dimarts, 30 de desembre de 2008

Incompetents

No vaig gosar demanar-lo per Nadal perquè l'explicació de la contraportada, paradoxalment en un llibre que se les dóna de liberal i ultracapitalista, feia precisament un tufet a tot plegat que em va fer arrufar el nas i tornar-lo a la prestatgeria. Al mateix temps, però, reconec que un dels plantejaments que fa és ben correcte. Em refereixo a "La dictadura de la incompetència", llibre de l'empresari català Xavier Roig. Tinc els seus dos anteriors treballs, més centrats en la defensa del país que en la d'un sistema que s'està menjant el món a dentegades. En aquest tercer, pretén argumentar com en aquest tros de món que ens ha tocat viure, a diferència del que passa nord enllà, se'ns educa fins i tot des de l'escola en la cultura del mínim esforç, del cobrir l'expedient, de la productivitat nul·la, de la fitxa, del de 9 a 1 i de 3 a 7, dels esmorzars-dinars en hores de feina, d'agafar-se al conveni col·lectiu com el Reial Madrid de fa dues temporades a la confreria del clau roent. I la veritat és que, com sol passar en aquests casos, poc a poc se m'anaven plantant davant meu, com bufetades, casos que abonaven la teoria.
El primer, esbombat convenientment per tots els mitjans, va ser l'odissea de viatge que va haver de patir el Girona FC per jugar un partit de Segona Divisió a Xerez. Van triar viatjar el mateix dia, amb un vol que havia de sortir a les 11h, per a un partit a disputar a les 18h30. Mitja hora abans de la sortida prevista del vol se'ls adverteix que la tripulació del xàrter ha patit una estranya intoxicació massiva i que no es pot sortir. La companyia encarregada va donant llargues sobre la solució del problema i el partit és a punt de suspendre's. S'acaba jugant a les 19h45, gràcies a la bona voluntat del Xerez, i amb els jugadors gairebé sense escalfar-se. No se n'ha sentit a parlar gaire més.
El segon és personal. Per motius de feina m'he de desplaçar a València. Convenim amb l'empresa que el millor mètode de desplaçament és l'Euromed. Opto per deixar el meu vehicle particular a la seu de l'empresa, perquè després del viatge hi hauré de tornar igualment, i anar fins a l'estació de Sants en un taxi. El tren surt a les 10h, i a les 9h10 truco al taxi. Em diuen que de seguida me l'envien al lloc sol·licitat i em demanen un número de telèfon mòbil. Al cap de vint minuts d'espera m'arriba un SMS: "el servei ha estat anul·lat perquè no hi ha cap vehicle disponible prop de la zona sol·licitada. Torni-ho a provar d'aquí a cinc minuts". Lògicament, no ho vaig tornar a provar, i amb un enfurismament lògic vaig acabar anant en el meu cotxe particular. Per cert que, el que sembla el paradigma de la incompetència, l'empresa estatal de trens, es va portar de conya; en haver adquirit un bitllet de classe preferent, l'aparcament em va sortir de franc. Jugada rodona, i un client menys per a una empresa a qui intentaré no contactar mai més, tot i que segur que a ells no els importa gens.
I el tercer gag fa referència a la neu que ha caigut en aquest racó de país els últims dies. A les 19h del dia de Sant Esteve, quedo atrapat a l'autovia d'accés al meu lloc de residència. Passaran tres hores fins que pugui arribar a casa, sense cap tipus d'informació ni per part de la policia ni per part de Protecció Civil. Un company que era en un altre punt de la cua m'assegura que va poder aturar un agent de "la força tranquil·la de la intel·ligència" (aquest és l'eslògan de l'escola de policia sota la qual són suposadament educats els nostres agents) per demanar-li informació, i en va obtenir la següent resposta: "Vagi-se'n a la merda". Només a quarts de deu, una màquina llevaneus obrirà pas per una via alternativa, que no té res a veure amb la que ha quedat col·lapsada, i els cotxes (per sort el meu entre els primers) podran anar desfilant. Amb posterioritat em diuen que resulta que tallen la carretera "per precaució" i envien una màquina llevaneus per netejar-la a la qual se li han atribuït tot tipus de mals; des de l'entrada per un lloc que no tocava, fins a avaries diverses. Sembla que fins a la mitjanit l'autovia no es va reobrir. Un cop dins del nucli urbà, descobreixo que només dos carrers principals han estat netejats i la resta de vies de la ciutat queden a la mercè d'alguns tot-terrenys valents que, amb els pneumàtics, han anat obrint petits passos que els cotxes petits reben amb alegria. El més greu de tot plegat, però, és que tres dies després de la nevada la neu continua als carrers i desenes de cotxes continuen atrapats per blocs de gel sense que puguin abandonar el lloc d'aparcament, si no és que el seu amo agafa pala (i pic) i procedeix a l'obra. Això sí; curiosament, la gran majoria de zones blaves eren netes i s'hi podia aparcar, pagant, lògicament. Era això el fantàstic pla Neucat que ens havia de salvar en casos com aquest? Al final, la neu se l'acaba emportant el sol, que, igual que quaranta anys enrere, acaba essent el principal atractiu que té per oferir aquest país.

dimecres, 17 de desembre de 2008

Banys de Nostàlgia (11): Noche de Fiesta

Nota: No us he penjat l'anterior bany de nostàlgia perquè el vam dedicar a les caretes, sintonies i "despedida-y-cierres" de les teles dels anys 80. Gairebé no hi havia text. En el d'aquesta setmana també hi ha molt de so... però el text és aprofitable!

Sempre hem sigut del parer que per acabar de ser un país normal, hauríem de tenir també el nostre univers “kitsch”. Si voleu, es pot fer amb una certa gràcia, però no estem d’acord que haguem de voler anar d’alternatius fins i tot en els programes de Cap d’Any. En dues edicions, Joel Joan va crear per a TV3 un especial anomenat “Què feies aquell Cap d’Any?” que era una total paròdia, justament, d’aquests programes tan casposos, en què els artistes eren substituïts per cares conegudes de la casa. Però potser hauríem de pensar que una cosa així ens faria falta, sense paròdia.
Per això avui, en l’última secció de l’any, volem fer un repàs pels programes de Cap d’Any que, majoritàriament, Televisió Espanyola ens va regalar a la dècada dels 80. Aquells programes on tots els “extres”, models vestits de gala al voltant de petites taules rodones, són més actors que mai; han de celebrar el canvi d’any com si fos l’últim quan, segurament, el programa s’enregistra el mes d’octubre. Hem fet una espècie de “rànquing” dels artistes que més han repetit en aquests especials; a destacar que això ha estat possible gràcies a l’hemeroteca online de “La Vanguardia”, amb la qual cosa hem pogut veure la programació de televisió de tots els 31 de desembre de cada any. I, per cert, comprovar com en els primers anys de la dècada dels 80 encara, al costat de cada programa, s’especificava si era en color o en blanc i negre. Val a dir que potser el rànquing no és del tot acurat perquè moltes vegades s’optava per la fórmula “entre d’altres...”, i així hem “classificat” només els que es publicaven a les pàgines de televisió.
Així doncs, el “Top 11” de grups i cantants que repeteixen més que l’all són...
11. KAOMA
Hem fet una petita trampa perquè són protagonistes d’un cas únic; van sortir, gairebé al mateix temps, en els programes de Cap d’Any de 1989 a TVE i a TV3. La culpa era de la Lambada, lògicament.
10. CAMILO SESTO
9. NÚRIA FELIU
Evidentment, Núria Feliu només va aparèixer en programes de TV3, sorprenentment igual que els següents en el rànquing... potser perquè eren valencians i la cosa quedava una mica més a prop.
8. LOS INHUMANOS
7. RADIO TOPOLINO ORQUESTRA
I també han repetit 2 cops: Norma Duval, Hombres G, Gabinete Caligari, Manolo Escobar, Dúo Dinámico i Mari Trini, que només van sortir a TVE, i María Jiménez, Los Mustang, Bibi Andersen, La Trinca, El Último de la Fila, Celia Cruz, La Unión, Cantores de Híspalis, La Década Prodigiosa, Loquillo, Duncan Dhu i Serrat, que van aparèixer en espais de TVE i de TV3.
6. MIGUEL BOSÉ
5. JOSÉ LUIS PERALES
Tots dos van aparèixer 2 cops en programes de TVE i en una ocasió en el programa de Cap d’Any de TV3, que també solia convidar faràndula “de les Espanyes” per satisfer tots els públics.
4. OLÉ OLÉ
3. ROCÍO JURADO
2. JUAN PARDO
1. MECANO
El grup dels germans Cano va aparèixer en el programa de Cap d’Any de TVE en 4 ocasions de 10 possibles, un percentatge a tenir en compte.
A destacar també que han passat pels caps d’any de TVE i de TV3 noms de traca i mocador, lògicament només un cop: Umberto Tozzi, Gibson Brothers, Viola Wills, Amy Stewart, The Shadows, The Platters, Boney M, Tina Turner, Stevie Wonder, Engelbert Humperdinck, Laura Branigan, Sylvie Vartan, Phil Feron & Galaxy, Sacha Distel, Donna Summer, Sabrina, Duran Duran, Pet Shop Boys, Bon Jovi, Spandau Ballet, Samantha Fox... i els que ens deixem.

Recapitulem!
Així, amb 4 repeticions tenim: Mecano. Amb 3 repeticions tenim Juan Pardo, Rocío Jurado, Olé Olé, Miguel Bosé (2 a TVE i 1 a TV3), José Luis Perales (2 a TVE i 1 a TV3). Amb 2: Camilo Sesto, Radio Topolino Orquestra, Norma Duval, Mari Trini, Hombres G, Gabinete Caligari, Manolo Escobar, Dúo Dinámico, Núria Feliu (2 a TV3), Los Inhumanos (2 a TV3), Loquillo y los Trogloditas (1 a TVE i 1 a TV3), María Jiménez (1 a TVE i 1 a TV3), Los Mustang (1 a TVE i 1 a TV3), Bibi Andersen (1 a TVE i 1 a TV3), La Trinca (1 a TVE i 1 a TV3), El Último de la Fila (1 a TVE i 1 a TV3), Celia Cruz (1 a TVE i 1 a TV3), La Unión (1 a TVE i 1 a TV3), Joan Manuel Serrat (1 a TVE i 1 a TV3), Cantores de Híspalis (1 a TVE i 1 a TV3), La Década Prodigiosa (1 a TVE i 1 a TV3), Duncan Dhu (1 a TVE i 1 a TV3). Esment a part mereix el cas de Kaoma, que van aparèixer 2 cops... en el mateix any (1989).
1980-81: Camilo Sesto, Orquesta Mondragón, Gilbert Becaud, Miguel Ríos, Umberto Tozzi, Gibson Brothers, Burning, Viola Wills, Amy Stewart, Passengers, Joan Baptista Humet, Dyango, Manolo Escobar, Rocío Jurado, Peret, María Jiménez, The Shadows, Dúo Dinámico, Jaime Morey, Marfil, Los Mustang.
1981-82: Huapachá Combo, Los Zombies, Mecano, Glamour, Radio Topolino Orquestra, Antonio Flores, Tino Casal, Nacha Pop, Jaume Sisa, Los Chichos.
1982-83: El canvi de direcció a TVE (a l’octubre el PSOE de Felipe havia arribat al poder) va fer que s’improvisés un programa de cap d’any molt criticat en què dues orquestres interpretaven el que s’anomenava “clàssics populars”. No hi va haver grans actuacions musicals.
1983-84: Camilo Sesto, Mecano, Rocío Jurado, Radio Topolino Orquestra, The Platters, Love Machine, Norma Duval, Juan Pardo, After Dark, Francisco. A TV3 van actuar Boney M, Tina Turner, Renato Carosone i Lole y Manuel.
1984-85: Josep Carreras, Miguel Bosé, Mari Trini, José Luis Perales, Juan Pardo. A TV3: Juliette Greco, Judy Collins, Santi Vendrell, Sabor Latino. Val a dir que La 2 va fer un programa especial amb la presència de tots els grups de la “movida madrileña” de l’època.
1985-86: Juan Bau, Sergio y Estíbaliz, Lolita, Hombres G, Bravo, Juan Pardo, Manolo Escobar, Norma Duval, Mari Trini, Stevie Wonder. A TV3: Engelbert Humperdinck, Laura Branigan, Abbe Lane, Bibi Andersen, La Trinca, Alaska, Objetivo Birmania, Los Sirex, Los Mustang, Josep Guardiola, Maria Jiménez, Enric Hernáez, Peor Imposible, La Unión, Sylvie Vartan, Phil Feron & Galaxy i Los Inhumanos.
1986-87: José Luis Perales, Sacha Distel, Nina Hagen, Felipe Campuzano, Lola Flores, Olé Olé, Bibi Andersen i Mecano. A TV3: Joan Manuel Serrat, Flying Pickets, Matt Bianco, Celia Cruz, Miguel Bosé, Bobby McFerrin, El Último de la Fila, Pi de la Serra, Janet Jackson, Tomeu Penya, Joan Bibiloni, Las Viudas, The Mamas and The Papas.
1987-88: Brigitte Nielsen, Verónica Castro, Antonio Molina, Ángela Molina, Paula Molina, Sabrina, Donna Summer, Francesco Napoli, Kid Creole and The Coconuts, Olé Olé, Hombres G, Duncan Dhu, La Década Prodigiosa, Gabinete Caligari, Radio Futura, Orquestra Plateria, Joaquín Sabina, La Trinca, José Luis Perales, Miguel Bosé, Camarón de la Isla, Cantores de Híspalis, Rocío Jurado, Chiquetete, Dúo Dinámico, Luis Cobos, Kris Kristofferson, Astrud Gilberto, Eros Ramazzotti, Patsy Kensit, Dionne Warwick, Sergio Mendes & Brasil 88, Luis Eduardo Aute, Vicky Larraz i Pasadena Roof Orchestra. A TV3: Regina Do Santos, Duble Buble, Núria Feliu, Martirio.
1988-89: Mecano, Olé Olé, La Década Prodigiosa, Samantha Fox, Vaitiare, Loquillo y Los Trogloditas, El Último de la Fila, Pet Shop Boys, Duran Duran. A TV3 es va tornar a fer un programa amb una successió de gags amb els presentadors més coneguts de la casa.
1989-90: Spandau Ballet, Joe Cocker, Kaoma, UB40, Bon Jovi, Celia Cruz, Plàcido Domingo, Joan Manuel Serrat, Ana Belén, La Unión, Los Rebeldes, Loquillo y Los Trogloditas, María Dolores Pradera i Gabinete Caligari. A TV3: Núria Feliu, Maria Josep Villarroya, La Salseta del Poble Sec, Charles Aznavour, Ornella Vanoni, Cantores de Híspalis, Black Box, La Década Prodigiosa, Los Inhumanos, Neneh Cherry, The Pogues, Kaoma, Duncan Dhu, Loquillo y los Trogloditas, Sopa de Cabra i Gato Pérez.

divendres, 5 de desembre de 2008

Les meves veus

A casa vam tenir sort; els meus pares es van casar el 1977 i un dels regals de noces que van tenir va ser un televisor Philips K12 en color. Ells, per tant, ja van poder veure el mundial d'Argentina i la Recopa del Barcelona a Basilea tal com eren. I jo, quan era petit, inconscientment, me'n reia d'una de les meves àvies perquè no va saber què era la crominància fins que Alaska ja no anava amb Los Pegamoides sinó amb Dinarama. A nivell d'imatges, els records són molt vagues. Però a nivell de veus recordo perfectament qui acompanyava els partits de futbol que vèiem a casa, i no sé com, encara, aquell record se m'ha tornat a fer present aquesta tarda. Per això he volgut parlar de narradors, ni que sigui per recordar que encara que em dediqui al mateix que fan ells, algun dia voldria ser com ells.

Aquella veu dels meus primers anys era la de José Félix Pons Alonso. Anys després, un grup d'estudiants li vam dedicar una biografia per a un treball de la facultat. Quan ens vam trobar per a la preceptiva entrevista, ens va reconèixer que havia trucat a la secretaria de la facultat per confirmar que era cert que li volíem fer una entrevista, i que no era broma. Així és i així ho mostrava en les retransmissions. Era precís, però no detallista; sempre documentat, però destil·lant les seves informacions en les dosis justes; i tot i mantenir el to sobri dels comentaristes d'aquell temps i d'aquell país, de tant en tant, deixava anar una gota d'emoció com aquella actriu lasciva que durant un frame et deixava intuir un mugró. Una emoció que, manllevant-ho d'altres blocaires que han escrit sobre ell, et mostrava tant amb un gol del Barcelona com en la quarta falta personal de Marzorati quan encara faltaven disset minuts per al final del partit. Perquè Pons era un especialista en tot, però al mateix temps, un apassionat en tot, un dignificador de totes i cadascuna de les disciplines esportives. El més admirable d'ell, però, és que tot i ser un fumador empedreït va mantenir durant molts anys una veu prodigiosa i rica en matisos que li va permetre, i li permet, guanyar-se la vida amb el doblatge un cop va deixar de banda l'esport televisat. Diuen que sempre que hi ha un paper de narrador esportiu per doblar, bé sigui en català o en espanyol, és requerit per prestar-li la veu. Jo mateix el vaig sentir a la pel·lícula "Ali" en aquest paper. Però em consta que té una gran varietat de registres.

Després va arribar José Ángel de la Casa però ja es va solapar amb les primeres retransmissions de TV3 i amb Eduard Boet. Crec que va intentar importar l'estil de Pons però en català. Les seves eren unes retransmissions sòbries però que, al mateix temps, sabien sortir de la grisor, concepte que en una època com aquella i en una tele com TV3 havien d'estar prohibides per decret llei. En les transmissions de Boet, per primer cop en aquestes latituds, vam sentir com en ocasions especials es podia sortir de la rigidesa establerta, com es podia cantar un gol a viva veu quan Víctor (crec que va ser Víctor Muñoz, sí) va transformar el penal que culminava, en la tanda de penals, la remuntada del Barcelona davant l'IFK Göteborg a la Copa d'Europa de 1986. També s'assemblava amb Pons en el fet que es tractava d'un narrador poliesportiu, si bé per a cada esport s'acompanyava d'una segona veu diferent. Tot i aquesta varietat, li va quedar penjada l'etiqueta de "perico" perquè la seva veu va acompanyar tota la trajectòria espanyolista a la Copa de la UEFA de 1988, i es va tornar a emocionar en aquelles màgiques nits a Sarrià, sobretot en la semifinal contra el Bruges.

Aquelles dues veus que sortien de l'únic altaveu, cobert amb una reixeta de suposada fusta, del Philips K12 de casa meva, em van fascinar el suficient com per voler imitar-los. Després en van venir d'altres, i de tots en podria dir coses però me les reservo perquè no m'agrada vessar opinions ni pensaments sobre actuals companys meus. Per això, perquè no el conec, puc dir que m'agradaria poder saludar un dia Adolfo Barbero i dir-li que m'agrada molt com ho fa. S'encarrega dels partits de Segona, i algun de la Champions, a Canal+. I el seu timbre, les seves inflexions de veu justes i mai exagerades, i el seu coneixement dels jugadors i de la categoria fan que les seves retransmissions siguin sempre agradables. Ens podem fer grans, però mai deixem d'aprendre ni hem de deixar de fer-ho.

dimecres, 3 de desembre de 2008

Banys de Nostàlgia (10): De què és el cromo?

Dècada dels 80 i alimentació infantil eren un binomi complicat. Les pitjors perpetracions de la bolleria industrial, algunes de les quals continuen avui en dia, es van produir en aquests anys de la nostra infància i nosaltres hi vàrem caure, sovint, de quatre grapes. A més a més, tenien rèpliques, perquè poc després de la invenció del Bollycao va aparèixer el Bimbocao, per no parlar de tota la gamma de pastissets que envaïen els supermercats i les botigues de “txutxes”; Pantera Rosa, Bony, Tigretón, Círculo Rojo... productes que ens semblaven boníssims, però després observaves la llista d’ingredients i hi havia més “Es” que al pàrquing del Valle de los Caídos.
Per si no estàvem prou hipnotitzats, mes darrere mes les ments calentes dels magnats de la bolleria ens fidelitzaven encara més amb col·leccions de cromos i altres objectes d’allò més divers. Era tot un esdeveniment obrir la bossa del bollycao, llençar-la (a vegades a terra) i arreplegar aquell embolcall de paper oliós, que en la majoria dels casos deixava el cromo també oliós, i plantejar-te la pregunta mítica de les col·leccions de cromos: “tengui” o “falti”. Hi havia col·leccions clàssiques, de futbolistes, basquetbolistes o en l’època més tardana, de vídeojocs de la Master System. Però n’hi va haver d’altres que van quedar marcades en la nostra memòria i que volem repassar.
- El “Toi”. No té res a veure amb la marca de piscines i altres productes aquàtics. Les cartilles a omplir de codis de barres encara no existien. Era una cosa molt més banal; eren unes vinyetes on apareixia un ninot verd, amb una silueta de bombona de butà com dirien els de la Trinca, que feia diferents activitats o mostrava diferents estats. I els explicitava amb deix andalús en un cartell: “Toi tumbao”, “Toi cateao” (amb una carbassa al cap), “Toi a ozcura”, “Toi agotao”, “Toi girao”, “Toi enfangao”, “Toi infomatizao” o “Yo toi, y tu tá?”. Va ser una autèntica estrella dels pupitres i de les carpetes de l’època, que uns anys després va tenir una seqüela anomenada “Tas”, o sigui, com el “Toi” però en segona persona. Per cert, espero que vosaltres també hagueu fet el treball manual de la carpeta de fusta amb dues fulles de fullola relligades amb fil.
- A finals de la dècada hi va haver una variant; uns cromos més gruixuts que eren caricatures a partir d’una frase “catxonda”. Per exemple, “tengo la cabeza como un bombo” i era un home que en lloc de cap tenia un timbal, o “mejor solo que mal acompañado”, un vagabund en una illa, o “no me beso porque no me llego”, un personatge amb cara de babau amb un segell en forma de llavis, que es va estampant a la cara. Van tenir força èxit però no van arribar al nivell del “Toi”.
- En aquells anys, també, moltes portes d’aquest país (i parets, i pupitres, i tota aquella superfície que fos propensa a enganxar-hi coses) van patir la invasió de les paraules en relleu. Obries el sobre i t’apareixia una paraula. Amb una tipografia arrodonida, colors fluorescents i un tacte tou, soles no tenien sentit (tot i que l’enganxina amb la paraula “bocas”, per ella sola, va crear un nou vocable per definir el xivato) i la gràcia era mirar de construir alguna cosa amb sentit amb diverses enganxines. Era difícil, val a dir-ho, però a per tot arreu veies paraules, com en un somni surreal.
- Hi va haver també algunes col·leccions que s’inspiraven en la cultura de la tele, lògic si estem parlant dels anys 80. Una d’elles era el “Canal Loco”. Eren cromos dobles, o millor dit, un cromo dins d’una funda, tot de paper, lògicament. A la part del davant de la funda hi havia una petita finestra de plàstic per on veies el dibuix del cromo que anava sòlt, i a sota el motiu del cromo: “King Kong” o el que fos. Aleshores, treies el cromo de dintre i per la mateixa finestra apareixia un altre dibuix. Diguéssim que era com una seqüència que volia ser humorística (insisteixo, que volia ser) en dues vinyetes. Una variant va ser la “ventana màgica”, que tenia el mateix sistema però en la finestra de plàstic hi havia dibuixada una silueta, com si fos un dibuix amb “rotring”, només amb les vores. Aleshores introduïes l’altre cromo i aquella silueta quadrava amb un dibuix en color que sovint no tenia res a veure amb el que et podies suposar que seria per aquella silueta. Diguéssim que jugaven una mica a l’equívoc.

No cal que us digui que a Internet podeu trobar un munt de gent que exhibeix les seves col·leccions de cromos del Bollycao amb l’objectiu d’intercanviar, vendre o simplement deixar palès el seu “frikisme”. No només a ebay, sinó que en moltes pàgines de col·leccionisme podreu trobar aquestes col·leccions.

I per acabar, un acudit políticament incorrecte però que em disculpareu si l’explico. Això és la Coca-cola que li diu al Bollycao: “-Qué Bolly, ¿quieres coca?”, i el Bollycao li contesta “Deja, deja, que estoy de chocolate...”.