Hi ha d'haver pocs pobles sobre la faç de la Terra que experimentin un plaer tan entranyable en la celebració de la derrota com el català. La diada nacional n'és un exemple suat, però no cal anar gaire lluny per comprovar com encara es commemora una destrempada massiva (o engany, si es prefereix) com la del 2017, que ha comportat, bàsicament, presó, exili, repressió i decadència. Una derivació d'aquest desconcertant quadre psicològic és la facilitat nostrada per acabar confraternitzant i enaltint aquells que, en un o altre moment de la història, han traït o abandonat aquesta pobra, bruta, trista i dissortada pàtria. Com testimonia l'opuscle londinenc de 1714 que dóna títol a aquest text, els anglesos van oblidar-se dels catalans durant la Guerra de Successió: però, tot i així, voldríem que la CCMA s'assemblés remotament a la BBC i presumim que les millors sèries humorístiques de la corporació britànica només s'han entès al nostre país i no a la resta de la pell