dimarts, 30 de setembre de 2008

Banys de Nostàlgia (1): Horacio Pinchadiscos

Aquesta setmana reprenc la col·laboració que ja vaig iniciar la temporada passada amb un programa matinal d'una ràdio local del nostre nord enllà. Cada dijous ens dediquem durant una estona a fer una mica de carrosses, als nostres 30 anys, i rememorar personatges, objectes i altres dels enyorats anys 80. Si us sembla, com que un corta-pega no costa res, periòdicament us aniré penjant els textos de la secció.

“¡Horacio! ¿Qué qué qué?”. Darrera d’aquestes dues paraules, que al cap i a la fi són dues, s’amaga un dels himnes de la mainada de principis dels 80, interpretat pel grup infantil “Regaliz”, dels quals ja vam parlar en la primera temporada de la secció. Sortien de la immensa boca d’un “muppet” hispànic (allà anomenat “teleñeco”) que es va fer tremendament popular. El seu nom: Horacio Pinchadiscos. I el seu “alter ego”: l’actor Pepe Carabias. Veu de moltíssims personatges infantils, sobretot de dibuixos animats, també va donar veu a un altre “muppet” posterior a Horacio Pinchadiscos, de nom Pepe Soplillo, que acompanyava Verónica Mengod en la presentació del programa “El Kiosko” de 1984. A partir d’aleshores sembla que gran part de l’audiència va passar a tenir una relació d’amor-odi amb ell.
Algú va dir que la nostra infantesa es va acabar quan al “pinchadiscos” se’l va començar a anomenar “DJ”. Sens dubte que la influència forània ha fet més mal aquí que en altres països; a França, sense anar més lluny, en totes les campanyes de publicitat que portin missatges en una llengua que no sigui la francesa, s’ha d’adjuntar la traducció en el mateix anunci. Així, en el cas de “Seat”, el seu eslògan “Auto emoción” va acompanyat d’un asterisc i a sota, escrit més petit: “L’émotion auto”.
Però al que anàvem. Gràcies a Horacio, el “pinchadiscos” no va tenir cap altre nom. Almenys de 1981 a 1984, el temps que van durar els programes “Sabadabadá” i “Dabadabadá” de TVE en què apareixia aquest personatge. Introduït pels diferents presentadors que va tenir aquest programa, com Mayra Gómez Kemp, Rosa María Otero o Sonia Martínez, Horacio feia una secció que, vista amb el temps, té el seu què; seleccionava èxits musicals del moment que eren interpretats per personatges de gomaespuma en una espècie de videoclips. Tant podien ser Lole y Manuel com els Pretenders, a Horacio Pinchadiscos i els seus ninots no se’ls resistia res. Només cal anar a YouTube i escriure “Horacio Pinchadiscos” per rememorar les aparicions del gran DJ. Aprofitem per rememorar el gran “Sabadabadá”, del qual sobretot jo recordo el dibuixant José Ramón Sánchez, un geni del retolador que improvisava caricatures en directe, al costat de Mayra Gómez Kemp.
M’atreveixo fins i tot a establir un paral·lelisme, que correspon bastant a l’època i que seria perfecte si no fos per la diferència en el color de la pell, entre Horacio Pinchadiscos i Venus Flytrap, el DJ de Ràdio Cincinnati. No oblidem que Ràdio Cincinnati és una sèrie que dura de 1978 a 1982. Si us enrecordeu, Venus Flytrap era el DJ nocturn de l’emissora, portava una “tofa” considerable i el coll li pesava de les cadenes d’or que duia, estètica totalment “setantera” que reproduïa un Horacio de cabells arrissats i cadena de cartró daurat al coll. Algun dia, per cert, ens tocarà parlar de la WKRP.
El 1984 es va acabar el “Dabadabadá” i amb ell, Horacio Pinchadiscos. Però frases com “cómo te lo montas tío”, “qué marcha se trae el tío” o “el discjockey campeón”, gràcies a ell, quedaran sempre gravades a la nostra memòria com a part indestriable de la nostra infantesa.

Pericos i culés...

L'apagada de Barcelona, el caos a les infrastructures, la classe política... i el derbi. Està clar que en aquest país s'ha instal·lat un costum de projectar a l'exterior la nostra pitjor imatge ignorant la honradesa dels milions de treballadors d'aquest país que dia a dia lluiten per tirar endavant.

La principal conclusió és que havia de ser un derbi modèlic, un exemple de com preparar un partit de la màxima rivalitat per convertir-lo en una festa del futbol, com fa anys que saben preparar nord enllà. I la realitat va ser una altra. Per una banda, un grup de gamberros de poble vestits amb la samarreta del Barcelona va estar a punt de provocar una tragèdia llançant bengales a un sector de la graderia ocupat unànimement per aficionats de l'Espanyol. Però també és cert que, per l'altra, els seguidors més apassionats de l'equip blanc-i-blau van perdre una excel·lent oportunitat de guanyar adeptes, de deixar clar que estan contra la violència, de donar una demostració de seny, i al crit de "invasión invasión" van abraonar-se sobre les tanques que separen la graderia del tartan de l'Olímpic, fins que les van trencar. Així doncs, per començar, va quedar clar que els dos equips catalans que competeixen a la Primera Divisió espanyola tenen dins la seva massa social grups d'indesitjables que, en qualsevol moment, poden fer que l'experiència d'anar a veure un partit en família i en pau es converteixi en una desgràcia. Per sort, el Barcelona ha actuat decididament contra aquesta xusma i les intimidacions dels violents són, cada cop més, història al recinte blaugrana. És de les poques coses que se li poden aplaudir al president del Barcelona.

Però el mateix president, i el seu homòleg espanyolista, van acabar efectuant el ridícul més espantós davant de les càmeres de televisió al final del partit. "I tu, més" era la consigna. Mentre un deia que el merder l'havien iniciat uns aficionats que no eren de l'Espanyol, l'altre deixava clar que al seu camp no hi entraven els violents i que la culpa era del club periquito. És a dir, en lloc de plantar cara, sortir com el que teòricament han de ser (dos senyors), demanar disculpes i posar-se a treballar perquè no passés mai més, els dos presidents van escenificar una discussió de pati de col·legi. Per no parlar d'una intervenció de jutjat de guàrdia del director general de l'Espanyol: "a veure si per una vegada els mitjans de comunicació expliqueu la veritat", tot un exemple de respecte i democràcia.

Pel que fa als jugadors, que els súperprofessionals de la Primera Divisió (almenys l'espanyola) i concretament els del Barcelona viuen en un núvol absolutament aliens al terra que trepitgen ho va demostrar el "gag" de les celebracions. Com que viuen en una vitrina, i no es deixen ni tocar (i aviat ni veure, com es va demostrar en l'arribada a Gijón), ja no saben distingir quins són els aficionats honrats, els que fan racó per pagar-se el carnet i la localitat, els que encara mantenen una admiració sana i neta per uns jugadors que s'han fet seus, dels que entenen l'afició pels colors blau i grana amb un concepte diferent; el grana de la sang i el blau de les camises feixistes.

I, per acabar, el paper del cos policial que havia de vetllar per la seguretat a l'estadi. En els esports més calents, com l'hoquei sobre patins, cada cop trobareu més gent del seu entorn, i precisament gens sospitoses de tendències espanyolistes, que troben a faltar el cos que hi havia anteriorment. Et diuen: més mà esquerra, més discreció i, en alguns casos, fins i tot, més integració en la petita societat en què treballaven. I, sobretot, més efectivitat. Al davant, un cos de policia de pel·lícula americana de sèrie B: escandalosos, fatxendes, gens pròxims i en molts casos, amb una actitud funcionarial absolutament oposada a l'efectivitat i a la protecció de la població, que al cap i a la fi és la seva feina. Eficaços i implacables amb el trànsit i amb els conductors que van a 81 en una zona limitada a 80, però ridículs dissabte passat. Quantes vegades haurem sentit la frase "s'ha presentat per fer oposicions d'això perquè és una feina segura" en gent del nostre entorn, referida a gent que coneixem i que mai hauries pensat que podrien fer aquesta feina. Sempre hi ha excepcions (i les he comprovades personalment) però amb els anys semblen que són les que confirmen la regla. Deixeu-me acabar amb un petit exemple. Els sogres d'un company tenen un restaurant a Castelldefels, població que malauradament només arrossega desgràcies: seu del Miapuesta Castelldefels fins l'any passat, ha passat de ser coneguda pel "neng de Castefa" a ser coneguda per haver-se convertit en el paradís de les màfies russes i kosovars. Aquest restaurant ha patit quatre cops el robatori per part d'assaltants que, segons tots els indicis, són kosovars. Un cop denunciats els fets, m'assegura que la resposta per part dels efectius policials és que saben qui són els lladres, però que són molt perillosos, i van armats amb metralladores, i clar, seria una intervenció molt perillosa, que podria acabar amb morts. Quan m'ho va explicar, la sensació que em va envair era estranya, molt estranya.

Tornant al futbol, em fa patir que en el futbol que a mi m'agrada comencen a aparèixer cèl·lules que representen aquests comportaments en uns clubs que fins ara han estat absolutament pacífics, i que espero que ho continuïn sent, tapiant la porta d'entrada a qualsevol escòria. Animar sí, amb passió també, però la merda de pericos i culers, ni a Girona ni a Tarragona ni enlloc més.

PD: Edito perquè després de visitar el bloc de l'Àlex Santos es veu una foto en què es demostra que el capità de l'Espanyol també celebra el gol del seu equip mirant cap a la facció més indesitjable dels seus seguidors. "Una nova manera de veure el futbol... que està canviant", diu l'eslògan de l'Espanyol. De veritat? Jo confio que sí. Almenys per l'honradíssima gent que hi treballa i de la qual, quan vulgueu, us puc dir noms i cognoms.

dimarts, 23 de setembre de 2008

"Cría cuervos..."

Fa uns dies, el programa del 33 "Futbol Cat" va esmentar una determinada web en una secció setmanal on destaquen pàgines referides al seu àmbit. La web en qüestió, de la qual ometré el nom per no fer-ne publicitat innecessària, està dirigida per un periodista que teòricament està en nòmina d'un diari esportiu barceloní i que fa unes setmanes ha estrenat un programa en una emissora de ràdio privada d'abast català, parlant també del futbol català. Aquest periodista, en aquesta web que us comento, va publicar fa pocs dies el següent:
"Quienes llevamos la radio en la sangre, quienes hemos sufrido todo tipo de amenazas y alegrías por decir lo que pensamos, no podemos estar con la boca cerrada cuando vemos que todos los medios de comunicación PÚBLICOS pasan de nuestro fútbol catalán y eso que tienen grandes profesionales en su nómina".
El diumenge següent, segons m'informen els propis afectats, l'equip de professionals de TV3 que es va encarregar de la retransmissió en directe, pel 33, per tot Catalunya, del partit entre el Gavà i el Sabadell, va ser increpat durant gairebé tota la retransmissió per aficionats de l'equip arlequinat. Al final del partit, un grup d'aquests seguidors es va dirigir cap a la unitat mòbil de TV3 per continuar amb la seva actitud i fins i tot van estar a punt d'entrar dins el camió i agredir el realitzador del partit, cosa que va ser evitada pel personal tècnic allà present. Un fet, per cert, del qual no he vist publicada cap notícia a cap mitjà tot i que és prou greu.
Ah! Per cert! En aquesta mateixa pàgina web hi ha un fórum on, si visiteu l'apartat de Tercera Divisió, veureu com es vexa, s'insulta i s'amenaça als components del programa Futbol Cat i en concret al seu presentador, sense que cap moderador hagi fet res per evitar-ho com sí que ha fet en altres casos.
Això, com diuen els espanyols, "cría cuervos..."

dilluns, 15 de setembre de 2008

Amb aquests sí que m'hi cago

Tot i el post en què em reprimia d'expressar en veu alta el que em sembla malament de la meva, nostra, professió, deixeu-me fer una excepció i permeteu-me que em cagui solemnement en aquells que, escudats en la covardia del pseudònim, es dediquen a la denigració, a l'insult i a la desacreditació (o almenys això és el que es pensen) des de tot tipus de fórums d'Internet on els moderadors demostren tenir la mateixa autoritat que Mister Bean al parlament britànic. I que, a més, ho fan sense el més mínim coneixement de causa envers aquell a qui insulten i la seva feina sigui quina sigui.

PD: Ja tinc la samarreta del Celta, tercera equipació, temporades 2003-05. Això sí, sense dorsal ni nom. Cosa que no treu que jo i uns quants més que ens en vam firar siguem, permeteu-me l'expressió, uns putos freaks!

Que no us "embauquin"

El que més m'ha agradat del cap de setmana futbolístic que hem deixat enrere és el nom d'alguns jugadors que han destacat en la jornada de Primera. Jonathan Pereira, Juan Carlos Moreno, Barkero. Jugadors que la temporada passada jugaven en aquest plaent anonimat de la Segona. Plaent perquè, per a qui escriu, és més gran la satisfacció de poder dir "aquest ens n'hem fet un fart de veure'l jugar la temporada passada i ja sabíem que faria això" que no pas la que experimenten els seguidors de Primera quan, amb les primeres calors, torna el hit de cada any: "A Segunda oé, a Segunda oé".

Un company de feina que va assistir a l'amistós Manchester United- Espanyol d'aquest estiu em va portar d'Anglaterra un llibre interessant. A "The Busby Babes" es reuneixen les biografies dels jugadors d'aquell memorable equip escapçat per un tràgic accident aeri a Munic, el 1958. Però en el mateix llibre també s'hi recullen textos dels seguidors que mantenien durant dècades la seva fidelitat cap al United en el moment de la publicació del llibre. La frase d'un d'ells és demolidora: "Abans, estàvem molt més a prop dels futbolistes perquè pertanyien, com nosaltres, a la classe treballadora. Eren obrers com nosaltres i els més joves, abans de tenir una fitxa professional, compaginaven el futbol amb una feina, sovint de mecànic o de ferrer. Ara és impossible que existeixi aquesta identificació perquè amb el que cobren, lògicament, els futbolistes ja no formen part de la classe treballadora". Afegeixo jo, els de Primera, és clar. Al futbol que a mi m'agrada, com sabeu, continua havent-hi futbolistes que es tanquen als vestidors perquè no cobren i no poden arribar a final de mes. Es troben, com nosaltres, amb personatges sinistres, gestors nefastos o antres on pot haver-hi tres o quatre "manadors" per cada "manat". Per desgràcia, lògicament.

Aquí passa ben bé el mateix. Els jugadors dels grans clubs de Primera Divisió s'han convertit en icones, estrelles, símbols, poseu-li qualsevol nom però entre tots, mitjans de comunicació inclosos i sobretot, els han convertit en éssers televisius, en personatges gairebé de ficció. Van envoltats de seguretat, només se'ls pot veure darrere de tanques i cordons policials, compareixen davant els mitjans de comunicació amb comptagotes i amb un ordre reguladíssim pel club. I, a més, eviten el contacte amb el públic. L'exemple més flagrant l'hem tingut fa pocs dies amb la "plantada" del Barcelona a la semifinal de la Copa Catalunya. Possiblement Guardiola tenia raó en no voler arriscar i no fer jugar el primer equip sobre la gespa artificial de la Devesa (gespa, per cert, homologada per la FIFA i sobre la qual l'Espanyol hi va jugar un partit a la pretemporada, a la ciutat holandesa de Volendam). Però no fer pujar a l'autocar cap a la Ràpita els cinc jugadors del primer equip que hi havia disponibles, perquè els seguidors barcelonistes puguessin veure'ls de prop, tocar-los, saludar-los, demanar-los un autògraf, és de jutjat de guàrdia. Amb el que cobren, per l'amor de Déu, no em diguin que no poden anar una nit a un camp de Tercera on els esperen amb els braços oberts per fer quatre gargots i fer feliços per uns instants un munt de gent. La mare que els va parir.

Però és que ja fa temps que el futbol espanyol està anant per un camí, entenc, totalment erroni. A Anglaterra (un exemple, un model, un somni), el contacte dels jugadors amb els seguidors també està limitat, però almenys aquests jugadors participen periòdicament en activitats "socials". Visiten escoles, participen en programes de beneficència, presten la seva imatge per donar un cop de mà a qui ho necessita, i sempre amb prioritat a la seva comunitat. A la lliga espanyola, no. Actualment, un soci del Barcelona només té dret a pagar. Paga el seu carnet de soci, la seva localitat, i veu com formigues onze figures mòbils a qui només pot veure de més a prop a la televisió; mai en directe, excepte que siguis un privilegiat dels que tenen seients a les primeres files. I això el que fa és fomentar la incorrectíssima, horrible cultura del "qui paga mana". La cultura esportiva significa anar a veure un espectacle esportiu amb una actitud positiva, aplaudir el que ho fa bé i animar el que ho fa malament o, si realment ho fa molt malament, criticar-lo por lo bajini amb el veí de localitat. I en un partit entre dos equips es tracta de preferir que guanyi un d'ells, el teu, però sense despreci als encerts que mostri l'equip rival, a qui, si cal, s'ha d'acomiadar amb aplaudiments. Però aquí estem fomentant la incultura esportiva. Estem fomentant que el que paga un carnet de soci es pensi que, pagant, té dret a veure guanyar, i no pas simplement a veure, el seu equip. I el futbol, lògicament, no va d'això. A partir d'aquí s'originen multitud de malentesos.

Al marge d'això, i fixant-nos en el cas concret del Barcelona, tinc la impressió que s'està produint en el futbol el fenomen que intentava descriure en un post anterior, Política de merda país de merda. El Barcelona ha estat sempre un caramel per a la política d'ençà que algun babau va dir que era una de les "tres potes" del país juntament amb la Moreneta (un insult per als no creients) i "la Caixa" (un insult per als milions de treballadors que són els que sí que aguanten aquest país). En les anteriors directives, sempre hi havia hagut algun flirteig, el més evident la vinculació de Joan Gaspart amb llistes d'Alianza Popular primer i el Partido Popular després. Però amb la directiva de Laporta, i gairebé en silenci, el gran partit de la dreta regionalista catalana està aconseguint el que no havia pogut aconseguir mai, amb fracassos sonats com els de la operació Sixte Cambra. Amb l'entrada de Joan Oliver, amb la possible incorporació de Josep Puigbó (amic personal de Josep Piqué) i amb les informacions que insisteixen que aquest és el partit al qual més s'acosta el president, el Barcelona està girant a la dreta. Concretament, Passeig de Gràcia amunt, a mà dreta. On hi ha l'hotel Majestic, el del pacte, sabeu? En tot cas, al Barça, i en cap club de futbol, cap polític. M'agradaria poder parlar cara a cara amb un d'aquests personatges que representa que hem de triar un cop cada quatre anys i dir-li que el futbol és del poble i que ells no ens el robaran.

Deixeu-me esmentar també l'Espanyol i el seu nou eslògan: "una altra manera de veure el futbol... que està canviant". Aplaudeixo moltes de les iniciatives blanc-i-blaves, l'última de les quals el torneig Nostra Catalunya d'equips formats per immigrants (tot i que penso que la veritable integració és fer equips mixtes, però bé), que fins i tot tenen un regust anglès que em motiva. Però fins que l'Espanyol no esborri definitivament el feixisme del seu estadi (o del que tenen llogat) mantindran una taca que farà que molts no es vulguin posar aquesta camisa quan segurament podrien.

I ara tanquem el cercle. L'amistós Manchester United- Espanyol era un homenatge al davanter noruec del United Ole Gunnar Solksjaer. Certament la gran majoria de seguidors que es van reunir a Old Trafford (omplint-lo) van aplaudir el jugador mentre el veien, com una figura mòbil, esgotant els seus últims minuts. Però abans del partit, van poder escriure-li un missatge de reconeixement a través de la web del club, van poder descarregar-se les seves millors imatges, van poder llegir i sentir les paraules dels seus companys d'equip i tècnics parlant del futbolista i animant a la gent a venir per donar-li l'homenatge que es mereixia. Perquè els supporters fossin l'ànima de la festa i no es limitessin a pagar el tiquet d'entrada. Això passava, lògicament, nord enllà, on la gent és neta i culta, lliure, desvetllada i feliç. I no passa en la nostra trista, pobra, bruta i dissortada terra.

dijous, 4 de setembre de 2008

Homenatge a Rajar x Rajar

"Rajar x Rajar" és (o era) un blog creat per un grup de periodistes de Barcelona i habituals de la informació de Barça. M'estalvio de dir-vos els noms, que els sé, però us diré que n'hi havia dos de RAC1, un de Catalunya Ràdio, un de la SER i un altre de la COPE. Com indicava el seu nom, es tractava de deixar anar la seva bilis contra tot el que se'ls posés al davant però especialment el Barça i el futbol en general.

Obro aquest post fent-los un homenatge perquè, de tant en tant, també em vénen ganes de rajar (sempre llegeixi's amb la "j" ejpanyola, lògicament). O com deia aquella cançó dels anys 60, si yo tuviera una escoba, cuántas cosas barrería. Però, encara que els de Rajar x Rajar utilitzessin un pseudònim, a mi potser em falta la valentia per rajar en públic d'aquells temes que em molesten relacionats amb el món del futbol i també amb la meva professió per por, possiblement infundada, però por al cap i a la fi, a possibles conseqüències. Afortunadament encara sou pocs els que llegiu aquest bloc (bé, jo crec que de moment 2, Harvester of Sorrow i un servidor), i ell ja sap què em molesta. Però entengui's aquest post com un crit, ofegat, però crit al cap i a la fi.