Hi ha d'haver pocs pobles sobre la faç de la Terra que experimentin un plaer tan entranyable en la celebració de la derrota com el català. La diada nacional n'és un exemple suat, però no cal anar gaire lluny per comprovar com encara es commemora una destrempada massiva (o engany, si es prefereix) com la del 2017, que ha comportat, bàsicament, presó, exili, repressió i decadència. Una derivació d'aquest desconcertant quadre psicològic és la facilitat nostrada per acabar confraternitzant i enaltint aquells que, en un o altre moment de la història, han traït o abandonat aquesta pobra, bruta, trista i dissortada pàtria. Com testimonia l'opuscle londinenc de 1714 que dóna títol a aquest text, els anglesos van oblidar-se dels catalans durant la Guerra de Successió: però, tot i així, voldríem que la CCMA s'assemblés remotament a la BBC i presumim que les millors sèries humorístiques de la corporació britànica només s'han entès al nostre país i no a la resta de la pell de brau. Ningú es planteja, amb tot, si Benny Hill es va endur al cementiri bastants més pounds dels que tindran mai Nigel Planer o Adrian Edmondson, dos dels creadors i protagonistes d'Els Joves, en vida. Com tampoc ningú rumia, o prefereix no fer-ho, sobre per què fa més de sis-cents anys que aquest país acumula desfeta rere desfeta, la primera de les quals, que Martí l'Humà morís sense descendència masculina en una època de mètodes contraceptius, com a mínim, primitius. Sovint, s'ha perdut amb gols en pròpia porta com el del Txapi Ferrer a Balaídos: per tot l'escaire, davant de milers de mirades atònites, comptant les del vencedor.
De la mateixa manera, la part del país que es manifesta seguidora del club que de forma més freqüent i efectiva ha assumit la representació esportiva del mateix (allò de "l'exèrcit desarmat" de Vázquez Montalbán) ha pretès presumir d'haver sublimat un joc que van codificar els anglesos per convertir-lo en el més popular del planeta. I quan el van codificar, van establir que l'objectiu era introduir la pilota entre un parell de pals verticals i, més tard, un de transversal, anomenat goal, i que guanyava qui executava més vegades aquesta acció. Amb tot, la facció de catalans abans esmentada, prou nombrosa, va entestar-se en introduir-hi una variant interessant; si abans de la consecució del goal no s'ha comptabilitzat un determinat nombre de passades entre jugadors, si al final del partit l'equip vencedor no ha totalitzat un major percentatge de possessió de l'esfèrica, si la pilota s'ha enfrontat més temps a la resistència de l'aire que a la fricció de la gespa, un triomf no és tan triomf, és emocionalment brut, és bord, esguerrat, és un plat d'alta cuina que s'aboca a les escombraries per un lleu defecte en la presentació, és un electrodomèstic que es ven a meitat de preu en una nau industrial semiclandestina per una esgarrapada al lateral. Aquesta turba practica, evidentment, una gihad futbolística amb els seus aiatol·làs, que, com en tota teocràcia, en no poques ocasions branden la religió per dissimular altres interessos personals, principalment econòmics. Els humans som aparentment complicats, però en realitat, som força més simples: tothom aspira al propi bé.
Tot plegat no és estrany. El català és un poble que practica una obsessiva submissió a l'estètica i ha acabat negligint l'eficàcia. És també un país que habitualment ha pogut presumir de ser pioner en un grapat d'aspectes per, després, despreocupar-se d'allò en què havia estat capdavanter. Quan el Barcelona va imposar-se en la Recopa d'Europa del 1979, el principal triomf no va ser haver tombat amb penes i treballs, a la pròrroga, un equip alemany de palmarès migradíssim i que fa dècades, amb l'excepció d'una única temporada, que es podreix a Segona o fins i tot més avall, el Fortuna Düsseldorf. El trofeu no va ser el que va brandar l'actual president dels veterans blaugrana, Juan Manuel Asensi, sinó un full de paper; la carta redactada per l'autoritat local de Basilea felicitant-se pel comportament dels seguidors culers desplaçats a Suïssa. Ni un paper a terra, que aquesta gent són molt nets, abans de tornar a la Barcelona grisa i polsosa, la del pico, el Vaquilla i el Torete, les barraques, el mar d'esquena, la que va esguerrar en Porcioles, la que devoren les rates, la que volen els coloms.
Per aquesta pretesa superioritat derivada de la forma autòctona del boniquisme, el català ha tendit a menystenir els veïns castellans. Fins i tot ho va escriure, en ple franquisme i havent estat director de La Vanguardia, algú tan brillant, lúcid i precís com Gaziel. "El caràcter, la manera de pensar i de viure, els gustos, els costums, la llengua, l'escala de valors col·lectius (...) ens separa totalment, irreductiblement, de Castella", concloïa el guixolenc. Primaris, rurals, endarrerits, brutals, incultes, guerrers, orgullosos i vés a saber quants altres llocs comuns; o la ridiculització de la figura de l'hidalgo, que per alguna cosa, com manifesta una etimologia bàsica de la paraula, és hijo de algo. L'hidalgo castellà pot haver perdut el que posseïa, no ser mai més el que havia estat, però manté l'orgull intacte i el defensarà contra vent i marea davant d'aquells, i especialment si són forasters, que fins i tot puguin acreditar objectivament unes condicions materials o espirituals clarament superiors. Pot estar pelat, però en públic vesteix com un pinzell.
I és aquest orgull, en el fons, que fa el castellà molt més efectiu, i, en conseqüència, guanyador, del que prejudiquen els que els menystenen. És fascinant comprovar com s'ignora que l'Espanya dels nostres dies és de matriu castellana i ho és, majoritàriament, en base a victòries bèl·liques, despietades. La letra con sangre entra. Si hay que ir, se va. El fi justifica els mitjans. Fons reservats, manipulació política del sistema judicial, espionatge a càrrecs electes, corrupció en les seves més diverses formes, cops de porra a ciutadans armats amb un sobre i una papereta simbòlica: tant és quan hi ha un objectiu final a assolir o un statu quo a defensar. Es tracta de guanyar. I de la mateixa manera que el Barcelona ha assumit la representació de Catalunya, el Reial Madrid ha estat i és l'ambaixador esportiu més potent que té Espanya, l'Espanya de matriu castellana, evidentment. I, per això, com va exposar recentment l'exfutbolista blaugrana Thierry Henry, el Barça salta a la gespa per jugar bé, i el Madrid ho fa per guanyar.
Com d'altres clubs europeus, el blaugrana ha guanyat a èpoques; ha presentat equips que han marcat la història i l'evolució del futbol, però els onzes de les Cinc Copes, de Cruyff o de Guardiola es van consumir com el Milan de Sacchi, l'Ajax de Rinus Michels o el Manchester United d'Alex Ferguson. I, al mateix temps que es recorden les epopeies de Roma, Wembley o Berlín, es passa per sobre de les eliminacions del millor equip del món a mans de l'Inter de Mourinho, el Chelsea de Roberto di Matteo (futur campió, amb un tal Oriol Romeu a la plantilla) o el primer CSKA de Moscou post-soviètic. Els de Chamartín, en canvi, han seguit la trajectòria inversa: els seus sotracs han estat la nota discordant en una història guanyadora. Mai s'ha escatit quin és l'estil del Madrid, a què juga, si el seu públic prefereix un futbol vistós i ofensiu o accepta un estil més directe. El Madrid guanya i els seus aficionats volen veure'l guanyar. Ras i curt. I si, a diferència (en ocasions, enrojolant) dels seus competidors, té a la presidència un dels individus més poderosos d'Espanya i, a la banqueta, un tècnic que ha guanyat les cinc principals lligues del continent, la resta de mots del diccionari perden sentit. Guanyar. Y nada más. Per això s'emportaran la trenta-sisena Lliga (dels cinc grans campionats europeus, només la Juventus, un club amb moltes similituds amb el blanc, n'acumula tantes) i porten un pedaç amb un "14" a la samarreta en els partits de la Champions.
Luis Enrique Martínez, que havia passat per la casa blanca i que sovint recorria a Pelai d'Astúries i a la Reconquesta en les rodes de premsa per definir el seu caràcter, va ser qui més va apropar els dos móns durant la seva estada a la banqueta blaugrana, potser perquè va arribar a conèixer-los prou tots dos; el mateix tècnic que va eliminar, fidel al seu llibret, l'actual Barça, de nou, anestesiat per una derrota digna i curulla d'esperança en un futur millor encara que no existeixin les condicions objectives perquè arribi, foll de la seva dolça metzina però sense veure-hi clar ni adormit.
Així és com el Reial Madrid de l'únic córner i del trenta-poc per cent de possessió va eliminar el Manchester City dels trenta-quatre xuts a porta i cent vint atacs. I Josep Guardiola i Sala va llançar, a la sala de premsa, que el seu equip havia perdut d'una manera collonuda. Aquesta collonada només la pot pronunciar un català de soca-rel com ell, de Santpedor, vila natal del Timbaler del Bruc.
Comentaris