A casa vam tenir sort; els meus pares es van casar el 1977 i un dels regals de noces que van tenir va ser un televisor Philips K12 en color. Ells, per tant, ja van poder veure el mundial d'Argentina i la Recopa del Barcelona a Basilea tal com eren. I jo, quan era petit, inconscientment, me'n reia d'una de les meves àvies perquè no va saber què era la crominància fins que Alaska ja no anava amb Los Pegamoides sinó amb Dinarama. A nivell d'imatges, els records són molt vagues. Però a nivell de veus recordo perfectament qui acompanyava els partits de futbol que vèiem a casa, i no sé com, encara, aquell record se m'ha tornat a fer present aquesta tarda. Per això he volgut parlar de narradors, ni que sigui per recordar que encara que em dediqui al mateix que fan ells, algun dia voldria ser com ells.
Aquella veu dels meus primers anys era la de José Félix Pons Alonso. Anys després, un grup d'estudiants li vam dedicar una biografia per a un treball de la facultat. Quan ens vam trobar per a la preceptiva entrevista, ens va reconèixer que havia trucat a la secretaria de la facultat per confirmar que era cert que li volíem fer una entrevista, i que no era broma. Així és i així ho mostrava en les retransmissions. Era precís, però no detallista; sempre documentat, però destil·lant les seves informacions en les dosis justes; i tot i mantenir el to sobri dels comentaristes d'aquell temps i d'aquell país, de tant en tant, deixava anar una gota d'emoció com aquella actriu lasciva que durant un frame et deixava intuir un mugró. Una emoció que, manllevant-ho d'altres blocaires que han escrit sobre ell, et mostrava tant amb un gol del Barcelona com en la quarta falta personal de Marzorati quan encara faltaven disset minuts per al final del partit. Perquè Pons era un especialista en tot, però al mateix temps, un apassionat en tot, un dignificador de totes i cadascuna de les disciplines esportives. El més admirable d'ell, però, és que tot i ser un fumador empedreït va mantenir durant molts anys una veu prodigiosa i rica en matisos que li va permetre, i li permet, guanyar-se la vida amb el doblatge un cop va deixar de banda l'esport televisat. Diuen que sempre que hi ha un paper de narrador esportiu per doblar, bé sigui en català o en espanyol, és requerit per prestar-li la veu. Jo mateix el vaig sentir a la pel·lícula "Ali" en aquest paper. Però em consta que té una gran varietat de registres.
Després va arribar José Ángel de la Casa però ja es va solapar amb les primeres retransmissions de TV3 i amb Eduard Boet. Crec que va intentar importar l'estil de Pons però en català. Les seves eren unes retransmissions sòbries però que, al mateix temps, sabien sortir de la grisor, concepte que en una època com aquella i en una tele com TV3 havien d'estar prohibides per decret llei. En les transmissions de Boet, per primer cop en aquestes latituds, vam sentir com en ocasions especials es podia sortir de la rigidesa establerta, com es podia cantar un gol a viva veu quan Víctor (crec que va ser Víctor Muñoz, sí) va transformar el penal que culminava, en la tanda de penals, la remuntada del Barcelona davant l'IFK Göteborg a la Copa d'Europa de 1986. També s'assemblava amb Pons en el fet que es tractava d'un narrador poliesportiu, si bé per a cada esport s'acompanyava d'una segona veu diferent. Tot i aquesta varietat, li va quedar penjada l'etiqueta de "perico" perquè la seva veu va acompanyar tota la trajectòria espanyolista a la Copa de la UEFA de 1988, i es va tornar a emocionar en aquelles màgiques nits a Sarrià, sobretot en la semifinal contra el Bruges.
Aquelles dues veus que sortien de l'únic altaveu, cobert amb una reixeta de suposada fusta, del Philips K12 de casa meva, em van fascinar el suficient com per voler imitar-los. Després en van venir d'altres, i de tots en podria dir coses però me les reservo perquè no m'agrada vessar opinions ni pensaments sobre actuals companys meus. Per això, perquè no el conec, puc dir que m'agradaria poder saludar un dia Adolfo Barbero i dir-li que m'agrada molt com ho fa. S'encarrega dels partits de Segona, i algun de la Champions, a Canal+. I el seu timbre, les seves inflexions de veu justes i mai exagerades, i el seu coneixement dels jugadors i de la categoria fan que les seves retransmissions siguin sempre agradables. Ens podem fer grans, però mai deixem d'aprendre ni hem de deixar de fer-ho.
Aquella veu dels meus primers anys era la de José Félix Pons Alonso. Anys després, un grup d'estudiants li vam dedicar una biografia per a un treball de la facultat. Quan ens vam trobar per a la preceptiva entrevista, ens va reconèixer que havia trucat a la secretaria de la facultat per confirmar que era cert que li volíem fer una entrevista, i que no era broma. Així és i així ho mostrava en les retransmissions. Era precís, però no detallista; sempre documentat, però destil·lant les seves informacions en les dosis justes; i tot i mantenir el to sobri dels comentaristes d'aquell temps i d'aquell país, de tant en tant, deixava anar una gota d'emoció com aquella actriu lasciva que durant un frame et deixava intuir un mugró. Una emoció que, manllevant-ho d'altres blocaires que han escrit sobre ell, et mostrava tant amb un gol del Barcelona com en la quarta falta personal de Marzorati quan encara faltaven disset minuts per al final del partit. Perquè Pons era un especialista en tot, però al mateix temps, un apassionat en tot, un dignificador de totes i cadascuna de les disciplines esportives. El més admirable d'ell, però, és que tot i ser un fumador empedreït va mantenir durant molts anys una veu prodigiosa i rica en matisos que li va permetre, i li permet, guanyar-se la vida amb el doblatge un cop va deixar de banda l'esport televisat. Diuen que sempre que hi ha un paper de narrador esportiu per doblar, bé sigui en català o en espanyol, és requerit per prestar-li la veu. Jo mateix el vaig sentir a la pel·lícula "Ali" en aquest paper. Però em consta que té una gran varietat de registres.
Després va arribar José Ángel de la Casa però ja es va solapar amb les primeres retransmissions de TV3 i amb Eduard Boet. Crec que va intentar importar l'estil de Pons però en català. Les seves eren unes retransmissions sòbries però que, al mateix temps, sabien sortir de la grisor, concepte que en una època com aquella i en una tele com TV3 havien d'estar prohibides per decret llei. En les transmissions de Boet, per primer cop en aquestes latituds, vam sentir com en ocasions especials es podia sortir de la rigidesa establerta, com es podia cantar un gol a viva veu quan Víctor (crec que va ser Víctor Muñoz, sí) va transformar el penal que culminava, en la tanda de penals, la remuntada del Barcelona davant l'IFK Göteborg a la Copa d'Europa de 1986. També s'assemblava amb Pons en el fet que es tractava d'un narrador poliesportiu, si bé per a cada esport s'acompanyava d'una segona veu diferent. Tot i aquesta varietat, li va quedar penjada l'etiqueta de "perico" perquè la seva veu va acompanyar tota la trajectòria espanyolista a la Copa de la UEFA de 1988, i es va tornar a emocionar en aquelles màgiques nits a Sarrià, sobretot en la semifinal contra el Bruges.
Aquelles dues veus que sortien de l'únic altaveu, cobert amb una reixeta de suposada fusta, del Philips K12 de casa meva, em van fascinar el suficient com per voler imitar-los. Després en van venir d'altres, i de tots en podria dir coses però me les reservo perquè no m'agrada vessar opinions ni pensaments sobre actuals companys meus. Per això, perquè no el conec, puc dir que m'agradaria poder saludar un dia Adolfo Barbero i dir-li que m'agrada molt com ho fa. S'encarrega dels partits de Segona, i algun de la Champions, a Canal+. I el seu timbre, les seves inflexions de veu justes i mai exagerades, i el seu coneixement dels jugadors i de la categoria fan que les seves retransmissions siguin sempre agradables. Ens podem fer grans, però mai deixem d'aprendre ni hem de deixar de fer-ho.
Comentaris
Com a partit global també crec que va ser per emmarcar el 4-1 del Dream Team al Dinamo de Kíev. No només pel que fa a la realització, sinó també pels comentaris del Canut. Quan l'espectacle ajuda tot surt rodat.
Per cert, quina sort! Jo no vaig tenir tele en color fins al 84! Si volia fugir del blanc i negre havia d'anar a ca la iaia.