divendres, 26 de juny de 2009

Aviat t'ho trobaràs (4): No en queda

Ole-Christian s'aixeca disposat a fer diversos encàrrecs en un dels seus matins lliures. Viu en una petita ciutat on tot és a prop i que li permet anar fent el trajecte a peu. En concret, ha d'anar a comprar el dinar, i vol passar per la llibreria i la botiga de discos a fer-se amb un llibre i un disc de recent aparició que li interessen.

Per comprar el dinar, Ole-Christian ha decidit optar per una solució fàcil; anirà a una botiga de queviures "de tota la vida" i hi comprarà una quantitat raonable de llegums cuits. Li sobra un tros de botifarra a la nevera i ha decidit que l'esparracarà per cuinar un plat tradicional de la zona on viu. Quan arriba a la botiga de queviures, li diuen que és massa aviat, que els llegums encara no estan cuits i que fins d'aquí a una estona no els posaran a la venda. Decideix, per tant, acostar-se fins a la botiga de discos, un cop va llegir al diari que ja era a la venda la novetat discogràfica que esperava. La botiga és nova, forma part d'una cadena, i sembla estar ben assortida. Pregunta pel disc en qüestió i la dependenta, després de dibuixar una expressió facial d'incredulitat, tecleja ràpidament en un ordinador. La dependenta acaba dient a Ole-Christian que el disc encara no ha arribat; no el tindran fins al cap d'una setmana.

Resignat, Ole-Christian torna a la botiga de queviures. No ha passat gaire estona però tampoc podrà comprar els llegums que desitja. Ja en entrar, observa un munt de petites bosses de plàstic, plenes de llegums encara fumejants, amb pòstits enganxats on s'hi llegeixen diversos noms propis que semblen propis de persones d'edat avançada. Quan demana la seva ració (ha decidit que siguin cigrons), la dependenta li contesta que de cigrons ja no en queden. Tenen una clientela "fidel", "de tota la vida", a qui diàriament, plogui, nevi o faci fred, reserven la seva ració de cigrons fins que la passin a buscar quan més els convingui. I la clientela "de tota la vida", en aquest cas, ha deixat l'Ole-Christian sense els seus cigrons.

Ja més irritat, i pensant que més tard ja passarà pel supermercat i ja rumiarà què pot fer-se per dinar, Ole-Christian es decideix a anar a la llibreria. El procés és semblant al de la botiga de discos. És a dir, novetat anunciada a la premsa, que assegura que ja és a la venda a totes les llibreries. Queda clar que a totes no. A més, a la llibreria en qüestió guarneixen el diàleg amb un èxit de tots els temps en establiments d'aquestes característiques, la coneguda cançó "Vols Que Te'l Demani? (Pot Trigar Quinze Dies)". Visiblement enutjat, Ole-Christian acaba renunciant a demanar el llibre i pensa que, com que en pocs dies ha de fer més encàrrecs, aquest cop a la gran ciutat, ja el comprarà allà, que segur que el trobi.

Ni que sigui per pur consumisme, per no sortir amb les mans buides del seu recorregut matinal, Ole-Christian acaba comprant un diari local. I hi llegeix en portada: "El petit comerç es queixa que perd cada cop més clients."

dijous, 21 de maig de 2009

Aviat t'ho trobaràs (3): Quarts de quinze

A Torbjörn li sona el despertador a tres quarts de vuit del matí, però és dels molts que estan agraïts a l'inventor de la funció "snooze" i acaba llevant-se quan falten pocs minuts per les vuit. Es dutxa i s'afaita i decideix que avui és un bon dia per saltar-se el règim, per la qual cosa anirà a buscar l'esmorzar a la fleca. Hi arriba quan passen cinc minuts de les nou, però troba la persiana abaixada i un rètol contradictori que indica que l'hora d'obertura són les nou del matí. Torbjörn pensa, llavors, en la màquina de dolços envasats de l'empresa mentre es dirigeix a l'emissora de ràdio on fa una col·laboració setmanal. Un cop assegut davant del micròfon, li diuen des del control que un convidat anterior s'ha allargat en la seva exposició i que, al marge que haurà de retallar la durada del seu comentari, aquest començarà més tard del que és habitual. Torbjörn sintetitza el seu discurs i aconsegueix arribar a l'hora en punt al seu lloc de treball. La mateixa hora en què ha quedat per atendre una visita, però Torbjörn espera durant un quart d'hora al seu despatx només per comprovar que el seu interlocutor encara no ha arribat. Aprofita llavors per anar a la màquina confiat que algun dels dolços que s'hi oferta resulti plaent, però quan arriba, emocionat, a l'aparell, comprova que el senyor del carretó encara no ha passat a repostar i les espirals on s'hi encabeixen els productes estan buides de tot contingut. Torbjörn es resigna a no esmorzar, pensa que ja dinarà com Déu mana i comprova que, en tornar al seu despatx, aquell interlocutor amb qui s'havia de reunir a l'hora en punt acaba d'arribar.

Torbjörn acaba la jornada, avui exclusivament matinal, amb una certa frustració, perquè ha efectuat diverses telefonades que han donat com a resultat que la persona a qui buscava havia sortit un moment i encara no havia tornat. Torbjörn es pregunta si havien sortit a comprar tabac abans d'abandonar el despatx. Ha quedat amb una vella amiga al seu lloc de treball. Un cop hi arriba, s'espera a fora perquè li sembla violent fer-ho a la recepció. A Torbjörn l'acaba salvant el diari que porta sota el braç, ja que tres quarts d'hora després de notar el contrast tèrmic entre el seu cul i un banc de pedra, la seva amiga encara no ha sortit a rebre'l. Indignat, li envia un missatge manifestant-li que està tip de tanta espera i, mentre escolta el seu estómac encara més furibund, decideix que ja dinarà al menjador de la facultat universitària on, unes tardes a la setmana, dóna classes d'una matèria que suposadament domina. Avui toca pràctica, i a més puntuable, però mitja hora després de l'hora marcada per al seu començament, Torbjörn comprova que cap dels seus alumnes és a punt per iniciar-la i que tots asseguren tenir problemes tècnics. Torbjörn els renya perquè assegura que el problema dels alumnes no és tècnic sinó de falta de previsió i d'estar-se tota la setmana vivint la vida universitària fins que cinc minuts abans s'esglaien perquè no tenen res a punt.

Després de, finalment, efectuar la pràctica, Torbjörn torna a casa. Surt més tard del compte de la facultat perquè alguns alumnes li fan preguntes després del temps de la classe. Durant el trajecte, Torbjörn és víctima d'unes obres que fa mesos que duren en una carretera que, curiosament, no és de peatge, i quan arriba a casa seva, la seva parella l'està esperant amb cara de circumstàncies. A Torbjörn, però, li queda el consol que avui és el dia en què fan el seu programa de televisió favorit. Havent sopat, postposa la feixuga feina de rentar els plats fins que acabi el programa i s'escarxofa al sofà, només per comprovar que el programa comença amb vint minuts de retard perquè, prèviament, s'han concedit uns minuts de televisió en "prime time" a un polític perquè pugui buidar tot el seu dipòsit de mentides. Torbjörn, fins i tot, esbossa un somriure d'alleujament quan veu la careta del programa, però immediatament la seva expressió passa a ser una barreja de sorpresa i recarregada indignació quan la pantalla es queda sense imatge. Llavors és quan recorda aquella publicitat enganxada al portal del bloc de pisos en què es recorda que avui és el dia de l'apagada analògica i que cal que tothom tingui instal·lada la TDT per continuar veient la televisió. Torbjörn, però, ha fet tard.

dilluns, 11 de maig de 2009

L'opi del poble?

Temps era temps, el futbol era un esport del poble, dels treballadors, de la classe obrera. No ho ha estat al llarg de la història; n'hi ha prou amb conèixer que el rugbi és una manera de jugar a futbol, practicada al "college" del mateix nom, per veure que la base de la piràmide era aliena a aquest esport en els seus inicis. Tanmateix, no va trigar gaires anys a convertir-se en el passatemps preferit de les estones d'oci que les lluites obreres anaven esgarrapant de forma lenta però inexorable.
Temps era temps que el futbol era per a tothom. Els jugadors també eren "dels nostres". La història revela com els formidables jugadors de la generació dels "Busby Babes", possiblement un dels millors equips de la història del futbol, esquerdat pel tràgic accident d'avió de Munic el 1958, compartien futbol i altres feines fins que, assolida la majoria d'edat, no signaven un contracte professional. En arribar aquell moment, i només llavors, podien oblidar el que era compaginar un règim d'entrenaments amb feines que no eren, precisament, de coll blanc. Aprenents de ferrer o de fuster, per entendre'ns. Els jugadors també tocaven de peus a terra, i per anar-los a veure, no calia pagar una setmanada sencera. El mercat estava contingut (qui sap si adormit), i hom fruïa pagant una quantitat assumible per veure futbol. No hi feia res si es feia dempeus, si la zona on hom s'ubicava no estava coberta o fins i tot si la visió no era la millor. No s'anava a veure una obra de teatre, ni un concert. A Anglaterra, hi havia el costum del "pie and Bovril"; a la mitja part, es disparava el consum dels típics pastissos de carn anglesos (hi havia fins i tot competicions per determinar a quin estadi els feien més bons) i un concentrat líquid de carn "made in Britain" que, diluït en aigua calenta, esdevenia (i esdevé encara) una excel·lent beguda energètica per aguantar les condicions més dures a la graderia. Aquí no en tenim, d'aquestes coses, però si ara em ve al cap la paraula "carajillo" imagino que deu ser per alguna cosa. En el cas de la meva infància, i imagino que la de molta altra gent, la mitja part equivalia a una bossa de patates que crec recordar que costava 75 pessetes. Un bar on les trobessis a 50 era una ganga; algun que la venia a 100 era un robatori.
Temps era temps, hi havia el futbol i el futbol. El diumenge a les 5 de la tarda, al poble, a molts pobles i ciutats, no hi havia res més. Els camps, a més, solien ser al centre de la població, amb la qual cosa gent de totes les edats, amb molta més proporció de jovent que la que hi ha ara, anava xino-xano fins al camp a veure jugar el seu equip, els seus nois. Perquè també els equips, i en totes les categories, solien tenir força més representació local de la que tenen ara i es podia parlar d'escoles. Per això m'agrada quan el comentarista de TVC Jordi Gonzalvo treu, cada cop que surt en imatge un jugador de les "illes afortunades", allò de "aquest és el típic jugador de l'escola canària". I, deixeu-me dir, temps era temps que els jugadors jugaven amb els números de l'1 a l'11. Els mites eren més escassos i la manera d'expressar-se més àmplia. Avui, portar una rèplica restringeix molt l'expressió de les preferències de la persona; un equip, un jugador, fins i tot una sola temporada. Abans, si et regalaven una samarreta Meyba amb un número, podia ser la de Maradona, però podia ser la del número 10 de l'any següent, o de l'altre, o en el fons podia ser la de qualsevol número 10 del món.
Malauradament, però, els mateixos que van crear el futbol i el van omplir de virtuts i d'instants per a la nostàlgia van ser els que se'l van polir.
El futbol, com a esport profundament arrelat en la classe obrera, en la base de la piràmide, era un altaveu dels problemes socials que tenien els treballadors. El fenomen del "hooliganisme", en el fons, no deixava de ser una branca d'expressió més, malauradament violenta, de les tensions que patien milers, milions de persones en tant que víctimes de la lluita de classe. Com que no es coneix govern que hagi estat realment al costat de la classe treballadora d'un país, si no és molt nord, nord enllà, justament l'etiqueta del "hooliganisme" va explotar-se a fons per dimonitzar l'esport més popular del món i els milers de persones que el seguien. Pels canals oficials, només es repetia un missatge que es pot sintetitzar així; el seguidor de futbol és un tipus violent que és seguidor és tant que el futbol genera violència. Lògicament, en un govern del color (o de la grisor) que tenia el de Margaret Thatcher, la repetició constant d'una mentida no podia desembocar més que en l'assumpció d'una falsa veritat. Tot es va posar en el mateix sac; Bradford, Heysel, Hillsborough. Quan, afortunadament, sempre s'ha acabat descobrint la veritat. En el cas de Bradford, el 1985, la vella tribuna de fusta de l'estadi es va cremar perquè es va descobrir que, sota les velles graderies de fusta, s'hi havien anat acumulant anys i anys de brossa de fàcil combustió, que podien haver-se encès tant amb la burilla d'un obrer com amb la burilla d'un ministre. S'assegura que entre les cendres es van trobar retalls de diari que dataven del 1966. En el cas de Heysel i Hillsborough, investigacions independents han demostrat errors gravíssims en la planificació policial de seguretat dels partits que, en aquests recintes, es van convertir en grans tragèdies. En el cas de Hillsborough, va ser especialment greu com les autoritats i la policia van fer tot el possible per presentar el drama com una tragèdia causada pels hooligans del Liverpool, i fins i tot en la identificació de cadàvers es preguntava a tots els familiars, que acabaven de saber de la mort del seu ésser estimat, quina quantitat d'alcohol havia begut el finat aquell dia. La realitat és que un dispositiu infame conduïa gairebé tots els seguidors amb localitats de gol a una única zona del gol, on es va produïr l'esclafament de 96 innocents, mentre d'altres quedaven buides. El magnífic llibre "Hillsborough: The Truth", de Phil Scraton (reeditat aquest 2009), és un testimoni emocionant en aquest sentit. Dit d'una altra manera, cal tenir estómac per llegir-lo.
La maquinària, doncs, ja feia temps que era en marxa. Així va ser com, "en nom de la seguretat", tota Europa començant pel Regne Unit va ser escombrada per la onada dels estadis sense zones dempeus. Però també va ser "en nom de la seguretat" que, al mateix temps, el cost d'anar a veure un partit de futbol s'incrementés fins a límits insospitats? També és "en nom de la seguretat" que, en un estadi amb capacitat per a 100.000 espectadors, veure un partit normal, de competició de Lliga, pugui costar 60 euros en el millor dels casos? (en la gran majoria d'obres de teatre i de concerts, es poden trobar entrades per menys de 60 euros.)
No ens enganyem. Poc a poc, "introduciendo el efecto sin que se note el cuidado", el futbol en essència ha quedat restringit al que també s'ha estereotipat com a "categories inferiors". En "les lligues" (com si no n'hi hagués més), només hi ha lloc per a aquell que s'ho pot permetre. Per ser més exactes, que es pot permetre: a) el preu de l'entrada o de l'abonament de temporada; b) el fet de si per aquelles necessitats tens set i a l'entrada t'han requisat la bossa que duies de casa (no pots introduir llaunes però, a canvi de 3 eurassos, te'n serviran tantes com vulguis dins de l'estadi); c) tot tipus de marxandatge cobrat a preus abusius (no renego del marxandatge, jo en sóc un "freak" de fet, renego dels preus); d) despeses constants de cotxe perquè cada cop més estadis estan situats en llocs perduts als afores de les ciutats sense connexions amb transport públic; i un llarg etcètera. Una de les paradoxes més grans del món del futbol en els últims anys és que fos precisament el capità d'una multinacional de l'espectacle, Roy Keane del Manchester United, el qui trobés la justa definició a tot plegat: "the prawn sandwich band", la penya de l'entrepà de gambes. No hi havia millor forma de definir aquest públic de liceu, amb escassa o nul·la mentalització esportiva, i d'un alt poder adquisitiu que li permet no només pagar-se totes les despeses (que després revertiran en les butxaques d'uns jugadors hípervalorats en un mercat absolutament fora de control) sinó, a sobre, rebre els avantatges que el club destina als "vips". Mort el gos, morta la ràbia.
Veure futbol no val el que val avui en dia, en definitiva, preus que suposen una autèntica barrera classista per a molta gent. Però en aquesta societat endeutada fins al cul en què tots som presa dels llums i colors dels mitjans de comunicació, tots fem esforços per semblar que podem sense poder. I pidolem carnets d'altri, i esgarrapem d'aquí i d'allà, i en tot cas ens conformem de veure els jugadors com formigues des de l'última fila de la tercera graderia. I, mentrestant, a Girona s'ha pogut veure una temporada sencera de Segona Divisió per 5 euros el partit (100 euros tota la temporada) i no hi ha collons d'omplir el camp. Ni que els jugadors siguin més a prop de la gent en tots els sentits de la paraula.

dilluns, 4 de maig de 2009

S'il vous plaît, est-ce que je peux être comme Amélie Poulain?

Audrey Tautou, que té la meva edat justa, és la meva actriu preferida. I no perquè, dins d'un hipotètic rànquing de pel·lícules que m'han agradat, Le fabuleux destin d'Amélie Poulain ocupi el primer lloc (potser fins que s'estreni The Damned United). Tot i que ja havia fet algunes pel·lis per a televisió d'aquelles de dissabte a la tarda, i que havia debutat amb una pel·lícula de cert ressò (Venus beauté), em va inquietar veure aquella interpretació tan perfecta d'un personatge com la que va fer Audrey Tautou convertida en un àngel a la terra, o concretament sobre les llambordes de Montmartre. Audrey Tautou podia ser Amélie, i Amélie podia ser Audrey Tautou, pels segles dels segles, i amén. Fins que, crec fins i tot que abans del seu paper a L'auberge espagnole, un bon dia del 2002 em vaig abocar a la sala de cinema on estrenaven À la folie... pas du tout, traduïda aquí espantosament com Sólo te tengo a ti. Tautou va tornar a brodar un paper absolutament oposat al que l'havia fet famosa arreu del món; era Angélique, una jove de 20 anys que pateix erotomania, una psicosi que fa que el pacient es cregui bojament estimat per una persona. L'èxit d'aquest thriller psicològic, sens dubte, es devia en part a un altre treball magnífic d'aquesta actriu, a qui vaig tornar a veure recentment a Ensemble, c'est tout.

I a què ve això?

Fa gairebé sis anys que treballo on sóc ara, en una feina de cara al públic, per entendre'ns. Durant aquests sis anys he fet unes quantes tasques, però m'he especialitzat en una de concreta, que m'ha ocupat els últims quatre anys. Haurà sortit millor o pitjor, però en aquesta feina m'he esforçat al màxim. He intentat que totes les persones i institucions a les quals he fet referència en el meu treball se sentissin ben representats i que tota la informació referent a ells que he difós sigui correcta. M'he pres el projecte molt intensament, potser massa intensament. I encara que m'hagi adreçat sempre a una minoria, o a una part molt concreta de tota la gent a qui em podia dirigir, per a mi ha estat el més important.

Aquests últims dies, però, he hagut de fer una feina que no té res a veure amb l'anterior i que ha implicat dirigir-me a una quantitat més gran de públic. Al gran públic, en definitiva. Ja de per sí sentia una certa incomoditat; no és el meu gremi, però la vaig intentar fer el millor possible i, fins i tot, intentant aportar-hi una certa originalitat. Com he fet fins ara, sempre. Donada aquesta explicació prèvia, podria entendre's que és normal que, posteriorment, molta d'aquesta gent et comenti quelcom del teu treball. Però és una qüestió que, ho sento, em sulfura, em treu de polleguera. Quatre anys de feina intensa semblen quedar en no res davant d'uns pocs minuts amb una elaboració força més escassa, però amb una recepció molt més àmplia. Gent que, tot i conèixer, ni sabia que treballava allà on treballo, i que ara de sobte se n'assabenten. Gent que no ha vist mai res del que he fet fins ara, i que només ha vist el que he definit com a "paripé". Gent que passarà, a còpia d'una repetició previsible, a identificar-me erròniament amb una cosa que no és d'eixe meu món. En definitiva; és com si, després de trenta anys de viure a Catalunya, un dia et sorprenguessin parlant anglès amb un turista... i et prenguessin per anglès.

I en aquest moment és quan penso en l'Audrey.

divendres, 17 d’abril de 2009

De Reiziger

Deixem-nos d'omplir la boca assegurant que una de les ciutats més cosmopolites del món és Barcelona. Si per "cosmopolita" entenem una ciutat on hi viu gent de procedències molt diverses, aleshores la vila mitjana on visc, capital de comarca de nord enllà, també és cosmopolita; hom hi troba romanesos, senegalesos, paquistanesos, marroquins i un llarg etcètera de procedències. Però ni el lloc des d'on us escric, ni Barcelona, tenen una característica primordial que, al meu entendre, sí que fa que una ciutat es pugui considerar cosmopolita; a part de tenir ciutadans de molt diverses procedències, a Àmsterdam, tothom -i quan dic tothom és tothom- hi parla l'anglès.

I així és com a Àmsterdam, entre d'altres virtuts, a les llibreries (sempre les llibreries, sempre millors que a Barcelona) s'hi poden trobar llibres en tots dos idiomes. I així és com, mentre a Barcelona la Llibreria Francesa va tancar fa molt de temps, a principis d'aquesta dècada, i la llibreria anglesa de més renom (Come In, al carrer Balmes) disposa d'una oferta irrisòria, a Amsterdam, que té la meitat d'habitants que la ciutat de Barcelona, hi ha una gran llibreria de la cadena britànica Waterstones (quatre plantes) i, just al davant, l'American Book Center (cinc plantes). Qüestió de mercat, és clar; només cal mirar l'índex de poliglotisme dels holandesos i el nostre. Però també l'índex de lectura dels holandesos i el nostre.

D'aquesta manera es produeixen fenomens molt interessants. Als Països Baixos, els llibres antics no són, com aquí, sovint més cars que les novetats. Són més barats, en tots els casos. I, també a diferència d'aquí, no cal ser un coneixedor dels carrerons de l'urbs per trobar allò que ens interessa. Al marge que setmanalment, a la plaça Spui (davant de l'American Book Center), s'hi celebra un mercat del llibre d'ocasió amb una vintena llarga de parades (i no pas un cop a l'any com passa a Barcelona), a Kalverstraat, el carrer comercial per excel·lència d'Amsterdam, que desemboca a la mundialment famosa Plaça Dam, hi ha la llibreria De Slegte. Imagineu-vos un supermercat actual, i, tot seguit, el mateix supermercat vint-i-cinc anys enrere. Doncs això és De Slegte. Un gran supermercat del llibre d'ocasió a la planta baixa, amb preus imbatibles (oblideu Happy Books), i un gran supermercat del llibre antic a la primera planta, en un entorn "rata de biblioteca" que encara el fa més apassionant, i també amb preus imbatibles. Per 14 euros, hi vaig aconseguir, frenant-me per no sobrecarregar les maletes, un recull en anglès dels textos que els grans escriptors del segle XX (Camus -que va ser porter-, Nabokov, etcètera) han dedicat al futbol, i un extra de la revista Voetbal International del 1985, on entre d'altres coses hi ha un reportatge sobre la catàstrofe de Heysel.

No us penseu, però, que del recent viatge en parella a Àmsterdam només m'he quedat amb les llibreries. Pobre de la meva companya. Al marge d'aquesta consideració de ciutat cosmopolita i culta, m'he endut algunes pinzellades que completarien un quadre vangoghià. La primera, justament, l'excessiva mercantilització del museu Van Gogh. Creia que aquest defecte era tan sols propi dels francesos (i en part nostra, també). Quinze eurassos d'entrada per un museu amb un ambient de mercat de Calaf, explicacions escasses i que només reuneix una part de la col·lecció del pintor de Brabàntia. Molt millor el Rijksmuseum, el museu nacional; més barat (11 euros), millor dotat tot i estar en obres i amb una millor contextualització de cadascuna de les peces que s'hi exposen. La segona, també sorprenent, un servei desconcertant. Arreu, amb més simpatia o menys, però qui s'encarrega d'atendre el públic ho sol fer amb eficàcia, i si et sorgeix algun problema o algun dubte, te'l resol. Als restaurants, però, el servei és lentíssim, inquietant. Tant si hi ha molta gent com poca. Evidentment, fer una generalització és molt fàcil, però després d'anar a sis restaurants per sis àpats diferents, hauríem de tenir molt mala sort per haver enganxat els que tenen pitjor servei. La tercera, també desconcertant, referent als transports públics: dins de la ciutat funcionen, i funcionen bé (el tramvia és una meravella), però quan vam tenir la necessitat d'agafar el tren per realitzar alguna excursió, els retards, la confusió i la falta d'informació estaven a l'ordre del dia. I ens queixàvem de la Renfe.

I dues impressions més amarades de curiositat. En primer lloc, els horaris comercials. A les 6 de la tarda, tot és tancat. Fins i tot ara a la primavera, i a l'estiu, quan els llatins considerem que les 6 de la tarda és una bona hora per sortir de casa. Ara bé, la compensació a aquest horari escàs (a diferència d'altres països, molts establiments no obren fins les 10 o les 11 del matí) és que, els diumenges, molts establiments són oberts, i que, els dijous, es crea com una espècie de festa col·lectiva al voltant del comerç. Tots els dijous, totes les botigues allarguen el seu horari i tanquen a les 21h, o algunes fins i tot a les 22h. Així és com la gent es llança als carrers, de nit, segurament després d'haver fet un sopar ràpid, a triar, a remenar, a comprar, en una estranya celebració nocturna del consum. I l'altre fet que em va cridar la impressió és una combinació. En la ciutat antiga, en la zona dels canals, hi regna durant tot el dia una tranquil·litat absoluta. Només en l'últim dia del nostre viatge (fet al revés de les festivitats de Setmana Santa, és a dir, de dimarts a divendres), els eixams de turistes la trencaven. Però al marge d'aquesta tranquil·litat, a Àmsterdam, no existeixen les cortines. Nosaltres, gent del sud, cotilles, xafarders, no podíem evitar mirar a través de les finestres i imaginar-nos els centenars d'històries de vida que anaven sorgint a cada mirada. Però aquella gent ens semblava viure en una bombolla; en un espai de pau en ple centre de la ciutat, no tenien cap tipus de vergonya de mostrar la seva intimitat. Potser, simplement, cadascun d'ells té clar qui és i què ha de fer, sense haver de mirar o dependre d'altri.

Ah, i una última conclusió, aquesta teixida després de diversos viatges. A l'autopista, si un cotxe t'avança a 200 km/h pel carril ràpid, en un 95% dels casos correspon a les marques Mercedes, Audi o BMW. En un viatge, si observes escenes com un mòbil que sona insistentment enmig d'un entorn silenciós (i que el propietari del qual contesta cridant), una bateria de fotos en un lloc prohibit, un grup de gent que sembla format per replicants del cantant d'AC/DC, un grup de gent que demana que li parlin en el seu idioma (no en anglès) o un grup que dilueix en les seves pròpies converses les explicacions d'un guia, no ho dubteu. Són espanyols, italians o japonesos. Són moltes hores d'autopista... i ja comencen a ser uns quants viatges, per sort.

Amsterdam, un bon lloc per al viatger. Per al "Reiziger", la paraula neerlandesa que es refereix al que viatja. O us pensàveu que aquest era un post sobre futbol?

diumenge, 5 d’abril de 2009

El temps, aquell jutge

Temps era temps, un equip de futbol amb molta història (el de més història del seu país) no va encaixar gaire bé una derrota. Enmig del partit que van perdre, a camp contrari, un espectador local va agredir un dels seus jugadors. Van intentar retirar-se del partit però l'àrbitre els va instar a continuar. L'endemà, van remoure cel i terra perquè se sentís la seva veu clamant justícia, i van trucar a la televisió del país explicant el que havia passat. Malauradament, es tractava d'un partit del quart esglaó, amb la qual cosa, la tele va sol·licitar les imatges a un canal local que cobria els partits amb una sola persona i una sola càmera. Llei de Murphy; el que interessava que s'hagués enregistrat, no s'havia enregistrat. Mentre un espectador aprofitava una aturada en el joc per hostiar un jugador rival, l'operadora aprofitava per anotar en quin punt de la cinta eren les jugades més destacades del partit. Així que el periodista de la tele nacional amb qui havia contractat l'entrenador agreujat va advertir d'aquella circumstància però li va assegurar, al "míster", que faria el que podria.

Al periodista, l'endemà, l'estómac li va fer un sobresalt. La premsa publicava que el club en qüestió acusava la tele de manipular les imatges en contra seva. A l'hora de la veritat, però, i un cop demanades les explicacions corresponents, tothom es treia el mort de sobre. L'entrenador deia que havia estat un judici del periodista que havia signat l'escrit, i el periodista en qüestió assegurava que tenia un tall de veu amb la frase acusadora de l'entrenador. Al final, el treballador televisiu va decidir engegar-ho tot, i a tots, a rodar. I li va quedar una imatge gens positiva d'un club que, per sobre de rivalitats, sempre havia estat senyor. Tenia, fins i tot, un passat gloriós en el futbol professional.

Mesos més enllà, el periodista televisiu va llegir, en un diari, una entrevista amb un exjugador d'aquell equip. "Tinc totes les samarretes dels equips on he jugat, però la d'aquest equip no la vaig voler. Em van prometre de tot i tant l'entrenador com el president em van enganyar". El periodista no va poder evitar dibuixar un lleuger somriure en veure que el judici del temps semblava estar-se deliberant al seu favor. La sentència definitiva ha arribat avui, quan el periodista ha sabut que el club en qüestió ha impedit a la ràdio del poble la retransmissió dels seus partits. "En disconformitat amb les últimes cròniques", és a dir, no m'agrades, no entres. Tot molt democràtic. El periodista no ha pogut fer més que enviar un missatge de solidaritat als seus companys i, sabent-se guanyador, utilitzar una frase manllevada d'un altre idioma: "Ja t'ho havia dit; aquellos polvos trajeron estos lodos."

El temps, però, a vegades fa judicis ràpids. En un altre àmbit vital, una resta de dues unitats en una setmana, avui, s'ha compensat amb una suma de quatre en pocs minuts. És tan absurd com el gest dels qui han propiciat la resta, però il·lustratiu al mateix temps.

dimarts, 17 de març de 2009

Com un nen

Hi havia molts convidats en aquell acte, però ell va ser el primer d'arribar. Fins i tot, minuts abans que nosaltres, que per la previsió de trobar trànsit vam acabar trobant-nos tres quarts d'hora abans del començament de la roda de premsa en aquella sala àmplia, enfustissada i ben il·luminada. El vam sorprendre llegint un petit manual sobre la creació de candidats polítics, quan, com dirien Gavaldà i companyia, la conversa es va desfer igual que el sucre del tallat en treure el meu company la càmera. En previsió del que en l'argot s'ha batejat utilitzant l'expressió ciclista manllevada del castellà "montonera", sàviament, el càmera, un dels més experimentats de la tele, es va fer amb un aparell petit, gairebé domèstic, i en lloc d'un trípode portava un monopeu, un estri semblant a una crossa que permet elevar la càmera en situacions de molta acumulació de gent. Com que el càmera i ell es coneixien, van començar a entaular una conversa sobre les limitacions tècniques que s'havia trobat al seu nou lloc de treball.

Jo escoltava com, cada matí, aquest home feia la seva feina en una emissora de ràdio d'abast nacional; bé, jo, i segons sembla, gairebé mig milió de persones més. Potser per això, la timidesa congènita, la del nen, la del principiant, en un principi em va fer separar-me d'aquella conversa si bé sentia una certa atracció pel personatge. Va ser ell qui, com certificant la distinció cada cop més feble entre el càmera i el "plumilla", se'm va dirigir per preguntar-me quin era l'objecte de la nostra presència allà. Tots sabíem que se celebrava la presentació d'un llibre, però també que assistien a l'acte un número important de personatges que ens podien donar declaracions noticiables. Li vaig contestar i, acabada la resposta, vaig fer el pas de presentar-me; ho creia obligat. Jo el conec a ell i l'he vist desenes de vegades; ell no tenia per què conèixer-me a mi. (Dit sigui de passada, vaig observar-li una fortalesa física envejable, molt diferent a la imatge d'esprimatxat que solia donar.) Sorprenentment em va preguntar quant temps feia que estava a la tele, a la qual ell s'havia tornat a reincorporar, i em vaig atrevir a afegir, a la meva resposta, la meva ocupació actual. El punt en comú que va convertir una conversa cortès en una xerrada plaent va ser descobrir que tots dos havíem tocat els mateixos temes; el futbol que obre portes. Ell havia fet un llibre en què explicava que el seu debut radiofònic es va donar en un Gramenet- Reus del 1980, i que durant un grapat d'anys va recórrer els mateixos camps, o els antecessors, dels que qui escriu i els seus companys d'equip recorren ara. Que ell també, malgrat haver-hi quinze anys de diferència, feia les connexions des del telèfon del bar del camp o de les oficines, a vegades un quart d'hora més tard que s'hagués produït el gol. I em va donar motius per a la il·lusió en assegurar-me que a casa seva, un fill molt "futbolero" era seguidor del nostre programa. Les trucades insistents al meu mòbil (al cap i a la fi, estava treballant) i el fet que ja començaven a arribar altres convidats van fer que ho deixéssim allà. Em va saber greu, després, confós entre la gernació, no poder acomiadar-me d'ell i expressar-li la meva gratitud de la forma més senzilla possible. Em vaig plantejar durant uns instants si li havia d'haver dit que vaig escoltar el seu últim programa remullant-me els peus, al costat de la meva companya, asseguts en una roca a la platja gran de Tossa. El balanceig constant entre l'ésser company i l'ésser oient em va arribar a atabalar una mica, però no va enterbolir l'experiència.

M'asseguren alguns companys de professió que la seva bonhomia perdonaria que publiqués aquesta modesta narració. Crec que entendria que m'he vist obligat a compartir un moment especial. Estar un quart d'hora conversant amb un dels millors, el millor possiblement, en la feina a la qual tu et dediques té un valor incalculable.