dimecres, 29 d’octubre de 2008

Banys de Nostàlgia (5): El Padre Abraham

Com vam dir la setmana passada a l’antena, musicalment, el jovent d’avui en dia rep uns altres “inputs” que els que vam rebre nosaltres en la nostra candidesa vuitantera. Si, directament, no escolten els productes d’OT o des de la més tendra infància experimenten una afició pel “trash metal”, escolten els temes pop ensucrats de Macedònia o dels personatges del Club Super3. Però, en tot cas, mai han experimentat la sensació, de tenir un “star system” infantil, trepanat dins de les nostres mens per l’única televisió de l’època format pel Padre Abraham i Rosa León. Dos peluts, curiosament; si us sembla aquesta setmana ens centrarem en la barba del pare Abraham i la setmana que ve, en els cabells llargs de la Rosa León.
La història del Padre Abraham, com sol passar en tots aquests casos, té el seu què. Pierre Kartner, nascut el 1935, era un músic holandès de “schlager”. És un estil poc estès en les nostres latituds, però molt més estès a Centreeuropa, que consisteix en balades molt ensucrades amb un estil molt pròxim al folk. Són sovint les bandes sonores que acompanyen les imatges tradicionals d’aquella gent feliç bevent cervesa habillats amb els seus vestits tradicionals. El cas és que Kartner, en la seva joventut, formava part d’una banda anomenada Corry & The Rekels, que va vendre més d’1 milió de discos a la Holanda de l’època, és a dir, principis dels anys 60, i va compondre un parell de temes del mateix estil que, a principis dels 70, van tenir cert èxit i fins i tot adaptacions en altres idiomes. Fins i tot, el 1973, va compondre la cançó que va representar Holanda a Eurovisió; la va cantar un tal Ben Cramer (del qual “nunca más se supo”), i va quedar catorzena de disset. La vida del senyor Kartner va canviar, però, el dia en què se li va acudir, ja entrat en la quarantena, crear una cançó i un “alter ego” per als carnavals holandesos. Per això, es va posar una barba falsa que al final va haver de substituir per una de real, i va empescar-se el nom de “Pare Abraham”, encara no se sap ben bé per què. I és que, mentre a Espanya triomfava Fernando Esteso i la “Ramona Pechugona”, nord enllà una cosa tan kitsch i tan innocent com la barba i el folk carnavalesc del “Vader Abraham” (així es diu en holandès) van arrasar.
Dos anys després, arribaria el seu matrimoni amb els Barrufets, que és el que el va fer famós aquí. El 1977 li encarreguen composar un tema per a una pel·lícula de dibuixos animats dels simpàtics personatges. Tot i l’èxit que arrossegava Kartner, la companyia que li va encarregar el tema es va curar en salut i, en principi, només va fer una edició de mil “singles” (ah, el single) del tema en qüestió, que van posar a la venda en una paradeta en un festival de “Schlager” on participava el Pare Abraham. Les van vendre totes el mateix dia. A partir d’aquí la cançó dels barrufets del Pare Abraham es va estendre com la pesta bubònica. A Holanda va vendre 400.000 còpies del single i 500.000 de l’LP que va treure aprofitant l’èxit. I va cantar en setze idiomes més, inclòs l’espanyol. En els anys posteriors, vendria 30 milions de còpies a tot el món dels seus discos, sempre, lògicament, acompanyat de veus sintetitzades que representaven que eren les dels Barrufets.
Però, amics, Kartner és holandès, i la cultura holandesa no admet els finals fàcils. Segur que si hagués sigut llatí, Kartner s’hagués dedicat a viure de la sopa boba i a cobrar “royalties”. Res més lluny de la realitat. A la dècada dels 90 se li va proposar participar en una espècie de “revival” nostàlgic dels Barrufets, una cosa semblant a aquests concerts d’artistes dels anys 80 que tenen molta tirada a França i a Anglaterra. El pare Abraham, però, es va disfressar de barrufet rondinaire i va dir que la idea no barrufava gens. Tot i que havia continuat composant cançons infantils fins ben entrada la dècada, i que el 1994 li van fer estampar les mans en una rajola del Passeig de la Fama de Rotterdam, va prendre la decisió que ja n’hi havia prou d’aquest color, blau lògicament. El “pare Abraham” va morir musicalment, Pierre Kartner va tornar a renéixer i va tornar a dedicar-se en cos i ànima a l’”schlager”, això sí, mantenint la seva barba característica. Fins al punt que avui en dia, als seus 73 anys, continua actiu. Té una web completíssima, vader-abraham.com, on el podeu contractar, comprar el seu merchandising i els seus discos, i fins i tot, si sabeu holandès, conèixer tots els detalls de la seva vida llarga i prolífica.

Banys de Nostàlgia (4): El Senyor Cordills

Quan érem molt petits, a casa nostra només vèiem dos canals de televisió i cap d’ells parlava en català. Per això, quan esmentem molts dels referents de la nostra infància, ho fem en castellà; “La Abeja Maya”, “Dragones y Mazmorras”, “D’Artacan y los Tres Mosqueperros” i tants d’altres. Per sort, des del 1983 (en depèn de quins llocs una mica més endavant), gràcies a TV3 vam saber que existien els “Barrufets” i no els “Pitufos”, i que els “comecocos” també podien parlar en català si els anomenàvem Pacmans. En els programes infantils de TV3 també van començar a aparèixer una sèrie de personatges nostrats, dels quals un perviu en la memòria de molts de nosaltres. Apareixia en l’espai “Fes Flash!”, que s’emetia a les tardes en horari post-escolar, i el seu nom era Senyor Cordills.
“Senyor Cordills, Senyor Cordills, se t’emboliquen tots els fils” era l’eslògan que l’acompanyava. Era, possiblement, la titella més senzilla que ha existit mai. La va crear Josep Maria Pujol, un excel·lent i ja desaparegut titellaire de la companyia Foc Follet (i creador també de moltes cançons per a infants com a membre del grup Ara va de Bo, amb Xesco Boix), i consistia simplement en una bola de fusta, amb uns ulls i unes celles de color negre, i quatre cordills gruixuts entrelligats entre sí. La principal virtut, i l’èxit, del senyor Cordills, és que sense emetre cap paraula ni so, explicava amb tota precisió qualsevol història, fins i tot amb un punt de màgic. La senzillesa era la màgia del personatge. El feien sortir del barret, interpretava la història del dia i se’n tornava a dormir dins del seu barret. L’única “concessió” és que, de tant en tant, apareixien en pantalla els guants blancs de qui el feia viure.
I una altra cosa; com és possible que una cosa tan senzilla pugui provocar tantes reflexions al seu voltant? Mireu quantes coses se m’ha acudit comentar al voltant del senyor Cordills:
1) Que segurament ara (vint-i-cinc anys després) seria impensable que un personatge com el senyor Cordills tingués l’acceptació que va tenir aleshores. Per començar, la programació infantil d’algunes televisions ha passat de les titelles al Pressing Catch, i de “La Bola de Cristal” als canals temàtics que són, simplement, contenidors de sèries de dibuixos animats.
2) Que els programes infantils que vam viure nosaltres tenien possiblement molta més creativitat que els actuals. En el món de la publicitat hi ha un axioma que diu que els millors creatius es troben en els països més pobres, i als anys 80 no hi havia tanta tecnologia però hi havia més “coco”. Podríem començar i no acabar; “La Bola de Cristal” (de la qual ja vam parlar l’any passat), “Planeta imaginari” (un programa produït a Sant Cugat en català i que al cap d’un any d’emetre’s va passar a emetre’s per TVE-1 a tot l’Estat; en aquest programa hi apareixien molts dels actors de l’”star-system” infantil català de l’època i va ser una de les primeres plataformes d’en Pep Bou, l’home de les bombolles de sabó). És injust que aquests programes ara només es puguin recuperar en hores no sempre agradables en canals de TDT o de Digital+ (com ha fet Clan TVE amb “Planeta imaginari”).
De totes formes, sapigueu que el Senyor Cordills, com l’Elvis, no és mort. La companyia Foc Follet va continuar amb els seus espectacles i fins fa no gaire algú deia que encara li havia semblat veure un senyor amb guants blancs portant una maleta. Només falta que el Senyor Cordills deixi de tenir fred i que algú el faci tornar a sortir. Només cal una bola de fusta i quatre cordills.

dissabte, 25 d’octubre de 2008

Europa, pura i dura

La visita a un familiar m'ha portat a fer un viatge de tres dies en què he tingut la sort de trepitjar tres països diferents: Suïssa, Alemanya i França. En concret, Basilea i Freiburg im Breisgau; la part francesa ha estat només de pas. M'agradaria compartir amb vosaltres algunes conclusions i impressions d'aquest viatge.
La primera és la curiosa impressió que em va provocar Basilea. A part que va ploure durant tot el dia de la nostra arribada, vaig poder comprovar que existeix una Suïssa gris, una Suïssa de viaductes, autopistes i fàbriques que atempten lliurement contra la respiració de les persones. Aquesta Suïssa és la que representa Basilea. I el meu acompanyant va donar-nos un argument demolidor: els suïssos, que poden ser de tot menys babaus, van col·locar la merda prop de la frontera amb França i Alemanya. La resta de Suïssa, així, continua sent el paradís de verdor i de vaques Milka que ens venen amb les postals. Ara bé, Basilea serà una ciutat gris i el seu equip de futbol qualificable, directament, de toies (o de "turistes de la Champions", com va escriure la premsa suïssa l'endemà del 0-5 contra el Barcelona), però m'agradaria plantejar-vos una pregunta. Què preferiríeu, un equip campió d'Europa dins un país de fireta o un equip que caigués a la primera prèvia de la UEFA però en un país com Suïssa, o un altre com Déu mana? Jo potser m'inclinaria per la segona; per veure bon futbol, sempre ens pot quedar la tele.
Freiburg em va provocar impressions semblants a les de Munic perquè el seu centre històric és molt semblant al de la capital bavaresa, però a petita escala i potser una miqueta més pintoresc. En un matí, està vist, però és un lloc molt agradable. La universitat fa que la mitjana d'edat de la gent que passeja pels seus impol·luts carrers sigui molt baixa, els tramvies conviuen amb les pedres i els vianants sense complicacions, i tot destil·la una impressió clara: que aquella gent viu de conya. Desenganyem-nos, desenganyeu-vos. Durant molts anys ens han estat venent la història que els centreeuropeus que han vingut aquí a establir-se ho han fet per la "qualitat de vida". Mentida de les grosses. Ho han fet pel clima, més benèvol, i pels preus, més baixos (tot i que no tant). A Freiburg, la tercera setmana d'octubre, feia una temperatura que els homes del temps nostrats dirien "d'hivern" (o sigui, 11 o 12 graus de màxima), i un cafè amb llet costava 1 euro amb 90. Però em resisteixo a pensar que només per això els friburguesos visquin pitjor que nosaltres. Quan els veia passejar sense pressa per entremig dels tramvies, sense aglomeracions, i quan veia els meus familiars plegar de la feina a les 5 de la tarda, i quan observava els serveis de la ciutat, la conclusió era irrefutable.
Per a viatgers curiosos, teniu dues opcions per arribar-vos a la zona. Easyjet vola des de Barcelona a l'EuroAirport, un curiós aeroport compartit entre dos països (França i Suïssa; la frontera és al mig de la terminal) i que dóna servei a Basilea, Mulhouse i Freiburg. Ryanair ho feia fins aquest divendres però ha eliminat la ruta Girona- Basilea, amb la qual cosa l'únic recurs que teniu és fer Girona- Baden (Karlsruhe) i llogar un cotxe per recórrer els 100 i escaig quilòmetres que us separen de Freiburg. Val la pena, perquè també podreu aprofitar el cotxe per fer excursions a moltes zones properes, incloses les ciutats frontereres franceses de Colmar, Mulhouse o Estrasburg.

dilluns, 20 d’octubre de 2008

La premsa del Movimiento

No sóc lector de Marca, però des de fa unes setmanes he hagut de claudicar i donar 7'90 euros setmanals a aquest diari que formava part de la cadena de rotatius del Movimiento que s'encarregaven de mantenir ben nets de rovell el jou i les fletxes. Però ofereixen, setmanalment, una col·lecció molt interessant; la història de la lliga espanyola en 20 DVD. La meva afició coleccionista m'ha empès, en conseqüència, a anar fent aquesta inversió setmanal.

Així és com he descobert un articulista esfereïdor. La seva pàgina setmanal és el Treblinka de la premsa esportiva. La inquisició, espanyola lògicament, rediviva. "A la cara y la cruz", aquest personatge es dedica a raspallar setmanalment un aspecte de l'actualitat esportiva (generalment castís) i a rajar barroerament contra un altre aspecte que no sigui del seu agrat. La primera setmana, vaig llegir un text contra Oleguer Presas que era de querella. Però, innocent de mi, vaig decidir-li donar una mica de marge. A partir d'aquí, però, s'ha succeït una col·lecció de textos que hauria firmat la ploma més rància del feixisme periodístic. Lògicament, per a aquest periodista (?) els bascos són molt dolents, i els catalans més, i si no animen a rabiar la roja mereixen la mateixa fi que Lluís Companys, i, la sorpresa d'aquest diumenge, els francesos encara més. L'article que fa bolcant bilis contra la sanció de la UEFA a l'Atlètic de Madrid és impropi d'un país civilitzat; arriba a dir que contra la invasió napoleònica amb les seves baionetes ben netes es va imposar un poble que tenia els collons ben grans, i rescata les famoses cremes de camions espanyols per part d'agricultors francesos quan Espanya va entrar a la CEE fa vint-i-dos anys. Aleshores sí que la tomata espanyola, per dir, valia 1 pela i la francesa 3. Però aquest senyor, que no deu sortir de l'altiplà de Madrid, ja no deu saber que molts productes a França s'estan començant a trobar més barats que a Espanya. Jo que visc nord enllà en faig sovint la prova i algun dia, potser, us penjo un estudi casolà i tot.

En resum, textos carregats de tòpics que alimenten més tòpics. Els meus també; perquè quan els llegeixo, a part de sentir-me com el nen del pijama de ratlles, només puc pensar en un home amb patilles, barba de dos dies, sobrepès, i ataviat amb una samarreta imperi sobre la qual van caient espurnes de cendra de cigarreta. Mentre llegeix l'article, renya a la seva senyora perquè la cervesa que li acaba de portar és massa calenta. De totes formes, en part, entenc al nostre home. Perquè en el mateix article en què insulta els francesos sense distinció, confessa que va estudiar en un col·legi de monjos franciscans de Madrid. Una combinació explosiva.

Ara bé, com sovint recordava Joan Fuster, "el més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres". El diari esportiu que representa que pertany a un grup de comunicació esquerranós (o si més no proper al govern espanyol del PSOE) acull en la seva nòmina un periodista, que assegura ser nascut a Sant Andreu de Palomar i que s'entesta en dissimular el seu madridisme i botiflerisme profund disfressant-lo d'una suposada afició a l'Espanyol. Com si, en el fons, li fes vergonya el que, al cap i a la fi, li dóna el pa a taula.

Va bé, la Segona B...

Deixeu-me que us expliqui una anècdota. Un exjugador d'un equip de Primera Divisió, d'aquests que fan negocis més enllà de l'Atlàntic, i formen grups de pressió amb altres clubs multimilionaris i altres mandangues, va treure's l'any passat el carnet d'entrenador nacional. Com molts d'altres. I com molts d'altres, també tenia ganes d'entrenar. Va dirigir-se a un periodista i a un analista d'un canal de televisió per veure si li podien cedir, enregistrats en DVD, partits de Segona B. Va explicar que li agradaria conèixer la categoria, que no havia vist massa partits i que es volia documentar. I va rematar-ho dient que, per començar la seva carrera, volia provar "un equipet de Segona B" (!). No puc evitar de dir-vos que quan veig la trajectòria del Barcelona Atlètic en la categoria no puc deixar de pensar en aquesta frase: "un equipet de Segona B..."

Si Televisió de Catalunya (d'ara endavant TVC) no hagués retransmès aquests partits de Segona B, ni el nostre protagonista ni ningú altre hauria pogut interessar-se per aquesta categoria. No totes les televisions autonòmiques ofereixen partits de Segona B i, les que ho fan, ofereixen quantitats econòmiques molt variables; alguns paguen més que TVC i d'altres paguen menys que TVC. Però TVC, l'única televisió que ofereix a tot Catalunya i sovint al món, a través del Canal Internacional, imatges dels equips catalans de Segona B, s'ha convertit ara en l'ase dels cops. I tot perquè, buscant una millor audiència per a la categoria, ha mogut l'horari dels partits televisats del diumenge a la tarda al dissabte al migdia. Potser TVC no ha sabut vendre la decisió, però la reacció ha estat furibunda per part de clubs, aficionats arengats pels mateixos clubs i fins i tot per la premsa local dels clubs. Els que sovint es diuen "companys" no han tingut problemes a provocar, amb escrits en alguns casos incendiaris (com els dels diaris de Lleida), el que després ha passat en alguns camps de la categoria en els últims mesos i anys, a saber:
- Pancartes contra TV3 (amb una magnífica lletra d'impremta) al camp del Sant Andreu.
- Intent d'entrada a la unitat mòbil de TV3 després del partit Gavà- Sabadell.
- Insults contra els comentaristes durant l'exercici de la seva feina als camps del Gavà (eren, però, aficionats del Sabadell) i el Badalona.
- Agressió als comentaristes durant el partit Reus- Sant Andreu de fa tres temporades.
Quan el savi assenyala la lluna, el neci mira el dit, diu un antic proverbi xinès. Quan es van començar a retransmetre partits, als clubs de Segona B (i més avall) se'ls va donar la mà, i ells van agafar tot el braç. No n'hi ha cap que hagi sabut ampliar el seu punt de mira més enllà de la mentalitat de la botigueta: es queixen que si ve la tele i/o els canvien l'horari perden taquilla (al Lleida- Sabadell es va demostrar que no és així), però no veuen que el seu equip, els seus jugadors, els seus espònsors de la samarreta i de la publicitat estàtica tenen visibilitat durant dues hores, en directe, per tot Catalunya. Però els emprenya més perdre 100 entrades de taquilla o vendre 20 bosses de pipes menys. Alguns equips de Tercera han arribat a demanar diners, i no pas pocs, per retransmetre un partit. Generalment, d'altra banda, aquestes actituds es corresponen amb equips que no han sabut pair un descens d'una categoria superior o que, directament, s'avergonyeixen d'estar a Segona B reclamant que ells es mereixen un major tracte per la seva "història". Algú no ha entès, sembla, que les categories es van inventar per alguna cosa i que la classificació, després de 38 jornades, sol ser implacable. Això sí, que no paguin justos per pecadors. Sé que hi ha un grapat de clubs que saben on són i que, lluny de dificultar la feina de la televisió, fan que cada retransmissió sigui un plaer.

I crec que el que acabo d'exposar són fets que pot veure tothom. Sense estar dins de la tele.

dimecres, 15 d’octubre de 2008

Banys de Nostàlgia (3): Casio Show

Us convido a fer una prova. Seieu-vos un dia en una vorera o un banc i observeu els rellotges que porta la gent que passa. Estic segur que veureu que un 80 per cent són analògics (amb agulles), i que de digitals n’hi ha ben pocs. Quan érem petits, però, és a dir a mitjans dels anys 80, estàvem en plena època de la ciència-ficció, i tota la mainada ens vam enamorar dels rellotges digitals, però no dels que deien l’hora i prou, sinó que havien de tenir tantes “pijades” com fos possible. Les classes del cole es convertien en una rellotgeria que moltes vegades derivava en un concert de música electrònica avançada a la seva època.
La majoria d’aquestes andròmines les fabricava, des de l’any 1974, la casa japonesa Casio, que avui en dia continua en actiu, però que en aquella època dominava el mercat de la rellotgeria a nivell mundial. Després, un senyor suís que es diu Nicholas Hayek es va inventar el Swatch i li va prendre el liderat als japonesos, però això ja són figues d’un altre paner (penseu que hi ha un grapat de marques de rellotges suïssos que són d’una mateixa empresa, o millor dit, d’un mateix holding, que fins l'any 1998 era SMH i ara és Swatch i punt).
El cas és que, a mitjans 80, qui més qui menys tenia un Casio. Molta gent, fos perquè no hi arribava econòmicament o fos perquè tenia por als perills derivats de la infància, va optar per un dels models més senzills, que algú ha batejat com el “Casio comunista”. Era un model molt senzill, molt pla, que simplement tenia hora, data, cronòmetre, llum i alarma. I ja està. El gran avantatge d’aquest model, segons la tira de testimonis de l’època, era que era un rellotge gairebé immortal. He trobat gent que assegura que una pila els durava 7 anys, o que fa 20 anys que el té i si li posa una pila encara tira, o que l’utilitza per les activitats més arriscades i mai deixa de funcionar. El model en qüestió no tenia “pijades”, però la inventiva escolar li va atribuir diversos jocs que es van fer popularíssims, amb el cronòmetre. El primer era intentar aturar el cronòmetre en una xifra determinada. I l’altre era engegar i aturar el mateix crono a tota velocitat; qui obtenia la xifra de centèsimes més baixa guanyava. Recordo un company de classe fenomenal en aquest sentit, que aconseguia aturar el crono a les 6 centèsimes. Existia un altre joc que era més salvatge que era veure qui aguantava més temps sense respirar, cronometrant-ho evidentment amb un Casio. Una altra virtut del “Casio comunista”, igual que els altres és que, si volies, podies fer que a les hores en punt, qual “pitos” radiofònics, sonés un senyal horari. Com que els rellotges de la classe no estaven sincronitzats, com feia Parker Lewis, a l’hora en punt acabaven sonant 15 senyals diferents, amb la qual cosa el professor de torn acabava histèric i, en ocasions, procedia a la confiscació.
Prenent com a base el model “comunista”, trobem una varietat de models extraordinària. Començant pel rellotge-calculadora, que també era una joia a les classes i et convertia en el rei del mambo. El primer va sortir de la fàbrica de Casio a Tòquio el 1981. Algun professor carca, a la dècada dels 80, els prohibia, però amb el temps vam poder comprovar que la majoria van haver d’admetre que per resoldre equacions i altres històries no ens podíem passar mitja hora fent operacions senzilles que eren ben bé secundàries, amb la qual cosa les calculadores i els rellotges calculadora van començar a ser permesos. Amb el rellotge calculadora va aparèixer un joc de caire més “cultureta”; consistia en què determinats números, llegits de cap per avall, es convertien en paraules. Per exemple, feu la prova i escriviu en una calculadora el número 51.705. Si gireu la calculadora del revés veureu que us apareix el nom d’una coneguda marca de salsa de tomata. Els que sí que van mantenir la condició de terrorífics per totes les èpoques van ser els “Data Bank”; tenien el mateix tamany que els rellotges-calculadora, van començar a comercialitzar-se a finals dels 80 i tenien la virtut que permetien emmagatzemar telèfons i alguna nota. Lògicament, amb aquesta propietat, eren “xuletes” ideals per als exàmens, sempre que no t’enganxessin mirant massa l’hora en mig de la prova.
Durant aquella dècada, Casio també va desenvolupar molts altres models que semblaven revolucionaris, però que sempre acabaven superats per una altra virgueria un o dos anys després. Per ordre cronològic:
- El 1980, Casio posa en marxa un rellotge que incorporava fins a quinze melodies utilitzables com a alarma.
- El 1982, Casio comercialitza el primer rellotge “dual”, és a dir, analògic i digital al mateix temps. Van fer-se més populars en la seva forma quadrada tot i que també n’hi havia d’esfèrics.
- El 1983, Casio inventa el “G-Shock”; eren aquells rellotges que portaven dues varetes metàl·liques que protegien la pantalla i una carcassa molt més gruixuda del que és habitual. La seva principal virtut és que eren virtualment irrompibles. Van fer una revifalla posant-se de moda a finals dels 90 i Casio va llançar una línia de G-Shocks més colorista, anomenada “Baby-G”, que va fer furor entre el públic femení.
- El 1984, Casio posa a la venda rellotges amb vídeojocs. Utilitzant el mateix esquema que les maquinetes de cristall líquid, aquelles en què les figures tenien unes posicions predeterminades per les quals s’anaven movent com podien, Casio ho aconsegueix controlar tot en un rellotge de polsera. Hi havia rellotges amb jocs de golf, de futbol i dels inevitables “marcianitos”.
- El 1987, Casio inventa el primer rellotge digital que funciona amb energia solar. Per la mateixa època, es posa a la venda un rellotge amb infrarrojos que portava incorporat un comandament a distància universal. Lògicament, això permetia putejar molta gent, per exemple, el profe que et volia passar un vídeo de la Setmana Santa a Cuenca. I també del 1987 és el primer rellotge que porta incorporat un petit sintonitzador de ràdio en FM.
Llavors, entrant a la dècada dels 90, Casio s’inventaria més virgueries; rellotges amb taquímetre per calcular velocitats, amb un sensor per obtenir la temperatura, amb pulsòmetre, amb GPS... però llevat de la revifalla dels G-Shock, el mercat tornava a ser suís i els Casio, per a molts, passaven a entrar en el museu de la nostàlgia.

Per cert, una precisió referent a una cosa que vam dir la setmana passada. Chicho Sibilio ja no és el jugador amb més punts anotats en la història de l’ACB, com vam comentar la setmana passada, ja que més endavant el van superar Jordi Villacampa i Alberto Herreros. Sí, però, que va ser el primer en passar dels 6.000 punts anotats i el primer que, d’alguna manera, va fixar la marca a superar.

dimecres, 8 d’octubre de 2008

Banys de Nostàlgia (2): Chicho Sibilio

L’esport és una activitat apassionant, però a vegades també molt injusta. La història de l’esport, de tots els esports, l’escriuen els noms dels jugadors o atletes que han assolit grans gestes. Al darrere seu, queden un grapat de magnífics esportistes sense els quals els herois possiblement no haurien estat herois, però que passen a la posteritat com a secundaris. Del bàsquet dels anys 80 i primers dels 90, l’època del primer “boom” basquetbolístic a l’Estat Espanyol, tothom recorda els noms d’Epi, Solozábal o Villacampa. Avui ens proposem recordar un jugador de qui, potser perquè va tornar al seu país en acabar la seva carrera, no parlem tant sovint, quan els experts el van considerar un dels millors alers d’Europa del seu temps.
Quan érem marrecs i jugàvem a bàsquet al pati de l’escola, i ens atrevíem a llançar de lluny, tots pensàvem en què érem Chicho Sibilio. Sabíem que, des que s’havia incorporat la línia de 6’25 uns anys abans, pocs jugadors eren tan efectius en els llançaments triples com aquell aler del Barcelona que jugava amb el “6” a la samarreta. La de sobre, la blaugrana, perquè sempre jugava amb una samarreta de màniga curta de color vermell a sota. Sibilio era un tirador d’elit, com ho demostra el fet que encara continua sent el jugador que ha fet més punts en la història de la Lliga ACB, més de 6.000 (comptant-hi més de 650 triples) i que el seu percentatge d’encert en els tirs de 3 (un 45%) l’han igualat o superat molt pocs basquetbolistes.
Chicho Sibilio es diu, en realitat, Cándido Antonio Sibilio Hughes, i l’hem portat a aquesta secció com una manera d’homenatjar-lo en el seu 50è aniversari, que va ser divendres passat, dia 3. Nascut a San Cristóbal, a la República Dominicana, va ser un dels internacionals més joves de la història del bàsquet al seu país, ja que va debutar als 17 anys. El Barça el va clissar i el 1976 ja jugava amb l’equip del Col·legi Alpe, aleshores filial del conjunt blaugrana. El 1977 va aconseguir la nacionalitat espanyola, es va incorporar al primer equip del Barça i ja no el va abandonar fins el 1989. És difícil trobar qualificatius pel seu palmarès: 5 Lligues ACB, 8 Copes del Rei, 2 Recopes d’Europa, 1 Copa Korac i 1 Mundial de Clubs. Com a curiositat, compaginava el seu contracte amb el Barça amb la disputa de lligues d’estiu amb equips del seu país. Era un jugador admirat pel seu joc però al mateix temps molt popular, i fins i tot va ser la imatge del joc “Exin Basket”, aquella andròmina en què hi havia un pavelló ple de forats d’aire impulsats des de l’exterior i una petita pilota de porexpan que s’havia d’encistellar.
A Sibilio, però, li van quedar dues amargors. La primera, tot i ser 87 vegades internacional amb Espanya, no ser convocat per als Jocs Olímpics de Los Angeles ’84, en què Espanya va aconseguir la plata. I la segona, que Sibilio va ser un altre dels jugadors que va patir el difícil caràcter del tècnic Aíto García Reneses. No treu que ara, Aíto reconegui que Sibilio va ser un dels millors jugadors que ha tingut. La relació entre els dos va ser molt difícil i, el 1989, Sibilio va deixar el Barça per anar a jugar al Tau de Vitòria, aleshores Taugrés. Allà no va aconseguir títols, però va continuar jugant a un gran nivell i va ampliar les seves marques fins els 34 anys, quan es va retirar.
Després d’entrenar sense massa èxit alguns equips del seu país, actualment, Chicho Sibilio dirigeix al seu país un programa d’una escola per formar basquetbolistes d’èlit, d’entre 14 i 22 anys, un projecte que va posar en marxa fa cinc anys. Sibilio vol, a mitjà termini, que aquesta escola disposi d’un pavelló per a 7.000 espectadors i una residència amb 50 habitacions, i que sigui la referència del bàsquet a Centreamèrica. De moment, aquesta escola “Academia de Alto Rendimiento Chicho Sibilio” té un equip propi que disputa les competicions estatals de la República Dominicana. En alguna ocasió ha fet alguna “tournée” per l’Estat Espanyol. Per tot el que ha donat al bàsquet, i més tenint en compte l’efemèride que hem comentat abans, no estaria de més i seria d’una justícia indiscutible que Chicho Sibilio rebés, sigui en forma de retirada de samarreta o sigui en un acte senzill, un càlid i merescut homenatge, encara que soni a tòpic, perquè segur que és part de moltes de les nostres vides.

dijous, 2 d’octubre de 2008

"Als socialistes, els envieu a la merda de dos en dos"

Aquesta és una frase cèlebre de l'expresident del país Jordi Pujol (recollida a "El nom del porc", un fantàstic llibre de l'Albert Om pre-Club) i que segurament subscriurien, ara mateix, els aficionats de dos clubs que ara mateix són filials: el Girona FC i l'AD Guíxols, representants de dues ciutats on ara mateix governa aquest partit polític a qui Pujol hauria volgut veure passar a millor vida.

Durant tot l'estiu, un sector important de seguidors del Girona han criticat durament l'actitud del seu consistori davant la necessària reforma de l'estadi de Montilivi, després de l'ascens del club a Segona A. La més urgent semblava la substitució de la lona que cobreix l'antiga graderia de Preferent (no ho oblidem, que es va ensorrar sola el 1995 i que es va quedar allà, "partía y doblá", donant una magnífica imatge a tots els visitants). La substitució, però, no ha estat per una nova graderia, sinó per una altra lona. La resta d'obres de reforma i condicionament de l'estadi, per a molts, no han passat d'una mà de pintura (la col·locació de cadires era obligatòria), i per acabar-ho de rematar, es van acabar amb retard, ja que en el segon partit de la Lliga a casa encara hi havia accessos que no s'havien acabat i, com van denunciar diversos reportatges, sortides que havien de ser d'emergència inutilitzades. Sort que els il·luminats consistorials van trobar-hi una explicació implacable; després de 38 anys de funcionament, havien de comprovar com ho feia la gent de Montilivi per entrar i sortir de l'estadi abans d'acabar de "rematar" els accessos.

A Sant Feliu, amb ajuntament socialista però regidoria d'esports republicana, la junta de l'Ateneu s'ha plantat i ha presentat la dimissió en bloc, segons diuen, farts que passin d'ells, de no rebre subvencions ja pactades i que fins i tot els hagin fet la traveta. Tot i que no s'ha publicat, han filtrat que fins i tot els van "boicotejar" un espònsor. El Guíxols, segons diuen, va subscriure un acord amb l'empresa que s'encarrega de la neteja de la ciutat per una quantitat, posem 100. Pocs dies després, però, el consistori anava a la mateixa empresa a demanar-los patrocini per a un festival musical que s'organitza cada estiu a la població, i segons asseguren des del club, ho van fer "fent valer" que era l'empresa que tenia la concessió de la neteja. Amb la qual cosa, l'empresa en qüestió va haver de tragar i repartir les seves despeses publicitàries, amb la qual cosa, el Guíxols, segons asseguren, de 100 en van passar a rebre 40, amb el que suposa això per a un club de Primera Catalana.

Per aquestes latituds, doncs, els pavellons d'esports municipals, piscines municipals i tot el que suposi fer esport però pagant una quota mensual (a l'Ajuntament, és clar) funciona a tot drap. Els clubs degans de l'esport local, els que promocionen la ciutat arreu on van, els que donen un espai de lleure en dies en què els serveis municipals estan tancats i els pobles es moren de fàstic... aquests, mentrestant, fan camí cap a la desaparició. Les quotes de soci els les paguen a ells, simplement per sobreviure.