Hi ha d'haver pocs pobles sobre la faç de la Terra que experimentin un plaer tan entranyable en la celebració de la derrota com el català. La diada nacional n'és un exemple suat, però no cal anar gaire lluny per comprovar com encara es commemora una destrempada massiva (o engany, si es prefereix) com la del 2017, que ha comportat, bàsicament, presó, exili, repressió i decadència. Una derivació d'aquest desconcertant quadre psicològic és la facilitat nostrada per acabar confraternitzant i enaltint aquells que, en un o altre moment de la història, han traït o abandonat aquesta pobra, bruta, trista i dissortada pàtria. Com testimonia l'opuscle londinenc de 1714 que dóna títol a aquest text, els anglesos van oblidar-se dels catalans durant la Guerra de Successió: però, tot i així, voldríem que la CCMA s'assemblés remotament a la BBC i presumim que les millors sèries humorístiques de la corporació britànica només s'han entès al nostre país i no a la resta de la pell
A casa vam tenir sort; els meus pares es van casar el 1977 i un dels regals de noces que van tenir va ser un televisor Philips K12 en color. Ells, per tant, ja van poder veure el mundial d'Argentina i la Recopa del Barcelona a Basilea tal com eren. I jo, quan era petit, inconscientment, me'n reia d'una de les meves àvies perquè no va saber què era la crominància fins que Alaska ja no anava amb Los Pegamoides sinó amb Dinarama. A nivell d'imatges, els records són molt vagues. Però a nivell de veus recordo perfectament qui acompanyava els partits de futbol que vèiem a casa, i no sé com, encara, aquell record se m'ha tornat a fer present aquesta tarda. Per això he volgut parlar de narradors, ni que sigui per recordar que encara que em dediqui al mateix que fan ells, algun dia voldria ser com ells. Aquella veu dels meus primers anys era la de José Félix Pons Alonso. Anys després, un grup d'estudiants li vam dedicar una biografia per a un treball de la facultat. Quan