diumenge, 31 d’agost de 2008

Ja hi som pel tros

No sé si és preocupant, però els dies previs a aquest dissabte els comptava com si m'hagués d'anar a casar. I, total, començava la lliga. Devia estar escrit en algun lloc que viuríem un dissabte extraordinari, una cosa que podies pensar que passaria però que t'ho prenies en conya. Com quan vas a comprar un "numbro dels cegos" (dialecte de nord enllà) i t'imagines a tu mateix mirant l'anunci de Caixa Penedès a la tele i el chyron que coincideix amb les números que tu tens impresos al cupó. Aquesta vegada, però, la loteria li va tocar de veritat al Girona. Ho va dir el míster, Raül Agné, al final del partit; tots els entrenadors es fan un guió de partit, però pot ser que et surti bé o que als cinc minuts se'n vagi tot a prendre pel cul. I va passar la primera cosa, i a més, la va fer factible un fitxatge fet amb fe gairebé religiosa pel mateix Agné; Jaume Duran, un nano de Banyoles que semblava que no sabia ni com celebrar el gol i que s'havia atipat que el Figueres, quan encara era el Figueres, el cedís.

L'altra cara del viatge a Vigo (obviaré detalls culinaris) és, sens dubte, el Celta. La imatge més frapant, per absurda però al mateix temps per reveladora, a la botiga del club. Venien samarretes que encara eren de l'última temporada de UEFA del Celta. Estaven rebregades (francament semblaven suades i tot), ficades en un cubell de fusta de qualsevol manera. Preu: 18 euros. Jo, que sóc un malalt d'aquestes coses, vaig estar temptat. Primer, el disseny de les samarretes (gust personal), em va començar a apartar. Però després ho va fer el fet de veure noms com els de Yago Yao, Velasco, Sergio o De Ridder impresos sobre el dorsal. Abans d'entrar a l'estadi i de veure un cartell en gallec on es reclamava la construcció d'un nou Balaídos, la decadència del gran Celta m'havia caigut a sobre com una onada a les illes Cies.

PD: Aquest post va dedicat a Harvester of Sorrow, que l'ha sol·licitat.

dimecres, 20 d’agost de 2008

Primeres impressions

Vaig veure l'altre dia el Nàstic. Molt bé, especialment a la primera part. Si bé el Vitesse no va ficar ni molt menys la cama com vindrà a ficar-la un Hèrcules, un Elx o un Múrcia, l'equip no tenia gairebé res a veure amb el de la temporada passada. Circulació ràpida de la bola, automatismes bastant establerts, arribada i gol. Quan van encaixar el 2 a 1 vam veure un adormiment descarat del ritme del partit; aquesta vegada li va sortir bé, però de cara als partits de lliga això pot ser un símptoma de taquicàrdia segura. I el Saragossa no és el Vitesse.
El Girona el veuré aquest divendres, però hi ha una cosa que em fa una mica de por. La fe en sant Raül i sant Javi em reconforta, però al mateix temps, no puc deixar de patir quan veig que els altres equips acabats de pujar s'estan reforçant amb davanters interessants que el Girona, després de la baixa de Miki Albert (nou secretari tècnic - molta sort Miki!), encara no ha trobat. L'Osca ha obtingut la cessió de Nico Medina, de l'Osasuna. L'Alacant ha fitxat Roberto Peragón i té Rafa Jordà (jo l'hagués fitxat per al Girona). I el Rayo ha fitxat David Aganzo, que va fer 11 gols la temporada passada amb l'Alabès. Alguna cosa em diu que abans de començar la lliga podem tenir alguna sorpresa, però tot i que Jito i Arnal sembla que han agafat bé el testimoni, el no trobar el substitut d'en Miki inquieta un pèl.

Buf

Algú, no sé qui, però algú, m'ha escoltat. Continuaré fent el que més m'agrada. Em sap molt greu pels que també ho volien però aquest algú ha decidit no escoltar-los. Em queda una sensació estranya.

Política de merda, país de merda

Fa poc un bon amic de Tarragona em va explicar una història que està passant aquests dies a la ciutat i que demostra fins a quin punt aquest país no és una democràcia sinó una partitocràcia en què la política (els partits) ho controlen i ho empastifen tot i fins a quin punt els ciutadans no tenim cap tipus de veu davant dels que teòricament haurien de ser els nostres representants. Vot? Sí, un cada quatre anys. Per dir quins són els nostres polítics. Espero que aviat convoquin eleccions per poder triar qui ha de presentar els telenotícies, o qui m'ha de vendre les botifarres, o quin funcionari prefereixo que em faci la declaració de la renda.
Resulta que Tarragona ha presentat una candidatura per ser la seu dels Jocs del Mediterrani l'any 2017. L'Ajuntament (d'esquerres), a través d'una persona molt coneguda pel seu passat sindicalista, contracta una empresa perquè s'encarregui de tot el "festival" que suposa organitzar una candidatura. Aquesta empresa, dirigida per una persona amiga del de l'Ajuntament (evito posar noms per si un cas), "crea" d'alguna forma una associació que és la que s'encarregarà de portar tots els temes de la candidatura. I a partir d'aquí, tot endavant.
Resulta que, a partir d'aquí, els partits de la oposició (de dretes) comencen una campanya per intentar fer veure que en aquest procés tot està esquitxat de corrupció, que com que aquells dos són amics tot és un "pasteleo", que és una vergonya per a la ciutat, etcètera etcètera. Aquests partits organitzen de tant en tant alguna roda de premsa però al mateix temps fan servir un redactor del diari local (de dretes, antic "Diario Español") que comença a practicar el que un profe de la facultat on jo sí que em vaig treure el títol anomenava "periodismo sobrecogedor", és a dir, "cogedor de sobres". Durant uns dies, cada dia, el diari en qüestió treu no-notícies, algunes sense contrastar amb la part contrària, sobre el tema, fins al punt que la pressió comença a fer que l'Ajuntament estudiï cedir una mica perquè no els continuïn tirant merda.
A què ve tot això i a on vull anar a parar? Doncs que a l'associació que gestiona la candidatura hi ha un munt de gent que hi treballa. Gent a qui els polítics i la seva merda ni els va ni els ve, que només intenten guanyar uns diners a final de mes per portar el pa a casa. Gent amb títol (a diferència del redactor en qüestió) que va deixar feines més segures, potser fins i tot millors, per un projecte il·lusionant per a la ciutat. Gent que té família, i hipoteca, i potser fins i tot alguns tenen fills. Gent que no té res a veure amb l'Ajuntament, en la majoria dels casos. Gent que per culpa d'un tio que juga a ser periodista, que es pensa que ha descobert el Watergate i que ara va de víctima perquè algú, al seu blog, li ha dit les coses tal com són, es pot quedar "de patitas en la calle", mentre aquest tio continuarà repartint merda mogut pels fils dels polítics de dretes i continuarà cobrant un sou que, exercint d'aquesta manera, m'atreveixo a posar en dubte si es mereix.

I, sí, no sóc de Tarragona (sóc de nord enllà) i conec personalment alguns dels afectats. I em fa molta ràbia.

PD: Si visiteu la web del Diario Español (www.diaridetarragona.com, s'ha de saber dissimular) és possible que trobeu els noms que necessiteu per acabar de desembolicar la troca.

dilluns, 4 d’agost de 2008

Miki

Una permanència a Segona no val una vida. La decisió està presa i jo l'aplaudiré. I quan la temporada que ve no el vegi sobre la gespa, em sentiré una mica més orgullós d'haver conegut un futbolista i una persona que aquells que només saben veure el món en blaugrana no hauran conegut mai.

No entenc perquè aquesta societat continua idolatrant aquells que caminen constantment protegits per cinc o sis guardaespatlles que no et deixen ni veure-li la cara, en canvi, ens oblidem d'aquells a qui saludes i et responen amb un somriure, ni que sigui humil, perquè ells són humils.

Força, Miki Albert!!!

La ciutat

Aquest estiu, per això he trigat a actualitzar, vaig (vam) estar tres dies a una ciutat. Una ciutat amb una xarxa de metro i transports públics eficient. Una ciutat amb, entre d'altres, un parc urbà de 372 hectàrees, o el que és el mateix, 372 camps de futbol, per perdre-t'hi, córrer, passejar. Una ciutat neta, sense ni un sol paper a terra. Una ciutat amb una llibreria de 4 plantes a la plaça de l'ajuntament. Una ciutat plena d'història. Una ciutat on també es pot menjar a peu dret en un mercat. Una ciutat de gent aspra però eficient i sempre correcta. Una ciutat envoltada d'una natura exhuberant. Una ciutat de futbol. Una ciutat on les botigues, si més no les grans, tanquen a les 8 del vespre. Una ciutat que, a diferència de les que vam visitar després, el turisme no ha rebentat (i això dit per un turista, toca't els...). Una ciutat sense mar però ben pròxima a llacs idíl·lics. Una ciutat desacomplexada amb una fàbrica de cotxes que té com a logotip la bandera de l'estat. Segur que aquest estiu per l'AP7 veieu algun d'aquests cotxes que us fa llums si aneu pel carril ràpid, o que us passa a 200 km/h mínim si aneu pel del mig.

I quan avui veig que han segat el "parterre" de gespa de davant de casa, nord enllà però no del tot encara, continuo pensant que estaria bé que algun dia ens puguéssim semblar a ells. Vés per on, tenia tota la raó el Cervantes.

Audiència

"I no t'agradaria sortir per l'altre canal? No estàs tip de fer 'un programa per a minories'? No creus que et pots quedar estancat d'aquesta manera? Potser series famós i sortiries al Tot i Més!"

Permeteu-me que us respongui el president Pujol: "Voleu fer el favor de callar?". Jo, modestament, només reclamo el dret a treballar en el que més m'agrada.