escriptura de Peace és una lliçó literària i de futbol; aconsegueix transmetre, sovint a través de la repetició de paraules, els estats d'ànim que té Clough en tot moment; el descriu detalladament i punyent com un personatge egocèntric però just, malalt de futbol, alcohòlic (fet que li passaria factura després amb una mort prematura als 69 anys per càncer d'estómac), passional però fidel amb els seus amics i amb els seus jugadors. Però al mateix temps, l'escriptor retrata els grisos anys 70 al nord d'Anglaterra, la feina de mànager d'un equip de futbol "a l'anglesa" (mai importada aquí), l'ambient als estadis, l'ambient en els viatges i en les concentracions dels jugadors, els problemes de hooliganisme que es començaven a estendre...

El clímax del llibre, lògicament, arriba a la part final i és una cirereta fantàstica que obre la reflexió. La història es basa en el fet que Clough arriba al Leeds United després d'un període molt exitós del club, amb Don Revie, en què aconseguiren dues lligues, una Copa i dues Copes de Fires (topant-se amb el Barça en una eliminatòria). Revie havia construït un grup de jugadors que es caracteritzava per un joc violentíssim, més que al límit del reglament (el seu defensor Norman Hunter era conegut com Bites Yer Legs, és a dir, "et mossega les cames"), i que obeïen cegament un mànager supersticiós, que els permetia tot el que volien (beguda, timbes) i que sovint havia estat acusat de subornar àrbitres i jugadors rivals. Paral·lelament, Clough construeix un altre grup sòlid a Derby, amb el Derby County, a qui treu de la part baixa de la classificació de la segona divisió anglesa i converteix en pocs anys en campió de Primera Divisió i semifinalista de la Copa d'Europa. Tant a Revie com a Clough, però, els arriba el moment de deixar l'equip per motius diferents. I el resultat és que la mateixa oposició ferotge, el mateix assetjament psicològic, el mateix rebuig que Clough es troba a Leeds, el rep el seu successor a Derby, Dave Mackay (a qui Clough havia fitxat com a jugador per al seu Derby). Amb la qual cosa el punt de vista de Clough queda magistralment en evidència. Potser no és gratuït que David Peace sigui seguidor del Huddersfield, el gran rival local del Leeds United, i curiosament l'equip contra el qual Clough disputa el primer partit i, 44 dies després, l'últim com a mànager de l'equip d'Elland Road.

Brian Clough és un personatge imprescindible del futbol anglès i europeu que ha transcendit l'àmbit del futbol per ser present en moltes manifestacions socials i culturals a Anglaterra; només cal comprovar-ho a la seva pàgina de Wikipedia. La narració de la seva vida amb la dosi de sentiment que Peace hi aporta va convertir el llibre en un gran èxit de lectors i de crítica a Anglaterra, però la vídua de Clough va protestar enèrgicament contra el seu contingut. Barbara Clough, però, no ha pogut evitar que en aquest any 2009, "The Damned United" sigui portada al cinema amb Michael Sheen com a Brian Clough. El film s'estrenarà al Regne Unit el mes de març i és d'esperar que no trigui a arribar aquí. I també és d'esperar que la pel·lícula estigui a l'alçada del llibre i els espectadors catalans puguin constatar com és la millor història de futbol mai publicada.

Banys de Nostàlgia (16): Una petita pausa...

2009-02-04T08:44:00.001-08:00

La secció d’avui pretén ser més un joc que, lògicament, ens permetrà gratar dins de la nostra nostàlgia. De publicitat se’n fa des de fa molts segles, i tan antiga com la publicitat són les petites frases amb la qual el fabricant, i més tard l’agència de publicitat pel seu encàrrec, intenta que recordem el nom i fins i tot les característiques del producte que ens vol col·locar. Dit d’una altra manera; avui gratarem a la publicitat dels 80 i jugarem a endevinar eslògans. A saber:
- Cruz Verde: “Eficacia probada” (insecticides). I per si no et quedava clar el concepte “eficàcia”, el logo apareixia a la pantalla fent un catacroc que deixava ben clara la contundència del producte.
- La Alcoyana: “Olives La Alcoyana, per cada dia de la setmana” (olives). L’enorme Mary Santpere va anunciar, en els primers anys de TV3, la competència de les olives “La Española”, originàries també d’Alcoi.
- Colón: “Busque, compare y si encuentra uno mejor, cómprelo” (detergent). Un eslògan portat a la pantalla pel director de l’empresa Camp, la fabricant del detergent. No sabem si l’empresa va vendre més detergent, però tots vam saber qui era el senyor Manuel Luque.
- Coca-Cola: “Coca-Cola és així” (en la versió catalana, va ser el primer anunci emès per TV3; és el que acabes concloent quan obres una llauna i, per efecte del moviment acabes ruixat d’una escuma enganxosa); i “La chispa de la vida” (en la versió castellana) (refresc).
- Frosties: “Desperta el tigre que tens dins” (en català) (cereals). La totalitat del jingle en castellà era: “Frosties de Kellogg’s, poderosa energía, despierta el tigre que hay en tí”. Desconeixem quants llits matrimonials es van destruir després de popularitzar-se aquest eslògan.
- Renault 5: “La vida marcha en Supercinco” (cotxes). De totes formes, dels anuncis de Renault recordo més la banda sonora, que era una versió del “Johnny & Mary” de Robert Palmer. A destacar un altre eslògan, que en aquest cas corresponia al Renault 4: “Su belleza es su mecànica”, que ja deixa ben clar que si et compraves un R4 no era pas per la seva línia.
- Tenn: “El cotó no enganya” (netejadors). En aquest cas, era un eslògan lligat a una presència, perquè sense aquell majordom pre-Ferrero Rocher, la frase perdia gran part de la seva gràcia.
- Patès la Piara: “Más buenos que el pan” (patès i foie-gras). Un eslògan molt ben trobat; a part de destacar-te la bondat del producte, t’inciten a no menjar-te mai una llesca de pa a seques i et conviden a fer-ho amb una mica (o una molta) de Patè La Piara, empresa osonenca, per cert.
- Pescanova: “Lo bueno sale bien” (peix congelat). Aquesta marca gallega de peix congelat, però, es va fer més popular amb el dibuix animat que anunciava el seu marisc congelat; es deia Rodolfo Langostino i pregava al consumidor: “Sheváááme a casa!”. Pescanova tenia una rival que era Findus i el seu eslògan: “Se nota que es Findus”.
- Scotch Brite: “Yo no puedo estar sin él” (fregall). Exemple d’efectivitat; tothom, o moltíssima gent, recorda el jingle amb el nom de la marca i l’eslògan. A més, és un eslògan que és molt fàcil de recuperar per jocs de paraules o per fer-lo servir en una altra situació, encara que sempre et recordarà que és l’eslògan dels fregalls.
- Filvit: “Más vale Filvit que tenerse que rascar” (xampú antipolls). Un altre cas en què ha quedat el jingle sencer, amb el nom de la marca i l’eslogan: “Filvit Champú, Filvit mamá, porque más vale Filvit...”. Per cert, els polls han desaparegut del tot dels patis de les escoles?
- Calgón: “Allargui la vida de la rentadora amb Calgón” (producte antical). És un exemple idèntic al d’abans, jingle curt amb eslògan i fàcil. També és d’aquells jingles que s’ha allargat fins als nostres dies però del qual se n’han hagut de fer més “remixes” que d’un tema de discoteca, perquè el senyor Calgón s’ha diversificat en un futimer de nous productes.
- Papillas Puleva: “Le va, le va, le va” (menjar per a nadons). Un eslògan estúpid a més no poder, però que va arribar a la gent i que va donar lloc a una anècdota esportiva. En aquells anys, Puleva patrocinava un equip de bàsquet de la Lliga ACB, de Granada. En moltes pistes, quan es tractava de ridiculitzar l’equip contrari, es va utilitzar la cançoneta en qüestió. Per cert, val a dir que Puleva és un acrònim de “PUra LEche de VAca”, o sigui que la marca en sí, encara que comprimit, ja és un eslògan.
- Rania: “Alimenta la vida” (llet). Aquesta és una marca de llet molt popular a principis dels 80, una marca ja desapareguda, la publicitat de les quals (com en d’altres casos) consistia en plafons metàl·lics a les portes de les botigues de queviures, com indicant “aquí tenim Llet Rània”. Aquesta frase entra una mica en conflicte amb un eslògan posterior d’una altra empresa d’alimentació, Campofrío, que era “Alimenta tu vida”.
- Perlan: “¡Qué suave! ¿Es nuevo? No, lavado con Perlán” (suavitzant). Un cas únic d’eslògan dialogat, perquè habitualment no ens donem pregunta i resposta nosaltres mateixos. Un diàleg entre noi amb ganes de marxa i noia que no semblava tenir les mateixes ganes, però que ens va quedar.
- Wipp Express (detergent). Aquesta marca, de la mateixa matriu que l’anterior, més que eslògans feia servir frases senceres (més llargues), però eren frases que es repetien en els seus anuncis. Canviava la roba, canviaven els actors, però les frases sempre eren dues: “La suciedad está en la ropa... ahora la suciedad está en el agua” i “Lava sin frotar la ropa que no puede esperar”. Molt descriptiu però potser un pèl difícil de retenir.
- Maggi (precuinats): “Maggi te quiere ayudar”. En la senzillesa, amics, rau la virtut. Realment tenir el caldo en una pastilleta estalviava haver-lo de fer “a mà”, per entendre’ns, tasca sempre laboriosa.
- El Corte Inglés (grans magatzems): “Si no queda satisfet, li tornem els diners”. Sempre m’he preguntat si algú, o quanta gent, millor dit, ho ha executat. Si hi ha testimonis que truquin!
- Jacq’s (colònia): “Busco a Jacq’s”. L’he inclòs perquè tots el tenim present, però dubto que sigui estrictament un eslògan, perquè tampoc és que deixi molt clares les virtuts del producte, encara que val a dir que hi ha alguns productes, i els perfums són alguns d’ells, que juguen més amb la poètica de les imatges, en suggerir el que pot inspirar aquella fragància, que no pas en trobar un eslògan enginyós.
- Saba (electrodomèstics): “El que sabe, Saba”. Bon eslògan; amb un joc de paraules amb la marca dónes a entendre que els entesos en televisors o altres aparells es decantaran sempre per aquesta marca.
- Gior (detergent): “Un poco de pasta basta... Gioooooor”. Un altre eslògan molt complet, perquè igual que el detergent, que va ser un dels primers concentrats, és 3 en 1: et diu la marca, te n’explica la virtut (en aquest cas l’eficàcia, que no cal gaire quantitat de detergent per netejar) i t’explica com l’has de fer servir. Una ganga.
- 1888: “El turrón más caro del mundo” (torrons). Un eslògan que volia convertir un defecte en una virtut, això sí, sempre podrem discutir que el més car sigui sempre el més bo.
- Orlando: “Cuate, aquí hay tomate” (tomàquet concentrat). Ignoro el per què utilitzaven dibuixos animats que representaven mariatxis, però queda clara una cosa que havia de ser una obvietat i que potser, inquietantment, no ho és tant: que en un pot de tomata concentrada hi ha d’haver tomata. Aquest eslògan el va recuperar després Tele 5 per un programa del cor de nefast record.
- Nocilla: “Leche, cacao, avellanas y azúcar”. Més o menys com l’anterior.

I els que ens deixem! Queden també moltes marques de les quals recordem “jingles” estrictes, sense eslògan, com per exemple la colònia Farala, que s’anunciava amb aquell tema infecte que començava “Tenemos chica nueva en la oficina, que se llama Farala y es divina...”, i en aquesta categoria també tindríem el “Bic Naranja escribe fino, Bic Cristal escribe normal”. I tampoc hem posat frases, “gimmicks” dels anuncis però que no són ben bé eslògans, com “Ahí va, los Donuts” o “Voy a llamar a mi primo, el de Zumosol”. Això, en tot cas, ho deixarem per un altre dia.

Desacomplexadament

2009-01-29T04:15:00.000-08:00

Es proclama desacomplexadament catalanista, però ha acabat castellanitzant "per deferència" les trobades d'adeptes al club que ell presideix, tot i que en aquestes trobades no només hi van espanyols. Es proclama desacomplexadament catalanista, però cap equip català de Segona Divisió té jugadors cedits per aquesta entitat (i n'acaba de recuperar un que tenia cedit a un club de Tercera). Es proclama desacomplexadament catalanista, però és a punt d'impedir que el principal derbi de Catalunya es vegi, locutat en català, per la televisió pública de Catalunya.

I us estranya?

Pels nomenaments que ha realitzat últimament (direcció general del club, direcció de la televisió del club), el puzzle del futur del nostre home, tan sovint vinculat amb la política, ja començava a tenir unes quantes peces a lloc. Quan va realitzar unes declaracions que no es poden qualificar més que amb la paraula "victimisme" sobre la col·laboració econòmica de les institucions amb "l'etern rival" (com si el seu club no se n'hagués beneficiat), ja es veia alguna figura. Amb la darrera decisió, però, ja les hi començo a tenir gairebé totes. Una decisió que s'ha pres de forma molt repetida en la història d'aquest país, que es va institucionalitzar durant un quart de segle, i que van cantar Els Pets i Ovidi Montllor. És a dir; sóc molt català, vaig un cop a l'any a Montserrat, sóc del Barça i tinc una llibreta a la Caixa, però la botiga no me la toqui i la pela és la pela (els 30 milions d'euros són els 30 milions d'euros, en aquest cas). Així, amb confusió i urgència (ja m'enteneu), ha deixat clara la preferència entre la botigueta i que la televisió del país pugui retransmetre, en l'idioma del país, els partits del, mal que ens pesi, el principal equip del país.

Jo passaria la penitència d'un derbi català en blanc (blanc merengue, clar) i els deixaria amb la seva botiga. Avui ho ha dit, a un diari local, el president d'un club català de Segona, d'aquests que el nostre home ignora: "Ells són un dels millors equips del món i ho seran sense nosaltres, i nosaltres també arribarem on haguem d'arribar sense ells. Són històries diferents i a mi només em preocupa la meva. Viurem sense ells... i ells sense nosaltres, encara més. Només faltaria."

Banys de Nostàlgia (15): Si no és de dibuixos, no m'agrada

2009-01-29T04:10:00.000-08:00

El primer contacte que tenen els nens amb la televisió, normalment, és a través dels dibuixos animats. Posa’ls qualsevol cosa on hi hagi dibuixos que es moguin, i ja no tenen ulls per res més. I, sobretot, evita’ls de dir que una sèrie de dibuixos determinada està bé, i menys de suggerir que la mirin; pots estar segur que aplicaran el sil·logisme que diu que el que no agrada al papa o a la mama no agrada al nen, i no hi ha res a pelar.
Amb tot, durant els anys 80 van tenir un cert èxit diverses sèries destinades a un públic infantil i que no eren de dibuixos animats, sinó protagonitzades per actors de carn i ossos. Com jo suposo que molta gent que ara estem en els trenta; al principi hi havia una certa desconfiança en no tractar-se de sèries de dibuixos animats, però després ens hi vam anar habituant i fins i tot ens vam fer “fans” d’alguna d’elles. Avui les repassarem.

Oliana Molls
No deixa de fascinar-me la trajectòria de l’actor Pep Parés. Actualment és el president de la secció catalana d’Amnistia Internacional, vicepresident de la Federació Internacional d’Esports amb Trineus de Gossos i organitzador de la Pirena, una de les curses de trineus amb gossos més importants d’Europa. Però abans va ser el Capità Enciam i ens va intentar fer creure que amb la recollida selectiva podíem canviar el planeta. I molt abans, però molt abans, va ser Oliana Molls.
Oliana Molls volia ser una paròdia local d’Indiana Jones. Des del novembre de 1985 fins al juny de 1986, l’Oliana i la seva intrèpida ajudant Betty Apricot (interpretada per l’actriu Elisabet Pujol) van estar buscant l’Astàleg de Bronze per tot el país. La Betty era parent de Lord Apricot, un multimilionari anglès enamorat de Catalunya que havia repartit pistes per tot el país sobre on s’amagava la figura de l’Astàleg; qui el trobés s’enduria la multimilionària fortuna del senyor albercoc. En una segona temporada (1986-87), l’Oliana i la Betty ja estaven “forrats” i part de la pasta l’havien invertit en una màquina estranya que podia fer de tot, des de canviar el temps fins a permetre viatges per l’espai (molt de final dels 80, això). Lògicament, tant en el primer any com en el segon hi havia dolents que volien fer la guitza a l’Oliana i la Betty: els Mans Blanques la primera temporada i els Societat i Anònima en la segona. La sèrie es va arribar a repetir 5 vegades entre finals dels 80 i principis dels 90 a TV3. També a principis dels 90, Pep Parés encarnaria un personatge similar en una altra sèrie, “Pol Nord”, però ja sense el mateix èxit.

Judes Xanguet i les Maniquins
Quan es va acabar Oliana Molls, calia buscar una altra sèrie que mantingués el nivell d’èxit que havien tingut les aventures de Pep Parés. I Joan Guitart, el creador d’Oliana Molls, el va trobar en aquesta comèdia amb un argument encara més complicat que l’anterior. Judes Xanguet és un aprenent de detectiu per correspondència que, no se sap ben bé com, entra en contacte amb un grup de noies, de molt bon veure totes elles, que es volen dedicar a l’espectacle. Mentre no troben feina, però, al seu centre d’operacions (una nau industrial) acullen tota mena de negocis estranys, de manera que Judes Xanguet es troba en una situació curiosa; vigilat per la policia i col·laborant en negocis il·legals tot i ser detectiu. Ferran Rialp va fer de Judes i Bet Pujol, l’antiga Betty Apricot, era una de les maniquins. En aquest cas, només es va fer una temporada de la sèrie, tot i que l’acceptació va ser notable.

Kiu i els seus amics
L’esmento perquè va ser, possiblement, la primera gran pífia de TV3. L’any 1985, en plena ressaca del fenomen “ET”, TV3 encarrega al director de cine Bigas Luna la realització d’una sèrie de ciència-ficció per al públic familiar. Acaba sent “Kiu i els seus amics”, amb el simple argument de tres famílies que entren en contacte amb Kiu, un extraterrestre que ve d’un planeta on tota la comunicació passa per la música. Cada capítol explicava una història més o menys independent amb Kiu com a protagonista. Es van fer disset capítols de mitja hora, en format cinematogràfic (no vídeo), i la inversió econòmica va ser molt important, però mai va acabar de funcionar. Hi havia prevista una segona temporada que es va abandonar. No deixa de ser curiós que durant un temps, van coincidir dos productes gairebé idèntics a la graella de TV3: “Kiu i els seus amics” i l’adaptació del “Mecanoscrit del segon origen”, novel·la de ciència-ficció de Manuel de Pedrolo que tots hem hagut de llegir a BUP. Es va gravar en format vídeo, en només set setmanes i amb un pressupost molt més reduït. L’èxit també va ser escàs però la inversió ja no havia estat tan elevada.

Ravioli
Això és una “freakada” meva perquè realment va ser una sèrie que va passar per TV3 sense pena ni glòria, però de la qual, no sé per què, em vaig fer fan. Era una sèrie alemanya de 13 capítols, creada el 1984 per la ZDF i que TV3 va emetre doblada al català l’estiu del 1987 L’argument era el següent; una família marxa de vacances però deixa els nens a casa, i els dóna una petita quantitat de diners perquè s’espavilin. El primer que decideixen fer és, amb aquells diners, comprar el que més els agrada per dinar i sopar, i acaben omplint la casa de llaunes de raviolis precuinats. Evidentment, els raviolis eren l’excusa per una comèdia de les que, utilitzant el barbarisme, diríem “d’enredo” i que a Alemanya va tenir molta acceptació.

El Valle Secreto
“I know a valley, I know a valley...”. Això és descaradament el “Waltzing Matilda”, el tema més popular que ha donat mai el folklore australià i que fins i tot ha estat proposat com a himne nacional. Però també era la sintonia de “El Valle Secreto”, una coproducció entre TVE i Grundy, que seria la fàbrica de sèries australianes, per entendre’ns. Tinc un dubte sobre la temporalitat; a la pàgina espanyola de Wikipedia, figura que va ser emesa dos cops per TVE, un entre 1982 i 1985 i l’altre a partir de 1987. En canvi, a la versió anglesa diu que hi ha una pel·lícula del 1980 amb el mateix nom, a partir del qual es va crear la sèrie l’any 1984. Pel record que en tinc, segur que aquí es va emetre a la segona part dels 80. En tot cas, era una sèrie infantil amb un argument avançat a la seva època, i no és conya; un grup de nanos ajuden un vell granger, de nom McCormack, a convertir una granja feta pols en una espècie de parc temàtic on tothom viu feliç i content. Hauran de lluitar, però, contra la pressió d’especuladors urbanístics que volen tirar el parc a terra. En general tot acabava en plan “gag”, a base de bombardejos de sacs de farina, ruixades d’aigua i altres històries, però al “Valle Secreto” ja es donava una constant que també es donaria en la seva seqüela: uns marrecs feien anar com si res aparells que la majoria de nanos de la seva edat serien incapaços.

El Profesor Poopsnagle
Va ser la continuació del “Valle Secreto” amb la mateixa fòrmula; sèrie de creació australiana, en coproducció amb diverses televisions europees (entre elles TVE), i actors de totes les procedències, que devien convertir el rodatge en una autèntica Torre de Babel. En aquest cas, l’actor català Josep Maria Caffarel encarnava el Doctor García, un científic que havia inventat la fórmula per eliminar la pol·lució de l’aire. El dolent de la sèrie el segresta i els nens van voltant pel món en un zeppelin, creat pel professor Poopsnagle, pare d’un d’ells (d’aquí el nom de la sèrie), buscant sis salamandres daurades que contenen cadascuna el nom d’un ingredient de la fórmula secreta. Un embolic solemne del qual només recordo una cosa; em feien molta ràbia aquells nens que eren tan macos i sabien fer de tot, perquè sempre he estat un barroer. De la sèrie se’n van fer 39 capítols; es va estrenar a Austràlia el 1986 i a TVE el 1989.

Això no pot fer-se per televisió
En una època en què TVE-Catalunya treballava a tota màquina i en què La 2 feia moltes hores de programació en català (fins i tot es va especular amb la possibilitat que, per competir amb TV3, es creés un canal separat de TVE a Catalunya), Sant Cugat va doblar al català un programa de llarga trajectòria, èxit i polèmica al Canadà, i fins i tot va traduir al català la cançó de la careta. Era “Això no pot fer-se per televisió”, i per un cop, el nom en català era la traducció exacta del títol original de la televisió canadenca. Simplement, es tractava d’un programa de “gags” que diversos actors joves interpretaven sempre en espais tancats. Cada un dels programes anava sobre un tema en concret, i els gags, lògicament, giraven al voltant d’aquest tema. De la sèrie se’n van fer deu temporades i, lògicament, hi havia alguns capítols que eren més estripats que d’altres. Dos d’ells, amb el títol “Divorci” i “Adopció”, van ser censurats íntegrament, i d’altres esquetxos en d’altres capítols es van treure del màster, fent honor així al nom de la sèrie. Dues coses més; el gag que es repetia a cada capítol era el del llot verd; quan algun dels personatges deia “no ho sé” li queia des de dalt una galleda d’un líquid verd fastigós. El llot verd va ser l’emblema durant un grapat d’anys de la cadena infantil Nickelodeon, que va recuperar la sèrie a la dècada dels 90. I apuntar també que en cinc capítols de la sèrie, del 1986, una de les actrius era una tal... Alanis Morrisette.

Banys de Nostàlgia (13): "One hit wonders" dels 80

2009-01-22T09:07:00.000-08:00

Nota: en ser aquesta una secció pensada per ràdio, segurament trobareu a faltar les cançons en sí a mesura que aneu llegint... com que això del bloc encara no ho domino massa, us convido a anar baixant-vos els vídeos de YouTube a mesura que llegiu! :-)

De les moltes etiquetes que s’han inventat en el món de la música, n’hi ha una que tothom vol evitar però que potser és la més demolidora de totes; “one hit wonder”. Literalment, traduït de l’anglès, vol dir “meravella d’un èxit”, i com podeu imaginar, es refereix a aquells solistes o bandes que van ser coneguts només per una cançó, i després no se’n va saber mai més res. No es val a dir que és un fenomen provocat d’uns anys ençà, perquè per exemple, una de les cançons més recordades dels anys 60, “Happy Together” (traduïda aquí com “Los dos tan felices”) va ser l’únic èxit dels The Turtles, i podríem afegir que pocs coneixen els The Mamas and The Papas més enllà de “California Dreaming”. En resum, avui farem una secció musical i repassarem alguns “one hit wonders” dels 80 començant per una història que, vés per on, es va acabar ben aviat.

LIMAHL “The neverending story”
Limahl era anglès, es deia Christopher Hamill, i si us hi fixeu, com diria Màrius Serra, va fer un aaaanaaaagraaaaamaaaaa del seu cognom per aconseguir el seu nom artístic. Va posar en solitari la veu al tema principal de la pel·lícula “La historia interminable”, basada en la novel·la de Michael Ende (1984), i des de llavors no se’n va saber res més. Amb tot, val a dir que Limahl també va ser conegut per ser la veu de Kajagoogoo, una de les formacions importants del Technopop de principis dels 80.

SAM BROWN “Stop”
Filla d’una figura de l’espectacle britànic com és Joe Brown, Samantha Brown va sorprendre el món amb les habilitats vocals que demostrava en aquest tema de l’any 1988. Al Regne Unit ha continuat editant i produint però a les nostres latituds només ens ha quedat aquest tema.

SOULSISTER “The way to your heart”
Soulsister va ser una banda flamenca, lògicament de Flandes, que des dels seus començaments van intentar recuperar el so de la Motown i adaptar-lo al so europop de finals dels 80. Ho van aconseguir amb aquest tema del 1989 que va ser un èxit gairebé a tot el món, i que avui en dia encara interpreten en festivals i programes de televisió diversos a Bèlgica.

DESIRELESS “Voyage voyage”
Claudie Fritsch-Mentrop, que així es deia la cantant de Desireless (l’altre membre del grup era el seu home, el productor musical Jean-Michel Rivat), era una dissenyadora de moda que, segons explica, arran d’un viatge a l’Índia va començar a descobrir l’univers musical. El seu viatge va ser curt, ja que només va durar el que va durar l’èxit de “Voyage Voyage”, del 1986, potser la cançó pop interpretada en francès de més èxit de tots els temps. Actualment és una de les participants de la gira RFM Party 80 i existeix un grup al Facebook que defensa el seu tall de cabells del qual jo en sóc membre.

CUTTING CREW “I just died in your arms tonight”
Cutting Crew era una banda anglesa, del qual aquest era el primer senzill, un èxit especialment als Estats Units. Curiosament després va passar al que ha passat, també, a d’altres grups: van assegurar que el seu segon disc era “més madur” però el públic no ho va entendre i se’ls va acabar el bròquil.

DEXYS MIDNIGHT RUNNERS “Come on Eileen”
Jo tinc l’edat dels Dexys Midnight Runners, però a diferència d’ells, jo vaig néixer a Sant Feliu i ells a Birmingham. El nom del grup, que practicava una barreja entre el folk cèltic i el soul, es refereix a una amfetamina anomenada dexedrina, que segons sembla era molt popular entre els fans dels estils que ells practicaven, perquè asseguraven que et mantenia en un estat d’eufòria musical tota la nit. “Come on Eileen” va ser el single més venut a Anglaterra i els Estats Units el 1982.

THE HUMAN LEAGUE “Don’t you want me”
És curiós que en una banda amb una trajectòria de més d’una dècada, com la banda de Sheffield “The Human League”, tothom recordi un únic senzill d’aquesta banda, el que li va donar l’èxit l’any 1981 i que posteriorment va ser versionada per altres bandes; “Don’t you want me”. El més curiós d’aquest tema és que era el quart senzill d’un dels seus àlbums i que la banda no el volia treure perquè considerava que era una cançó de farcit; va acabar venent dos milions de singles a tot el món.

JOEY SCARBURY “Believe it or not”
Joey Scarbury era un cantant californià amb mala sort des del començament. Un caçatalents, Jimmy Webb, el va descobrir i, convençut que tenia una joia entre mans, li va signar un contracte discogràfic. El seu primer single, però, va ser un fracàs absolut i només es va recuperar quan va posar la veu al tema original de la sèrie “El Gran Héroe Americano”.

THE STYLE COUNCIL “Promised land”
Originalment, aquesta cançó “house” pertanyia a un DJ de Chicago anomenat Joe Smooth, que és el que la va fer popular a tot el món l’any 1988, però amb tot, The Style Council en va fer una versió un any després. El més curiós dels Style Council era que es tractava d’una banda formada per el mític membre dels Jam, Paul Weller. A final dels 80 van perdre una mica els trucs i es van passar al house i a l’acid jazz.

NENA “99 Red Balloons”
Gabrielle Susanne Kerner tenia 17 anys quan els seus pares, alemanys, van passar unes vacances a Catalunya. Allà la petita Gabrielle va aprendre el significat de la paraula “nena” i se’l va apropiar, més tard, com a nom artístic. Sota aquest nom, ella i uns quants músics de Berlín Occidental van crear el single dels globus. En alemany, el tema es diu “99 Luftballons”, que simplement vol dir “99 globus”. Per què se li va afegir la paraula “Red” en la traducció anglesa continua sent un misteri.

HAROLD FALTERMEYER “Axel F”
Faltermeyer, nascut a Munic, és un productor alemany de gran prestigi, que ha treballat amb artistes com Donna Summer, Bonnie Tyler, Pet Shop Boys i un llarg etcètera. Però quan es va estrenar la pel·lícula “Beverly Hills Cop” (en català “Un superdetectiu a Hollywood”, va quedar ben pal·lesa la seva autoria en el tema principal. Així es va convertir en un “one hit wonder” quan d’èxits ell n’ha fabricat moltíssims.

OPUS “Live is life”
Opus és una banda austríaca que aquest any ha complert 35 anys d’activitat; es van fundar el 1973 i encara continuen tocant. Internacionalment, però, tan sols són coneguts per aquest tema del 1985.

LIVING IN A BOX “Living in a box”
Curiós fenomen el d’aquesta banda de Sheffield. El seu primer single, del 1987, portava el nom de la banda i va ser el que els va donar la fama arreu del continent. La seva popularitat va continuar durant un temps a Anglaterra i fins i tot Brian May va col·laborar amb ells, però al final, se’n van acabar anant tan ràpidament com havien arribat.

MIDNIGHT OIL “Beds are burning”
Midnight Oil és una banda que al seu país d’origen, Austràlia, arrossega una legió de fans. Per als fans, són “The Oils” i punt, i sens dubte són de les bandes amb més èxit de la història de la música pop del país. Aquí, potser per allò de les antípodes, només en recordem un single: “Beds are Burning”, del 1988. Van tornar a saltar a la palestra quan durant la seva actuació en la cerimònia de clausura dels jocs de Sydney 2000 van portar samarretes amb la inscripció “Sorry” en al·lusió als danys que havien patit els aborígens durant la repoblació blanca d’Austràlia. Justament, van interpretar “Beds are burning” donat que és un tema que tracta aquesta qüestió.

MARRS “Pump up the volume”
Un tema del 1987 amb una història rocambolesca al darrere. MARRS havia de ser una col·laboració entre dos grups de l’escena electrònica britànica de finals dels 80. Un cop a l’estudi, no s’avenien ni a la de tres. I el que varen acabar fent va ser que cada un dels dos grups (Colourbox i A. R. Kane) va gravar una peça i la va donar a l’altra part perquè hi fes arranjaments, o la remesclés, o el que fes falta. Al final, la cara A va ser “Pump up the volume”, peça dels Colourbox que, entre els seus “samples”, n’incloïa un de creat pels A. R. Kane.

LIPPS INC. “Funkytown”
Lipps Inc (que s’ha de llegir Lipps Inc i no Lipps Incorporated, que és el que vol dir l’abreviació Inc en anglès) va ser una banda formada per músics d’estudi de Minneapolis. Primer single, primer i únic èxit, “Funkytown”, que és considerada l’última gran cançó disco produïda als Estats Units. Hi ha una disputa sobre l’any de la cançó; si bé els singles van sortir al mercat el gener de 1980, el “copyright” era del 1979.

THE KORGIS “Everybody’s gotta learn sometimes”
Els Korgis eren una banda anglesa, de Bristol, que va patir successius canvis de formació i que es va fer popular amb aquest single de 1980, el seu primer i únic èxit. Ha acabat sent una de les cançons pop dels 80 més versionades posteriorment, ja que l’han interpretat artistes com Zucchero, Vanessa Carlton o the Dream Academy.

BOBBY McFERRIN “Don’t worry be happy”
Em costa moltíssim introduir McFerrin en aquesta llista, perquè és una gran figura del jazz, i crec que és profundament injust que se’l qualifiqui com a un “one hit wonder” per haver tingut un gran èxit comercial amb aquest tema del 1988. El més fumut de tot és que poca gent va saber reconèixer en aquesta cançó l’intent de McFerrin per donar a conèixer l’”scat”, l’estil jazzístic que ell sovint practicava i que consisteix en una improvisació vocal, és a dir, es canta amb síl·labes o sons a l’atzar i no amb paraules. Caldria un tema molt pitjor (“Scatman John” del 1994) per fer saber a la gent de què es tractava.

OFRA HAZA “Im nin alu”
El 1987 va aparèixer a les nostres vides el primer exemple clar de fusió musical “intercultural” destinat a un mercat ampli. Ofra Haza era una cantant israeliana, nascuda a Tel Aviv, però d’origen iemenita. Se l’havia començat a conèixer el 1983 a partir de la seva participació al festival d’Eurovisió celebrat a Munic i representant Israel, però la seva explosió definitiva va ser amb aquest tema que va arribar al número 1 a tot Europa. La seva prematura mort, l’any 2000 a l’edat de 42 anys, està envoltada de misteri. Cada cop hi ha més indicis que asseguren que va morir de SIDA, però, al mateix temps, l’última voluntat d’Ofra Haza va ser que no es fes mai pública la causa de la seva mort.

Segurament, aquesta miscel·lània és una interpretació, perquè hi ha moltes cançons, solistes i grups que en un país estan considerats “one hit wonders” i en d’altres no. Per exemple, els nordamericans consideren que Swing Out Sister és un “one hit wonder” pel tema “Breakout” pel 1987, però aquí se’ls coneixen altres èxits com el posterior “You on my mind”, o els Blow Monkeys per “Digging your scene” i així podríem seguir.

Adéu, Digital Plus (primera part?)

2009-01-15T01:52:00.000-08:00

Aquest és un post de servei, per a tots aquells als quals, com a mi, els arriba un moment a la vida que han de prendre una decisió. En aquest cas, la meva ha estat donar-me de baixa de Digital Plus, un servei de televisió per satèl·lit del qual he estat client durant quatre anys però que ara, pràcticament, no utilitzo per qüestions diverses, bàsicament d'horaris laborals. A més, per l'estona que estic a casa, la TDT ja satisfà sovint les meves inquietuds televisives, i si no, sempre queda el "remei Groucho Marx"; apagar la tele i agafar un llibre, que me'n queden uns quants de pendents. (Per cert, ara n'estic llegint un d'extraordinari: "44 Days", de David Peace. La història en primera persona dels 44 dies en què Brian Clough va exercir com a mànager del Leeds United dels carnissers, amb Bremner i companyia.)
Abans d'iniciar el procés, però, vaig documentar-me. Sabedor dels atemptats que aquestes empreses perpetren contra els seus clients davant la passivitat més absoluta de les autoritats i per més que les associacions de consumidors facin el que poden, vaig anar a petar a diverses pàgines i blocs on es donaven diferents alternatives perquè el procés de la baixa fos exitós. Al final, n'he acabat fent un "matxembrat" que us passo per si algun dia us hi trobeu. Això sí, és un procés que encara no està completat del tot. A saber:

1) Intenteu-ho primer "per les bones". Truqueu al 902 11 00 10, i com que és de pagament, només que la veu enllaunada us digui "si quiere..." premeu el 0; és el vostre número. Us faran dir el motiu de la vostra trucada. En aquest cas, us recomano que digueu simplement "contrato". Curiosament, en la meva primera trucada, després de dir "darme de baja del servicio", em van tenir diversos minuts penjat sense cap resposta. En la segona, després de dir "baja contrato", es va tallar la comunicació. En la tercera, després de dir "contrato", em van atendre.
1 Bis) Quan us atenguin, a part de preguntar-vos per què us doneu de baixa, us ofertaran alguna cosa perquè us quedeu. Per l'experiència personal i pel que s'explica en els blocs, les ofertes van des d'un determinat temps pagant la meitat, fins a un temps d'un determinat paquet sense pagar, o pel·lícules i partits de futbol de franc. Si teniu la decisió presa, sigueu inflexibles amb els vostres arguments. L'estira-i-arronsa pot ser més o menys llarg, però al final acabaran claudicant i dient-vos que tramiten la baixa.

2) Si us passa com jo, que el telèfon us toreja, aneu "per les no tan bones". Copieu el següent text, lògicament substituint els exemples (és important que tingueu el contracte per saber quins són els vostres números) i envieu-lo per correu electrònic (clientes@digital-plus.net), correu certificat (apartat de correus 51.130, 28.080 Madrid) i burofax (902 21 31 21). Tot plegat no costa més de 5 euros i una estona de cua a Correus.
Yo, Menganito de Tal y Pascual, con DNI tropecientos millones y pico y número de abonado de Digital Plus requetecuantos, les comunico a través de la presente la resolución unilateral de mi contrato, número equis, y griega y zeta, con dicha sociedad y les solicito den curso a la baja del servicio en el plazo de un mes a contar desde la recepción de este escrito, tiempo estipulado en sus condiciones generales de contratación.Para que conste a los efectos oportunos les envío esta notificación por fax, con copia a la dirección de correo electrónico y al apartado postal que señalan en dichas condiciones. Firmado en tal con fecha cual.
Val a dir que, per si un cas, jo vaig anotar el meu número d'abonat, el del terminal i el de la targeta, que quedi clar qui és el que es vol donar de baixa.

3) I després de tot això, cal esperar una trucada. Trucada en què, teòricament, t'han d'informar del distribuïdor on has de retornar el decodificador, que és de lloguer. La pregunta és, però si ja sé on vaig anar a contractar el Digital Plus, per què no hi vaig directament? L'única resposta que se m'acudeix és que et deixen amb el dubte de si et faran anar a un distribuïdor diferent per aprofitar, quan et truquen, de tornar-te a plantejar més ofertes que, evidentment, has de refusar. Aquí és on encara estic jo; espero la seva trucada.

4) Per si un cas, mentre els esperes, fes una cosa bàsica; vés a l'entitat bancària on tens domiciliats els rebuts de Digital+ i avisa'ls que no te'ls cobrin "never, never, never". I molta atenció perquè, com a experiència personal, he vist que el concepte Digital Plus, en el meu compte, constava de tres maneres diferents. Un petit canvi de coma o de punt o de deixar-se els punts entre les sigles pot ser fatal i pot fer que, tot i haver-vos donat de baixa, el mes que ve us tornin a passar el rebut amb el concepte "Digitalplus" en comptes de "Digital Plus", per exemple. Certifiqueu, els primers dies del mes següent a la baixa, que no us han passat el rebut.

5) I una bona notícia; no pateixis per la instal·lació de la parabòlica, cosa lògica si tens una instal·lació individual i vius en un bloc de pisos, amb la qual cosa vas haver de negociar amb el president de la comunitat. La parabòlica és teva i hi pots donar una magnífica utilitat; comprar-te un receptor de satèl·lit (hi ha tot tipus de preus) i pescar tots els canals sense codificar que puguis. La broma et sortirà millor si ets dels afortunats (antic Canal Satélite Digital) que tenia l'antena encarada al satèl·lit Astra, perquè els pringats (antic Via Digital) que la tenim encarada a Hispasat tindrem un nombre de canals més migrat. (Un link: http://www.satcesc.com/hispasat.htm) Però sempre et queda la opció de fer venir un tècnic i que t'orienti també la parabòlica a Astra.

Ja us aniré informant de les notícies que se'm vagin produint!

Banys de Nostàlgia (12): Aquells estadis, aquells pavellons

2009-01-07T09:11:00.000-08:00

Avui toca una secció esportiva, però al mateix temps “arquitectònica”. Hi ha uns quants recintes esportius, siguin estadis de futbol o pavellons, que amb el temps ens hem acostumat a veure, però que són relativament nous. Podem posar un exemple fàcil amb l’Estadi Municipal d’Olot; a molts pot semblar que és el camp de “tota la vida”, però recordem que l’Olot va jugar a l’anomenat “Camp de l’Estació”. Avui recordarem aquells recintes que a la dècada dels 80 encara continuaven en peu... però ja no. Tant de la nostra zona com d’una mica més enllà.
Per exemple, quan gairebé l’únic entreteniment esportiu que hi havia per Nadal era el “Torneo de Navidad” de bàsquet que organitzava el Madrid, i que en conseqüència donava sempre Televisió Espanyola, la veu de l’esplèndid comentarista que era Héctor Quiroga se sentia des del “Pabellón de la Ciudad Deportiva”. De fet, el posterior pavelló “Raimundo Saporta” no deixava de ser una remodelació d’aquest històric recinte. Inaugurat el 1966, el seu parquet de color molt fosc va ser escenari de moltes de les lligues i Copes d’Europa de bàsquet guanyades pels diferents equipassos que tenia el Madrid, des de Brabender i Luyk fins a Romay, Biriukov o el malaurat Fernando Martín. Una de les coses que feia memorable aquell pavelló, però, era un aficionat que hi era present en tots els partits. Li deien “El Tiri”, anava amb un megàfon i es passava el partit cridant, amb una veu de tonalitat molt penetrant, per aguda, “¡Hala Madrid! ¡Hala Madrid! ¡Hala Madrid!”. Lògicament, perquè qualsevol rival quedés avorrit.
El gran rival ciutadà del Reial Madrid de bàsquet ha estat sempre el que Jordi Robirosa anomenaria “Els Estudiants”; l’Estudiantes. El club té el seu origen al col·legi Ramiro de Maeztu de Madrid, on ja fa força més de mig segle hi oficiava un catedràtic de llatí de nom Antonio Magariños. Ell fou el fundador de l’Estudiantes i ell va donar nom a un històric recinte inaugurat el 1970 i que va acollir el primer equip de l’Estudiantes durant 20 anys. Actualment en remodelació, es caracteritzava perquè en un dels fons hi havia unes petites llotges que, amb el temps, es van convertir en el feu de “La Demencia”, una de les penyes d’animació més fidels i particulars de qualsevol esport. Poc a poc, la Demencia es va anar estenent a diferents àrees del pavelló fins al punt que ells mateixos van sol·licitar que no es posessin seients en algunes zones de la graderia on estava previst. Allà, sobre el fred ciment, van pintar algunes pancartes que avui en dia encara es poden llegir.
I no oblidem que, durant un temps, el Barcelona va deixar el Palau Blaugrana per anar a jugar al Sant Jordi, per acabar-hi tornant; que, abans de convertir-se en teatre musical exclusivament en castellà, el Palau dels Esports del carrer Lleida, de Barcelona (i les seves curioses reixetes de ventilació entre graderia i graderia), acollia els partits de la secció de bàsquet de l’Espanyol; i que, molt abans de la desaparició del Club Bàsquet Girona, i abans d’anar a Fontajau, el Valvi jugava al pavelló de Palau Sacosta, i de fet allà va ser on va assolir l’ascens a la Lliga ACB en un memorable “playoff” contra el Caja Madrid. I, parlant de desapareguts, tampoc deixarem de banda l’antic pavelló on jugava els seus partits el Granollers de bàsquet abans de la inauguració de l’Olímpic, el Palau d’Esports, un edifici espectacular amb uns grans arcs de ciment que sostenien el sostre i unes grans vidrieres. Allà hi va jugar el mític equip de “Chichi” Creus, Mendiburu i altres llegendes. Sens dubte, va ser una llàstima la desaparició del Granollers, com la del Licor 43 i l’Espanyol, posteriorment Gin MG Sarrià, equips amb tradició dins del bàsquet català i que si avui encara hi fossin ens donarien grans matinals de bàsquet.
Parlant de Sarrià, lògicament no oblidarem que va ser casa de l’Espanyol fins la seva demolició l’any 1997. La Copa de la UEFA del 1988, comptant-hi les eliminacions del Milan, l’Inter, el Borussia Mönchengladbach o el Bruges, les aturades de Tommy N’Kono, els gols de Lauridsen, o d’Orejuela, o de Pichi Alonso... tots van tenir com a escenari el vell estadi situat a l’avinguda (abans “la Carretera”) de Sarrià, a la vorera Besòs. Avui en dia, els noms dels carrers que s’han creat arran de l’enderrocament de l’estadi i la reurbanització de la zona, donen a entendre que allà hi va haver alguna cosa relacionada amb el futbol (Plaça Ricardo Zamora, Plaça Can Ràbia), però fins i tot costa trobar alguna referència al recinte que s’hi ubicava abans que s’hi aixequessin pisos i més pisos. Respecte als pisos, per cert, una anècdota; per motius de feina, conec un seguidor de l’Espanyol, soci acèrrim, de tota la vida, que de seguida va comprar un dels pisos que es van edificar a la zona i recorda perfectament a quina zona de la graderia “s’ubica” el que ara és la seva residència. Diria que no corresponia, fins i tot, amb la seva localitat, però poc li faltava. És de suposar, d’altra banda, que hi haurà un munt de seguidors de l’Espanyol que ni tan sols hauran volgut passar per aquella zona.
El món del futbol està ple d’antics estadis amb el públic gairebé a sobre de jugadors, petits i per tant fàcils d’omplir i de fer-hi ambient, i que ara s’han canviat per recintes més moderns però també un pèl més impersonals. A Santa Coloma de Gramenet troben a faltar l’antic camp del Fondo; a Sant Feliu, no el trobem a faltar però enyorem el camp de la Corxera i, lògicament, el de la carretera de Palamós; a Palamós, lògicament, enyoren el camp del carrer Cervantes, tot i que lògicament aquell camp no servia per jugar a Segona Divisió ni de broma; a Figueres molts encara recorden el vell camp del Far, l’anterior a l’actual estadi de Vilatenim... i així podríem continuar amb molts recintes esportius que van ser seus de tardes memorables temps enrere però que avui o ni existeixen o s’han reciclat per als equips de futbol base. Qui sap si és una manera de fer-los conèixer la història que ells, en el futur, hauran de perllongar.

Incompetents

2008-12-30T04:21:00.000-08:00

No vaig gosar demanar-lo per Nadal perquè l'explicació de la contraportada, paradoxalment en un llibre que se les dóna de liberal i ultracapitalista, feia precisament un tufet a tot plegat que em va fer arrufar el nas i tornar-lo a la prestatgeria. Al mateix temps, però, reconec que un dels plantejaments que fa és ben correcte. Em refereixo a "La dictadura de la incompetència", llibre de l'empresari català Xavier Roig. Tinc els seus dos anteriors treballs, més centrats en la defensa del país que en la d'un sistema que s'està menjant el món a dentegades. En aquest tercer, pretén argumentar com en aquest tros de món que ens ha tocat viure, a diferència del que passa nord enllà, se'ns educa fins i tot des de l'escola en la cultura del mínim esforç, del cobrir l'expedient, de la productivitat nul·la, de la fitxa, del de 9 a 1 i de 3 a 7, dels esmorzars-dinars en hores de feina, d'agafar-se al conveni col·lectiu com el Reial Madrid de fa dues temporades a la confreria del clau roent. I la veritat és que, com sol passar en aquests casos, poc a poc se m'anaven plantant davant meu, com bufetades, casos que abonaven la teoria.
El primer, esbombat convenientment per tots els mitjans, va ser l'odissea de viatge que va haver de patir el Girona FC per jugar un partit de Segona Divisió a Xerez. Van triar viatjar el mateix dia, amb un vol que havia de sortir a les 11h, per a un partit a disputar a les 18h30. Mitja hora abans de la sortida prevista del vol se'ls adverteix que la tripulació del xàrter ha patit una estranya intoxicació massiva i que no es pot sortir. La companyia encarregada va donant llargues sobre la solució del problema i el partit és a punt de suspendre's. S'acaba jugant a les 19h45, gràcies a la bona voluntat del Xerez, i amb els jugadors gairebé sense escalfar-se. No se n'ha sentit a parlar gaire més.
El segon és personal. Per motius de feina m'he de desplaçar a València. Convenim amb l'empresa que el millor mètode de desplaçament és l'Euromed. Opto per deixar el meu vehicle particular a la seu de l'empresa, perquè després del viatge hi hauré de tornar igualment, i anar fins a l'estació de Sants en un taxi. El tren surt a les 10h, i a les 9h10 truco al taxi. Em diuen que de seguida me l'envien al lloc sol·licitat i em demanen un número de telèfon mòbil. Al cap de vint minuts d'espera m'arriba un SMS: "el servei ha estat anul·lat perquè no hi ha cap vehicle disponible prop de la zona sol·licitada. Torni-ho a provar d'aquí a cinc minuts". Lògicament, no ho vaig tornar a provar, i amb un enfurismament lògic vaig acabar anant en el meu cotxe particular. Per cert que, el que sembla el paradigma de la incompetència, l'empresa estatal de trens, es va portar de conya; en haver adquirit un bitllet de classe preferent, l'aparcament em va sortir de franc. Jugada rodona, i un client menys per a una empresa a qui intentaré no contactar mai més, tot i que segur que a ells no els importa gens.
I el tercer gag fa referència a la neu que ha caigut en aquest racó de país els últims dies. A les 19h del dia de Sant Esteve, quedo atrapat a l'autovia d'accés al meu lloc de residència. Passaran tres hores fins que pugui arribar a casa, sense cap tipus d'informació ni per part de la policia ni per part de Protecció Civil. Un company que era en un altre punt de la cua m'assegura que va poder aturar un agent de "la força tranquil·la de la intel·ligència" (aquest és l'eslògan de l'escola de policia sota la qual són suposadament educats els nostres agents) per demanar-li informació, i en va obtenir la següent resposta: "Vagi-se'n a la merda". Només a quarts de deu, una màquina llevaneus obrirà pas per una via alternativa, que no té res a veure amb la que ha quedat col·lapsada, i els cotxes (per sort el meu entre els primers) podran anar desfilant. Amb posterioritat em diuen que resulta que tallen la carretera "per precaució" i envien una màquina llevaneus per netejar-la a la qual se li han atribuït tot tipus de mals; des de l'entrada per un lloc que no tocava, fins a avaries diverses. Sembla que fins a la mitjanit l'autovia no es va reobrir. Un cop dins del nucli urbà, descobreixo que només dos carrers principals han estat netejats i la resta de vies de la ciutat queden a la mercè d'alguns tot-terrenys valents que, amb els pneumàtics, han anat obrint petits passos que els cotxes petits reben amb alegria. El més greu de tot plegat, però, és que tres dies després de la nevada la neu continua als carrers i desenes de cotxes continuen atrapats per blocs de gel sense que puguin abandonar el lloc d'aparcament, si no és que el seu amo agafa pala (i pic) i procedeix a l'obra. Això sí; curiosament, la gran majoria de zones blaves eren netes i s'hi podia aparcar, pagant, lògicament. Era això el fantàstic pla Neucat que ens havia de salvar en casos com aquest? Al final, la neu se l'acaba emportant el sol, que, igual que quaranta anys enrere, acaba essent el principal atractiu que té per oferir aquest país.

Banys de Nostàlgia (11): Noche de Fiesta

2008-12-17T05:25:00.000-08:00

Nota: No us he penjat l'anterior bany de nostàlgia perquè el vam dedicar a les caretes, sintonies i "despedida-y-cierres" de les teles dels anys 80. Gairebé no hi havia text. En el d'aquesta setmana també hi ha molt de so... però el text és aprofitable!

Sempre hem sigut del parer que per acabar de ser un país normal, hauríem de tenir també el nostre univers “kitsch”. Si voleu, es pot fer amb una certa gràcia, però no estem d’acord que haguem de voler anar d’alternatius fins i tot en els programes de Cap d’Any. En dues edicions, Joel Joan va crear per a TV3 un especial anomenat “Què feies aquell Cap d’Any?” que era una total paròdia, justament, d’aquests programes tan casposos, en què els artistes eren substituïts per cares conegudes de la casa. Però potser hauríem de pensar que una cosa així ens faria falta, sense paròdia.
Per això avui, en l’última secció de l’any, volem fer un repàs pels programes de Cap d’Any que, majoritàriament, Televisió Espanyola ens va regalar a la dècada dels 80. Aquells programes on tots els “extres”, models vestits de gala al voltant de petites taules rodones, són més actors que mai; han de celebrar el canvi d’any com si fos l’últim quan, segurament, el programa s’enregistra el mes d’octubre. Hem fet una espècie de “rànquing” dels artistes que més han repetit en aquests especials; a destacar que això ha estat possible gràcies a l’hemeroteca online de “La Vanguardia”, amb la qual cosa hem pogut veure la programació de televisió de tots els 31 de desembre de cada any. I, per cert, comprovar com en els primers anys de la dècada dels 80 encara, al costat de cada programa, s’especificava si era en color o en blanc i negre. Val a dir que potser el rànquing no és del tot acurat perquè moltes vegades s’optava per la fórmula “entre d’altres...”, i així hem “classificat” només els que es publicaven a les pàgines de televisió.
Així doncs, el “Top 11” de grups i cantants que repeteixen més que l’all són...
11. KAOMA
Hem fet una petita trampa perquè són protagonistes d’un cas únic; van sortir, gairebé al mateix temps, en els programes de Cap d’Any de 1989 a TVE i a TV3. La culpa era de la Lambada, lògicament.
10. CAMILO SESTO
9. NÚRIA FELIU
Evidentment, Núria Feliu només va aparèixer en programes de TV3, sorprenentment igual que els següents en el rànquing... potser perquè eren valencians i la cosa quedava una mica més a prop.
8. LOS INHUMANOS
7. RADIO TOPOLINO ORQUESTRA
I també han repetit 2 cops: Norma Duval, Hombres G, Gabinete Caligari, Manolo Escobar, Dúo Dinámico i Mari Trini, que només van sortir a TVE, i María Jiménez, Los Mustang, Bibi Andersen, La Trinca, El Último de la Fila, Celia Cruz, La Unión, Cantores de Híspalis, La Década Prodigiosa, Loquillo, Duncan Dhu i Serrat, que van aparèixer en espais de TVE i de TV3.
6. MIGUEL BOSÉ
5. JOSÉ LUIS PERALES
Tots dos van aparèixer 2 cops en programes de TVE i en una ocasió en el programa de Cap d’Any de TV3, que també solia convidar faràndula “de les Espanyes” per satisfer tots els públics.
4. OLÉ OLÉ
3. ROCÍO JURADO
2. JUAN PARDO
1. MECANO
El grup dels germans Cano va aparèixer en el programa de Cap d’Any de TVE en 4 ocasions de 10 possibles, un percentatge a tenir en compte.
A destacar també que han passat pels caps d’any de TVE i de TV3 noms de traca i mocador, lògicament només un cop: Umberto Tozzi, Gibson Brothers, Viola Wills, Amy Stewart, The Shadows, The Platters, Boney M, Tina Turner, Stevie Wonder, Engelbert Humperdinck, Laura Branigan, Sylvie Vartan, Phil Feron & Galaxy, Sacha Distel, Donna Summer, Sabrina, Duran Duran, Pet Shop Boys, Bon Jovi, Spandau Ballet, Samantha Fox... i els que ens deixem.

Recapitulem!
Així, amb 4 repeticions tenim: Mecano. Amb 3 repeticions tenim Juan Pardo, Rocío Jurado, Olé Olé, Miguel Bosé (2 a TVE i 1 a TV3), José Luis Perales (2 a TVE i 1 a TV3). Amb 2: Camilo Sesto, Radio Topolino Orquestra, Norma Duval, Mari Trini, Hombres G, Gabinete Caligari, Manolo Escobar, Dúo Dinámico, Núria Feliu (2 a TV3), Los Inhumanos (2 a TV3), Loquillo y los Trogloditas (1 a TVE i 1 a TV3), María Jiménez (1 a TVE i 1 a TV3), Los Mustang (1 a TVE i 1 a TV3), Bibi Andersen (1 a TVE i 1 a TV3), La Trinca (1 a TVE i 1 a TV3), El Último de la Fila (1 a TVE i 1 a TV3), Celia Cruz (1 a TVE i 1 a TV3), La Unión (1 a TVE i 1 a TV3), Joan Manuel Serrat (1 a TVE i 1 a TV3), Cantores de Híspalis (1 a TVE i 1 a TV3), La Década Prodigiosa (1 a TVE i 1 a TV3), Duncan Dhu (1 a TVE i 1 a TV3). Esment a part mereix el cas de Kaoma, que van aparèixer 2 cops... en el mateix any (1989).
1980-81: Camilo Sesto, Orquesta Mondragón, Gilbert Becaud, Miguel Ríos, Umberto Tozzi, Gibson Brothers, Burning, Viola Wills, Amy Stewart, Passengers, Joan Baptista Humet, Dyango, Manolo Escobar, Rocío Jurado, Peret, María Jiménez, The Shadows, Dúo Dinámico, Jaime Morey, Marfil, Los Mustang.
1981-82: Huapachá Combo, Los Zombies, Mecano, Glamour, Radio Topolino Orquestra, Antonio Flores, Tino Casal, Nacha Pop, Jaume Sisa, Los Chichos.
1982-83: El canvi de direcció a TVE (a l’octubre el PSOE de Felipe havia arribat al poder) va fer que s’improvisés un programa de cap d’any molt criticat en què dues orquestres interpretaven el que s’anomenava “clàssics populars”. No hi va haver grans actuacions musicals.
1983-84: Camilo Sesto, Mecano, Rocío Jurado, Radio Topolino Orquestra, The Platters, Love Machine, Norma Duval, Juan Pardo, After Dark, Francisco. A TV3 van actuar Boney M, Tina Turner, Renato Carosone i Lole y Manuel.
1984-85: Josep Carreras, Miguel Bosé, Mari Trini, José Luis Perales, Juan Pardo. A TV3: Juliette Greco, Judy Collins, Santi Vendrell, Sabor Latino. Val a dir que La 2 va fer un programa especial amb la presència de tots els grups de la “movida madrileña” de l’època.
1985-86: Juan Bau, Sergio y Estíbaliz, Lolita, Hombres G, Bravo, Juan Pardo, Manolo Escobar, Norma Duval, Mari Trini, Stevie Wonder. A TV3: Engelbert Humperdinck, Laura Branigan, Abbe Lane, Bibi Andersen, La Trinca, Alaska, Objetivo Birmania, Los Sirex, Los Mustang, Josep Guardiola, Maria Jiménez, Enric Hernáez, Peor Imposible, La Unión, Sylvie Vartan, Phil Feron & Galaxy i Los Inhumanos.
1986-87: José Luis Perales, Sacha Distel, Nina Hagen, Felipe Campuzano, Lola Flores, Olé Olé, Bibi Andersen i Mecano. A TV3: Joan Manuel Serrat, Flying Pickets, Matt Bianco, Celia Cruz, Miguel Bosé, Bobby McFerrin, El Último de la Fila, Pi de la Serra, Janet Jackson, Tomeu Penya, Joan Bibiloni, Las Viudas, The Mamas and The Papas.
1987-88: Brigitte Nielsen, Verónica Castro, Antonio Molina, Ángela Molina, Paula Molina, Sabrina, Donna Summer, Francesco Napoli, Kid Creole and The Coconuts, Olé Olé, Hombres G, Duncan Dhu, La Década Prodigiosa, Gabinete Caligari, Radio Futura, Orquestra Plateria, Joaquín Sabina, La Trinca, José Luis Perales, Miguel Bosé, Camarón de la Isla, Cantores de Híspalis, Rocío Jurado, Chiquetete, Dúo Dinámico, Luis Cobos, Kris Kristofferson, Astrud Gilberto, Eros Ramazzotti, Patsy Kensit, Dionne Warwick, Sergio Mendes & Brasil 88, Luis Eduardo Aute, Vicky Larraz i Pasadena Roof Orchestra. A TV3: Regina Do Santos, Duble Buble, Núria Feliu, Martirio.
1988-89: Mecano, Olé Olé, La Década Prodigiosa, Samantha Fox, Vaitiare, Loquillo y Los Trogloditas, El Último de la Fila, Pet Shop Boys, Duran Duran. A TV3 es va tornar a fer un programa amb una successió de gags amb els presentadors més coneguts de la casa.
1989-90: Spandau Ballet, Joe Cocker, Kaoma, UB40, Bon Jovi, Celia Cruz, Plàcido Domingo, Joan Manuel Serrat, Ana Belén, La Unión, Los Rebeldes, Loquillo y Los Trogloditas, María Dolores Pradera i Gabinete Caligari. A TV3: Núria Feliu, Maria Josep Villarroya, La Salseta del Poble Sec, Charles Aznavour, Ornella Vanoni, Cantores de Híspalis, Black Box, La Década Prodigiosa, Los Inhumanos, Neneh Cherry, The Pogues, Kaoma, Duncan Dhu, Loquillo y los Trogloditas, Sopa de Cabra i Gato Pérez.

Les meves veus

2008-12-05T06:45:00.000-08:00

A casa vam tenir sort; els meus pares es van casar el 1977 i un dels regals de noces que van tenir va ser un televisor Philips K12 en color. Ells, per tant, ja van poder veure el mundial d'Argentina i la Recopa del Barcelona a Basilea tal com eren. I jo, quan era petit, inconscientment, me'n reia d'una de les meves àvies perquè no va saber què era la crominància fins que Alaska ja no anava amb Los Pegamoides sinó amb Dinarama. A nivell d'imatges, els records són molt vagues. Però a nivell de veus recordo perfectament qui acompanyava els partits de futbol que vèiem a casa, i no sé com, encara, aquell record se m'ha tornat a fer present aquesta tarda. Per això he volgut parlar de narradors, ni que sigui per recordar que encara que em dediqui al mateix que fan ells, algun dia voldria ser com ells.

Aquella veu dels meus primers anys era la de José Félix Pons Alonso. Anys després, un grup d'estudiants li vam dedicar una biografia per a un treball de la facultat. Quan ens vam trobar per a la preceptiva entrevista, ens va reconèixer que havia trucat a la secretaria de la facultat per confirmar que era cert que li volíem fer una entrevista, i que no era broma. Així és i així ho mostrava en les retransmissions. Era precís, però no detallista; sempre documentat, però destil·lant les seves informacions en les dosis justes; i tot i mantenir el to sobri dels comentaristes d'aquell temps i d'aquell país, de tant en tant, deixava anar una gota d'emoció com aquella actriu lasciva que durant un frame et deixava intuir un mugró. Una emoció que, manllevant-ho d'altres blocaires que han escrit sobre ell, et mostrava tant amb un gol del Barcelona com en la quarta falta personal de Marzorati quan encara faltaven disset minuts per al final del partit. Perquè Pons era un especialista en tot, però al mateix temps, un apassionat en tot, un dignificador de totes i cadascuna de les disciplines esportives. El més admirable d'ell, però, és que tot i ser un fumador empedreït va mantenir durant molts anys una veu prodigiosa i rica en matisos que li va permetre, i li permet, guanyar-se la vida amb el doblatge un cop va deixar de banda l'esport televisat. Diuen que sempre que hi ha un paper de narrador esportiu per doblar, bé sigui en català o en espanyol, és requerit per prestar-li la veu. Jo mateix el vaig sentir a la pel·lícula "Ali" en aquest paper. Però em consta que té una gran varietat de registres.

Després va arribar José Ángel de la Casa però ja es va solapar amb les primeres retransmissions de TV3 i amb Eduard Boet. Crec que va intentar importar l'estil de Pons però en català. Les seves eren unes retransmissions sòbries però que, al mateix temps, sabien sortir de la grisor, concepte que en una època com aquella i en una tele com TV3 havien d'estar prohibides per decret llei. En les transmissions de Boet, per primer cop en aquestes latituds, vam sentir com en ocasions especials es podia sortir de la rigidesa establerta, com es podia cantar un gol a viva veu quan Víctor (crec que va ser Víctor Muñoz, sí) va transformar el penal que culminava, en la tanda de penals, la remuntada del Barcelona davant l'IFK Göteborg a la Copa d'Europa de 1986. També s'assemblava amb Pons en el fet que es tractava d'un narrador poliesportiu, si bé per a cada esport s'acompanyava d'una segona veu diferent. Tot i aquesta varietat, li va quedar penjada l'etiqueta de "perico" perquè la seva veu va acompanyar tota la trajectòria espanyolista a la Copa de la UEFA de 1988, i es va tornar a emocionar en aquelles màgiques nits a Sarrià, sobretot en la semifinal contra el Bruges.

Aquelles dues veus que sortien de l'únic altaveu, cobert amb una reixeta de suposada fusta, del Philips K12 de casa meva, em van fascinar el suficient com per voler imitar-los. Després en van venir d'altres, i de tots en podria dir coses però me les reservo perquè no m'agrada vessar opinions ni pensaments sobre actuals companys meus. Per això, perquè no el conec, puc dir que m'agradaria poder saludar un dia Adolfo Barbero i dir-li que m'agrada molt com ho fa. S'encarrega dels partits de Segona, i algun de la Champions, a Canal+. I el seu timbre, les seves inflexions de veu justes i mai exagerades, i el seu coneixement dels jugadors i de la categoria fan que les seves retransmissions siguin sempre agradables. Ens podem fer grans, però mai deixem d'aprendre ni hem de deixar de fer-ho.

Banys de Nostàlgia (10): De què és el cromo?

2008-12-03T01:42:00.000-08:00

Dècada dels 80 i alimentació infantil eren un binomi complicat. Les pitjors perpetracions de la bolleria industrial, algunes de les quals continuen avui en dia, es van produir en aquests anys de la nostra infància i nosaltres hi vàrem caure, sovint, de quatre grapes. A més a més, tenien rèpliques, perquè poc després de la invenció del Bollycao va aparèixer el Bimbocao, per no parlar de tota la gamma de pastissets que envaïen els supermercats i les botigues de “txutxes”; Pantera Rosa, Bony, Tigretón, Círculo Rojo... productes que ens semblaven boníssims, però després observaves la llista d’ingredients i hi havia més “Es” que al pàrquing del Valle de los Caídos.
Per si no estàvem prou hipnotitzats, mes darrere mes les ments calentes dels magnats de la bolleria ens fidelitzaven encara més amb col·leccions de cromos i altres objectes d’allò més divers. Era tot un esdeveniment obrir la bossa del bollycao, llençar-la (a vegades a terra) i arreplegar aquell embolcall de paper oliós, que en la majoria dels casos deixava el cromo també oliós, i plantejar-te la pregunta mítica de les col·leccions de cromos: “tengui” o “falti”. Hi havia col·leccions clàssiques, de futbolistes, basquetbolistes o en l’època més tardana, de vídeojocs de la Master System. Però n’hi va haver d’altres que van quedar marcades en la nostra memòria i que volem repassar.
- El “Toi”. No té res a veure amb la marca de piscines i altres productes aquàtics. Les cartilles a omplir de codis de barres encara no existien. Era una cosa molt més banal; eren unes vinyetes on apareixia un ninot verd, amb una silueta de bombona de butà com dirien els de la Trinca, que feia diferents activitats o mostrava diferents estats. I els explicitava amb deix andalús en un cartell: “Toi tumbao”, “Toi cateao” (amb una carbassa al cap), “Toi a ozcura”, “Toi agotao”, “Toi girao”, “Toi enfangao”, “Toi infomatizao” o “Yo toi, y tu tá?”. Va ser una autèntica estrella dels pupitres i de les carpetes de l’època, que uns anys després va tenir una seqüela anomenada “Tas”, o sigui, com el “Toi” però en segona persona. Per cert, espero que vosaltres també hagueu fet el treball manual de la carpeta de fusta amb dues fulles de fullola relligades amb fil.
- A finals de la dècada hi va haver una variant; uns cromos més gruixuts que eren caricatures a partir d’una frase “catxonda”. Per exemple, “tengo la cabeza como un bombo” i era un home que en lloc de cap tenia un timbal, o “mejor solo que mal acompañado”, un vagabund en una illa, o “no me beso porque no me llego”, un personatge amb cara de babau amb un segell en forma de llavis, que es va estampant a la cara. Van tenir força èxit però no van arribar al nivell del “Toi”.
- En aquells anys, també, moltes portes d’aquest país (i parets, i pupitres, i tota aquella superfície que fos propensa a enganxar-hi coses) van patir la invasió de les paraules en relleu. Obries el sobre i t’apareixia una paraula. Amb una tipografia arrodonida, colors fluorescents i un tacte tou, soles no tenien sentit (tot i que l’enganxina amb la paraula “bocas”, per ella sola, va crear un nou vocable per definir el xivato) i la gràcia era mirar de construir alguna cosa amb sentit amb diverses enganxines. Era difícil, val a dir-ho, però a per tot arreu veies paraules, com en un somni surreal.
- Hi va haver també algunes col·leccions que s’inspiraven en la cultura de la tele, lògic si estem parlant dels anys 80. Una d’elles era el “Canal Loco”. Eren cromos dobles, o millor dit, un cromo dins d’una funda, tot de paper, lògicament. A la part del davant de la funda hi havia una petita finestra de plàstic per on veies el dibuix del cromo que anava sòlt, i a sota el motiu del cromo: “King Kong” o el que fos. Aleshores, treies el cromo de dintre i per la mateixa finestra apareixia un altre dibuix. Diguéssim que era com una seqüència que volia ser humorística (insisteixo, que volia ser) en dues vinyetes. Una variant va ser la “ventana màgica”, que tenia el mateix sistema però en la finestra de plàstic hi havia dibuixada una silueta, com si fos un dibuix amb “rotring”, només amb les vores. Aleshores introduïes l’altre cromo i aquella silueta quadrava amb un dibuix en color que sovint no tenia res a veure amb el que et podies suposar que seria per aquella silueta. Diguéssim que jugaven una mica a l’equívoc.

No cal que us digui que a Internet podeu trobar un munt de gent que exhibeix les seves col·leccions de cromos del Bollycao amb l’objectiu d’intercanviar, vendre o simplement deixar palès el seu “frikisme”. No només a ebay, sinó que en moltes pàgines de col·leccionisme podreu trobar aquestes col·leccions.

I per acabar, un acudit políticament incorrecte però que em disculpareu si l’explico. Això és la Coca-cola que li diu al Bollycao: “-Qué Bolly, ¿quieres coca?”, i el Bollycao li contesta “Deja, deja, que estoy de chocolate...”.

El cant del cigne

2008-11-27T12:44:00.000-08:00

La ciutat en sí potser no té atributs destacats, però dels seus voltants diuen que són d’una extrema bellesa, sempre segons els estàndards del país, lògicament. Fins i tot una de les seves platges va rebre la distinció de ser la millor del país, o millor dit, la de l’estat, perquè estem parlant d’una ciutat que és la segona en importància d’una nació sense estat, com la nostra.

La ciutat té alguna cosa de nosaltres, però poques. Tot i ser una ciutat de mar, com cantava Serrat, una part d’ella s’enfila als turons que en defensen la part est. Diuen també que el seu centre era el que podia tenir una ciutat industrial gris, però que, com la majoria de les del país, ha reconvertit espais i ara hom pot passejar per carrers de vianants on cada portal equival a una botiga o a un centre comercial, com en moltes altres ciutats europees. I a part de l’orografia, la situació política i el desenvolupament urbanístic, es connecta amb nosaltres hi ha un grapat de nois que estan jugant en el seu principal equip de futbol, que milita a la segona divisió de l’estat, i que tenen un entrenador també català.

Al seu despatx, del qual molt amablement em va obrir les portes, hi vam poder observar una capsa de galetes de Santa Coloma i una figureta de Sant Jordi matant el drac i enarborant una petita senyera, com aquelles que et posen de tant en tant quan fas alguna donació. Malgrat aquests senyals que comuniquen que és una persona orgullosa i conscient de la seva nacionalitat, a la parla se li escapen detalls d’una de les llengües del país que l’ha acollit. Són ja tretze anys nord enllà, però hi té la vida i hi és feliç perquè diu que, quan va arribar-hi per primera vegada en una aventura que aleshores era pur exotisme, gairebé una bogeria, va veure que aquella gent que li donava feina entenia el futbol com ell també l’entenia. I això que encara no parlava l’idioma.

L’entrenador de qui us parlo dirigeix un equip de Segona Divisió amb un munt de seguidors. I la majoria, m’asseguren, són gent de la ciutat. Cert és que en aquell racó de món no hi ha cap gegant que absorbeixi públic i sentiments en, almenys, cent milles a la rodona. Però sabeu bé que en aquest nostre racó, cada cop més polaritzat (PSOE o PP, tripartit o Convergència, Barça o Madrid) hi ha seguidors dels mal anomenats “dos grans” que es troben a centenars de quilòmetres de distància de la ciutat del “seu equip”. Vull dir que és una ciutat on no hi ha més gent que agafi autocars per anar a veure un altre equip que gent que es quedi al camp de casa per veure l’equip de casa. És qui millor els representa, és el seu orgull. Fins i tot els que són minoria participen una mica del futbol local. Preguntant una adreça, ens vam trobar amb un “supporter” que assegurava ser d’un dels grans però que va matisar: “però vaig a veure sovint l’equip d’aquí. No en sóc seguidor però és cert que aquí la majoria de gent és dels d’aquí, i de pedra picada”. Cert és que, essent una ciutat de nord enllà, quan a l’hivern el fred i la pluja es fan ben presents i tots els comerços tanquen a les 5 de la tarda, hora en què ja és ben fosc, no hi ha gaire maneres més de passar una bona estona que anant a veure futbol.

El seguidor de pedra picada d’aquest equip l’ha acompanyat en els bons anys, quan va arribar a jugar a Primera amb un entrenador de la zona que després es va fer mundialment famós, i en els dolents, quan va estar a punt de caure fins al cinquè graó del futbol del país. És lògic que de jaquetes per poder-se canviar n’hi ha a tot arreu, però l’afluència de gent al seu antic estadi quan eren a punt, fins i tot, de deixar de ser un equip professional, la voldrien molts equips de la nostra Segona Divisió.

He dit “antic estadi”, sí, perquè ara tenen un estadi nou de trinca, amb tots els requeriments que necessita un estadi del segle en què vivim. Quan l’aficionat hi arriba, el primer que troba, gairebé, és la botiga. És gran i compartida amb l’equip de rugbi de la ciutat, que també juga al mateix estadi. I no només es limita a vendre “gadgets” amb les cares dels jugadors estampades, i la lògica rèplica de la samarreta de l’equip. En aquest país, el futbol es pren seriosament i la producció àudiovisual i literària referent a aquest esport depassa, de llarg, la de qualsevol altre país europeu. El club en qüestió no és una excepció. Entre el que es podia adquirir en la botiga, DVD resum de temporades anteriors o amb partits en la seva integralitat, d’aquesta temporada i d’anteriors; una biografia de l’entrenador, acabada de publicar; un resum històric farcit d’estadístiques; o la revista oficial del club. A part, clar, que abans no t’hagis trobat un petit quiosc on complir amb la teva obligació i comprar el programa del partit. Perquè cada club té un programa llest per a cada partit, que és matèria de col·leccionisme per a molts aficionats, que acaben reunint la història del seu equip setmana a setmana. El programa, podeu imaginar, no és un full de paper fotocopiat on hi ha impresos els cognoms dels jugadors dels dos equips, qui xiula el partit i a quina hora comença (com si no ho sabéssim ja); és una autèntica revista, ben treballada, en format A5, que sobrepassa la cinquantena de pàgines i on es pot trobar de tot, des d’una anàlisi completa del rival i de cadascun dels jugadors que presenta, fins a retalls històrics de l’equip local i, lògicament, tot el que es consideri d’actualitat en l’entitat. I no cal ser un club amb infrastructura per a tenir tot això; a pocs quilòmetres, un modest equip de vila mitjana, que cedeix el seu camp al “nostre” equip perquè s’hi entreni, té al seu estadi una petita habitació que també fa de botiga i que l’encarregat del bar t’obre a qualsevol hora. I sí, hi pots comprar el mateix; productes de l’equip (samarreta inclosa), llibres i DVD. Estem parlant d’un estadi on, a tot estirar, hi podien cabre unes 3.000 persones. Poseu-vos a buscar-ho en qualsevol estadi de Segona B per avall de casa nostra. Igual que podeu buscar jugadors professionals acostant-se a la gent, a la seva comunitat, a les escoles, a la gent més necessitada, als seguidors en general. Allà, els futbolistes tenen l’agenda carregada d’actes que els organitza el club i que els posen en contacte amb els seguidors de tota la vida, amb els que ho són ara i amb els que ho seran en un futur; i a aquests, a més, els deixen ben clars quins són els valors de la pràctica esportiva. Resultat; una fusió envejable d’educació i de fidelització als colors d’un club. El club de la ciutat. Aquí, mentrestant, moltes poblacions estan plenes d’aficionats al futbol que, en el millor dels casos, fa anys que no van a veure l’equip de la ciutat; en el pitjor, saben que hi ha un equip però no saben ni en quina categoria juga ni els jugadors que té; i en un cas ja crític, que no saben que hi ha un equip de futbol. Un amic meu, “futbolero” com el que més, em va reconèixer que fins que els companys de classe li ho van dir a una edat ja avançada no sabia que a la seva ciutat hi havia un equip de futbol i que, a més, era professional. Això sí; els detalls de la vida i miracles dels jugadors del Barça ens els sabem tots, tots, de memòria.

Dins del camp (on totes les localitats són de seient, lògicament) l’aficionat es disposa a veure el partit amb una altra mentalitat. Si els seguidors més fidels comencen a entonar un càntic, ells també s’hi arrenquen. Es pot dir que cada jugador, pràcticament, té el seu. I també, com és lògic, hi ha moments sense que el “so ambient” t’impedeixi parlar amb el del costat. Però no insulten mai. Si l’equip juga malament, suggereixen: “vés-hi!”, “passa-la!”, “xuta!” (en català no, lògicament). Però mai xiulen el seu equip, ni dirigeixen imprecacions sobre els jugadors. Lògicament tenen el dret de dir que un determinat jugador és una toia, però al camp i durant el partit no ho faran mai. O si més no, mai de forma ostensible. De fet, a diferència del que tenim entès aquí, tenen clar que van a l’estadi a veure jugar el seu equip, però tot i el desig de victòria legítim que tots tenen, no donen per suposat (com sí que passa aquí) que pagar l’entrada o el carnet de soci tingui inclòs en el preu veure guanyar el teu equip cada 15 dies. El futbol és un joc, i es pot guanyar o perdre. El que sí que li pots exigir als teus és que ho donin tot al camp. No resultats. Així que, en el següent partit a casa, sigui quin sigui el resultat anterior, tornaran a agafar el carnet, que lògicament no han estripat ni llançat per una derrota, i tornaran al camp amb la mateixa il·lusió i actitud.

Qui us escriu, però, va anar nord enllà com a periodista. I treballar en aquest entorn, per fer un reportatge sobre els jugadors catalans d’aquest equip, va ser també com penetrar en una altra dimensió. No només és el fet que són tots una gent extraordinària amb qui vam poder passar tot un matí, i que van agrair que “la tele de casa”, com va dir un d’ells, els vingués a visitar. És les facilitats que vam rebre de part de tots, d’ells i del seu club, perquè puguéssim fer una cosa tan legítima com ensenyar a la gent del nostre país com viuen i treballen lluny de casa uns conciutadans seus. Ho van entendre de seguida i gairebé ni van preguntar què volíem fer amb ells. Els jugadors catalans ens van ensenyar casa seva, després vam compartir una estona al voltant d’una taula i vam poder comprovar “in situ” que segueixen estrictament una alimentació lliure d’alcohom i altres temptacions; i, lògicament, vam parlar una estona llarga de la passio que ens uneix: el futbol. Ells estan contents; han arribat a una lliga i a un país on, com em va dir un d’ells, cada dia 29 de cada mes van al seu banc o caixa i comproven com el club els ha ingressat regularment no només la seva fitxa sinó també les primes corresponents, i ho oposen amb la situació de molts clubs espanyols, també de Segona i de Segona B, “on no saps si a final de mes podràs cobrar”. Han aportat un estil diferent de joc a un país on se sol jugar d’una altra manera, no han hagut de renunciar als seus principis, i això ha estat molt ben valorat pels seguidors del campionat. Cada setmana juguen en camps plens d’història i encant on, pel cap baix, 10.000 espectadors assisteixen als partits, quan a molts d’ells, la temporada passada, quan jugaven per exemple a Segona B, no els donava suport ni un miler de persones. I, donat tot plegat, la classificació també els acompanya. Acaben de pujar d’una categoria inferior i volen consolidar-se en la categoria, i de moment ho fan sense patiments. Ni per a ells ni per a l’entitat. La situació econòmica és sòlida i ha de ser-ho; en el país on juguen, hi ha quatre divisions professionals úniques, 92 equips que ostenten aquest estatus. Cada divisió implica jugar contra equips de tot el país amb el que això implica d’atractiu per als espectadors... i de despeses. Però els clubs tenen més clar que ningú que no poden estirar més el braç que la màniga; igual que aquí baix, els clubs poden entrar en un procés concursal i continuar jugant, però allà dalt, els que ho fan són penalitzats. Alguns equips en aquesta situació (un d’ells, un històric que havia arribat a jugar Lliga de Campions) van arribar a començar un campionat amb quinze punts menys.

Però dèiem que havíem vingut a treballar com a periodistes i aquí, entenc que exposar-vos la narració directa de la nostra experiència és definitiva. Entrem a l’estadi i, tal com se’ns ha indicat, ens dirigim a una taula on un treballador del club té un llistat amb tots els periodistes acreditats. Hi ha els nostres noms i ens donen l’acreditació corresponent, que és de lliure accés. A partir d’aquell instant gaudirem pràcticament de lliure accés, dintre els límits del sentit comú; a cap camp del món es pot passar per davant de les banquetes durant el partit, ni envair la gespa. Aquí simplement hi afegeixen que, sisplau, no ens col·loquem davant de les posicions reservades a persones impedides que hi ha repartides per tot el terreny de joc, al nivell del camp. Però abans d’anar a la gespa, ens conviden a passar a una sala on tots els periodistes acreditats comparteixen una estona al voltant d’una taula. Efectivament; estan sopant, de franc (el partit que anem a cobrir es disputa a tres quarts de 8 del vespre). El club proporciona el càtering. En el moment que entrem, no ens ve de gust, però igualment ho agraïm. Entrem a la gespa pel túnel de vestidors, equipats amb el material de gravació. Ningú ens pregunta res; molt discretament, tots els “stewards” ens miren l’acreditació com si no la miressin al mateix temps i així ens legitimen. Tan sols, una estona abans de començar el partit, un treballador del club ens pregunta molt amablement qui som, d’on venim, quin ha estat el nostre enllaç al club i si disposem de tots els permisos per enregistrar. Els ho explico tot d’una tirada amb el poc anglès que sé i no demana més explicacions. És més, ens acaba desitjant bona feina, igual que l’enllaç al club, el cap de premsa, cada cop que ens veia ens preguntava “va tot bé?” abans de dir-nos bon dia o bona tarda. I a partir d’aquí, enregistrem el que volem i des d’on volem. L’endemà, el periodista de TV3 que cobria el partit Múrcia- Gimnàstic a peu de gespa deia en directe que a tots els periodistes amb micròfon inalàmbric havien estat reclosos en una espècie de gàbia vigilada per agents de seguretat privada i des d’on no podien veure gairebé res, i lògicament tampoc podien ni moure’s. Això, si els operadors de càmera no es van trobar abans del partit que l’àrbitre, amb una autoritat en aquest sentit més que dubtosa, els obligués a modificar la posició de les càmeres. Cert és que la figura de “l’inalàmbric” no semblava existir allà dalt, perquè vam notar que totes les emissores de ràdio que retransmetien el partit ho feien des de tribuna. Però feta la comparació, no dubto que els tractarien millor. I, acabat el partit, a la zona mixta, els periodistes estaven... al davant d’una tanca, i no al darrere.

I així podríem anar continuant.

Totes les referències que us he anat relatant són reals; segurament amb uns pocs “clics” endevinareu a quin club m’he estat referint tota l’estona. Però si no l’he esmentat directament és perquè no és important el seu nom. L’important és que el viatge que us he narrat em va permetre veure un futbol (i un esport) sa, i intuir quines són les medecines que se li apliquen per mantenir-ne la salut, tant als grans hospitals com als dispensaris de poble. I per això hem pogut veure que venim d’un indret on el futbol està malalt. On fora de la primera divisió hi ha una desertització que avança a marxes forçades. On les agressions als àrbitres i els insults als jugadors (del propi equip, em refereixo; mirar de desestabilitzar el contrari amb més o menys gràcia ho fa tothom) estan a l’ordre del dia. On els clubs a partir d’una determinada categoria tenen prou feines amb sobreviure com per plantejar-se organitzar actes al voltant del club, ni que sigui per donar-lo a conèixer. On caldria un sacseig de dalt a baix per canviar-ho tot... però on tot plegat ja és una qüestió gairebé cultural i on crec que ja podem esperar asseguts. Sempre ens quedarà Ryanair.

Banys de Nostàlgia (9): Els Barrufets Marxistes

2008-11-27T04:26:00.000-08:00

No necessiten presentació. Tots hem viatjat en la nostra vida, una vegada i una altra, a un poble de 100 habitants que vivien dins de bolets i que eren tots blaus. Els va crear a finals de la dècada dels 50 un dibuixant belga de nom Pierre Culliford, conegut amb el pseudònim de “Peyo”, i en el seu idioma original eren els “schtroumpfs”, una lleugera variació de la paraula alemanya per “mitjó”, que realment era la forma que tenien els barrets dels personatges... o la paraula sense sentit amb què Peyo, durant un sopar amb dibuixants, va descriure el saler perquè no li sortia la paraula. Aquí ja hi ha teories! Lògicament, estem parlant dels barrufets.
Igual que amb la pesseta, els catalans som els responsables de les paraules tant catalana com castellana per definir els “Schtroumpfs”. Hem de començar per la paraula catalana, ja que els Barrufets, tot i arribar per aquestes latituds en plena dictadura franquista, es van publicar dos anys abans en català que en castellà. El 1967 apareixen per primera vegada en català a la revista “Cavall Fort”, a la qual fa poques setmanes se li va retre un just homenatge a Vic. La idea és del lingüista Albert Jané, que adopta una paraula catalana ja gairebé en desús a l’època però acadèmicament acceptada: “barrufet” vol dir “dimoniet” o “follet”. Que a Catalunya hi hagi persones que porten el cognom Barrufet, el més famós el porter del Barça d’handbol, no és gratuït. La paraula “pitufo” s’adopta coincidint amb la publicació, el 1969, de la primera historieta dels personatges de Peyo en una revista castellana (“Strong”), però també els bateja un català, redactor d’aquella revista. Miquel Agustí agafa la paraula catalana “Patufet”, nom també del personatge còmic més famós del país, i la transforma lleugerament en “pitufo”. Els Barrufets van reviscolar a partir de la dècada dels 80 gràcies a la sèrie de dibuixos animats que va crear la famosa productora nord-americana Hanna Barbera, l’any 1981. Se’n van fer 256 capítols que encara avui es passen en més de 30 països. I, lògicament, no podem oblidar la feina del Pare Abraham, de qui ja vam parlar fa no gaire.
Amb els grans personatges del còmic, que teòricament estan destinats al públic infantil, sempre hi ha hagut algú que els ha mirat de buscar lectures polítiques. En el cas dels Barrufets, també és el cas, i concretament s’ha desenvolupat una sòlida teoria que els converteix en una al·legoria del comunisme, o millor dit, del marxisme, bastant-se en aquests deu punts:
1) Totes les cases dels barrufets són iguals. A més, en la seva societat no existeixen els diners, només l’intercanvi, i tots els recursos són compartits per la comunitat. Per tant, no és una societat de lliure mercat.
2) El lliure mercat i el capitalisme estan representats per Gargamel, el personatge dolent. Gargamel vol utilitzar-los perquè està convençut que són un ingredient imprescindible per la obtenció alquímica de l’or, amb el qual vol enriquir-se. Fins i tot s’ha dit que el seu gat Azrael, un nom amb reminiscències bíbliques, representa l’obrer capitalista, que moltes vegades es parteix la cara pel seu cap i rep tot els pals, però que no té cap possessió a la casa on viu Gargamel, una casa de grans dimensions, lògicament.
3) Els barrufets es criden mútuament utilitzant sempre la paraula “barrufet”: barrufet forçut, barrufet rondinaire... el que es considera una repetició del “camarada Fulano” habitual en els països comunistes.
4) Quasi tots els barrufets vesteixen igual, amb una gorra i un pantaló blanc, que es considera una rèplica del vestit més habitual a la Xina de Mao Tse Tung. L’únic que vesteix diferent és el líder, el Gran Barrufet, que utilitza una gorra i uns pantalons vermells, el color per excel·lència de l’esquerra.
5) No existeix el barrufet capellà ni tenen cap església. La societat barrufeta és atea i només es fa referència a “la mare natura” i al “pare temps”, però sense cap vinculació divina i agafant-los, a més, com a amics i no pas com una força a la qual s’hagi de témer.
6) La llarga barba que porta el Gran Barrufet s’ha equiparat a la de Karl Marx. La seva capacitat de lideratge sobre els barrufets, tot i que això és més difús, s’ha dit que és una referència o homenatge a Lenin.
7) El barrufet forçut representa l’stakhanovista, l’obrer marxista ideal. Si el Gran Barrufet li demana una feina, el barrufet forçut la fa sense queixar-se i ràpidament, a més de fer-ho bé, lògicament.
8) Un altre barrufet que vol representar el treballador marxista és el barrufet inventor. Tot i ser un barrufet intel·ligent i un gran especialista en un àmbit determinat, rep la mateixa consideració que tots els altres i ell tampoc se’n queixa. De fet, cap barrufet es pren per superior als altres ni es queixa de la seva condició, només un: el barrufet rondinaire, que tot i que aquestes teories l’han deixat una mica de banda podria representar perfectament la oposició al règim.
9) El barrufet savi, el de les ulleres, es considera que representa Trotski i és cert que els arguments són sòlids. En primer lloc, qüestiona la societat dels barrufets des de dins (com Trotski qüestionava el comunisme des de dins); en segon, vol estar sempre a l’alçada del Gran Barrufet igual que Trotski volia arribar a l’alçada de Lenin; i en tercer, en algunes ocasions el Gran Barrufet l’expulsa del poble i el fa anar a parlar sol a una altra banda (igual que Trotski va ser expulsat de la URSS i va ser obligat a exiliar-se). Existeix un capítol en què el barrufet savi guanya una tupinada i acaba autoproclamant-se rei, a la qual cosa la resta de barrufets reaccionen cantant un himne similar a La Internacional i diverses consignes.
10) En els últims capítols de la sèrie apareixen “nens barrufets” amb un estil de vestir diferent al dels pares. Es considera que representen la joventut soviètica que va viure la “Glasnost” i la “Perestroika” a mitjans dels 80.

Però, com dèiem en començar, no és l’única teoria, amb la qual cosa al final qualsevol pot concloure que totes són exagerades. N’hi ha una que diu que els Barrufets, per la seva condició de clònics uniformats, s’acosten més al feixisme que al comunisme. Una altra parla d’uns personatges clarament racistes; en un episodi, una epidèmia els transforma en negres i dolents fins que es localitza l’antídot i tornen a ser blaus; a més, la barrufeta (creada inicialment per Gargamel per sembrar la discòrdia entre els barrufets) és originalment morena, i només passa a ser un personatge “bo” quan els barrufets en domestiquen la “segona versió”, que és rossa. Fins i tot s’ha parlat de semblances amb el Ku Kux Klan per les barretines blanques dels barrufets i vermella del seu cap, que coincideixen justament amb els colors que llueixen els membres de la funesta secta. A més, els barrufets acaben molts capítols ballant al davant del foc.
Altres aportacions parlen d’un còmic clarament masclista perquè només hi ha un personatge femení, la Barrufeta, que a més a més no té cap més ocupació que anar remenant el cul pel poble i a qui sovint es pinta com a més curta que les mànigues d’una armilla. S’ha dit per aquests móns de Déu que els Barrufets eren també una manifestació antijueva perquè els noms dels “dolents”, el bruixot Gargamel i el gat Azrael, tenen ressonàncies jueves (com ja hem dit abans), a més que Azrael és un personatge mitològic jueu que realment existeix (és l’àngel que separa l’ànima del cos en el moment de la mort). I per no fer-nos més pesats, direm que també hem trobat l’equiparació de diferents barrufets amb els set pecats capitals, teories que els relacionen amb la maçoneria, gent que assegura que sent tots de sexe masculí fins a l’aparició de la Barrufeta són tots homosexuals, i per acabar-ho de rematar, una teoria que diu que, tenint en compte que viuen en bolets de l’espècie “amanita muscaria”, que és al·lucinògena consumida en altes dosis, el còmic acaba sent una apol·logia del consum d’estupefaents.

O potser ho són tot plegat? Malauradament no ho podrem saber perquè Pierre Culliford, “Peyo”, va morir prematurament d’un atac de cor als 64 anys, durant les festes de Nadal de 1992-93.

Banys de Nostàlgia (8): Kraftwerk

2008-11-27T04:24:00.000-08:00

Heus ací una vegada un col·lega que feia un programa en una emissora de ràdio local en què començava sempre amb el mateix lema: “a partir d’ara, dues hores de música feta per homes, i no pas per màquines”. Al mateix temps, però, parlava amb respecte d’un grup que va posar amb fermesa els fonaments de totes (totes) les tendències de la música electrònica que avui en dia es practiquen. Els seus membres es deien (o es diuen) Ralf Hutter i Florian Schneider, i no podien ser res més que alemanys. El seu nom artístic: Kraftwerk, que en alemany significa central elèctrica.
Els Kraftwerk no eren uns simples pioners de la música electrònica, una gent que es limitessin a explorar les possibilitats que oferien els sintetitzadors a partir de la dècada dels 70. La proposta dels Kraftwerk suposava explicar un determinat concepte de la vida, una manera d’entendre el món. Eren gent sortida d’una societat industrial centreeuropea de la part final del segle XX i això és el que van reflectir en les seves cançons.
Kraftwerk, de per sí, era un grup rebel. Els seus dos components eren fills de famílies amb molta pasta, que van voler donar als seus primogènits estudis musicals de primer nivell. En el conservatori (estem parlant del 1970), varen crear un grup d’improvisacions musicals en què Ralf tocava l’orgue, i Florian la flauta i el violí. Va durar de Nadal a Sant Esteve perquè van quedar farts que, mentre ells volien fer coses “diferents”, la resta dels seus companys es limitaven a fer interpretacions estrictament de conservatori. Aquí va començar a néixer Kraftwerk.
I també eren rebels perquè, en l’època en què es varen formar, altres bandes van començar a fer experimentació electrònica però, en moltes ocasions, vinculada al consum d’estupefaents, una pràctica que a la dècada dels 70 va ser molt habitual. És a dir, la música electrònica era part de l’experiència de fartar-se d’LSD i “flipar en colors”. Fins i tot hi ha una espècie de llegenda que assegura que la Steve Miller Band hi va caure en la cançó “Serenade from the stars”. En canvi, Kraftwerk es van mostrar des del primer moment del tot contraris al consum d’estupefaents; ells feien música electrònica pura i dura en què fins i tot s’hi podia intuir un missatge favorable a una vida sana.
Alguns dels canvis en el so utilitzat per Kraftwerk, durant els anys, van ser buscats, però d’altres van arribar per casualitat. En els primers anys, el grup estava acompanyat, sobretot en els directes, per un bateria i un guitarra. Tots dos, com els companys del conservatori, reclamaven més protagonisme en les creacions de Kraftwerk, fins que les discussions en aquest sentit van fer que abandonessin la banda... i que Ralf i Florian, els dos membres que van quedar-se, passessin a utilitzar la caixa de ritmes del sintetitzador. Però uns anys després, van tornar a incorporar un percussionista, deixant-li clar que treballaria a les ordres dels dos “capos”, i van inventar un nou instrument “a mida” per a ell. Es tractava d’un petit taulell subjectat per un trípode que, a través d’un sistema de cercles metàl·lics, generaven un so de percussió, però metal·litzat. Va ser un dels instruments que els va caracteritzar i que, al llarg dels anys, va fer fortuna, sobretot durant els 80. També van ser els primers a utilitzar el Vocoder, l’aparell que aleshores utilitzaven algunes emissores de ràdio per manipular veus. Tot plegat va “explotar” en el disc Autobahn, de 1974, que demostrava que, a través de la música electrònica, els Kraftwerk no volien només fer cançons; volien narrar la seva època.
La ràdioactivitat, els trens, els ordinadors, però també el Tour de França, van ser els temes dels seus discos. Quan van editar “Tour de France” el 1983 ho van fer perquè mantenien una relació especial amb la bicicleta, un mitjà de transport que els va permetre “paral·lelitzar” el cos humà amb el funcionament de la màquina.
A partir de mitjans dels 80, però, va arribar la pitjor època del grup. Havien conviscut durant uns anys amb el tecnopop que ells mateixos havien inspirat i que a partir dels anys 1986-87 ja es veia com una cosa gastada. Van iniciar la dècada dels 90 amb una reinstrumentació dels seus temes més populars al disc “The Mix” i a fer concerts esporàdics, entre ells un en un dels primers festivals Sónars. Van tornar a la primera plana quan, a principis dels 2000, se’ls va encarregar la composició d’un tema per a l’exposició universal de Hannover; el problema és que els van pagar 40.000 marcs alemanys en diner públic (uns 20.000 euros, 3 milions i escaig de pessetes), cosa que generà un gran debat. El 2003 van editar Tour de France Soundtracks, una revisió de “Tour de France” que va coincidir amb el centenari de la ronda francesa i que va tornar a arribar al número 1 a Alemanya. I el 2005 van efectuar la seva última gira. I és que Ralf Hutter té ara 62 anys, i Florian Schneider, 61.

Un descobriment curiós

2008-11-23T15:33:00.000-08:00

Gràcies a la completa digitalització de l'hemeroteca de La Vanguardia (una feina tremenda i que encara serà més tremenda quan, com s'ha anunciat, es pengi a principis de l'any vinent tota l'hemeroteca del Mundo Deportivo), he pogut fer un descobriment que m'ha provocat una sensació curiosa.

Resulta que el dia abans de néixer qui escriu (jo vaig néixer el 17 de maig de 1978 i això passava el 16), la comissió que elaborava la constitució espanyola va aprovar la cooficialitat del català i l'espanyol a Catalunya. És a dir, puc afirmar rotundament que jo sóc una de les primeres persones en aquest país que ha pogut viure tota la seva vida amb el català com a idioma oficial al nostre país. Una cosa tan normal però al mateix temps tan valorada per als qui ens ha tocat néixer aquí. Ara potser faltaria que un tros de la meva vida el pugués viure amb el català com a única llengua oficial a Catalunya (lògicament sense perjudici de la resta que s'hi parlin, del swahili a l'espanyol passant pel tagal).

PD: En breu prometo un post sobre un viatge que m'ha fet veure la llum, futbolísticament parlant.

A les armes, catalans...

2008-11-14T00:27:00.000-08:00

...que ens han declarat la guerra. Això és el que Lluís Companys feia repicar per tot Catalunya (inclòs nord enllà) a través dels micròfons de Ràdio Barcelona a la dècada dels 30, quan l'aire era net de merda i una emissora local que emetés a més de 200 kW podia superar els límits del seu terme municipal. O, si voleu un eslògan més antic, "visca la terra... mori el mal govern". Fins i tot m'agrada més aquest per explicar-vos el que tinc ganes d'escriure tot seguit.

Ja ens van explicar els professors d'història més escèptics, i amb tota la raó del món, que aquest eslògan dels Segadors no era, ni de bon tros, una reivindicació independentista avant la lettre. Era un crit d'un poble treballador que estava fart d'abusos i d'arbitrarietats per part dels seus governants. El més fumut del cas és que 350 anys després de la creació d'aquest eslògan, els treballadors d'aquest país tenim més d'un motiu per repetir-lo però ni molt menys tenim els collons que van tenir els nostres predecessors fa gairebé quatre segles per fer sentir la nostra veu. Cada quatre anys, com ja vam comentar en un altre post, abaixem el cap servilment davant el nostre senyor, el mateix que durant quatre anys més ens humiliarà, i li tornem a donar la nostra confiança. Jo he deixat de fer-ho. I no em digueu que molta gent va arriscar i perdre la vida perquè nosaltres ara puguéssim anar a votar. No us equivoqueu. Van arriscar i perdre la vida per una cosa millor que aquesta merda. Al meu entendre, jo els homenatjo millor.

De bones a primeres, els que més tenen, reforçats per la maquinària comunicativa al seu servei, han escampat la idea d'una crisi que, evidentment, hem de pagar els treballadors. Siguin empreses que realment passen per problemes econòmics, o siguin empreses que rebenten de beneficis, la dalla sempre talla per allà mateix. A l'escola, fins i tot a 8è d'EGB, ja ens deien que el capitalisme "ideal" es basava en afavorir el consum perquè, a partir d'aquí, la roda és molt senzilla; tu consumeixes, la fàbrica pot fabricar, el treballador té feina, el treballador consumeix. Com deia el meu professor de mates Canet, "cagum l'hòstia, els nens de Begur ho treien a tercer de bàsica, això". Però amics, en aquest capitalisme salvatge que ens hem deixat encular només hi ha lloc per fer els rics més rics i els pobres més pobres, màfia russa pure style. I quan us donin la oportunitat d'expressar el vostre sentiment d'impotència, a través dels mitjans de comunicació públics o privats, no patiu; us donaran la oportunitat d'enviar un SMS a un preu abusiu (gairebé un euro i mig, o sigui 250 peles, entre pitos i flautes) i engreixareu una miqueta més els mateixos que a distància i sense que ho noteu us van escurant la caixa.

Hi ha crisi, però els impostos no s'abaixen. Hi ha crisi, però els rebuts dels serveis no s'abaixen. Hi ha crisi, però el descens del preu del barril de petroli no s'ha correspost amb el del preu de la gasolina. El barril ha passat de 140 a 70 euros, però el litre de dièsel ha passat d'1 euro 30 a 1 euro. És fàcil fer números i veure que aquí hi ha algú que continua enriquint-se a costa de tots. En definitiva, cosits a impostos i perdent poder adquisitiu a marxes forçades, a més, hem de llegir gairebé cada dia un degoteig de notícies com aquestes:
- 47 regidors de Benestar Social gaudeixen d'un viatge de franc a Oslo, allotjats en hotels de 4 estrelles, "per compartir experiències amb els seus homòlegs noruecs", pagats per la diputació de Barcelona, lògicament amb diners públics. Tot i així, fins i tot s'hi apunta una regidora de Reus... i un diputat de Ciudadanos, sí, aquella colla de freaks filofeixistes que diuen "preocupar-se dels problemes de veritat dels ciutadans".
- El rebut de l'aigua s'apujarà un 7%, segons diuen, "per sufragar la millora en la potabilitzadora de Sant Joan Despí, que donarà una millor qualitat a l'aigua". Que no paguem impostos amb el rebut? On van aquests impostos?
- Després de l'última concessió de llicències per part del CAC (Consell Àudiovisual de Catalunya), es destapa que el president d'aquest organisme cobra a l'any 121.000 euros (més de 20 milions de peles), dietes i quilometratges a part.
- Després del "gag" del cèntim sanitari per sufragar la sanitat pública (i els nostres impostos?), ara s'estudia la possibilitat que els usuaris dels hospitals hagin de pagar de més alguns determinats serveis, com el menjar. És a dir, si algú no em corregeix, es pot donar la kafkiana situació que un malalt greu s'hagi de pagar el menjar, i un delinqüent tancat a la presó el rebi diàriament de franc. No?

En fi, que al final he d'acabar donant raó a l'ínclit Eduardo Zaplana, ara alt càrrec d'una empresa a la qual abans he fet velada referència: "yo estoy en la política para forrarme". El meu "yes we can" no seria el d'una dreta moderada, sinó que voldria dir que hem de poder deixar clar, d'una manera o d'una altra, que el govern és del poble i per al poble. O sigui, visca la terra i muïra el mal govern!

Banys de Nostàlgia (7): Anar al súper els 80

2008-11-12T02:28:00.000-08:00

Normalment, en preparar aquesta secció, normalment intentem recolzar-nos amb una mica de documentació sobre el tema que ens correspon, com és lògic. Però avui, em permetreu que tirem simple i exclusivament de la nostra nostàlgia per recordar el que suposava anar, normalment agafats de la mà de les nostres mares, a comprar als supermercats dels anys 80. Perquè tot i que molts de nosaltres apostem per comprar la fruita i la verdura a la fruiteria o el peix a la peixateria o la carn a la carnisseria, també molts de nosaltres som, a vegades, víctimes de comprar-ho tot en grans superfícies. Que en una ciutat de 35.000 habitants com la nostra hi hagi tres establiments d’aquestes característiques (Consum, Carrefour i Eroski) i diverses de mitjana superfície (Orangutan, Lidl, Aldi) ja diu moltes coses... i encara perquè el senyor Mercadona encara no ha estès els seus tentacles per aquest racó de món.
Quan jo era petit, encara hi havia moltes botigues de queviures de barri que eren petits supermercats, moltes vegades afiliats a cadenes que han passat a millor vida (Unico) i on gairebé hi podies fer la compra sencera. Avui en dia aquestes botigues tenen quatre possibles sortides; o són petits nuclis de resistència, o s’han especialitzat en alguna cosa que les diferencia (vendre grana cuita, per exemple), o són en barris allunyats del centre de la ciutat (amb la qual cosa eviten un desplaçament llarg a la gent del barri) o queden, només, en els pobles petits, com la botiga de Ventdelplà.
Com en moltes localitats de les comarques de Girona, el súper més gran era el Valvi, que ara no passaria de mitjana superfície. Els hipermercats eren una cosa com inabastable que només tenien les grans ciutats. I ja només entrar trobaves la primera diferència; ja no havies de buscar desesperadament a la cartera si portaves una moneda per posar als carros, perquè els carros eren “gratis”. I civilitzadament la gent els retornava al seu lloc, i allà esperaven el següent client. I, parlant de la civilització i del “següent client”, de petits ningú col·locava la famosa barra que separa la teva compra de la del client que et precedeix. Érem més ordenadets i les separàvem amb un espai convenient... i això que no hi havia cintes transportadores.
Però després anirem a la caixa. Ara es tracta d’anar passejant pels lineals i anar comprovant que els preus no estaven marcats amb una etiqueta en el lineal, a sota del producte, sinó que a tots se’ls enganxava un petit tros de paper adhesiu amb una forma característica, de color blanc o taronja, on hi havia prèviament impreses les sigles “PVP” i on s’hi imprimia el preu amb una màquina també característica, que normalment sempre era de la marca Meto. Així no hi havia les confusions que hi ha avui en dia, perquè no sempre el preu que hi ha sota el producte correspon amb aquell producte (sigui per una errada del reposador o perquè sempre hi ha algun catxondo), i aleshores a la caixa arriba el “gran gag”, quan et trobes que et cobren més per un producte que et pensaves que valia menys. I ja no diem res de si et rebel·les i dius que aleshores, no el vols.
Alguna d’aquestes enganxines, però, no tenia la xifra del preu (en pessetes), únicament. Per exemple; 50- 5. Eren les ampolles retornables. Curiosament, en l’època de la conscienciació ecologista, estem farts de llegir missatges en les etiquetes (sempre en castellà) on es diu “por su seguridad, no rellenar este envase”. Doncs fa tot just 20 o 25 anys, compràvem una ampolla de Fanta de taronja, per exemple, que el vidre ja era blanc de les ratllades que tenia i les vegades que s’havia retornat, i quan gastàvem la Fanta, tornàvem l’ampolla i ens donaven el preu estipulat pel retorn.
Parlant de refrescos, eren uns dels productes amb una volatilitat més alta de les marques. Què se n’ha fet de la Mirinda? Segons la Wikipedia, a l’Amèrica Llatina i a les Canàries es continua distribuint, però aquí ha desaparegut. Per què la Coca-Cola Zero ha substituït el Tab, que era el mateix (és a dir, refresc de cola sense sucre), i la seva característica llauna rosa? Per què ja no comprem llet Rània (“alimenta la vida”, un eslògan perfectament bilingüe en ple “boom” de la normalització lingüística)? Tenim avui en dia la possibilitat de matar totes les varietats d’insectes hagudes i per haver amb Fogo? I on para aquell revolucionari producte per netejar els mobles anomenat Centella?Amb el carro més o menys ple, arribava el moment de la caixa. Com hem dit abans, ho hi havia cintes transportadores. Però, almenys a principis i mitjans de la dècada, no hi havia lectors de codis de barres. Només hi havia la caixa registradora. Amb la qual cosa, les caixeres de l’època eren unes autèntiques heroïnes; amb un esforç titànic, havien d’agafar tots i cadascun dels objectes adquirits, comprovar-ne el preu, teclejar-lo a la màquina i enviar-lo cap a la “plataforma d’embossament”. Lògicament, del tiquet que sortia de la caixa, no se’n podia extreure cap informació sobre quin preu corresponia a cada cosa, perquè no hi havia les explicacions que hi ha avui en dia; si volies establir la relació entre el preu i el producte, ja hi havia l’etiqueta del preu enganxada. I la traca final; recordo que, quan era petit, tenia una espècie de fixació rara; m’agradava que el preu final de la compra superés les 1.000 pessetes. Suposo que això era perquè volia dir que havíem comprat moltes coses, i ni que fos per proporció, quantes més n’hi haguessin més n’hi hauria de bones. Em vaig sentir especialment frustrat un dia que vam carregar molt (perquè llavors carregàvem les bosses a peu fins a casa, perquè no vivíem gaire lluny del súper). Estem parlant, possiblement, del 1985 o 1986. La tira de paper era llarga, i havíem superat la vintena d’unitats, segur. Però no comprenia com podia ser que, al final de tots aquells números, el resultant fos tan petit, i me’n recordo com si fos ahir: 763 pessetes.

History in the making

2008-11-12T01:11:00.000-08:00

Ahir a la nit, mentre els meus ingressos anaven degotant pel tub d'escapament del meu cotxe, al mateix temps que els pneumàtics deixaven un solc sec sobre la carretera ja humida, s'estava escrivint la història del futbol. Amb un grapat de jugadors que havien passat pels nostres camps, en la majoria dels casos, sota la indiferència més absoluta, i que responen als noms de Xabier Otermin, Juan Domínguez o Eneko Romo. Quan vaig contactar amb un col·lega de Lleida, on Romo havia jugat, per plantejar-li una paradoxa tan gran, la seva resposta va ser precisa i demolidora, com es requereix en un bon missatge de text: "doncs sí noi. Ja veus que el futbol és molt gran. I mira que era dolent."

Que un equip de Segona B, el Real Unión d'Irun, elimini el Reial Madrid de la Copa del Rei, pot ser fins a cert punt una sorpresa més de les que dóna la competició del KO. D'això, a França, en saben molt; equips com el Calais, o el Carquefou més recentment, conjunts amateurs, han escrit la història d'aquesta competició que, com tot el que fan els francesos (que solen fer força bé) és venerada al seu país, fins al punt que L'Équipe va dedicar-li fa no gaire un llibre tan voluminós com preciós (Coupe de France, La Belle Épopée). La diferència clau, però, és que a diferència d'aquestes copes francesa o anglesa que nosaltres també admirem, les del partit únic a camp de l'equip més dèbil, el Real Unión ha eliminat el Madrid a doble partit. 3 a 2 a l'Stadium Gal, 4 a 3 al Santiago Bernabeu. Una reivindicació, també, per a aquesta Segona B tan desconeguda, tan despreciada, tan insultada. I un apunt; el Real Unión, abans de trobar-se amb el Madrid, havia eliminat el Sant Andreu.

Independentment de "rajar" del Madrid, sincerament penso que algú s'hauria d'agafar aquest partit des del cantó realment històric. Cal una tarda de rata de biblioteca per investigar si alguna vegada, en la història de les copes estatals a Europa, un equip de tercera categoria n'havia eliminat un de Primera a doble partit. Recordem que el Figueres, certament, va arribar a les semifinals de la Copa 2001-02, però en les eliminatòries de vuitens i quarts de final a doble partit va eliminar primer el Novelda (que aleshores estava a Segona B) i després el Còrdova (que jugava a Segona A). O sigui que la idea està llançada. De moment, manifesto públicament el meu desig d'intentar obtenir per una via o altra la samarreta (marca Astore, com correspon a un equip d'Euskal Herria) del "Flamengo del Bidasoa", com algú va batejar ahir el Real Unión de Irun. Per mi, de moment, representa la samarreta amb què es va vestir el moment més gran de la història del futbol.

PD: I un reconeixement, també, al Poli Ejido, aquest clàssic recent de la Segona que ha tornat a cridar-nos a tots des del pou de la Segona B clavant-li, a l'anada, cinc gols irremuntables per un Vila-real apàtic. Potser aquest del doble partit és el sistema ideal per aconseguir una Copa plena de sorpreses, i no és paradoxa: els clubs "grans", poc acostumats a baixar a la terra, s'horroritzen en pensar que hauran de jugar dos partits en pocs dies contra uns "matats" de Segona B. I així els va.

PD2: Us recordeu del post de fa no gaire setmanes? "Un equipet de Segona B..."

Banys de Nostàlgia (6): Rosa León

2008-11-05T02:02:00.000-08:00

“A España no la va a conocer ni la madre que la parió”. Aquesta frase va marcar la campanya socialista per les eleccions generals del 1982. Es va fer realitat? Sempre es pot posar en dubte en el global, però sí que hi va haver un lloc on es van començar a fer i a veure coses que fins aleshores haurien resultat gairebé impensables. A la TVE socialista es va donar veu a gairebé tots els artistes de la movida madrileña, es va poder veure Fernando Arrabal borratxo com una cuba, es va crear un programa memorable com La bola de cristal... i, per acabar-ho de rematar, es va reconvertir una cantautora de cançó protesta gairebé en estrella dels programes infantils que van marcar la nostra infantesa. El seu nom... Rosa León.
Rosa León, nascuda el 1951, va debutar als dinou anys al costat de Jorge Krahe, en un duet anomenat “Rosa y Jorge” i ja amb unes lletres pròximes, dins el que es podia en aquella època, a la crítica social i política. Com ella mateixa diu en el seu lloc web (www.geocities.com/lapaginaderosaleon), “actuàvem en universitats, cafès, ateneus i en general qualsevol lloc on l’autoritat competent no ens pugués aturar el concert”. El duet va durar tan sols dos anys, i el 1972, Rosa León ja editava el seu primer single, que vindria seguit pel seu primer LP “De alguna manera” l’any 1973. Un disc en què musicava poemes de Mario Benedetti i interpretava temes de Luis Eduardo Aute. Ja era una declaració de principis, però el disc que la va confirmar com una de les veus de la oposició al franquisme va ser “Al alba”, de 1975, en què interpretava la cançó d’Aute del mateix títol. Era un tema contra la pena de mort que sonava al mateix temps que el règim franquista procedia als seus últims afusellaments.
A partir de finals dels 70, però, i tot editar discos amb certa regularitat, mai va recuperar el favor del públic que havia obtingut amb la crítica política. Ella mateixa reconeix que els oïdors buscaven coses que trenquessin amb el que s’havia fet fins aleshores i els cantautors es començaven a veure com una cosa del passat, encara que fos recent. Al mateix temps, però, Rosa León va començar a explotar la branca que li donaria fama en els anys 80. A partir de les seves aparicions al programa de TVE “Cuentopos” (que presentaven Tina Sainz, Manuel Galiana i Juan Diego), on va interpretar diverses cançons per a nens, va posar-se com a objectiu el de dignificar la música infantil. És a dir, no composar cançons per a nens absurdes, tal i com s’havia fet fins aleshores, sinó cançons que expliquessin coses als nens que les escoltaven. Les va començar a fer populars al programa “La cometa blanca”. I li va costar, però a mitjans dels 80 va aconseguir editar dos discos amb cançons d’aquestes característiques que van obtenir l’èxit que Rosa León considerava que mereixien. La cantautora madrilenya va tornar a tenir el favor del públic i això li va valer presentar dos programes propis a TVE: “A media voz” de 1987 i “Sopa de gansos”, aquest dedicat al públic infantil, el 1989.
Curiosament, una variació semblant a la de la seva carrera musical la va experimentar en la seva adscripció política. Rosa León es va fer militant del Partit Comunista d’Espanya gairebé des del mateix dia de la legalització del partit, el 1977. Però, des de ja fa anys, està vinculada amb el PSOE, i algun dels fans dels primers anys no li ha perdonat mai. Va ser regidora per aquest partit a l’Ajuntament de Madrid, del 2004 al 2007, i el passat mes d’agost va ser nomenada directora de la delegació de l’Institut Cervantes a Casablanca, al Marroc, on fins fa no gaire hi havia també Àngel Colom dirigint una delegació de la Generalitat. He de confessar que no puc evitar tenir una sensació estranya quan penso en una parella Colom- León. La parella real de Rosa León, però, és el director de cinema José Luis García Sánchez (director de pel·lícules com Suspiros de España (y Portugal), Tranvía a la Malvarrosa o Tirano Banderas), i tenen un fill, Víctor García León, també director de cine (Vete de mí).
Musicalment parlant, Rosa León s’ha dedicat a la producció els últims anys, i ha produït per a El Consorcio, María Dolores Pradera, Clara Montes i fins i tot Alfredo Kraus. Però sembla difícil que la tornem a veure amb les seves grans ulleres, els cabells llargs que li cobrien gairebé tota l’esquena i la seva guitarra en mà. Quedarà com un altre record de la nostra infantesa.

Facebook

2008-11-05T01:51:00.000-08:00

La teoria dels sis graus és una teoria sociològica dibuixada durant els anys 50 i que sosté que podem arribar a contactar amb qualsevol persona al món a través de, com a màxim, sis persones. És a dir, ben estudiats, fent sis passos, jo podria contactar amb Osama Bin Laden, Jovanotti o Cañita Brava. És la teoria en la qual es basa el Facebook, aquest nou fenomen de la xarxa. He de reconèixer que fins la setmana passada era un anti-Facebook, i en el fons ho continuo sent, perquè crec que l'amistat es fa, es teixeix, en el contacte cara a cara, en la relació humana directa, i que la paraula "amic" no es pot utilitzar tant a la lleugera com es fa en el Facebook. Hi ha moltes persones de les que tinc a la meva llista d'"amics" del Facebook que no són amics, sinó que entrarien en la categoria de "coneguts i saludats", com va escriure Josep Pla. Però també he de reconèixer que el Facebook m'ha permès contactar amb persones amb qui tenia interès en parlar i de les quals, en alguns casos, no tenia cap contacte.

I també he de reconèixer que el Facebook té una altra virtut: retratar fantàsticament els hipòcrites. En els últims dies, hi ha hagut dos periodistes que han trobat plaer repetit en rajar públicament i, fins i tot, arengar quals dictadors de república bananera la gent del seu entorn en contra de l'empresa en la qual treballo. Sense cap vergonya. I sense cap vergonya, també, i al mateix temps, volen ser els meus "amics" a través d'una sol·licitud al Facebook. Lògicament, l'he deixat caure en la paperera de l'oblit, perquè em puc relacionar amb molta gent, fins i tot amb gent que conec ben poc i a quí sí que he agregat. I si algun dia es pregunten per què no els contesto, i potser fins i tot arriben a visitar aquest bloc, sàpiguen que jo, amb hipòcrites i falsos, no m'agrada relacionar-m'hi.

Banys de Nostàlgia (5): El Padre Abraham

2008-10-29T02:26:00.000-07:00

Com vam dir la setmana passada a l’antena, musicalment, el jovent d’avui en dia rep uns altres “inputs” que els que vam rebre nosaltres en la nostra candidesa vuitantera. Si, directament, no escolten els productes d’OT o des de la més tendra infància experimenten una afició pel “trash metal”, escolten els temes pop ensucrats de Macedònia o dels personatges del Club Super3. Però, en tot cas, mai han experimentat la sensació, de tenir un “star system” infantil, trepanat dins de les nostres mens per l’única televisió de l’època format pel Padre Abraham i Rosa León. Dos peluts, curiosament; si us sembla aquesta setmana ens centrarem en la barba del pare Abraham i la setmana que ve, en els cabells llargs de la Rosa León.
La història del Padre Abraham, com sol passar en tots aquests casos, té el seu què. Pierre Kartner, nascut el 1935, era un músic holandès de “schlager”. És un estil poc estès en les nostres latituds, però molt més estès a Centreeuropa, que consisteix en balades molt ensucrades amb un estil molt pròxim al folk. Són sovint les bandes sonores que acompanyen les imatges tradicionals d’aquella gent feliç bevent cervesa habillats amb els seus vestits tradicionals. El cas és que Kartner, en la seva joventut, formava part d’una banda anomenada Corry & The Rekels, que va vendre més d’1 milió de discos a la Holanda de l’època, és a dir, principis dels anys 60, i va compondre un parell de temes del mateix estil que, a principis dels 70, van tenir cert èxit i fins i tot adaptacions en altres idiomes. Fins i tot, el 1973, va compondre la cançó que va representar Holanda a Eurovisió; la va cantar un tal Ben Cramer (del qual “nunca más se supo”), i va quedar catorzena de disset. La vida del senyor Kartner va canviar, però, el dia en què se li va acudir, ja entrat en la quarantena, crear una cançó i un “alter ego” per als carnavals holandesos. Per això, es va posar una barba falsa que al final va haver de substituir per una de real, i va empescar-se el nom de “Pare Abraham”, encara no se sap ben bé per què. I és que, mentre a Espanya triomfava Fernando Esteso i la “Ramona Pechugona”, nord enllà una cosa tan kitsch i tan innocent com la barba i el folk carnavalesc del “Vader Abraham” (així es diu en holandès) van arrasar.
Dos anys després, arribaria el seu matrimoni amb els Barrufets, que és el que el va fer famós aquí. El 1977 li encarreguen composar un tema per a una pel·lícula de dibuixos animats dels simpàtics personatges. Tot i l’èxit que arrossegava Kartner, la companyia que li va encarregar el tema es va curar en salut i, en principi, només va fer una edició de mil “singles” (ah, el single) del tema en qüestió, que van posar a la venda en una paradeta en un festival de “Schlager” on participava el Pare Abraham. Les van vendre totes el mateix dia. A partir d’aquí la cançó dels barrufets del Pare Abraham es va estendre com la pesta bubònica. A Holanda va vendre 400.000 còpies del single i 500.000 de l’LP que va treure aprofitant l’èxit. I va cantar en setze idiomes més, inclòs l’espanyol. En els anys posteriors, vendria 30 milions de còpies a tot el món dels seus discos, sempre, lògicament, acompanyat de veus sintetitzades que representaven que eren les dels Barrufets.
Però, amics, Kartner és holandès, i la cultura holandesa no admet els finals fàcils. Segur que si hagués sigut llatí, Kartner s’hagués dedicat a viure de la sopa boba i a cobrar “royalties”. Res més lluny de la realitat. A la dècada dels 90 se li va proposar participar en una espècie de “revival” nostàlgic dels Barrufets, una cosa semblant a aquests concerts d’artistes dels anys 80 que tenen molta tirada a França i a Anglaterra. El pare Abraham, però, es va disfressar de barrufet rondinaire i va dir que la idea no barrufava gens. Tot i que havia continuat composant cançons infantils fins ben entrada la dècada, i que el 1994 li van fer estampar les mans en una rajola del Passeig de la Fama de Rotterdam, va prendre la decisió que ja n’hi havia prou d’aquest color, blau lògicament. El “pare Abraham” va morir musicalment, Pierre Kartner va tornar a renéixer i va tornar a dedicar-se en cos i ànima a l’”schlager”, això sí, mantenint la seva barba característica. Fins al punt que avui en dia, als seus 73 anys, continua actiu. Té una web completíssima, vader-abraham.com, on el podeu contractar, comprar el seu merchandising i els seus discos, i fins i tot, si sabeu holandès, conèixer tots els detalls de la seva vida llarga i prolífica.

Banys de Nostàlgia (4): El Senyor Cordills

2008-10-29T01:51:00.000-07:00

Quan érem molt petits, a casa nostra només vèiem dos canals de televisió i cap d’ells parlava en català. Per això, quan esmentem molts dels referents de la nostra infància, ho fem en castellà; “La Abeja Maya”, “Dragones y Mazmorras”, “D’Artacan y los Tres Mosqueperros” i tants d’altres. Per sort, des del 1983 (en depèn de quins llocs una mica més endavant), gràcies a TV3 vam saber que existien els “Barrufets” i no els “Pitufos”, i que els “comecocos” també podien parlar en català si els anomenàvem Pacmans. En els programes infantils de TV3 també van començar a aparèixer una sèrie de personatges nostrats, dels quals un perviu en la memòria de molts de nosaltres. Apareixia en l’espai “Fes Flash!”, que s’emetia a les tardes en horari post-escolar, i el seu nom era Senyor Cordills.
“Senyor Cordills, Senyor Cordills, se t’emboliquen tots els fils” era l’eslògan que l’acompanyava. Era, possiblement, la titella més senzilla que ha existit mai. La va crear Josep Maria Pujol, un excel·lent i ja desaparegut titellaire de la companyia Foc Follet (i creador també de moltes cançons per a infants com a membre del grup Ara va de Bo, amb Xesco Boix), i consistia simplement en una bola de fusta, amb uns ulls i unes celles de color negre, i quatre cordills gruixuts entrelligats entre sí. La principal virtut, i l’èxit, del senyor Cordills, és que sense emetre cap paraula ni so, explicava amb tota precisió qualsevol història, fins i tot amb un punt de màgic. La senzillesa era la màgia del personatge. El feien sortir del barret, interpretava la història del dia i se’n tornava a dormir dins del seu barret. L’única “concessió” és que, de tant en tant, apareixien en pantalla els guants blancs de qui el feia viure.
I una altra cosa; com és possible que una cosa tan senzilla pugui provocar tantes reflexions al seu voltant? Mireu quantes coses se m’ha acudit comentar al voltant del senyor Cordills:
1) Que segurament ara (vint-i-cinc anys després) seria impensable que un personatge com el senyor Cordills tingués l’acceptació que va tenir aleshores. Per començar, la programació infantil d’algunes televisions ha passat de les titelles al Pressing Catch, i de “La Bola de Cristal” als canals temàtics que són, simplement, contenidors de sèries de dibuixos animats.
2) Que els programes infantils que vam viure nosaltres tenien possiblement molta més creativitat que els actuals. En el món de la publicitat hi ha un axioma que diu que els millors creatius es troben en els països més pobres, i als anys 80 no hi havia tanta tecnologia però hi havia més “coco”. Podríem començar i no acabar; “La Bola de Cristal” (de la qual ja vam parlar l’any passat), “Planeta imaginari” (un programa produït a Sant Cugat en català i que al cap d’un any d’emetre’s va passar a emetre’s per TVE-1 a tot l’Estat; en aquest programa hi apareixien molts dels actors de l’”star-system” infantil català de l’època i va ser una de les primeres plataformes d’en Pep Bou, l’home de les bombolles de sabó). És injust que aquests programes ara només es puguin recuperar en hores no sempre agradables en canals de TDT o de Digital+ (com ha fet Clan TVE amb “Planeta imaginari”).
De totes formes, sapigueu que el Senyor Cordills, com l’Elvis, no és mort. La companyia Foc Follet va continuar amb els seus espectacles i fins fa no gaire algú deia que encara li havia semblat veure un senyor amb guants blancs portant una maleta. Només falta que el Senyor Cordills deixi de tenir fred i que algú el faci tornar a sortir. Només cal una bola de fusta i quatre cordills.

Europa, pura i dura

2008-10-25T15:34:00.000-07:00

La visita a un familiar m'ha portat a fer un viatge de tres dies en què he tingut la sort de trepitjar tres països diferents: Suïssa, Alemanya i França. En concret, Basilea i Freiburg im Breisgau; la part francesa ha estat només de pas. M'agradaria compartir amb vosaltres algunes conclusions i impressions d'aquest viatge.
La primera és la curiosa impressió que em va provocar Basilea. A part que va ploure durant tot el dia de la nostra arribada, vaig poder comprovar que existeix una Suïssa gris, una Suïssa de viaductes, autopistes i fàbriques que atempten lliurement contra la respiració de les persones. Aquesta Suïssa és la que representa Basilea. I el meu acompanyant va donar-nos un argument demolidor: els suïssos, que poden ser de tot menys babaus, van col·locar la merda prop de la frontera amb França i Alemanya. La resta de Suïssa, així, continua sent el paradís de verdor i de vaques Milka que ens venen amb les postals. Ara bé, Basilea serà una ciutat gris i el seu equip de futbol qualificable, directament, de toies (o de "turistes de la Champions", com va escriure la premsa suïssa l'endemà del 0-5 contra el Barcelona), però m'agradaria plantejar-vos una pregunta. Què preferiríeu, un equip campió d'Europa dins un país de fireta o un equip que caigués a la primera prèvia de la UEFA però en un país com Suïssa, o un altre com Déu mana? Jo potser m'inclinaria per la segona; per veure bon futbol, sempre ens pot quedar la tele.
Freiburg em va provocar impressions semblants a les de Munic perquè el seu centre històric és molt semblant al de la capital bavaresa, però a petita escala i potser una miqueta més pintoresc. En un matí, està vist, però és un lloc molt agradable. La universitat fa que la mitjana d'edat de la gent que passeja pels seus impol·luts carrers sigui molt baixa, els tramvies conviuen amb les pedres i els vianants sense complicacions, i tot destil·la una impressió clara: que aquella gent viu de conya. Desenganyem-nos, desenganyeu-vos. Durant molts anys ens han estat venent la història que els centreeuropeus que han vingut aquí a establir-se ho han fet per la "qualitat de vida". Mentida de les grosses. Ho han fet pel clima, més benèvol, i pels preus, més baixos (tot i que no tant). A Freiburg, la tercera setmana d'octubre, feia una temperatura que els homes del temps nostrats dirien "d'hivern" (o sigui, 11 o 12 graus de màxima), i un cafè amb llet costava 1 euro amb 90. Però em resisteixo a pensar que només per això els friburguesos visquin pitjor que nosaltres. Quan els veia passejar sense pressa per entremig dels tramvies, sense aglomeracions, i quan veia els meus familiars plegar de la feina a les 5 de la tarda, i quan observava els serveis de la ciutat, la conclusió era irrefutable.
Per a viatgers curiosos, teniu dues opcions per arribar-vos a la zona. Easyjet vola des de Barcelona a l'EuroAirport, un curiós aeroport compartit entre dos països (França i Suïssa; la frontera és al mig de la terminal) i que dóna servei a Basilea, Mulhouse i Freiburg. Ryanair ho feia fins aquest divendres però ha eliminat la ruta Girona- Basilea, amb la qual cosa l'únic recurs que teniu és fer Girona- Baden (Karlsruhe) i llogar un cotxe per recórrer els 100 i escaig quilòmetres que us separen de Freiburg. Val la pena, perquè també podreu aprofitar el cotxe per fer excursions a moltes zones properes, incloses les ciutats frontereres franceses de Colmar, Mulhouse o Estrasburg.

La premsa del Movimiento

2008-10-20T14:39:00.001-07:00

No sóc lector de Marca, però des de fa unes setmanes he hagut de claudicar i donar 7'90 euros setmanals a aquest diari que formava part de la cadena de rotatius del Movimiento que s'encarregaven de mantenir ben nets de rovell el jou i les fletxes. Però ofereixen, setmanalment, una col·lecció molt interessant; la història de la lliga espanyola en 20 DVD. La meva afició coleccionista m'ha empès, en conseqüència, a anar fent aquesta inversió setmanal.

Així és com he descobert un articulista esfereïdor. La seva pàgina setmanal és el Treblinka de la premsa esportiva. La inquisició, espanyola lògicament, rediviva. "A la cara y la cruz", aquest personatge es dedica a raspallar setmanalment un aspecte de l'actualitat esportiva (generalment castís) i a rajar barroerament contra un altre aspecte que no sigui del seu agrat. La primera setmana, vaig llegir un text contra Oleguer Presas que era de querella. Però, innocent de mi, vaig decidir-li donar una mica de marge. A partir d'aquí, però, s'ha succeït una col·lecció de textos que hauria firmat la ploma més rància del feixisme periodístic. Lògicament, per a aquest periodista (?) els bascos són molt dolents, i els catalans més, i si no animen a rabiar la roja mereixen la mateixa fi que Lluís Companys, i, la sorpresa d'aquest diumenge, els francesos encara més. L'article que fa bolcant bilis contra la sanció de la UEFA a l'Atlètic de Madrid és impropi d'un país civilitzat; arriba a dir que contra la invasió napoleònica amb les seves baionetes ben netes es va imposar un poble que tenia els collons ben grans, i rescata les famoses cremes de camions espanyols per part d'agricultors francesos quan Espanya va entrar a la CEE fa vint-i-dos anys. Aleshores sí que la tomata espanyola, per dir, valia 1 pela i la francesa 3. Però aquest senyor, que no deu sortir de l'altiplà de Madrid, ja no deu saber que molts productes a França s'estan començant a trobar més barats que a Espanya. Jo que visc nord enllà en faig sovint la prova i algun dia, potser, us penjo un estudi casolà i tot.

En resum, textos carregats de tòpics que alimenten més tòpics. Els meus també; perquè quan els llegeixo, a part de sentir-me com el nen del pijama de ratlles, només puc pensar en un home amb patilles, barba de dos dies, sobrepès, i ataviat amb una samarreta imperi sobre la qual van caient espurnes de cendra de cigarreta. Mentre llegeix l'article, renya a la seva senyora perquè la cervesa que li acaba de portar és massa calenta. De totes formes, en part, entenc al nostre home. Perquè en el mateix article en què insulta els francesos sense distinció, confessa que va estudiar en un col·legi de monjos franciscans de Madrid. Una combinació explosiva.

Ara bé, com sovint recordava Joan Fuster, "el més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres". El diari esportiu que representa que pertany a un grup de comunicació esquerranós (o si més no proper al govern espanyol del PSOE) acull en la seva nòmina un periodista, que assegura ser nascut a Sant Andreu de Palomar i que s'entesta en dissimular el seu madridisme i botiflerisme profund disfressant-lo d'una suposada afició a l'Espanyol. Com si, en el fons, li fes vergonya el que, al cap i a la fi, li dóna el pa a taula.

Va bé, la Segona B...

2008-10-20T14:11:00.001-07:00

Deixeu-me que us expliqui una anècdota. Un exjugador d'un equip de Primera Divisió, d'aquests que fan negocis més enllà de l'Atlàntic, i formen grups de pressió amb altres clubs multimilionaris i altres mandangues, va treure's l'any passat el carnet d'entrenador nacional. Com molts d'altres. I com molts d'altres, també tenia ganes d'entrenar. Va dirigir-se a un periodista i a un analista d'un canal de televisió per veure si li podien cedir, enregistrats en DVD, partits de Segona B. Va explicar que li agradaria conèixer la categoria, que no havia vist massa partits i que es volia documentar. I va rematar-ho dient que, per començar la seva carrera, volia provar "un equipet de Segona B" (!). No puc evitar de dir-vos que quan veig la trajectòria del Barcelona Atlètic en la categoria no puc deixar de pensar en aquesta frase: "un equipet de Segona B..."

Si Televisió de Catalunya (d'ara endavant TVC) no hagués retransmès aquests partits de Segona B, ni el nostre protagonista ni ningú altre hauria pogut interessar-se per aquesta categoria. No totes les televisions autonòmiques ofereixen partits de Segona B i, les que ho fan, ofereixen quantitats econòmiques molt variables; alguns paguen més que TVC i d'altres paguen menys que TVC. Però TVC, l'única televisió que ofereix a tot Catalunya i sovint al món, a través del Canal Internacional, imatges dels equips catalans de Segona B, s'ha convertit ara en l'ase dels cops. I tot perquè, buscant una millor audiència per a la categoria, ha mogut l'horari dels partits televisats del diumenge a la tarda al dissabte al migdia. Potser TVC no ha sabut vendre la decisió, però la reacció ha estat furibunda per part de clubs, aficionats arengats pels mateixos clubs i fins i tot per la premsa local dels clubs. Els que sovint es diuen "companys" no han tingut problemes a provocar, amb escrits en alguns casos incendiaris (com els dels diaris de Lleida), el que després ha passat en alguns camps de la categoria en els últims mesos i anys, a saber:
- Pancartes contra TV3 (amb una magnífica lletra d'impremta) al camp del Sant Andreu.
- Intent d'entrada a la unitat mòbil de TV3 després del partit Gavà- Sabadell.
- Insults contra els comentaristes durant l'exercici de la seva feina als camps del Gavà (eren, però, aficionats del Sabadell) i el Badalona.
- Agressió als comentaristes durant el partit Reus- Sant Andreu de fa tres temporades.
Quan el savi assenyala la lluna, el neci mira el dit, diu un antic proverbi xinès. Quan es van començar a retransmetre partits, als clubs de Segona B (i més avall) se'ls va donar la mà, i ells van agafar tot el braç. No n'hi ha cap que hagi sabut ampliar el seu punt de mira més enllà de la mentalitat de la botigueta: es queixen que si ve la tele i/o els canvien l'horari perden taquilla (al Lleida- Sabadell es va demostrar que no és així), però no veuen que el seu equip, els seus jugadors, els seus espònsors de la samarreta i de la publicitat estàtica tenen visibilitat durant dues hores, en directe, per tot Catalunya. Però els emprenya més perdre 100 entrades de taquilla o vendre 20 bosses de pipes menys. Alguns equips de Tercera han arribat a demanar diners, i no pas pocs, per retransmetre un partit. Generalment, d'altra banda, aquestes actituds es corresponen amb equips que no han sabut pair un descens d'una categoria superior o que, directament, s'avergonyeixen d'estar a Segona B reclamant que ells es mereixen un major tracte per la seva "història". Algú no ha entès, sembla, que les categories es van inventar per alguna cosa i que la classificació, després de 38 jornades, sol ser implacable. Això sí, que no paguin justos per pecadors. Sé que hi ha un grapat de clubs que saben on són i que, lluny de dificultar la feina de la televisió, fan que cada retransmissió sigui un plaer.

I crec que el que acabo d'exposar són fets que pot veure tothom. Sense estar dins de la tele.

Banys de Nostàlgia (3): Casio Show

2008-10-15T05:12:00.000-07:00

Us convido a fer una prova. Seieu-vos un dia en una vorera o un banc i observeu els rellotges que porta la gent que passa. Estic segur que veureu que un 80 per cent són analògics (amb agulles), i que de digitals n’hi ha ben pocs. Quan érem petits, però, és a dir a mitjans dels anys 80, estàvem en plena època de la ciència-ficció, i tota la mainada ens vam enamorar dels rellotges digitals, però no dels que deien l’hora i prou, sinó que havien de tenir tantes “pijades” com fos possible. Les classes del cole es convertien en una rellotgeria que moltes vegades derivava en un concert de música electrònica avançada a la seva època.
La majoria d’aquestes andròmines les fabricava, des de l’any 1974, la casa japonesa Casio, que avui en dia continua en actiu, però que en aquella època dominava el mercat de la rellotgeria a nivell mundial. Després, un senyor suís que es diu Nicholas Hayek es va inventar el Swatch i li va prendre el liderat als japonesos, però això ja són figues d’un altre paner (penseu que hi ha un grapat de marques de rellotges suïssos que són d’una mateixa empresa, o millor dit, d’un mateix holding, que fins l'any 1998 era SMH i ara és Swatch i punt).
El cas és que, a mitjans 80, qui més qui menys tenia un Casio. Molta gent, fos perquè no hi arribava econòmicament o fos perquè tenia por als perills derivats de la infància, va optar per un dels models més senzills, que algú ha batejat com el “Casio comunista”. Era un model molt senzill, molt pla, que simplement tenia hora, data, cronòmetre, llum i alarma. I ja està. El gran avantatge d’aquest model, segons la tira de testimonis de l’època, era que era un rellotge gairebé immortal. He trobat gent que assegura que una pila els durava 7 anys, o que fa 20 anys que el té i si li posa una pila encara tira, o que l’utilitza per les activitats més arriscades i mai deixa de funcionar. El model en qüestió no tenia “pijades”, però la inventiva escolar li va atribuir diversos jocs que es van fer popularíssims, amb el cronòmetre. El primer era intentar aturar el cronòmetre en una xifra determinada. I l’altre era engegar i aturar el mateix crono a tota velocitat; qui obtenia la xifra de centèsimes més baixa guanyava. Recordo un company de classe fenomenal en aquest sentit, que aconseguia aturar el crono a les 6 centèsimes. Existia un altre joc que era més salvatge que era veure qui aguantava més temps sense respirar, cronometrant-ho evidentment amb un Casio. Una altra virtut del “Casio comunista”, igual que els altres és que, si volies, podies fer que a les hores en punt, qual “pitos” radiofònics, sonés un senyal horari. Com que els rellotges de la classe no estaven sincronitzats, com feia Parker Lewis, a l’hora en punt acabaven sonant 15 senyals diferents, amb la qual cosa el professor de torn acabava histèric i, en ocasions, procedia a la confiscació.
Prenent com a base el model “comunista”, trobem una varietat de models extraordinària. Començant pel rellotge-calculadora, que també era una joia a les classes i et convertia en el rei del mambo. El primer va sortir de la fàbrica de Casio a Tòquio el 1981. Algun professor carca, a la dècada dels 80, els prohibia, però amb el temps vam poder comprovar que la majoria van haver d’admetre que per resoldre equacions i altres històries no ens podíem passar mitja hora fent operacions senzilles que eren ben bé secundàries, amb la qual cosa les calculadores i els rellotges calculadora van començar a ser permesos. Amb el rellotge calculadora va aparèixer un joc de caire més “cultureta”; consistia en què determinats números, llegits de cap per avall, es convertien en paraules. Per exemple, feu la prova i escriviu en una calculadora el número 51.705. Si gireu la calculadora del revés veureu que us apareix el nom d’una coneguda marca de salsa de tomata. Els que sí que van mantenir la condició de terrorífics per totes les èpoques van ser els “Data Bank”; tenien el mateix tamany que els rellotges-calculadora, van començar a comercialitzar-se a finals dels 80 i tenien la virtut que permetien emmagatzemar telèfons i alguna nota. Lògicament, amb aquesta propietat, eren “xuletes” ideals per als exàmens, sempre que no t’enganxessin mirant massa l’hora en mig de la prova.
Durant aquella dècada, Casio també va desenvolupar molts altres models que semblaven revolucionaris, però que sempre acabaven superats per una altra virgueria un o dos anys després. Per ordre cronològic:
- El 1980, Casio posa en marxa un rellotge que incorporava fins a quinze melodies utilitzables com a alarma.
- El 1982, Casio comercialitza el primer rellotge “dual”, és a dir, analògic i digital al mateix temps. Van fer-se més populars en la seva forma quadrada tot i que també n’hi havia d’esfèrics.
- El 1983, Casio inventa el “G-Shock”; eren aquells rellotges que portaven dues varetes metàl·liques que protegien la pantalla i una carcassa molt més gruixuda del que és habitual. La seva principal virtut és que eren virtualment irrompibles. Van fer una revifalla posant-se de moda a finals dels 90 i Casio va llançar una línia de G-Shocks més colorista, anomenada “Baby-G”, que va fer furor entre el públic femení.
- El 1984, Casio posa a la venda rellotges amb vídeojocs. Utilitzant el mateix esquema que les maquinetes de cristall líquid, aquelles en què les figures tenien unes posicions predeterminades per les quals s’anaven movent com podien, Casio ho aconsegueix controlar tot en un rellotge de polsera. Hi havia rellotges amb jocs de golf, de futbol i dels inevitables “marcianitos”.
- El 1987, Casio inventa el primer rellotge digital que funciona amb energia solar. Per la mateixa època, es posa a la venda un rellotge amb infrarrojos que portava incorporat un comandament a distància universal. Lògicament, això permetia putejar molta gent, per exemple, el profe que et volia passar un vídeo de la Setmana Santa a Cuenca. I també del 1987 és el primer rellotge que porta incorporat un petit sintonitzador de ràdio en FM.
Llavors, entrant a la dècada dels 90, Casio s’inventaria més virgueries; rellotges amb taquímetre per calcular velocitats, amb un sensor per obtenir la temperatura, amb pulsòmetre, amb GPS... però llevat de la revifalla dels G-Shock, el mercat tornava a ser suís i els Casio, per a molts, passaven a entrar en el museu de la nostàlgia.

Per cert, una precisió referent a una cosa que vam dir la setmana passada. Chicho Sibilio ja no és el jugador amb més punts anotats en la història de l’ACB, com vam comentar la setmana passada, ja que més endavant el van superar Jordi Villacampa i Alberto Herreros. Sí, però, que va ser el primer en passar dels 6.000 punts anotats i el primer que, d’alguna manera, va fixar la marca a superar.

Banys de Nostàlgia (2): Chicho Sibilio

2008-10-08T04:33:00.001-07:00

L’esport és una activitat apassionant, però a vegades també molt injusta. La història de l’esport, de tots els esports, l’escriuen els noms dels jugadors o atletes que han assolit grans gestes. Al darrere seu, queden un grapat de magnífics esportistes sense els quals els herois possiblement no haurien estat herois, però que passen a la posteritat com a secundaris. Del bàsquet dels anys 80 i primers dels 90, l’època del primer “boom” basquetbolístic a l’Estat Espanyol, tothom recorda els noms d’Epi, Solozábal o Villacampa. Avui ens proposem recordar un jugador de qui, potser perquè va tornar al seu país en acabar la seva carrera, no parlem tant sovint, quan els experts el van considerar un dels millors alers d’Europa del seu temps.
Quan érem marrecs i jugàvem a bàsquet al pati de l’escola, i ens atrevíem a llançar de lluny, tots pensàvem en què érem Chicho Sibilio. Sabíem que, des que s’havia incorporat la línia de 6’25 uns anys abans, pocs jugadors eren tan efectius en els llançaments triples com aquell aler del Barcelona que jugava amb el “6” a la samarreta. La de sobre, la blaugrana, perquè sempre jugava amb una samarreta de màniga curta de color vermell a sota. Sibilio era un tirador d’elit, com ho demostra el fet que encara continua sent el jugador que ha fet més punts en la història de la Lliga ACB, més de 6.000 (comptant-hi més de 650 triples) i que el seu percentatge d’encert en els tirs de 3 (un 45%) l’han igualat o superat molt pocs basquetbolistes.
Chicho Sibilio es diu, en realitat, Cándido Antonio Sibilio Hughes, i l’hem portat a aquesta secció com una manera d’homenatjar-lo en el seu 50è aniversari, que va ser divendres passat, dia 3. Nascut a San Cristóbal, a la República Dominicana, va ser un dels internacionals més joves de la història del bàsquet al seu país, ja que va debutar als 17 anys. El Barça el va clissar i el 1976 ja jugava amb l’equip del Col·legi Alpe, aleshores filial del conjunt blaugrana. El 1977 va aconseguir la nacionalitat espanyola, es va incorporar al primer equip del Barça i ja no el va abandonar fins el 1989. És difícil trobar qualificatius pel seu palmarès: 5 Lligues ACB, 8 Copes del Rei, 2 Recopes d’Europa, 1 Copa Korac i 1 Mundial de Clubs. Com a curiositat, compaginava el seu contracte amb el Barça amb la disputa de lligues d’estiu amb equips del seu país. Era un jugador admirat pel seu joc però al mateix temps molt popular, i fins i tot va ser la imatge del joc “Exin Basket”, aquella andròmina en què hi havia un pavelló ple de forats d’aire impulsats des de l’exterior i una petita pilota de porexpan que s’havia d’encistellar.
A Sibilio, però, li van quedar dues amargors. La primera, tot i ser 87 vegades internacional amb Espanya, no ser convocat per als Jocs Olímpics de Los Angeles ’84, en què Espanya va aconseguir la plata. I la segona, que Sibilio va ser un altre dels jugadors que va patir el difícil caràcter del tècnic Aíto García Reneses. No treu que ara, Aíto reconegui que Sibilio va ser un dels millors jugadors que ha tingut. La relació entre els dos va ser molt difícil i, el 1989, Sibilio va deixar el Barça per anar a jugar al Tau de Vitòria, aleshores Taugrés. Allà no va aconseguir títols, però va continuar jugant a un gran nivell i va ampliar les seves marques fins els 34 anys, quan es va retirar.
Després d’entrenar sense massa èxit alguns equips del seu país, actualment, Chicho Sibilio dirigeix al seu país un programa d’una escola per formar basquetbolistes d’èlit, d’entre 14 i 22 anys, un projecte que va posar en marxa fa cinc anys. Sibilio vol, a mitjà termini, que aquesta escola disposi d’un pavelló per a 7.000 espectadors i una residència amb 50 habitacions, i que sigui la referència del bàsquet a Centreamèrica. De moment, aquesta escola “Academia de Alto Rendimiento Chicho Sibilio” té un equip propi que disputa les competicions estatals de la República Dominicana. En alguna ocasió ha fet alguna “tournée” per l’Estat Espanyol. Per tot el que ha donat al bàsquet, i més tenint en compte l’efemèride que hem comentat abans, no estaria de més i seria d’una justícia indiscutible que Chicho Sibilio rebés, sigui en forma de retirada de samarreta o sigui en un acte senzill, un càlid i merescut homenatge, encara que soni a tòpic, perquè segur que és part de moltes de les nostres vides.

"Als socialistes, els envieu a la merda de dos en dos"

2008-10-02T04:04:00.000-07:00

Aquesta és una frase cèlebre de l'expresident del país Jordi Pujol (recollida a "El nom del porc", un fantàstic llibre de l'Albert Om pre-Club) i que segurament subscriurien, ara mateix, els aficionats de dos clubs que ara mateix són filials: el Girona FC i l'AD Guíxols, representants de dues ciutats on ara mateix governa aquest partit polític a qui Pujol hauria volgut veure passar a millor vida.

Durant tot l'estiu, un sector important de seguidors del Girona han criticat durament l'actitud del seu consistori davant la necessària reforma de l'estadi de Montilivi, després de l'ascens del club a Segona A. La més urgent semblava la substitució de la lona que cobreix l'antiga graderia de Preferent (no ho oblidem, que es va ensorrar sola el 1995 i que es va quedar allà, "partía y doblá", donant una magnífica imatge a tots els visitants). La substitució, però, no ha estat per una nova graderia, sinó per una altra lona. La resta d'obres de reforma i condicionament de l'estadi, per a molts, no han passat d'una mà de pintura (la col·locació de cadires era obligatòria), i per acabar-ho de rematar, es van acabar amb retard, ja que en el segon partit de la Lliga a casa encara hi havia accessos que no s'havien acabat i, com van denunciar diversos reportatges, sortides que havien de ser d'emergència inutilitzades. Sort que els il·luminats consistorials van trobar-hi una explicació implacable; després de 38 anys de funcionament, havien de comprovar com ho feia la gent de Montilivi per entrar i sortir de l'estadi abans d'acabar de "rematar" els accessos.

A Sant Feliu, amb ajuntament socialista però regidoria d'esports republicana, la junta de l'Ateneu s'ha plantat i ha presentat la dimissió en bloc, segons diuen, farts que passin d'ells, de no rebre subvencions ja pactades i que fins i tot els hagin fet la traveta. Tot i que no s'ha publicat, han filtrat que fins i tot els van "boicotejar" un espònsor. El Guíxols, segons diuen, va subscriure un acord amb l'empresa que s'encarrega de la neteja de la ciutat per una quantitat, posem 100. Pocs dies després, però, el consistori anava a la mateixa empresa a demanar-los patrocini per a un festival musical que s'organitza cada estiu a la població, i segons asseguren des del club, ho van fer "fent valer" que era l'empresa que tenia la concessió de la neteja. Amb la qual cosa, l'empresa en qüestió va haver de tragar i repartir les seves despeses publicitàries, amb la qual cosa, el Guíxols, segons asseguren, de 100 en van passar a rebre 40, amb el que suposa això per a un club de Primera Catalana.

Per aquestes latituds, doncs, els pavellons d'esports municipals, piscines municipals i tot el que suposi fer esport però pagant una quota mensual (a l'Ajuntament, és clar) funciona a tot drap. Els clubs degans de l'esport local, els que promocionen la ciutat arreu on van, els que donen un espai de lleure en dies en què els serveis municipals estan tancats i els pobles es moren de fàstic... aquests, mentrestant, fan camí cap a la desaparició. Les quotes de soci els les paguen a ells, simplement per sobreviure.

Banys de Nostàlgia (1): Horacio Pinchadiscos

2008-09-30T09:05:00.001-07:00

Aquesta setmana reprenc la col·laboració que ja vaig iniciar la temporada passada amb un programa matinal d'una ràdio local del nostre nord enllà. Cada dijous ens dediquem durant una estona a fer una mica de carrosses, als nostres 30 anys, i rememorar personatges, objectes i altres dels enyorats anys 80. Si us sembla, com que un corta-pega no costa res, periòdicament us aniré penjant els textos de la secció.

“¡Horacio! ¿Qué qué qué?”. Darrera d’aquestes dues paraules, que al cap i a la fi són dues, s’amaga un dels himnes de la mainada de principis dels 80, interpretat pel grup infantil “Regaliz”, dels quals ja vam parlar en la primera temporada de la secció. Sortien de la immensa boca d’un “muppet” hispànic (allà anomenat “teleñeco”) que es va fer tremendament popular. El seu nom: Horacio Pinchadiscos. I el seu “alter ego”: l’actor Pepe Carabias. Veu de moltíssims personatges infantils, sobretot de dibuixos animats, també va donar veu a un altre “muppet” posterior a Horacio Pinchadiscos, de nom Pepe Soplillo, que acompanyava Verónica Mengod en la presentació del programa “El Kiosko” de 1984. A partir d’aleshores sembla que gran part de l’audiència va passar a tenir una relació d’amor-odi amb ell.
Algú va dir que la nostra infantesa es va acabar quan al “pinchadiscos” se’l va començar a anomenar “DJ”. Sens dubte que la influència forània ha fet més mal aquí que en altres països; a França, sense anar més lluny, en totes les campanyes de publicitat que portin missatges en una llengua que no sigui la francesa, s’ha d’adjuntar la traducció en el mateix anunci. Així, en el cas de “Seat”, el seu eslògan “Auto emoción” va acompanyat d’un asterisc i a sota, escrit més petit: “L’émotion auto”.
Però al que anàvem. Gràcies a Horacio, el “pinchadiscos” no va tenir cap altre nom. Almenys de 1981 a 1984, el temps que van durar els programes “Sabadabadá” i “Dabadabadá” de TVE en què apareixia aquest personatge. Introduït pels diferents presentadors que va tenir aquest programa, com Mayra Gómez Kemp, Rosa María Otero o Sonia Martínez, Horacio feia una secció que, vista amb el temps, té el seu què; seleccionava èxits musicals del moment que eren interpretats per personatges de gomaespuma en una espècie de videoclips. Tant podien ser Lole y Manuel com els Pretenders, a Horacio Pinchadiscos i els seus ninots no se’ls resistia res. Només cal anar a YouTube i escriure “Horacio Pinchadiscos” per rememorar les aparicions del gran DJ. Aprofitem per rememorar el gran “Sabadabadá”, del qual sobretot jo recordo el dibuixant José Ramón Sánchez, un geni del retolador que improvisava caricatures en directe, al costat de Mayra Gómez Kemp.
M’atreveixo fins i tot a establir un paral·lelisme, que correspon bastant a l’època i que seria perfecte si no fos per la diferència en el color de la pell, entre Horacio Pinchadiscos i Venus Flytrap, el DJ de Ràdio Cincinnati. No oblidem que Ràdio Cincinnati és una sèrie que dura de 1978 a 1982. Si us enrecordeu, Venus Flytrap era el DJ nocturn de l’emissora, portava una “tofa” considerable i el coll li pesava de les cadenes d’or que duia, estètica totalment “setantera” que reproduïa un Horacio de cabells arrissats i cadena de cartró daurat al coll. Algun dia, per cert, ens tocarà parlar de la WKRP.
El 1984 es va acabar el “Dabadabadá” i amb ell, Horacio Pinchadiscos. Però frases com “cómo te lo montas tío”, “qué marcha se trae el tío” o “el discjockey campeón”, gràcies a ell, quedaran sempre gravades a la nostra memòria com a part indestriable de la nostra infantesa.

Pericos i culés...

2008-09-30T04:03:00.000-07:00

L'apagada de Barcelona, el caos a les infrastructures, la classe política... i el derbi. Està clar que en aquest país s'ha instal·lat un costum de projectar a l'exterior la nostra pitjor imatge ignorant la honradesa dels milions de treballadors d'aquest país que dia a dia lluiten per tirar endavant.

La principal conclusió és que havia de ser un derbi modèlic, un exemple de com preparar un partit de la màxima rivalitat per convertir-lo en una festa del futbol, com fa anys que saben preparar nord enllà. I la realitat va ser una altra. Per una banda, un grup de gamberros de poble vestits amb la samarreta del Barcelona va estar a punt de provocar una tragèdia llançant bengales a un sector de la graderia ocupat unànimement per aficionats de l'Espanyol. Però també és cert que, per l'altra, els seguidors més apassionats de l'equip blanc-i-blau van perdre una excel·lent oportunitat de guanyar adeptes, de deixar clar que estan contra la violència, de donar una demostració de seny, i al crit de "invasión invasión" van abraonar-se sobre les tanques que separen la graderia del tartan de l'Olímpic, fins que les van trencar. Així doncs, per començar, va quedar clar que els dos equips catalans que competeixen a la Primera Divisió espanyola tenen dins la seva massa social grups d'indesitjables que, en qualsevol moment, poden fer que l'experiència d'anar a veure un partit en família i en pau es converteixi en una desgràcia. Per sort, el Barcelona ha actuat decididament contra aquesta xusma i les intimidacions dels violents són, cada cop més, història al recinte blaugrana. És de les poques coses que se li poden aplaudir al president del Barcelona.

Però el mateix president, i el seu homòleg espanyolista, van acabar efectuant el ridícul més espantós davant de les càmeres de televisió al final del partit. "I tu, més" era la consigna. Mentre un deia que el merder l'havien iniciat uns aficionats que no eren de l'Espanyol, l'altre deixava clar que al seu camp no hi entraven els violents i que la culpa era del club periquito. És a dir, en lloc de plantar cara, sortir com el que teòricament han de ser (dos senyors), demanar disculpes i posar-se a treballar perquè no passés mai més, els dos presidents van escenificar una discussió de pati de col·legi. Per no parlar d'una intervenció de jutjat de guàrdia del director general de l'Espanyol: "a veure si per una vegada els mitjans de comunicació expliqueu la veritat", tot un exemple de respecte i democràcia.

Pel que fa als jugadors, que els súperprofessionals de la Primera Divisió (almenys l'espanyola) i concretament els del Barcelona viuen en un núvol absolutament aliens al terra que trepitgen ho va demostrar el "gag" de les celebracions. Com que viuen en una vitrina, i no es deixen ni tocar (i aviat ni veure, com es va demostrar en l'arribada a Gijón), ja no saben distingir quins són els aficionats honrats, els que fan racó per pagar-se el carnet i la localitat, els que encara mantenen una admiració sana i neta per uns jugadors que s'han fet seus, dels que entenen l'afició pels colors blau i grana amb un concepte diferent; el grana de la sang i el blau de les camises feixistes.

I, per acabar, el paper del cos policial que havia de vetllar per la seguretat a l'estadi. En els esports més calents, com l'hoquei sobre patins, cada cop trobareu més gent del seu entorn, i precisament gens sospitoses de tendències espanyolistes, que troben a faltar el cos que hi havia anteriorment. Et diuen: més mà esquerra, més discreció i, en alguns casos, fins i tot, més integració en la petita societat en què treballaven. I, sobretot, més efectivitat. Al davant, un cos de policia de pel·lícula americana de sèrie B: escandalosos, fatxendes, gens pròxims i en molts casos, amb una actitud funcionarial absolutament oposada a l'efectivitat i a la protecció de la població, que al cap i a la fi és la seva feina. Eficaços i implacables amb el trànsit i amb els conductors que van a 81 en una zona limitada a 80, però ridículs dissabte passat. Quantes vegades haurem sentit la frase "s'ha presentat per fer oposicions d'això perquè és una feina segura" en gent del nostre entorn, referida a gent que coneixem i que mai hauries pensat que podrien fer aquesta feina. Sempre hi ha excepcions (i les he comprovades personalment) però amb els anys semblen que són les que confirmen la regla. Deixeu-me acabar amb un petit exemple. Els sogres d'un company tenen un restaurant a Castelldefels, població que malauradament només arrossega desgràcies: seu del Miapuesta Castelldefels fins l'any passat, ha passat de ser coneguda pel "neng de Castefa" a ser coneguda per haver-se convertit en el paradís de les màfies russes i kosovars. Aquest restaurant ha patit quatre cops el robatori per part d'assaltants que, segons tots els indicis, són kosovars. Un cop denunciats els fets, m'assegura que la resposta per part dels efectius policials és que saben qui són els lladres, però que són molt perillosos, i van armats amb metralladores, i clar, seria una intervenció molt perillosa, que podria acabar amb morts. Quan m'ho va explicar, la sensació que em va envair era estranya, molt estranya.

Tornant al futbol, em fa patir que en el futbol que a mi m'agrada comencen a aparèixer cèl·lules que representen aquests comportaments en uns clubs que fins ara han estat absolutament pacífics, i que espero que ho continuïn sent, tapiant la porta d'entrada a qualsevol escòria. Animar sí, amb passió també, però la merda de pericos i culers, ni a Girona ni a Tarragona ni enlloc més.

PD: Edito perquè després de visitar el bloc de l'Àlex Santos es veu una foto en què es demostra que el capità de l'Espanyol també celebra el gol del seu equip mirant cap a la facció més indesitjable dels seus seguidors. "Una nova manera de veure el futbol... que està canviant", diu l'eslògan de l'Espanyol. De veritat? Jo confio que sí. Almenys per l'honradíssima gent que hi treballa i de la qual, quan vulgueu, us puc dir noms i cognoms.

"Cría cuervos..."

2008-09-23T08:21:00.000-07:00

Fa uns dies, el programa del 33 "Futbol Cat" va esmentar una determinada web en una secció setmanal on destaquen pàgines referides al seu àmbit. La web en qüestió, de la qual ometré el nom per no fer-ne publicitat innecessària, està dirigida per un periodista que teòricament està en nòmina d'un diari esportiu barceloní i que fa unes setmanes ha estrenat un programa en una emissora de ràdio privada d'abast català, parlant també del futbol català. Aquest periodista, en aquesta web que us comento, va publicar fa pocs dies el següent:
"Quienes llevamos la radio en la sangre, quienes hemos sufrido todo tipo de amenazas y alegrías por decir lo que pensamos, no podemos estar con la boca cerrada cuando vemos que todos los medios de comunicación PÚBLICOS pasan de nuestro fútbol catalán y eso que tienen grandes profesionales en su nómina".
El diumenge següent, segons m'informen els propis afectats, l'equip de professionals de TV3 que es va encarregar de la retransmissió en directe, pel 33, per tot Catalunya, del partit entre el Gavà i el Sabadell, va ser increpat durant gairebé tota la retransmissió per aficionats de l'equip arlequinat. Al final del partit, un grup d'aquests seguidors es va dirigir cap a la unitat mòbil de TV3 per continuar amb la seva actitud i fins i tot van estar a punt d'entrar dins el camió i agredir el realitzador del partit, cosa que va ser evitada pel personal tècnic allà present. Un fet, per cert, del qual no he vist publicada cap notícia a cap mitjà tot i que és prou greu.
Ah! Per cert! En aquesta mateixa pàgina web hi ha un fórum on, si visiteu l'apartat de Tercera Divisió, veureu com es vexa, s'insulta i s'amenaça als components del programa Futbol Cat i en concret al seu presentador, sense que cap moderador hagi fet res per evitar-ho com sí que ha fet en altres casos.
Això, com diuen els espanyols, "cría cuervos..."

Amb aquests sí que m'hi cago

2008-09-15T15:01:00.000-07:00

Tot i el post en què em reprimia d'expressar en veu alta el que em sembla malament de la meva, nostra, professió, deixeu-me fer una excepció i permeteu-me que em cagui solemnement en aquells que, escudats en la covardia del pseudònim, es dediquen a la denigració, a l'insult i a la desacreditació (o almenys això és el que es pensen) des de tot tipus de fórums d'Internet on els moderadors demostren tenir la mateixa autoritat que Mister Bean al parlament britànic. I que, a més, ho fan sense el més mínim coneixement de causa envers aquell a qui insulten i la seva feina sigui quina sigui.

PD: Ja tinc la samarreta del Celta, tercera equipació, temporades 2003-05. Això sí, sense dorsal ni nom. Cosa que no treu que jo i uns quants més que ens en vam firar siguem, permeteu-me l'expressió, uns putos freaks!

Que no us "embauquin"

2008-09-15T14:23:00.000-07:00

El que més m'ha agradat del cap de setmana futbolístic que hem deixat enrere és el nom d'alguns jugadors que han destacat en la jornada de Primera. Jonathan Pereira, Juan Carlos Moreno, Barkero. Jugadors que la temporada passada jugaven en aquest plaent anonimat de la Segona. Plaent perquè, per a qui escriu, és més gran la satisfacció de poder dir "aquest ens n'hem fet un fart de veure'l jugar la temporada passada i ja sabíem que faria això" que no pas la que experimenten els seguidors de Primera quan, amb les primeres calors, torna el hit de cada any: "A Segunda oé, a Segunda oé".

Un company de feina que va assistir a l'amistós Manchester United- Espanyol d'aquest estiu em va portar d'Anglaterra un llibre interessant. A "The Busby Babes" es reuneixen les biografies dels jugadors d'aquell memorable equip escapçat per un tràgic accident aeri a Munic, el 1958. Però en el mateix llibre també s'hi recullen textos dels seguidors que mantenien durant dècades la seva fidelitat cap al United en el moment de la publicació del llibre. La frase d'un d'ells és demolidora: "Abans, estàvem molt més a prop dels futbolistes perquè pertanyien, com nosaltres, a la classe treballadora. Eren obrers com nosaltres i els més joves, abans de tenir una fitxa professional, compaginaven el futbol amb una feina, sovint de mecànic o de ferrer. Ara és impossible que existeixi aquesta identificació perquè amb el que cobren, lògicament, els futbolistes ja no formen part de la classe treballadora". Afegeixo jo, els de Primera, és clar. Al futbol que a mi m'agrada, com sabeu, continua havent-hi futbolistes que es tanquen als vestidors perquè no cobren i no poden arribar a final de mes. Es troben, com nosaltres, amb personatges sinistres, gestors nefastos o antres on pot haver-hi tres o quatre "manadors" per cada "manat". Per desgràcia, lògicament.

Aquí passa ben bé el mateix. Els jugadors dels grans clubs de Primera Divisió s'han convertit en icones, estrelles, símbols, poseu-li qualsevol nom però entre tots, mitjans de comunicació inclosos i sobretot, els han convertit en éssers televisius, en personatges gairebé de ficció. Van envoltats de seguretat, només se'ls pot veure darrere de tanques i cordons policials, compareixen davant els mitjans de comunicació amb comptagotes i amb un ordre reguladíssim pel club. I, a més, eviten el contacte amb el públic. L'exemple més flagrant l'hem tingut fa pocs dies amb la "plantada" del Barcelona a la semifinal de la Copa Catalunya. Possiblement Guardiola tenia raó en no voler arriscar i no fer jugar el primer equip sobre la gespa artificial de la Devesa (gespa, per cert, homologada per la FIFA i sobre la qual l'Espanyol hi va jugar un partit a la pretemporada, a la ciutat holandesa de Volendam). Però no fer pujar a l'autocar cap a la Ràpita els cinc jugadors del primer equip que hi havia disponibles, perquè els seguidors barcelonistes puguessin veure'ls de prop, tocar-los, saludar-los, demanar-los un autògraf, és de jutjat de guàrdia. Amb el que cobren, per l'amor de Déu, no em diguin que no poden anar una nit a un camp de Tercera on els esperen amb els braços oberts per fer quatre gargots i fer feliços per uns instants un munt de gent. La mare que els va parir.

Però és que ja fa temps que el futbol espanyol està anant per un camí, entenc, totalment erroni. A Anglaterra (un exemple, un model, un somni), el contacte dels jugadors amb els seguidors també està limitat, però almenys aquests jugadors participen periòdicament en activitats "socials". Visiten escoles, participen en programes de beneficència, presten la seva imatge per donar un cop de mà a qui ho necessita, i sempre amb prioritat a la seva comunitat. A la lliga espanyola, no. Actualment, un soci del Barcelona només té dret a pagar. Paga el seu carnet de soci, la seva localitat, i veu com formigues onze figures mòbils a qui només pot veure de més a prop a la televisió; mai en directe, excepte que siguis un privilegiat dels que tenen seients a les primeres files. I això el que fa és fomentar la incorrectíssima, horrible cultura del "qui paga mana". La cultura esportiva significa anar a veure un espectacle esportiu amb una actitud positiva, aplaudir el que ho fa bé i animar el que ho fa malament o, si realment ho fa molt malament, criticar-lo por lo bajini amb el veí de localitat. I en un partit entre dos equips es tracta de preferir que guanyi un d'ells, el teu, però sense despreci als encerts que mostri l'equip rival, a qui, si cal, s'ha d'acomiadar amb aplaudiments. Però aquí estem fomentant la incultura esportiva. Estem fomentant que el que paga un carnet de soci es pensi que, pagant, té dret a veure guanyar, i no pas simplement a veure, el seu equip. I el futbol, lògicament, no va d'això. A partir d'aquí s'originen multitud de malentesos.

Al marge d'això, i fixant-nos en el cas concret del Barcelona, tinc la impressió que s'està produint en el futbol el fenomen que intentava descriure en un post anterior, Política de merda país de merda. El Barcelona ha estat sempre un caramel per a la política d'ençà que algun babau va dir que era una de les "tres potes" del país juntament amb la Moreneta (un insult per als no creients) i "la Caixa" (un insult per als milions de treballadors que són els que sí que aguanten aquest país). En les anteriors directives, sempre hi havia hagut algun flirteig, el més evident la vinculació de Joan Gaspart amb llistes d'Alianza Popular primer i el Partido Popular després. Però amb la directiva de Laporta, i gairebé en silenci, el gran partit de la dreta regionalista catalana està aconseguint el que no havia pogut aconseguir mai, amb fracassos sonats com els de la operació Sixte Cambra. Amb l'entrada de Joan Oliver, amb la possible incorporació de Josep Puigbó (amic personal de Josep Piqué) i amb les informacions que insisteixen que aquest és el partit al qual més s'acosta el president, el Barcelona està girant a la dreta. Concretament, Passeig de Gràcia amunt, a mà dreta. On hi ha l'hotel Majestic, el del pacte, sabeu? En tot cas, al Barça, i en cap club de futbol, cap polític. M'agradaria poder parlar cara a cara amb un d'aquests personatges que representa que hem de triar un cop cada quatre anys i dir-li que el futbol és del poble i que ells no ens el robaran.

Deixeu-me esmentar també l'Espanyol i el seu nou eslògan: "una altra manera de veure el futbol... que està canviant". Aplaudeixo moltes de les iniciatives blanc-i-blaves, l'última de les quals el torneig Nostra Catalunya d'equips formats per immigrants (tot i que penso que la veritable integració és fer equips mixtes, però bé), que fins i tot tenen un regust anglès que em motiva. Però fins que l'Espanyol no esborri definitivament el feixisme del seu estadi (o del que tenen llogat) mantindran una taca que farà que molts no es vulguin posar aquesta camisa quan segurament podrien.

I ara tanquem el cercle. L'amistós Manchester United- Espanyol era un homenatge al davanter noruec del United Ole Gunnar Solksjaer. Certament la gran majoria de seguidors que es van reunir a Old Trafford (omplint-lo) van aplaudir el jugador mentre el veien, com una figura mòbil, esgotant els seus últims minuts. Però abans del partit, van poder escriure-li un missatge de reconeixement a través de la web del club, van poder descarregar-se les seves millors imatges, van poder llegir i sentir les paraules dels seus companys d'equip i tècnics parlant del futbolista i animant a la gent a venir per donar-li l'homenatge que es mereixia. Perquè els supporters fossin l'ànima de la festa i no es limitessin a pagar el tiquet d'entrada. Això passava, lògicament, nord enllà, on la gent és neta i culta, lliure, desvetllada i feliç. I no passa en la nostra trista, pobra, bruta i dissortada terra.

Homenatge a Rajar x Rajar

2008-09-04T09:37:00.000-07:00

"Rajar x Rajar" és (o era) un blog creat per un grup de periodistes de Barcelona i habituals de la informació de Barça. M'estalvio de dir-vos els noms, que els sé, però us diré que n'hi havia dos de RAC1, un de Catalunya Ràdio, un de la SER i un altre de la COPE. Com indicava el seu nom, es tractava de deixar anar la seva bilis contra tot el que se'ls posés al davant però especialment el Barça i el futbol en general.

Obro aquest post fent-los un homenatge perquè, de tant en tant, també em vénen ganes de rajar (sempre llegeixi's amb la "j" ejpanyola, lògicament). O com deia aquella cançó dels anys 60, si yo tuviera una escoba, cuántas cosas barrería. Però, encara que els de Rajar x Rajar utilitzessin un pseudònim, a mi potser em falta la valentia per rajar en públic d'aquells temes que em molesten relacionats amb el món del futbol i també amb la meva professió per por, possiblement infundada, però por al cap i a la fi, a possibles conseqüències. Afortunadament encara sou pocs els que llegiu aquest bloc (bé, jo crec que de moment 2, Harvester of Sorrow i un servidor), i ell ja sap què em molesta. Però entengui's aquest post com un crit, ofegat, però crit al cap i a la fi.

Ja hi som pel tros

2008-08-31T16:35:00.000-07:00

No sé si és preocupant, però els dies previs a aquest dissabte els comptava com si m'hagués d'anar a casar. I, total, començava la lliga. Devia estar escrit en algun lloc que viuríem un dissabte extraordinari, una cosa que podies pensar que passaria però que t'ho prenies en conya. Com quan vas a comprar un "numbro dels cegos" (dialecte de nord enllà) i t'imagines a tu mateix mirant l'anunci de Caixa Penedès a la tele i el chyron que coincideix amb les números que tu tens impresos al cupó. Aquesta vegada, però, la loteria li va tocar de veritat al Girona. Ho va dir el míster, Raül Agné, al final del partit; tots els entrenadors es fan un guió de partit, però pot ser que et surti bé o que als cinc minuts se'n vagi tot a prendre pel cul. I va passar la primera cosa, i a més, la va fer factible un fitxatge fet amb fe gairebé religiosa pel mateix Agné; Jaume Duran, un nano de Banyoles que semblava que no sabia ni com celebrar el gol i que s'havia atipat que el Figueres, quan encara era el Figueres, el cedís.

L'altra cara del viatge a Vigo (obviaré detalls culinaris) és, sens dubte, el Celta. La imatge més frapant, per absurda però al mateix temps per reveladora, a la botiga del club. Venien samarretes que encara eren de l'última temporada de UEFA del Celta. Estaven rebregades (francament semblaven suades i tot), ficades en un cubell de fusta de qualsevol manera. Preu: 18 euros. Jo, que sóc un malalt d'aquestes coses, vaig estar temptat. Primer, el disseny de les samarretes (gust personal), em va començar a apartar. Però després ho va fer el fet de veure noms com els de Yago Yao, Velasco, Sergio o De Ridder impresos sobre el dorsal. Abans d'entrar a l'estadi i de veure un cartell en gallec on es reclamava la construcció d'un nou Balaídos, la decadència del gran Celta m'havia caigut a sobre com una onada a les illes Cies.

PD: Aquest post va dedicat a Harvester of Sorrow, que l'ha sol·licitat.

Primeres impressions

2008-08-20T02:09:00.000-07:00

Vaig veure l'altre dia el Nàstic. Molt bé, especialment a la primera part. Si bé el Vitesse no va ficar ni molt menys la cama com vindrà a ficar-la un Hèrcules, un Elx o un Múrcia, l'equip no tenia gairebé res a veure amb el de la temporada passada. Circulació ràpida de la bola, automatismes bastant establerts, arribada i gol. Quan van encaixar el 2 a 1 vam veure un adormiment descarat del ritme del partit; aquesta vegada li va sortir bé, però de cara als partits de lliga això pot ser un símptoma de taquicàrdia segura. I el Saragossa no és el Vitesse.
El Girona el veuré aquest divendres, però hi ha una cosa que em fa una mica de por. La fe en sant Raül i sant Javi em reconforta, però al mateix temps, no puc deixar de patir quan veig que els altres equips acabats de pujar s'estan reforçant amb davanters interessants que el Girona, després de la baixa de Miki Albert (nou secretari tècnic - molta sort Miki!), encara no ha trobat. L'Osca ha obtingut la cessió de Nico Medina, de l'Osasuna. L'Alacant ha fitxat Roberto Peragón i té Rafa Jordà (jo l'hagués fitxat per al Girona). I el Rayo ha fitxat David Aganzo, que va fer 11 gols la temporada passada amb l'Alabès. Alguna cosa em diu que abans de començar la lliga podem tenir alguna sorpresa, però tot i que Jito i Arnal sembla que han agafat bé el testimoni, el no trobar el substitut d'en Miki inquieta un pèl.

Buf

2008-08-20T02:05:00.000-07:00

Algú, no sé qui, però algú, m'ha escoltat. Continuaré fent el que més m'agrada. Em sap molt greu pels que també ho volien però aquest algú ha decidit no escoltar-los. Em queda una sensació estranya.

Política de merda, país de merda

2008-08-20T01:49:00.001-07:00

Fa poc un bon amic de Tarragona em va explicar una història que està passant aquests dies a la ciutat i que demostra fins a quin punt aquest país no és una democràcia sinó una partitocràcia en què la política (els partits) ho controlen i ho empastifen tot i fins a quin punt els ciutadans no tenim cap tipus de veu davant dels que teòricament haurien de ser els nostres representants. Vot? Sí, un cada quatre anys. Per dir quins són els nostres polítics. Espero que aviat convoquin eleccions per poder triar qui ha de presentar els telenotícies, o qui m'ha de vendre les botifarres, o quin funcionari prefereixo que em faci la declaració de la renda.
Resulta que Tarragona ha presentat una candidatura per ser la seu dels Jocs del Mediterrani l'any 2017. L'Ajuntament (d'esquerres), a través d'una persona molt coneguda pel seu passat sindicalista, contracta una empresa perquè s'encarregui de tot el "festival" que suposa organitzar una candidatura. Aquesta empresa, dirigida per una persona amiga del de l'Ajuntament (evito posar noms per si un cas), "crea" d'alguna forma una associació que és la que s'encarregarà de portar tots els temes de la candidatura. I a partir d'aquí, tot endavant.
Resulta que, a partir d'aquí, els partits de la oposició (de dretes) comencen una campanya per intentar fer veure que en aquest procés tot està esquitxat de corrupció, que com que aquells dos són amics tot és un "pasteleo", que és una vergonya per a la ciutat, etcètera etcètera. Aquests partits organitzen de tant en tant alguna roda de premsa però al mateix temps fan servir un redactor del diari local (de dretes, antic "Diario Español") que comença a practicar el que un profe de la facultat on jo sí que em vaig treure el títol anomenava "periodismo sobrecogedor", és a dir, "cogedor de sobres". Durant uns dies, cada dia, el diari en qüestió treu no-notícies, algunes sense contrastar amb la part contrària, sobre el tema, fins al punt que la pressió comença a fer que l'Ajuntament estudiï cedir una mica perquè no els continuïn tirant merda.
A què ve tot això i a on vull anar a parar? Doncs que a l'associació que gestiona la candidatura hi ha un munt de gent que hi treballa. Gent a qui els polítics i la seva merda ni els va ni els ve, que només intenten guanyar uns diners a final de mes per portar el pa a casa. Gent amb títol (a diferència del redactor en qüestió) que va deixar feines més segures, potser fins i tot millors, per un projecte il·lusionant per a la ciutat. Gent que té família, i hipoteca, i potser fins i tot alguns tenen fills. Gent que no té res a veure amb l'Ajuntament, en la majoria dels casos. Gent que per culpa d'un tio que juga a ser periodista, que es pensa que ha descobert el Watergate i que ara va de víctima perquè algú, al seu blog, li ha dit les coses tal com són, es pot quedar "de patitas en la calle", mentre aquest tio continuarà repartint merda mogut pels fils dels polítics de dretes i continuarà cobrant un sou que, exercint d'aquesta manera, m'atreveixo a posar en dubte si es mereix.

I, sí, no sóc de Tarragona (sóc de nord enllà) i conec personalment alguns dels afectats. I em fa molta ràbia.

PD: Si visiteu la web del Diario Español (www.diaridetarragona.com, s'ha de saber dissimular) és possible que trobeu els noms que necessiteu per acabar de desembolicar la troca.

Miki

2008-08-04T07:28:00.000-07:00

Una permanència a Segona no val una vida. La decisió està presa i jo l'aplaudiré. I quan la temporada que ve no el vegi sobre la gespa, em sentiré una mica més orgullós d'haver conegut un futbolista i una persona que aquells que només saben veure el món en blaugrana no hauran conegut mai.

No entenc perquè aquesta societat continua idolatrant aquells que caminen constantment protegits per cinc o sis guardaespatlles que no et deixen ni veure-li la cara, en canvi, ens oblidem d'aquells a qui saludes i et responen amb un somriure, ni que sigui humil, perquè ells són humils.

Força, Miki Albert!!!

La ciutat

2008-08-04T07:19:00.000-07:00

Aquest estiu, per això he trigat a actualitzar, vaig (vam) estar tres dies a una ciutat. Una ciutat amb una xarxa de metro i transports públics eficient. Una ciutat amb, entre d'altres, un parc urbà de 372 hectàrees, o el que és el mateix, 372 camps de futbol, per perdre-t'hi, córrer, passejar. Una ciutat neta, sense ni un sol paper a terra. Una ciutat amb una llibreria de 4 plantes a la plaça de l'ajuntament. Una ciutat plena d'història. Una ciutat on també es pot menjar a peu dret en un mercat. Una ciutat de gent aspra però eficient i sempre correcta. Una ciutat envoltada d'una natura exhuberant. Una ciutat de futbol. Una ciutat on les botigues, si més no les grans, tanquen a les 8 del vespre. Una ciutat que, a diferència de les que vam visitar després, el turisme no ha rebentat (i això dit per un turista, toca't els...). Una ciutat sense mar però ben pròxima a llacs idíl·lics. Una ciutat desacomplexada amb una fàbrica de cotxes que té com a logotip la bandera de l'estat. Segur que aquest estiu per l'AP7 veieu algun d'aquests cotxes que us fa llums si aneu pel carril ràpid, o que us passa a 200 km/h mínim si aneu pel del mig.

I quan avui veig que han segat el "parterre" de gespa de davant de casa, nord enllà però no del tot encara, continuo pensant que estaria bé que algun dia ens puguéssim semblar a ells. Vés per on, tenia tota la raó el Cervantes.

Audiència

2008-08-04T07:09:00.000-07:00

"I no t'agradaria sortir per l'altre canal? No estàs tip de fer 'un programa per a minories'? No creus que et pots quedar estancat d'aquesta manera? Potser series famós i sortiries al Tot i Més!"

Permeteu-me que us respongui el president Pujol: "Voleu fer el favor de callar?". Jo, modestament, només reclamo el dret a treballar en el que més m'agrada.

"Però això és caritat?"

2008-07-04T08:04:00.000-07:00

Et diuen que en el món globalitzat al públic li interessarà cada cop més el més pròxim, però cada setmana veus uns numerets que diuen com un gol de Agbonlahor de l'Aston Villa és més vist que un altre de David Prats, del Badalona. I a tu t'agrada David Prats, i t'agrada Miki Albert, i t'agrada Santi Asensio, i t'agrada Monty, i t'agrada Barragán, encara que també t'agradin els Agbonlahors i Reo-Cokers. I creus que veure jugar Miki Martínez o Luismi o Jose Ramírez val la pena almenys igual.

Però és com una gota malaia. I, al final, algú t'acaba dient que no pots competir. I estàs per donar-li la raó. I et dol en l'ànima però abaixes el cap, això sí, lleugerament, esperant que comenci la propera temporada i que puguis continuar defensant els teus arguments. I que algun dia un golàs d'Alberto Manga sigui més vist, i que la gent en parli més, i que s'hi interessi més, que un gol d'Obi Mikel.

PD: Aquesta pregunta és real. D'algú que va preguntar si retransmetre un gol de Miki Palanca era caritat.

Substitució

2008-07-04T07:47:00.000-07:00

"Vull que si prefereixo escolaritzar el meu fill en castellà a Catalunya ho pugui fer, un bilingüisme real" (una política catalana del Partido Popular).

Nord enllà, el partit que representa aquesta política (nascuda nord enllà també) no té representació parlamentària, al parlament espanyol, em refereixo. Potser és que nord enllà hi ha una majoria de gent que respondria igual que jo aquesta frase. A saber:
- Per mi, bilingüisme real és que tinguem el mateix número de mitjans en català que en castellà.
- Per mi, bilingüisme real és que quan demano un tallat no ho hagi de repetir dinou vegades fins que m'he de declarar per vençut i dir-li al cambrer o cambrera "un cortado".
- Per mi, bilingüisme real és que pugui triar veure una pel·lícula d'estrena en català o en castellà.
- Per mi, bilingüisme real és que la traducció catalana d'un llibre valgui el mateix que la traducció castellana, i no 1€ o 2€ més.

Respectar la composició real del país, hi estic d'acord. Tota la resta és el títol d'aquest post.

Un pas més

2008-07-04T07:13:00.000-07:00

No, no tinc Fotolog. Ni Facebook. Ni Hi5. Ni Picasa. Però de tant en tant, com molts de vosaltres, tinc ganes d'escriure coses. I una tarda gossa ha fet la resta.

El blog no té més tema que els meus temes. I el nom ve a ser una espècie de resum incomplet de la meva vida. Vaig néixer al nord del país, però vaig anar a viure més al nord i quan viatjo, intento sempre fer-ho nord enllà. On la gent diuen que és culta, neta, lliure, desvetllada i feliç.