dijous, 27 de novembre de 2008

El cant del cigne

La ciutat en sí potser no té atributs destacats, però dels seus voltants diuen que són d’una extrema bellesa, sempre segons els estàndards del país, lògicament. Fins i tot una de les seves platges va rebre la distinció de ser la millor del país, o millor dit, la de l’estat, perquè estem parlant d’una ciutat que és la segona en importància d’una nació sense estat, com la nostra.

La ciutat té alguna cosa de nosaltres, però poques. Tot i ser una ciutat de mar, com cantava Serrat, una part d’ella s’enfila als turons que en defensen la part est. Diuen també que el seu centre era el que podia tenir una ciutat industrial gris, però que, com la majoria de les del país, ha reconvertit espais i ara hom pot passejar per carrers de vianants on cada portal equival a una botiga o a un centre comercial, com en moltes altres ciutats europees. I a part de l’orografia, la situació política i el desenvolupament urbanístic, es connecta amb nosaltres hi ha un grapat de nois que estan jugant en el seu principal equip de futbol, que milita a la segona divisió de l’estat, i que tenen un entrenador també català.

Al seu despatx, del qual molt amablement em va obrir les portes, hi vam poder observar una capsa de galetes de Santa Coloma i una figureta de Sant Jordi matant el drac i enarborant una petita senyera, com aquelles que et posen de tant en tant quan fas alguna donació. Malgrat aquests senyals que comuniquen que és una persona orgullosa i conscient de la seva nacionalitat, a la parla se li escapen detalls d’una de les llengües del país que l’ha acollit. Són ja tretze anys nord enllà, però hi té la vida i hi és feliç perquè diu que, quan va arribar-hi per primera vegada en una aventura que aleshores era pur exotisme, gairebé una bogeria, va veure que aquella gent que li donava feina entenia el futbol com ell també l’entenia. I això que encara no parlava l’idioma.

L’entrenador de qui us parlo dirigeix un equip de Segona Divisió amb un munt de seguidors. I la majoria, m’asseguren, són gent de la ciutat. Cert és que en aquell racó de món no hi ha cap gegant que absorbeixi públic i sentiments en, almenys, cent milles a la rodona. Però sabeu bé que en aquest nostre racó, cada cop més polaritzat (PSOE o PP, tripartit o Convergència, Barça o Madrid) hi ha seguidors dels mal anomenats “dos grans” que es troben a centenars de quilòmetres de distància de la ciutat del “seu equip”. Vull dir que és una ciutat on no hi ha més gent que agafi autocars per anar a veure un altre equip que gent que es quedi al camp de casa per veure l’equip de casa. És qui millor els representa, és el seu orgull. Fins i tot els que són minoria participen una mica del futbol local. Preguntant una adreça, ens vam trobar amb un “supporter” que assegurava ser d’un dels grans però que va matisar: “però vaig a veure sovint l’equip d’aquí. No en sóc seguidor però és cert que aquí la majoria de gent és dels d’aquí, i de pedra picada”. Cert és que, essent una ciutat de nord enllà, quan a l’hivern el fred i la pluja es fan ben presents i tots els comerços tanquen a les 5 de la tarda, hora en què ja és ben fosc, no hi ha gaire maneres més de passar una bona estona que anant a veure futbol.

El seguidor de pedra picada d’aquest equip l’ha acompanyat en els bons anys, quan va arribar a jugar a Primera amb un entrenador de la zona que després es va fer mundialment famós, i en els dolents, quan va estar a punt de caure fins al cinquè graó del futbol del país. És lògic que de jaquetes per poder-se canviar n’hi ha a tot arreu, però l’afluència de gent al seu antic estadi quan eren a punt, fins i tot, de deixar de ser un equip professional, la voldrien molts equips de la nostra Segona Divisió.

He dit “antic estadi”, sí, perquè ara tenen un estadi nou de trinca, amb tots els requeriments que necessita un estadi del segle en què vivim. Quan l’aficionat hi arriba, el primer que troba, gairebé, és la botiga. És gran i compartida amb l’equip de rugbi de la ciutat, que també juga al mateix estadi. I no només es limita a vendre “gadgets” amb les cares dels jugadors estampades, i la lògica rèplica de la samarreta de l’equip. En aquest país, el futbol es pren seriosament i la producció àudiovisual i literària referent a aquest esport depassa, de llarg, la de qualsevol altre país europeu. El club en qüestió no és una excepció. Entre el que es podia adquirir en la botiga, DVD resum de temporades anteriors o amb partits en la seva integralitat, d’aquesta temporada i d’anteriors; una biografia de l’entrenador, acabada de publicar; un resum històric farcit d’estadístiques; o la revista oficial del club. A part, clar, que abans no t’hagis trobat un petit quiosc on complir amb la teva obligació i comprar el programa del partit. Perquè cada club té un programa llest per a cada partit, que és matèria de col·leccionisme per a molts aficionats, que acaben reunint la història del seu equip setmana a setmana. El programa, podeu imaginar, no és un full de paper fotocopiat on hi ha impresos els cognoms dels jugadors dels dos equips, qui xiula el partit i a quina hora comença (com si no ho sabéssim ja); és una autèntica revista, ben treballada, en format A5, que sobrepassa la cinquantena de pàgines i on es pot trobar de tot, des d’una anàlisi completa del rival i de cadascun dels jugadors que presenta, fins a retalls històrics de l’equip local i, lògicament, tot el que es consideri d’actualitat en l’entitat. I no cal ser un club amb infrastructura per a tenir tot això; a pocs quilòmetres, un modest equip de vila mitjana, que cedeix el seu camp al “nostre” equip perquè s’hi entreni, té al seu estadi una petita habitació que també fa de botiga i que l’encarregat del bar t’obre a qualsevol hora. I sí, hi pots comprar el mateix; productes de l’equip (samarreta inclosa), llibres i DVD. Estem parlant d’un estadi on, a tot estirar, hi podien cabre unes 3.000 persones. Poseu-vos a buscar-ho en qualsevol estadi de Segona B per avall de casa nostra. Igual que podeu buscar jugadors professionals acostant-se a la gent, a la seva comunitat, a les escoles, a la gent més necessitada, als seguidors en general. Allà, els futbolistes tenen l’agenda carregada d’actes que els organitza el club i que els posen en contacte amb els seguidors de tota la vida, amb els que ho són ara i amb els que ho seran en un futur; i a aquests, a més, els deixen ben clars quins són els valors de la pràctica esportiva. Resultat; una fusió envejable d’educació i de fidelització als colors d’un club. El club de la ciutat. Aquí, mentrestant, moltes poblacions estan plenes d’aficionats al futbol que, en el millor dels casos, fa anys que no van a veure l’equip de la ciutat; en el pitjor, saben que hi ha un equip però no saben ni en quina categoria juga ni els jugadors que té; i en un cas ja crític, que no saben que hi ha un equip de futbol. Un amic meu, “futbolero” com el que més, em va reconèixer que fins que els companys de classe li ho van dir a una edat ja avançada no sabia que a la seva ciutat hi havia un equip de futbol i que, a més, era professional. Això sí; els detalls de la vida i miracles dels jugadors del Barça ens els sabem tots, tots, de memòria.

Dins del camp (on totes les localitats són de seient, lògicament) l’aficionat es disposa a veure el partit amb una altra mentalitat. Si els seguidors més fidels comencen a entonar un càntic, ells també s’hi arrenquen. Es pot dir que cada jugador, pràcticament, té el seu. I també, com és lògic, hi ha moments sense que el “so ambient” t’impedeixi parlar amb el del costat. Però no insulten mai. Si l’equip juga malament, suggereixen: “vés-hi!”, “passa-la!”, “xuta!” (en català no, lògicament). Però mai xiulen el seu equip, ni dirigeixen imprecacions sobre els jugadors. Lògicament tenen el dret de dir que un determinat jugador és una toia, però al camp i durant el partit no ho faran mai. O si més no, mai de forma ostensible. De fet, a diferència del que tenim entès aquí, tenen clar que van a l’estadi a veure jugar el seu equip, però tot i el desig de victòria legítim que tots tenen, no donen per suposat (com sí que passa aquí) que pagar l’entrada o el carnet de soci tingui inclòs en el preu veure guanyar el teu equip cada 15 dies. El futbol és un joc, i es pot guanyar o perdre. El que sí que li pots exigir als teus és que ho donin tot al camp. No resultats. Així que, en el següent partit a casa, sigui quin sigui el resultat anterior, tornaran a agafar el carnet, que lògicament no han estripat ni llançat per una derrota, i tornaran al camp amb la mateixa il·lusió i actitud.

Qui us escriu, però, va anar nord enllà com a periodista. I treballar en aquest entorn, per fer un reportatge sobre els jugadors catalans d’aquest equip, va ser també com penetrar en una altra dimensió. No només és el fet que són tots una gent extraordinària amb qui vam poder passar tot un matí, i que van agrair que “la tele de casa”, com va dir un d’ells, els vingués a visitar. És les facilitats que vam rebre de part de tots, d’ells i del seu club, perquè puguéssim fer una cosa tan legítima com ensenyar a la gent del nostre país com viuen i treballen lluny de casa uns conciutadans seus. Ho van entendre de seguida i gairebé ni van preguntar què volíem fer amb ells. Els jugadors catalans ens van ensenyar casa seva, després vam compartir una estona al voltant d’una taula i vam poder comprovar “in situ” que segueixen estrictament una alimentació lliure d’alcohom i altres temptacions; i, lògicament, vam parlar una estona llarga de la passio que ens uneix: el futbol. Ells estan contents; han arribat a una lliga i a un país on, com em va dir un d’ells, cada dia 29 de cada mes van al seu banc o caixa i comproven com el club els ha ingressat regularment no només la seva fitxa sinó també les primes corresponents, i ho oposen amb la situació de molts clubs espanyols, també de Segona i de Segona B, “on no saps si a final de mes podràs cobrar”. Han aportat un estil diferent de joc a un país on se sol jugar d’una altra manera, no han hagut de renunciar als seus principis, i això ha estat molt ben valorat pels seguidors del campionat. Cada setmana juguen en camps plens d’història i encant on, pel cap baix, 10.000 espectadors assisteixen als partits, quan a molts d’ells, la temporada passada, quan jugaven per exemple a Segona B, no els donava suport ni un miler de persones. I, donat tot plegat, la classificació també els acompanya. Acaben de pujar d’una categoria inferior i volen consolidar-se en la categoria, i de moment ho fan sense patiments. Ni per a ells ni per a l’entitat. La situació econòmica és sòlida i ha de ser-ho; en el país on juguen, hi ha quatre divisions professionals úniques, 92 equips que ostenten aquest estatus. Cada divisió implica jugar contra equips de tot el país amb el que això implica d’atractiu per als espectadors... i de despeses. Però els clubs tenen més clar que ningú que no poden estirar més el braç que la màniga; igual que aquí baix, els clubs poden entrar en un procés concursal i continuar jugant, però allà dalt, els que ho fan són penalitzats. Alguns equips en aquesta situació (un d’ells, un històric que havia arribat a jugar Lliga de Campions) van arribar a començar un campionat amb quinze punts menys.

Però dèiem que havíem vingut a treballar com a periodistes i aquí, entenc que exposar-vos la narració directa de la nostra experiència és definitiva. Entrem a l’estadi i, tal com se’ns ha indicat, ens dirigim a una taula on un treballador del club té un llistat amb tots els periodistes acreditats. Hi ha els nostres noms i ens donen l’acreditació corresponent, que és de lliure accés. A partir d’aquell instant gaudirem pràcticament de lliure accés, dintre els límits del sentit comú; a cap camp del món es pot passar per davant de les banquetes durant el partit, ni envair la gespa. Aquí simplement hi afegeixen que, sisplau, no ens col·loquem davant de les posicions reservades a persones impedides que hi ha repartides per tot el terreny de joc, al nivell del camp. Però abans d’anar a la gespa, ens conviden a passar a una sala on tots els periodistes acreditats comparteixen una estona al voltant d’una taula. Efectivament; estan sopant, de franc (el partit que anem a cobrir es disputa a tres quarts de 8 del vespre). El club proporciona el càtering. En el moment que entrem, no ens ve de gust, però igualment ho agraïm. Entrem a la gespa pel túnel de vestidors, equipats amb el material de gravació. Ningú ens pregunta res; molt discretament, tots els “stewards” ens miren l’acreditació com si no la miressin al mateix temps i així ens legitimen. Tan sols, una estona abans de començar el partit, un treballador del club ens pregunta molt amablement qui som, d’on venim, quin ha estat el nostre enllaç al club i si disposem de tots els permisos per enregistrar. Els ho explico tot d’una tirada amb el poc anglès que sé i no demana més explicacions. És més, ens acaba desitjant bona feina, igual que l’enllaç al club, el cap de premsa, cada cop que ens veia ens preguntava “va tot bé?” abans de dir-nos bon dia o bona tarda. I a partir d’aquí, enregistrem el que volem i des d’on volem. L’endemà, el periodista de TV3 que cobria el partit Múrcia- Gimnàstic a peu de gespa deia en directe que a tots els periodistes amb micròfon inalàmbric havien estat reclosos en una espècie de gàbia vigilada per agents de seguretat privada i des d’on no podien veure gairebé res, i lògicament tampoc podien ni moure’s. Això, si els operadors de càmera no es van trobar abans del partit que l’àrbitre, amb una autoritat en aquest sentit més que dubtosa, els obligués a modificar la posició de les càmeres. Cert és que la figura de “l’inalàmbric” no semblava existir allà dalt, perquè vam notar que totes les emissores de ràdio que retransmetien el partit ho feien des de tribuna. Però feta la comparació, no dubto que els tractarien millor. I, acabat el partit, a la zona mixta, els periodistes estaven... al davant d’una tanca, i no al darrere.

I així podríem anar continuant.

Totes les referències que us he anat relatant són reals; segurament amb uns pocs “clics” endevinareu a quin club m’he estat referint tota l’estona. Però si no l’he esmentat directament és perquè no és important el seu nom. L’important és que el viatge que us he narrat em va permetre veure un futbol (i un esport) sa, i intuir quines són les medecines que se li apliquen per mantenir-ne la salut, tant als grans hospitals com als dispensaris de poble. I per això hem pogut veure que venim d’un indret on el futbol està malalt. On fora de la primera divisió hi ha una desertització que avança a marxes forçades. On les agressions als àrbitres i els insults als jugadors (del propi equip, em refereixo; mirar de desestabilitzar el contrari amb més o menys gràcia ho fa tothom) estan a l’ordre del dia. On els clubs a partir d’una determinada categoria tenen prou feines amb sobreviure com per plantejar-se organitzar actes al voltant del club, ni que sigui per donar-lo a conèixer. On caldria un sacseig de dalt a baix per canviar-ho tot... però on tot plegat ja és una qüestió gairebé cultural i on crec que ja podem esperar asseguts. Sempre ens quedarà Ryanair.

Banys de Nostàlgia (9): Els Barrufets Marxistes

No necessiten presentació. Tots hem viatjat en la nostra vida, una vegada i una altra, a un poble de 100 habitants que vivien dins de bolets i que eren tots blaus. Els va crear a finals de la dècada dels 50 un dibuixant belga de nom Pierre Culliford, conegut amb el pseudònim de “Peyo”, i en el seu idioma original eren els “schtroumpfs”, una lleugera variació de la paraula alemanya per “mitjó”, que realment era la forma que tenien els barrets dels personatges... o la paraula sense sentit amb què Peyo, durant un sopar amb dibuixants, va descriure el saler perquè no li sortia la paraula. Aquí ja hi ha teories! Lògicament, estem parlant dels barrufets.
Igual que amb la pesseta, els catalans som els responsables de les paraules tant catalana com castellana per definir els “Schtroumpfs”. Hem de començar per la paraula catalana, ja que els Barrufets, tot i arribar per aquestes latituds en plena dictadura franquista, es van publicar dos anys abans en català que en castellà. El 1967 apareixen per primera vegada en català a la revista “Cavall Fort”, a la qual fa poques setmanes se li va retre un just homenatge a Vic. La idea és del lingüista Albert Jané, que adopta una paraula catalana ja gairebé en desús a l’època però acadèmicament acceptada: “barrufet” vol dir “dimoniet” o “follet”. Que a Catalunya hi hagi persones que porten el cognom Barrufet, el més famós el porter del Barça d’handbol, no és gratuït. La paraula “pitufo” s’adopta coincidint amb la publicació, el 1969, de la primera historieta dels personatges de Peyo en una revista castellana (“Strong”), però també els bateja un català, redactor d’aquella revista. Miquel Agustí agafa la paraula catalana “Patufet”, nom també del personatge còmic més famós del país, i la transforma lleugerament en “pitufo”. Els Barrufets van reviscolar a partir de la dècada dels 80 gràcies a la sèrie de dibuixos animats que va crear la famosa productora nord-americana Hanna Barbera, l’any 1981. Se’n van fer 256 capítols que encara avui es passen en més de 30 països. I, lògicament, no podem oblidar la feina del Pare Abraham, de qui ja vam parlar fa no gaire.
Amb els grans personatges del còmic, que teòricament estan destinats al públic infantil, sempre hi ha hagut algú que els ha mirat de buscar lectures polítiques. En el cas dels Barrufets, també és el cas, i concretament s’ha desenvolupat una sòlida teoria que els converteix en una al·legoria del comunisme, o millor dit, del marxisme, bastant-se en aquests deu punts:
1) Totes les cases dels barrufets són iguals. A més, en la seva societat no existeixen els diners, només l’intercanvi, i tots els recursos són compartits per la comunitat. Per tant, no és una societat de lliure mercat.
2) El lliure mercat i el capitalisme estan representats per Gargamel, el personatge dolent. Gargamel vol utilitzar-los perquè està convençut que són un ingredient imprescindible per la obtenció alquímica de l’or, amb el qual vol enriquir-se. Fins i tot s’ha dit que el seu gat Azrael, un nom amb reminiscències bíbliques, representa l’obrer capitalista, que moltes vegades es parteix la cara pel seu cap i rep tot els pals, però que no té cap possessió a la casa on viu Gargamel, una casa de grans dimensions, lògicament.
3) Els barrufets es criden mútuament utilitzant sempre la paraula “barrufet”: barrufet forçut, barrufet rondinaire... el que es considera una repetició del “camarada Fulano” habitual en els països comunistes.
4) Quasi tots els barrufets vesteixen igual, amb una gorra i un pantaló blanc, que es considera una rèplica del vestit més habitual a la Xina de Mao Tse Tung. L’únic que vesteix diferent és el líder, el Gran Barrufet, que utilitza una gorra i uns pantalons vermells, el color per excel·lència de l’esquerra.
5) No existeix el barrufet capellà ni tenen cap església. La societat barrufeta és atea i només es fa referència a “la mare natura” i al “pare temps”, però sense cap vinculació divina i agafant-los, a més, com a amics i no pas com una força a la qual s’hagi de témer.
6) La llarga barba que porta el Gran Barrufet s’ha equiparat a la de Karl Marx. La seva capacitat de lideratge sobre els barrufets, tot i que això és més difús, s’ha dit que és una referència o homenatge a Lenin.
7) El barrufet forçut representa l’stakhanovista, l’obrer marxista ideal. Si el Gran Barrufet li demana una feina, el barrufet forçut la fa sense queixar-se i ràpidament, a més de fer-ho bé, lògicament.
8) Un altre barrufet que vol representar el treballador marxista és el barrufet inventor. Tot i ser un barrufet intel·ligent i un gran especialista en un àmbit determinat, rep la mateixa consideració que tots els altres i ell tampoc se’n queixa. De fet, cap barrufet es pren per superior als altres ni es queixa de la seva condició, només un: el barrufet rondinaire, que tot i que aquestes teories l’han deixat una mica de banda podria representar perfectament la oposició al règim.
9) El barrufet savi, el de les ulleres, es considera que representa Trotski i és cert que els arguments són sòlids. En primer lloc, qüestiona la societat dels barrufets des de dins (com Trotski qüestionava el comunisme des de dins); en segon, vol estar sempre a l’alçada del Gran Barrufet igual que Trotski volia arribar a l’alçada de Lenin; i en tercer, en algunes ocasions el Gran Barrufet l’expulsa del poble i el fa anar a parlar sol a una altra banda (igual que Trotski va ser expulsat de la URSS i va ser obligat a exiliar-se). Existeix un capítol en què el barrufet savi guanya una tupinada i acaba autoproclamant-se rei, a la qual cosa la resta de barrufets reaccionen cantant un himne similar a La Internacional i diverses consignes.
10) En els últims capítols de la sèrie apareixen “nens barrufets” amb un estil de vestir diferent al dels pares. Es considera que representen la joventut soviètica que va viure la “Glasnost” i la “Perestroika” a mitjans dels 80.

Però, com dèiem en començar, no és l’única teoria, amb la qual cosa al final qualsevol pot concloure que totes són exagerades. N’hi ha una que diu que els Barrufets, per la seva condició de clònics uniformats, s’acosten més al feixisme que al comunisme. Una altra parla d’uns personatges clarament racistes; en un episodi, una epidèmia els transforma en negres i dolents fins que es localitza l’antídot i tornen a ser blaus; a més, la barrufeta (creada inicialment per Gargamel per sembrar la discòrdia entre els barrufets) és originalment morena, i només passa a ser un personatge “bo” quan els barrufets en domestiquen la “segona versió”, que és rossa. Fins i tot s’ha parlat de semblances amb el Ku Kux Klan per les barretines blanques dels barrufets i vermella del seu cap, que coincideixen justament amb els colors que llueixen els membres de la funesta secta. A més, els barrufets acaben molts capítols ballant al davant del foc.
Altres aportacions parlen d’un còmic clarament masclista perquè només hi ha un personatge femení, la Barrufeta, que a més a més no té cap més ocupació que anar remenant el cul pel poble i a qui sovint es pinta com a més curta que les mànigues d’una armilla. S’ha dit per aquests móns de Déu que els Barrufets eren també una manifestació antijueva perquè els noms dels “dolents”, el bruixot Gargamel i el gat Azrael, tenen ressonàncies jueves (com ja hem dit abans), a més que Azrael és un personatge mitològic jueu que realment existeix (és l’àngel que separa l’ànima del cos en el moment de la mort). I per no fer-nos més pesats, direm que també hem trobat l’equiparació de diferents barrufets amb els set pecats capitals, teories que els relacionen amb la maçoneria, gent que assegura que sent tots de sexe masculí fins a l’aparició de la Barrufeta són tots homosexuals, i per acabar-ho de rematar, una teoria que diu que, tenint en compte que viuen en bolets de l’espècie “amanita muscaria”, que és al·lucinògena consumida en altes dosis, el còmic acaba sent una apol·logia del consum d’estupefaents.

O potser ho són tot plegat? Malauradament no ho podrem saber perquè Pierre Culliford, “Peyo”, va morir prematurament d’un atac de cor als 64 anys, durant les festes de Nadal de 1992-93.

Banys de Nostàlgia (8): Kraftwerk

Heus ací una vegada un col·lega que feia un programa en una emissora de ràdio local en què començava sempre amb el mateix lema: “a partir d’ara, dues hores de música feta per homes, i no pas per màquines”. Al mateix temps, però, parlava amb respecte d’un grup que va posar amb fermesa els fonaments de totes (totes) les tendències de la música electrònica que avui en dia es practiquen. Els seus membres es deien (o es diuen) Ralf Hutter i Florian Schneider, i no podien ser res més que alemanys. El seu nom artístic: Kraftwerk, que en alemany significa central elèctrica.
Els Kraftwerk no eren uns simples pioners de la música electrònica, una gent que es limitessin a explorar les possibilitats que oferien els sintetitzadors a partir de la dècada dels 70. La proposta dels Kraftwerk suposava explicar un determinat concepte de la vida, una manera d’entendre el món. Eren gent sortida d’una societat industrial centreeuropea de la part final del segle XX i això és el que van reflectir en les seves cançons.
Kraftwerk, de per sí, era un grup rebel. Els seus dos components eren fills de famílies amb molta pasta, que van voler donar als seus primogènits estudis musicals de primer nivell. En el conservatori (estem parlant del 1970), varen crear un grup d’improvisacions musicals en què Ralf tocava l’orgue, i Florian la flauta i el violí. Va durar de Nadal a Sant Esteve perquè van quedar farts que, mentre ells volien fer coses “diferents”, la resta dels seus companys es limitaven a fer interpretacions estrictament de conservatori. Aquí va començar a néixer Kraftwerk.
I també eren rebels perquè, en l’època en què es varen formar, altres bandes van començar a fer experimentació electrònica però, en moltes ocasions, vinculada al consum d’estupefaents, una pràctica que a la dècada dels 70 va ser molt habitual. És a dir, la música electrònica era part de l’experiència de fartar-se d’LSD i “flipar en colors”. Fins i tot hi ha una espècie de llegenda que assegura que la Steve Miller Band hi va caure en la cançó “Serenade from the stars”. En canvi, Kraftwerk es van mostrar des del primer moment del tot contraris al consum d’estupefaents; ells feien música electrònica pura i dura en què fins i tot s’hi podia intuir un missatge favorable a una vida sana.
Alguns dels canvis en el so utilitzat per Kraftwerk, durant els anys, van ser buscats, però d’altres van arribar per casualitat. En els primers anys, el grup estava acompanyat, sobretot en els directes, per un bateria i un guitarra. Tots dos, com els companys del conservatori, reclamaven més protagonisme en les creacions de Kraftwerk, fins que les discussions en aquest sentit van fer que abandonessin la banda... i que Ralf i Florian, els dos membres que van quedar-se, passessin a utilitzar la caixa de ritmes del sintetitzador. Però uns anys després, van tornar a incorporar un percussionista, deixant-li clar que treballaria a les ordres dels dos “capos”, i van inventar un nou instrument “a mida” per a ell. Es tractava d’un petit taulell subjectat per un trípode que, a través d’un sistema de cercles metàl·lics, generaven un so de percussió, però metal·litzat. Va ser un dels instruments que els va caracteritzar i que, al llarg dels anys, va fer fortuna, sobretot durant els 80. També van ser els primers a utilitzar el Vocoder, l’aparell que aleshores utilitzaven algunes emissores de ràdio per manipular veus. Tot plegat va “explotar” en el disc Autobahn, de 1974, que demostrava que, a través de la música electrònica, els Kraftwerk no volien només fer cançons; volien narrar la seva època.
La ràdioactivitat, els trens, els ordinadors, però també el Tour de França, van ser els temes dels seus discos. Quan van editar “Tour de France” el 1983 ho van fer perquè mantenien una relació especial amb la bicicleta, un mitjà de transport que els va permetre “paral·lelitzar” el cos humà amb el funcionament de la màquina.
A partir de mitjans dels 80, però, va arribar la pitjor època del grup. Havien conviscut durant uns anys amb el tecnopop que ells mateixos havien inspirat i que a partir dels anys 1986-87 ja es veia com una cosa gastada. Van iniciar la dècada dels 90 amb una reinstrumentació dels seus temes més populars al disc “The Mix” i a fer concerts esporàdics, entre ells un en un dels primers festivals Sónars. Van tornar a la primera plana quan, a principis dels 2000, se’ls va encarregar la composició d’un tema per a l’exposició universal de Hannover; el problema és que els van pagar 40.000 marcs alemanys en diner públic (uns 20.000 euros, 3 milions i escaig de pessetes), cosa que generà un gran debat. El 2003 van editar Tour de France Soundtracks, una revisió de “Tour de France” que va coincidir amb el centenari de la ronda francesa i que va tornar a arribar al número 1 a Alemanya. I el 2005 van efectuar la seva última gira. I és que Ralf Hutter té ara 62 anys, i Florian Schneider, 61.

diumenge, 23 de novembre de 2008

Un descobriment curiós

Gràcies a la completa digitalització de l'hemeroteca de La Vanguardia (una feina tremenda i que encara serà més tremenda quan, com s'ha anunciat, es pengi a principis de l'any vinent tota l'hemeroteca del Mundo Deportivo), he pogut fer un descobriment que m'ha provocat una sensació curiosa.

Resulta que el dia abans de néixer qui escriu (jo vaig néixer el 17 de maig de 1978 i això passava el 16), la comissió que elaborava la constitució espanyola va aprovar la cooficialitat del català i l'espanyol a Catalunya. És a dir, puc afirmar rotundament que jo sóc una de les primeres persones en aquest país que ha pogut viure tota la seva vida amb el català com a idioma oficial al nostre país. Una cosa tan normal però al mateix temps tan valorada per als qui ens ha tocat néixer aquí. Ara potser faltaria que un tros de la meva vida el pugués viure amb el català com a única llengua oficial a Catalunya (lògicament sense perjudici de la resta que s'hi parlin, del swahili a l'espanyol passant pel tagal).

PD: En breu prometo un post sobre un viatge que m'ha fet veure la llum, futbolísticament parlant.

divendres, 14 de novembre de 2008

A les armes, catalans...

...que ens han declarat la guerra. Això és el que Lluís Companys feia repicar per tot Catalunya (inclòs nord enllà) a través dels micròfons de Ràdio Barcelona a la dècada dels 30, quan l'aire era net de merda i una emissora local que emetés a més de 200 kW podia superar els límits del seu terme municipal. O, si voleu un eslògan més antic, "visca la terra... mori el mal govern". Fins i tot m'agrada més aquest per explicar-vos el que tinc ganes d'escriure tot seguit.

Ja ens van explicar els professors d'història més escèptics, i amb tota la raó del món, que aquest eslògan dels Segadors no era, ni de bon tros, una reivindicació independentista avant la lettre. Era un crit d'un poble treballador que estava fart d'abusos i d'arbitrarietats per part dels seus governants. El més fumut del cas és que 350 anys després de la creació d'aquest eslògan, els treballadors d'aquest país tenim més d'un motiu per repetir-lo però ni molt menys tenim els collons que van tenir els nostres predecessors fa gairebé quatre segles per fer sentir la nostra veu. Cada quatre anys, com ja vam comentar en un altre post, abaixem el cap servilment davant el nostre senyor, el mateix que durant quatre anys més ens humiliarà, i li tornem a donar la nostra confiança. Jo he deixat de fer-ho. I no em digueu que molta gent va arriscar i perdre la vida perquè nosaltres ara puguéssim anar a votar. No us equivoqueu. Van arriscar i perdre la vida per una cosa millor que aquesta merda. Al meu entendre, jo els homenatjo millor.

De bones a primeres, els que més tenen, reforçats per la maquinària comunicativa al seu servei, han escampat la idea d'una crisi que, evidentment, hem de pagar els treballadors. Siguin empreses que realment passen per problemes econòmics, o siguin empreses que rebenten de beneficis, la dalla sempre talla per allà mateix. A l'escola, fins i tot a 8è d'EGB, ja ens deien que el capitalisme "ideal" es basava en afavorir el consum perquè, a partir d'aquí, la roda és molt senzilla; tu consumeixes, la fàbrica pot fabricar, el treballador té feina, el treballador consumeix. Com deia el meu professor de mates Canet, "cagum l'hòstia, els nens de Begur ho treien a tercer de bàsica, això". Però amics, en aquest capitalisme salvatge que ens hem deixat encular només hi ha lloc per fer els rics més rics i els pobres més pobres, màfia russa pure style. I quan us donin la oportunitat d'expressar el vostre sentiment d'impotència, a través dels mitjans de comunicació públics o privats, no patiu; us donaran la oportunitat d'enviar un SMS a un preu abusiu (gairebé un euro i mig, o sigui 250 peles, entre pitos i flautes) i engreixareu una miqueta més els mateixos que a distància i sense que ho noteu us van escurant la caixa.

Hi ha crisi, però els impostos no s'abaixen. Hi ha crisi, però els rebuts dels serveis no s'abaixen. Hi ha crisi, però el descens del preu del barril de petroli no s'ha correspost amb el del preu de la gasolina. El barril ha passat de 140 a 70 euros, però el litre de dièsel ha passat d'1 euro 30 a 1 euro. És fàcil fer números i veure que aquí hi ha algú que continua enriquint-se a costa de tots. En definitiva, cosits a impostos i perdent poder adquisitiu a marxes forçades, a més, hem de llegir gairebé cada dia un degoteig de notícies com aquestes:
- 47 regidors de Benestar Social gaudeixen d'un viatge de franc a Oslo, allotjats en hotels de 4 estrelles, "per compartir experiències amb els seus homòlegs noruecs", pagats per la diputació de Barcelona, lògicament amb diners públics. Tot i així, fins i tot s'hi apunta una regidora de Reus... i un diputat de Ciudadanos, sí, aquella colla de freaks filofeixistes que diuen "preocupar-se dels problemes de veritat dels ciutadans".
- El rebut de l'aigua s'apujarà un 7%, segons diuen, "per sufragar la millora en la potabilitzadora de Sant Joan Despí, que donarà una millor qualitat a l'aigua". Que no paguem impostos amb el rebut? On van aquests impostos?
- Després de l'última concessió de llicències per part del CAC (Consell Àudiovisual de Catalunya), es destapa que el president d'aquest organisme cobra a l'any 121.000 euros (més de 20 milions de peles), dietes i quilometratges a part.
- Després del "gag" del cèntim sanitari per sufragar la sanitat pública (i els nostres impostos?), ara s'estudia la possibilitat que els usuaris dels hospitals hagin de pagar de més alguns determinats serveis, com el menjar. És a dir, si algú no em corregeix, es pot donar la kafkiana situació que un malalt greu s'hagi de pagar el menjar, i un delinqüent tancat a la presó el rebi diàriament de franc. No?

En fi, que al final he d'acabar donant raó a l'ínclit Eduardo Zaplana, ara alt càrrec d'una empresa a la qual abans he fet velada referència: "yo estoy en la política para forrarme". El meu "yes we can" no seria el d'una dreta moderada, sinó que voldria dir que hem de poder deixar clar, d'una manera o d'una altra, que el govern és del poble i per al poble. O sigui, visca la terra i muïra el mal govern!

dimecres, 12 de novembre de 2008

Banys de Nostàlgia (7): Anar al súper els 80

Normalment, en preparar aquesta secció, normalment intentem recolzar-nos amb una mica de documentació sobre el tema que ens correspon, com és lògic. Però avui, em permetreu que tirem simple i exclusivament de la nostra nostàlgia per recordar el que suposava anar, normalment agafats de la mà de les nostres mares, a comprar als supermercats dels anys 80. Perquè tot i que molts de nosaltres apostem per comprar la fruita i la verdura a la fruiteria o el peix a la peixateria o la carn a la carnisseria, també molts de nosaltres som, a vegades, víctimes de comprar-ho tot en grans superfícies. Que en una ciutat de 35.000 habitants com la nostra hi hagi tres establiments d’aquestes característiques (Consum, Carrefour i Eroski) i diverses de mitjana superfície (Orangutan, Lidl, Aldi) ja diu moltes coses... i encara perquè el senyor Mercadona encara no ha estès els seus tentacles per aquest racó de món.
Quan jo era petit, encara hi havia moltes botigues de queviures de barri que eren petits supermercats, moltes vegades afiliats a cadenes que han passat a millor vida (Unico) i on gairebé hi podies fer la compra sencera. Avui en dia aquestes botigues tenen quatre possibles sortides; o són petits nuclis de resistència, o s’han especialitzat en alguna cosa que les diferencia (vendre grana cuita, per exemple), o són en barris allunyats del centre de la ciutat (amb la qual cosa eviten un desplaçament llarg a la gent del barri) o queden, només, en els pobles petits, com la botiga de Ventdelplà.
Com en moltes localitats de les comarques de Girona, el súper més gran era el Valvi, que ara no passaria de mitjana superfície. Els hipermercats eren una cosa com inabastable que només tenien les grans ciutats. I ja només entrar trobaves la primera diferència; ja no havies de buscar desesperadament a la cartera si portaves una moneda per posar als carros, perquè els carros eren “gratis”. I civilitzadament la gent els retornava al seu lloc, i allà esperaven el següent client. I, parlant de la civilització i del “següent client”, de petits ningú col·locava la famosa barra que separa la teva compra de la del client que et precedeix. Érem més ordenadets i les separàvem amb un espai convenient... i això que no hi havia cintes transportadores.
Però després anirem a la caixa. Ara es tracta d’anar passejant pels lineals i anar comprovant que els preus no estaven marcats amb una etiqueta en el lineal, a sota del producte, sinó que a tots se’ls enganxava un petit tros de paper adhesiu amb una forma característica, de color blanc o taronja, on hi havia prèviament impreses les sigles “PVP” i on s’hi imprimia el preu amb una màquina també característica, que normalment sempre era de la marca Meto. Així no hi havia les confusions que hi ha avui en dia, perquè no sempre el preu que hi ha sota el producte correspon amb aquell producte (sigui per una errada del reposador o perquè sempre hi ha algun catxondo), i aleshores a la caixa arriba el “gran gag”, quan et trobes que et cobren més per un producte que et pensaves que valia menys. I ja no diem res de si et rebel·les i dius que aleshores, no el vols.
Alguna d’aquestes enganxines, però, no tenia la xifra del preu (en pessetes), únicament. Per exemple; 50- 5. Eren les ampolles retornables. Curiosament, en l’època de la conscienciació ecologista, estem farts de llegir missatges en les etiquetes (sempre en castellà) on es diu “por su seguridad, no rellenar este envase”. Doncs fa tot just 20 o 25 anys, compràvem una ampolla de Fanta de taronja, per exemple, que el vidre ja era blanc de les ratllades que tenia i les vegades que s’havia retornat, i quan gastàvem la Fanta, tornàvem l’ampolla i ens donaven el preu estipulat pel retorn.
Parlant de refrescos, eren uns dels productes amb una volatilitat més alta de les marques. Què se n’ha fet de la Mirinda? Segons la Wikipedia, a l’Amèrica Llatina i a les Canàries es continua distribuint, però aquí ha desaparegut. Per què la Coca-Cola Zero ha substituït el Tab, que era el mateix (és a dir, refresc de cola sense sucre), i la seva característica llauna rosa? Per què ja no comprem llet Rània (“alimenta la vida”, un eslògan perfectament bilingüe en ple “boom” de la normalització lingüística)? Tenim avui en dia la possibilitat de matar totes les varietats d’insectes hagudes i per haver amb Fogo? I on para aquell revolucionari producte per netejar els mobles anomenat Centella?Amb el carro més o menys ple, arribava el moment de la caixa. Com hem dit abans, ho hi havia cintes transportadores. Però, almenys a principis i mitjans de la dècada, no hi havia lectors de codis de barres. Només hi havia la caixa registradora. Amb la qual cosa, les caixeres de l’època eren unes autèntiques heroïnes; amb un esforç titànic, havien d’agafar tots i cadascun dels objectes adquirits, comprovar-ne el preu, teclejar-lo a la màquina i enviar-lo cap a la “plataforma d’embossament”. Lògicament, del tiquet que sortia de la caixa, no se’n podia extreure cap informació sobre quin preu corresponia a cada cosa, perquè no hi havia les explicacions que hi ha avui en dia; si volies establir la relació entre el preu i el producte, ja hi havia l’etiqueta del preu enganxada. I la traca final; recordo que, quan era petit, tenia una espècie de fixació rara; m’agradava que el preu final de la compra superés les 1.000 pessetes. Suposo que això era perquè volia dir que havíem comprat moltes coses, i ni que fos per proporció, quantes més n’hi haguessin més n’hi hauria de bones. Em vaig sentir especialment frustrat un dia que vam carregar molt (perquè llavors carregàvem les bosses a peu fins a casa, perquè no vivíem gaire lluny del súper). Estem parlant, possiblement, del 1985 o 1986. La tira de paper era llarga, i havíem superat la vintena d’unitats, segur. Però no comprenia com podia ser que, al final de tots aquells números, el resultant fos tan petit, i me’n recordo com si fos ahir: 763 pessetes.

History in the making

Ahir a la nit, mentre els meus ingressos anaven degotant pel tub d'escapament del meu cotxe, al mateix temps que els pneumàtics deixaven un solc sec sobre la carretera ja humida, s'estava escrivint la història del futbol. Amb un grapat de jugadors que havien passat pels nostres camps, en la majoria dels casos, sota la indiferència més absoluta, i que responen als noms de Xabier Otermin, Juan Domínguez o Eneko Romo. Quan vaig contactar amb un col·lega de Lleida, on Romo havia jugat, per plantejar-li una paradoxa tan gran, la seva resposta va ser precisa i demolidora, com es requereix en un bon missatge de text: "doncs sí noi. Ja veus que el futbol és molt gran. I mira que era dolent."

Que un equip de Segona B, el Real Unión d'Irun, elimini el Reial Madrid de la Copa del Rei, pot ser fins a cert punt una sorpresa més de les que dóna la competició del KO. D'això, a França, en saben molt; equips com el Calais, o el Carquefou més recentment, conjunts amateurs, han escrit la història d'aquesta competició que, com tot el que fan els francesos (que solen fer força bé) és venerada al seu país, fins al punt que L'Équipe va dedicar-li fa no gaire un llibre tan voluminós com preciós (Coupe de France, La Belle Épopée). La diferència clau, però, és que a diferència d'aquestes copes francesa o anglesa que nosaltres també admirem, les del partit únic a camp de l'equip més dèbil, el Real Unión ha eliminat el Madrid a doble partit. 3 a 2 a l'Stadium Gal, 4 a 3 al Santiago Bernabeu. Una reivindicació, també, per a aquesta Segona B tan desconeguda, tan despreciada, tan insultada. I un apunt; el Real Unión, abans de trobar-se amb el Madrid, havia eliminat el Sant Andreu.

Independentment de "rajar" del Madrid, sincerament penso que algú s'hauria d'agafar aquest partit des del cantó realment històric. Cal una tarda de rata de biblioteca per investigar si alguna vegada, en la història de les copes estatals a Europa, un equip de tercera categoria n'havia eliminat un de Primera a doble partit. Recordem que el Figueres, certament, va arribar a les semifinals de la Copa 2001-02, però en les eliminatòries de vuitens i quarts de final a doble partit va eliminar primer el Novelda (que aleshores estava a Segona B) i després el Còrdova (que jugava a Segona A). O sigui que la idea està llançada. De moment, manifesto públicament el meu desig d'intentar obtenir per una via o altra la samarreta (marca Astore, com correspon a un equip d'Euskal Herria) del "Flamengo del Bidasoa", com algú va batejar ahir el Real Unión de Irun. Per mi, de moment, representa la samarreta amb què es va vestir el moment més gran de la història del futbol.

PD: I un reconeixement, també, al Poli Ejido, aquest clàssic recent de la Segona que ha tornat a cridar-nos a tots des del pou de la Segona B clavant-li, a l'anada, cinc gols irremuntables per un Vila-real apàtic. Potser aquest del doble partit és el sistema ideal per aconseguir una Copa plena de sorpreses, i no és paradoxa: els clubs "grans", poc acostumats a baixar a la terra, s'horroritzen en pensar que hauran de jugar dos partits en pocs dies contra uns "matats" de Segona B. I així els va.

PD2: Us recordeu del post de fa no gaire setmanes? "Un equipet de Segona B..."

dimecres, 5 de novembre de 2008

Banys de Nostàlgia (6): Rosa León

“A España no la va a conocer ni la madre que la parió”. Aquesta frase va marcar la campanya socialista per les eleccions generals del 1982. Es va fer realitat? Sempre es pot posar en dubte en el global, però sí que hi va haver un lloc on es van començar a fer i a veure coses que fins aleshores haurien resultat gairebé impensables. A la TVE socialista es va donar veu a gairebé tots els artistes de la movida madrileña, es va poder veure Fernando Arrabal borratxo com una cuba, es va crear un programa memorable com La bola de cristal... i, per acabar-ho de rematar, es va reconvertir una cantautora de cançó protesta gairebé en estrella dels programes infantils que van marcar la nostra infantesa. El seu nom... Rosa León.
Rosa León, nascuda el 1951, va debutar als dinou anys al costat de Jorge Krahe, en un duet anomenat “Rosa y Jorge” i ja amb unes lletres pròximes, dins el que es podia en aquella època, a la crítica social i política. Com ella mateixa diu en el seu lloc web (www.geocities.com/lapaginaderosaleon), “actuàvem en universitats, cafès, ateneus i en general qualsevol lloc on l’autoritat competent no ens pugués aturar el concert”. El duet va durar tan sols dos anys, i el 1972, Rosa León ja editava el seu primer single, que vindria seguit pel seu primer LP “De alguna manera” l’any 1973. Un disc en què musicava poemes de Mario Benedetti i interpretava temes de Luis Eduardo Aute. Ja era una declaració de principis, però el disc que la va confirmar com una de les veus de la oposició al franquisme va ser “Al alba”, de 1975, en què interpretava la cançó d’Aute del mateix títol. Era un tema contra la pena de mort que sonava al mateix temps que el règim franquista procedia als seus últims afusellaments.
A partir de finals dels 70, però, i tot editar discos amb certa regularitat, mai va recuperar el favor del públic que havia obtingut amb la crítica política. Ella mateixa reconeix que els oïdors buscaven coses que trenquessin amb el que s’havia fet fins aleshores i els cantautors es començaven a veure com una cosa del passat, encara que fos recent. Al mateix temps, però, Rosa León va començar a explotar la branca que li donaria fama en els anys 80. A partir de les seves aparicions al programa de TVE “Cuentopos” (que presentaven Tina Sainz, Manuel Galiana i Juan Diego), on va interpretar diverses cançons per a nens, va posar-se com a objectiu el de dignificar la música infantil. És a dir, no composar cançons per a nens absurdes, tal i com s’havia fet fins aleshores, sinó cançons que expliquessin coses als nens que les escoltaven. Les va començar a fer populars al programa “La cometa blanca”. I li va costar, però a mitjans dels 80 va aconseguir editar dos discos amb cançons d’aquestes característiques que van obtenir l’èxit que Rosa León considerava que mereixien. La cantautora madrilenya va tornar a tenir el favor del públic i això li va valer presentar dos programes propis a TVE: “A media voz” de 1987 i “Sopa de gansos”, aquest dedicat al públic infantil, el 1989.
Curiosament, una variació semblant a la de la seva carrera musical la va experimentar en la seva adscripció política. Rosa León es va fer militant del Partit Comunista d’Espanya gairebé des del mateix dia de la legalització del partit, el 1977. Però, des de ja fa anys, està vinculada amb el PSOE, i algun dels fans dels primers anys no li ha perdonat mai. Va ser regidora per aquest partit a l’Ajuntament de Madrid, del 2004 al 2007, i el passat mes d’agost va ser nomenada directora de la delegació de l’Institut Cervantes a Casablanca, al Marroc, on fins fa no gaire hi havia també Àngel Colom dirigint una delegació de la Generalitat. He de confessar que no puc evitar tenir una sensació estranya quan penso en una parella Colom- León. La parella real de Rosa León, però, és el director de cinema José Luis García Sánchez (director de pel·lícules com Suspiros de España (y Portugal), Tranvía a la Malvarrosa o Tirano Banderas), i tenen un fill, Víctor García León, també director de cine (Vete de mí).
Musicalment parlant, Rosa León s’ha dedicat a la producció els últims anys, i ha produït per a El Consorcio, María Dolores Pradera, Clara Montes i fins i tot Alfredo Kraus. Però sembla difícil que la tornem a veure amb les seves grans ulleres, els cabells llargs que li cobrien gairebé tota l’esquena i la seva guitarra en mà. Quedarà com un altre record de la nostra infantesa.

Facebook

La teoria dels sis graus és una teoria sociològica dibuixada durant els anys 50 i que sosté que podem arribar a contactar amb qualsevol persona al món a través de, com a màxim, sis persones. És a dir, ben estudiats, fent sis passos, jo podria contactar amb Osama Bin Laden, Jovanotti o Cañita Brava. És la teoria en la qual es basa el Facebook, aquest nou fenomen de la xarxa. He de reconèixer que fins la setmana passada era un anti-Facebook, i en el fons ho continuo sent, perquè crec que l'amistat es fa, es teixeix, en el contacte cara a cara, en la relació humana directa, i que la paraula "amic" no es pot utilitzar tant a la lleugera com es fa en el Facebook. Hi ha moltes persones de les que tinc a la meva llista d'"amics" del Facebook que no són amics, sinó que entrarien en la categoria de "coneguts i saludats", com va escriure Josep Pla. Però també he de reconèixer que el Facebook m'ha permès contactar amb persones amb qui tenia interès en parlar i de les quals, en alguns casos, no tenia cap contacte.

I també he de reconèixer que el Facebook té una altra virtut: retratar fantàsticament els hipòcrites. En els últims dies, hi ha hagut dos periodistes que han trobat plaer repetit en rajar públicament i, fins i tot, arengar quals dictadors de república bananera la gent del seu entorn en contra de l'empresa en la qual treballo. Sense cap vergonya. I sense cap vergonya, també, i al mateix temps, volen ser els meus "amics" a través d'una sol·licitud al Facebook. Lògicament, l'he deixat caure en la paperera de l'oblit, perquè em puc relacionar amb molta gent, fins i tot amb gent que conec ben poc i a quí sí que he agregat. I si algun dia es pregunten per què no els contesto, i potser fins i tot arriben a visitar aquest bloc, sàpiguen que jo, amb hipòcrites i falsos, no m'agrada relacionar-m'hi.