dijous, 29 de gener de 2009

Desacomplexadament

Es proclama desacomplexadament catalanista, però ha acabat castellanitzant "per deferència" les trobades d'adeptes al club que ell presideix, tot i que en aquestes trobades no només hi van espanyols. Es proclama desacomplexadament catalanista, però cap equip català de Segona Divisió té jugadors cedits per aquesta entitat (i n'acaba de recuperar un que tenia cedit a un club de Tercera). Es proclama desacomplexadament catalanista, però és a punt d'impedir que el principal derbi de Catalunya es vegi, locutat en català, per la televisió pública de Catalunya.

I us estranya?

Pels nomenaments que ha realitzat últimament (direcció general del club, direcció de la televisió del club), el puzzle del futur del nostre home, tan sovint vinculat amb la política, ja començava a tenir unes quantes peces a lloc. Quan va realitzar unes declaracions que no es poden qualificar més que amb la paraula "victimisme" sobre la col·laboració econòmica de les institucions amb "l'etern rival" (com si el seu club no se n'hagués beneficiat), ja es veia alguna figura. Amb la darrera decisió, però, ja les hi començo a tenir gairebé totes. Una decisió que s'ha pres de forma molt repetida en la història d'aquest país, que es va institucionalitzar durant un quart de segle, i que van cantar Els Pets i Ovidi Montllor. És a dir; sóc molt català, vaig un cop a l'any a Montserrat, sóc del Barça i tinc una llibreta a la Caixa, però la botiga no me la toqui i la pela és la pela (els 30 milions d'euros són els 30 milions d'euros, en aquest cas). Així, amb confusió i urgència (ja m'enteneu), ha deixat clara la preferència entre la botigueta i que la televisió del país pugui retransmetre, en l'idioma del país, els partits del, mal que ens pesi, el principal equip del país.

Jo passaria la penitència d'un derbi català en blanc (blanc merengue, clar) i els deixaria amb la seva botiga. Avui ho ha dit, a un diari local, el president d'un club català de Segona, d'aquests que el nostre home ignora: "Ells són un dels millors equips del món i ho seran sense nosaltres, i nosaltres també arribarem on haguem d'arribar sense ells. Són històries diferents i a mi només em preocupa la meva. Viurem sense ells... i ells sense nosaltres, encara més. Només faltaria."

Banys de Nostàlgia (15): Si no és de dibuixos, no m'agrada

El primer contacte que tenen els nens amb la televisió, normalment, és a través dels dibuixos animats. Posa’ls qualsevol cosa on hi hagi dibuixos que es moguin, i ja no tenen ulls per res més. I, sobretot, evita’ls de dir que una sèrie de dibuixos determinada està bé, i menys de suggerir que la mirin; pots estar segur que aplicaran el sil·logisme que diu que el que no agrada al papa o a la mama no agrada al nen, i no hi ha res a pelar.
Amb tot, durant els anys 80 van tenir un cert èxit diverses sèries destinades a un públic infantil i que no eren de dibuixos animats, sinó protagonitzades per actors de carn i ossos. Com jo suposo que molta gent que ara estem en els trenta; al principi hi havia una certa desconfiança en no tractar-se de sèries de dibuixos animats, però després ens hi vam anar habituant i fins i tot ens vam fer “fans” d’alguna d’elles. Avui les repassarem.

Oliana Molls
No deixa de fascinar-me la trajectòria de l’actor Pep Parés. Actualment és el president de la secció catalana d’Amnistia Internacional, vicepresident de la Federació Internacional d’Esports amb Trineus de Gossos i organitzador de la Pirena, una de les curses de trineus amb gossos més importants d’Europa. Però abans va ser el Capità Enciam i ens va intentar fer creure que amb la recollida selectiva podíem canviar el planeta. I molt abans, però molt abans, va ser Oliana Molls.
Oliana Molls volia ser una paròdia local d’Indiana Jones. Des del novembre de 1985 fins al juny de 1986, l’Oliana i la seva intrèpida ajudant Betty Apricot (interpretada per l’actriu Elisabet Pujol) van estar buscant l’Astàleg de Bronze per tot el país. La Betty era parent de Lord Apricot, un multimilionari anglès enamorat de Catalunya que havia repartit pistes per tot el país sobre on s’amagava la figura de l’Astàleg; qui el trobés s’enduria la multimilionària fortuna del senyor albercoc. En una segona temporada (1986-87), l’Oliana i la Betty ja estaven “forrats” i part de la pasta l’havien invertit en una màquina estranya que podia fer de tot, des de canviar el temps fins a permetre viatges per l’espai (molt de final dels 80, això). Lògicament, tant en el primer any com en el segon hi havia dolents que volien fer la guitza a l’Oliana i la Betty: els Mans Blanques la primera temporada i els Societat i Anònima en la segona. La sèrie es va arribar a repetir 5 vegades entre finals dels 80 i principis dels 90 a TV3. També a principis dels 90, Pep Parés encarnaria un personatge similar en una altra sèrie, “Pol Nord”, però ja sense el mateix èxit.

Judes Xanguet i les Maniquins
Quan es va acabar Oliana Molls, calia buscar una altra sèrie que mantingués el nivell d’èxit que havien tingut les aventures de Pep Parés. I Joan Guitart, el creador d’Oliana Molls, el va trobar en aquesta comèdia amb un argument encara més complicat que l’anterior. Judes Xanguet és un aprenent de detectiu per correspondència que, no se sap ben bé com, entra en contacte amb un grup de noies, de molt bon veure totes elles, que es volen dedicar a l’espectacle. Mentre no troben feina, però, al seu centre d’operacions (una nau industrial) acullen tota mena de negocis estranys, de manera que Judes Xanguet es troba en una situació curiosa; vigilat per la policia i col·laborant en negocis il·legals tot i ser detectiu. Ferran Rialp va fer de Judes i Bet Pujol, l’antiga Betty Apricot, era una de les maniquins. En aquest cas, només es va fer una temporada de la sèrie, tot i que l’acceptació va ser notable.

Kiu i els seus amics
L’esmento perquè va ser, possiblement, la primera gran pífia de TV3. L’any 1985, en plena ressaca del fenomen “ET”, TV3 encarrega al director de cine Bigas Luna la realització d’una sèrie de ciència-ficció per al públic familiar. Acaba sent “Kiu i els seus amics”, amb el simple argument de tres famílies que entren en contacte amb Kiu, un extraterrestre que ve d’un planeta on tota la comunicació passa per la música. Cada capítol explicava una història més o menys independent amb Kiu com a protagonista. Es van fer disset capítols de mitja hora, en format cinematogràfic (no vídeo), i la inversió econòmica va ser molt important, però mai va acabar de funcionar. Hi havia prevista una segona temporada que es va abandonar. No deixa de ser curiós que durant un temps, van coincidir dos productes gairebé idèntics a la graella de TV3: “Kiu i els seus amics” i l’adaptació del “Mecanoscrit del segon origen”, novel·la de ciència-ficció de Manuel de Pedrolo que tots hem hagut de llegir a BUP. Es va gravar en format vídeo, en només set setmanes i amb un pressupost molt més reduït. L’èxit també va ser escàs però la inversió ja no havia estat tan elevada.

Ravioli
Això és una “freakada” meva perquè realment va ser una sèrie que va passar per TV3 sense pena ni glòria, però de la qual, no sé per què, em vaig fer fan. Era una sèrie alemanya de 13 capítols, creada el 1984 per la ZDF i que TV3 va emetre doblada al català l’estiu del 1987 L’argument era el següent; una família marxa de vacances però deixa els nens a casa, i els dóna una petita quantitat de diners perquè s’espavilin. El primer que decideixen fer és, amb aquells diners, comprar el que més els agrada per dinar i sopar, i acaben omplint la casa de llaunes de raviolis precuinats. Evidentment, els raviolis eren l’excusa per una comèdia de les que, utilitzant el barbarisme, diríem “d’enredo” i que a Alemanya va tenir molta acceptació.

El Valle Secreto
“I know a valley, I know a valley...”. Això és descaradament el “Waltzing Matilda”, el tema més popular que ha donat mai el folklore australià i que fins i tot ha estat proposat com a himne nacional. Però també era la sintonia de “El Valle Secreto”, una coproducció entre TVE i Grundy, que seria la fàbrica de sèries australianes, per entendre’ns. Tinc un dubte sobre la temporalitat; a la pàgina espanyola de Wikipedia, figura que va ser emesa dos cops per TVE, un entre 1982 i 1985 i l’altre a partir de 1987. En canvi, a la versió anglesa diu que hi ha una pel·lícula del 1980 amb el mateix nom, a partir del qual es va crear la sèrie l’any 1984. Pel record que en tinc, segur que aquí es va emetre a la segona part dels 80. En tot cas, era una sèrie infantil amb un argument avançat a la seva època, i no és conya; un grup de nanos ajuden un vell granger, de nom McCormack, a convertir una granja feta pols en una espècie de parc temàtic on tothom viu feliç i content. Hauran de lluitar, però, contra la pressió d’especuladors urbanístics que volen tirar el parc a terra. En general tot acabava en plan “gag”, a base de bombardejos de sacs de farina, ruixades d’aigua i altres històries, però al “Valle Secreto” ja es donava una constant que també es donaria en la seva seqüela: uns marrecs feien anar com si res aparells que la majoria de nanos de la seva edat serien incapaços.

El Profesor Poopsnagle
Va ser la continuació del “Valle Secreto” amb la mateixa fòrmula; sèrie de creació australiana, en coproducció amb diverses televisions europees (entre elles TVE), i actors de totes les procedències, que devien convertir el rodatge en una autèntica Torre de Babel. En aquest cas, l’actor català Josep Maria Caffarel encarnava el Doctor García, un científic que havia inventat la fórmula per eliminar la pol·lució de l’aire. El dolent de la sèrie el segresta i els nens van voltant pel món en un zeppelin, creat pel professor Poopsnagle, pare d’un d’ells (d’aquí el nom de la sèrie), buscant sis salamandres daurades que contenen cadascuna el nom d’un ingredient de la fórmula secreta. Un embolic solemne del qual només recordo una cosa; em feien molta ràbia aquells nens que eren tan macos i sabien fer de tot, perquè sempre he estat un barroer. De la sèrie se’n van fer 39 capítols; es va estrenar a Austràlia el 1986 i a TVE el 1989.

Això no pot fer-se per televisió
En una època en què TVE-Catalunya treballava a tota màquina i en què La 2 feia moltes hores de programació en català (fins i tot es va especular amb la possibilitat que, per competir amb TV3, es creés un canal separat de TVE a Catalunya), Sant Cugat va doblar al català un programa de llarga trajectòria, èxit i polèmica al Canadà, i fins i tot va traduir al català la cançó de la careta. Era “Això no pot fer-se per televisió”, i per un cop, el nom en català era la traducció exacta del títol original de la televisió canadenca. Simplement, es tractava d’un programa de “gags” que diversos actors joves interpretaven sempre en espais tancats. Cada un dels programes anava sobre un tema en concret, i els gags, lògicament, giraven al voltant d’aquest tema. De la sèrie se’n van fer deu temporades i, lògicament, hi havia alguns capítols que eren més estripats que d’altres. Dos d’ells, amb el títol “Divorci” i “Adopció”, van ser censurats íntegrament, i d’altres esquetxos en d’altres capítols es van treure del màster, fent honor així al nom de la sèrie. Dues coses més; el gag que es repetia a cada capítol era el del llot verd; quan algun dels personatges deia “no ho sé” li queia des de dalt una galleda d’un líquid verd fastigós. El llot verd va ser l’emblema durant un grapat d’anys de la cadena infantil Nickelodeon, que va recuperar la sèrie a la dècada dels 90. I apuntar també que en cinc capítols de la sèrie, del 1986, una de les actrius era una tal... Alanis Morrisette.

dijous, 22 de gener de 2009

Banys de Nostàlgia (13): "One hit wonders" dels 80

Nota: en ser aquesta una secció pensada per ràdio, segurament trobareu a faltar les cançons en sí a mesura que aneu llegint... com que això del bloc encara no ho domino massa, us convido a anar baixant-vos els vídeos de YouTube a mesura que llegiu! :-)

De les moltes etiquetes que s’han inventat en el món de la música, n’hi ha una que tothom vol evitar però que potser és la més demolidora de totes; “one hit wonder”. Literalment, traduït de l’anglès, vol dir “meravella d’un èxit”, i com podeu imaginar, es refereix a aquells solistes o bandes que van ser coneguts només per una cançó, i després no se’n va saber mai més res. No es val a dir que és un fenomen provocat d’uns anys ençà, perquè per exemple, una de les cançons més recordades dels anys 60, “Happy Together” (traduïda aquí com “Los dos tan felices”) va ser l’únic èxit dels The Turtles, i podríem afegir que pocs coneixen els The Mamas and The Papas més enllà de “California Dreaming”. En resum, avui farem una secció musical i repassarem alguns “one hit wonders” dels 80 començant per una història que, vés per on, es va acabar ben aviat.

LIMAHL “The neverending story”
Limahl era anglès, es deia Christopher Hamill, i si us hi fixeu, com diria Màrius Serra, va fer un aaaanaaaagraaaaamaaaaa del seu cognom per aconseguir el seu nom artístic. Va posar en solitari la veu al tema principal de la pel·lícula “La historia interminable”, basada en la novel·la de Michael Ende (1984), i des de llavors no se’n va saber res més. Amb tot, val a dir que Limahl també va ser conegut per ser la veu de Kajagoogoo, una de les formacions importants del Technopop de principis dels 80.

SAM BROWN “Stop”
Filla d’una figura de l’espectacle britànic com és Joe Brown, Samantha Brown va sorprendre el món amb les habilitats vocals que demostrava en aquest tema de l’any 1988. Al Regne Unit ha continuat editant i produint però a les nostres latituds només ens ha quedat aquest tema.

SOULSISTER “The way to your heart”
Soulsister va ser una banda flamenca, lògicament de Flandes, que des dels seus començaments van intentar recuperar el so de la Motown i adaptar-lo al so europop de finals dels 80. Ho van aconseguir amb aquest tema del 1989 que va ser un èxit gairebé a tot el món, i que avui en dia encara interpreten en festivals i programes de televisió diversos a Bèlgica.

DESIRELESS “Voyage voyage”
Claudie Fritsch-Mentrop, que així es deia la cantant de Desireless (l’altre membre del grup era el seu home, el productor musical Jean-Michel Rivat), era una dissenyadora de moda que, segons explica, arran d’un viatge a l’Índia va començar a descobrir l’univers musical. El seu viatge va ser curt, ja que només va durar el que va durar l’èxit de “Voyage Voyage”, del 1986, potser la cançó pop interpretada en francès de més èxit de tots els temps. Actualment és una de les participants de la gira RFM Party 80 i existeix un grup al Facebook que defensa el seu tall de cabells del qual jo en sóc membre.

CUTTING CREW “I just died in your arms tonight”
Cutting Crew era una banda anglesa, del qual aquest era el primer senzill, un èxit especialment als Estats Units. Curiosament després va passar al que ha passat, també, a d’altres grups: van assegurar que el seu segon disc era “més madur” però el públic no ho va entendre i se’ls va acabar el bròquil.

DEXYS MIDNIGHT RUNNERS “Come on Eileen”
Jo tinc l’edat dels Dexys Midnight Runners, però a diferència d’ells, jo vaig néixer a Sant Feliu i ells a Birmingham. El nom del grup, que practicava una barreja entre el folk cèltic i el soul, es refereix a una amfetamina anomenada dexedrina, que segons sembla era molt popular entre els fans dels estils que ells practicaven, perquè asseguraven que et mantenia en un estat d’eufòria musical tota la nit. “Come on Eileen” va ser el single més venut a Anglaterra i els Estats Units el 1982.

THE HUMAN LEAGUE “Don’t you want me”
És curiós que en una banda amb una trajectòria de més d’una dècada, com la banda de Sheffield “The Human League”, tothom recordi un únic senzill d’aquesta banda, el que li va donar l’èxit l’any 1981 i que posteriorment va ser versionada per altres bandes; “Don’t you want me”. El més curiós d’aquest tema és que era el quart senzill d’un dels seus àlbums i que la banda no el volia treure perquè considerava que era una cançó de farcit; va acabar venent dos milions de singles a tot el món.

JOEY SCARBURY “Believe it or not”
Joey Scarbury era un cantant californià amb mala sort des del començament. Un caçatalents, Jimmy Webb, el va descobrir i, convençut que tenia una joia entre mans, li va signar un contracte discogràfic. El seu primer single, però, va ser un fracàs absolut i només es va recuperar quan va posar la veu al tema original de la sèrie “El Gran Héroe Americano”.

THE STYLE COUNCIL “Promised land”
Originalment, aquesta cançó “house” pertanyia a un DJ de Chicago anomenat Joe Smooth, que és el que la va fer popular a tot el món l’any 1988, però amb tot, The Style Council en va fer una versió un any després. El més curiós dels Style Council era que es tractava d’una banda formada per el mític membre dels Jam, Paul Weller. A final dels 80 van perdre una mica els trucs i es van passar al house i a l’acid jazz.

NENA “99 Red Balloons”
Gabrielle Susanne Kerner tenia 17 anys quan els seus pares, alemanys, van passar unes vacances a Catalunya. Allà la petita Gabrielle va aprendre el significat de la paraula “nena” i se’l va apropiar, més tard, com a nom artístic. Sota aquest nom, ella i uns quants músics de Berlín Occidental van crear el single dels globus. En alemany, el tema es diu “99 Luftballons”, que simplement vol dir “99 globus”. Per què se li va afegir la paraula “Red” en la traducció anglesa continua sent un misteri.

HAROLD FALTERMEYER “Axel F”
Faltermeyer, nascut a Munic, és un productor alemany de gran prestigi, que ha treballat amb artistes com Donna Summer, Bonnie Tyler, Pet Shop Boys i un llarg etcètera. Però quan es va estrenar la pel·lícula “Beverly Hills Cop” (en català “Un superdetectiu a Hollywood”, va quedar ben pal·lesa la seva autoria en el tema principal. Així es va convertir en un “one hit wonder” quan d’èxits ell n’ha fabricat moltíssims.

OPUS “Live is life”
Opus és una banda austríaca que aquest any ha complert 35 anys d’activitat; es van fundar el 1973 i encara continuen tocant. Internacionalment, però, tan sols són coneguts per aquest tema del 1985.

LIVING IN A BOX “Living in a box”
Curiós fenomen el d’aquesta banda de Sheffield. El seu primer single, del 1987, portava el nom de la banda i va ser el que els va donar la fama arreu del continent. La seva popularitat va continuar durant un temps a Anglaterra i fins i tot Brian May va col·laborar amb ells, però al final, se’n van acabar anant tan ràpidament com havien arribat.

MIDNIGHT OIL “Beds are burning”
Midnight Oil és una banda que al seu país d’origen, Austràlia, arrossega una legió de fans. Per als fans, són “The Oils” i punt, i sens dubte són de les bandes amb més èxit de la història de la música pop del país. Aquí, potser per allò de les antípodes, només en recordem un single: “Beds are Burning”, del 1988. Van tornar a saltar a la palestra quan durant la seva actuació en la cerimònia de clausura dels jocs de Sydney 2000 van portar samarretes amb la inscripció “Sorry” en al·lusió als danys que havien patit els aborígens durant la repoblació blanca d’Austràlia. Justament, van interpretar “Beds are burning” donat que és un tema que tracta aquesta qüestió.

MARRS “Pump up the volume”
Un tema del 1987 amb una història rocambolesca al darrere. MARRS havia de ser una col·laboració entre dos grups de l’escena electrònica britànica de finals dels 80. Un cop a l’estudi, no s’avenien ni a la de tres. I el que varen acabar fent va ser que cada un dels dos grups (Colourbox i A. R. Kane) va gravar una peça i la va donar a l’altra part perquè hi fes arranjaments, o la remesclés, o el que fes falta. Al final, la cara A va ser “Pump up the volume”, peça dels Colourbox que, entre els seus “samples”, n’incloïa un de creat pels A. R. Kane.

LIPPS INC. “Funkytown”
Lipps Inc (que s’ha de llegir Lipps Inc i no Lipps Incorporated, que és el que vol dir l’abreviació Inc en anglès) va ser una banda formada per músics d’estudi de Minneapolis. Primer single, primer i únic èxit, “Funkytown”, que és considerada l’última gran cançó disco produïda als Estats Units. Hi ha una disputa sobre l’any de la cançó; si bé els singles van sortir al mercat el gener de 1980, el “copyright” era del 1979.

THE KORGIS “Everybody’s gotta learn sometimes”
Els Korgis eren una banda anglesa, de Bristol, que va patir successius canvis de formació i que es va fer popular amb aquest single de 1980, el seu primer i únic èxit. Ha acabat sent una de les cançons pop dels 80 més versionades posteriorment, ja que l’han interpretat artistes com Zucchero, Vanessa Carlton o the Dream Academy.

BOBBY McFERRIN “Don’t worry be happy”
Em costa moltíssim introduir McFerrin en aquesta llista, perquè és una gran figura del jazz, i crec que és profundament injust que se’l qualifiqui com a un “one hit wonder” per haver tingut un gran èxit comercial amb aquest tema del 1988. El més fumut de tot és que poca gent va saber reconèixer en aquesta cançó l’intent de McFerrin per donar a conèixer l’”scat”, l’estil jazzístic que ell sovint practicava i que consisteix en una improvisació vocal, és a dir, es canta amb síl·labes o sons a l’atzar i no amb paraules. Caldria un tema molt pitjor (“Scatman John” del 1994) per fer saber a la gent de què es tractava.

OFRA HAZA “Im nin alu”
El 1987 va aparèixer a les nostres vides el primer exemple clar de fusió musical “intercultural” destinat a un mercat ampli. Ofra Haza era una cantant israeliana, nascuda a Tel Aviv, però d’origen iemenita. Se l’havia començat a conèixer el 1983 a partir de la seva participació al festival d’Eurovisió celebrat a Munic i representant Israel, però la seva explosió definitiva va ser amb aquest tema que va arribar al número 1 a tot Europa. La seva prematura mort, l’any 2000 a l’edat de 42 anys, està envoltada de misteri. Cada cop hi ha més indicis que asseguren que va morir de SIDA, però, al mateix temps, l’última voluntat d’Ofra Haza va ser que no es fes mai pública la causa de la seva mort.

Segurament, aquesta miscel·lània és una interpretació, perquè hi ha moltes cançons, solistes i grups que en un país estan considerats “one hit wonders” i en d’altres no. Per exemple, els nordamericans consideren que Swing Out Sister és un “one hit wonder” pel tema “Breakout” pel 1987, però aquí se’ls coneixen altres èxits com el posterior “You on my mind”, o els Blow Monkeys per “Digging your scene” i així podríem seguir.

dijous, 15 de gener de 2009

Adéu, Digital Plus (primera part?)

Aquest és un post de servei, per a tots aquells als quals, com a mi, els arriba un moment a la vida que han de prendre una decisió. En aquest cas, la meva ha estat donar-me de baixa de Digital Plus, un servei de televisió per satèl·lit del qual he estat client durant quatre anys però que ara, pràcticament, no utilitzo per qüestions diverses, bàsicament d'horaris laborals. A més, per l'estona que estic a casa, la TDT ja satisfà sovint les meves inquietuds televisives, i si no, sempre queda el "remei Groucho Marx"; apagar la tele i agafar un llibre, que me'n queden uns quants de pendents. (Per cert, ara n'estic llegint un d'extraordinari: "44 Days", de David Peace. La història en primera persona dels 44 dies en què Brian Clough va exercir com a mànager del Leeds United dels carnissers, amb Bremner i companyia.)
Abans d'iniciar el procés, però, vaig documentar-me. Sabedor dels atemptats que aquestes empreses perpetren contra els seus clients davant la passivitat més absoluta de les autoritats i per més que les associacions de consumidors facin el que poden, vaig anar a petar a diverses pàgines i blocs on es donaven diferents alternatives perquè el procés de la baixa fos exitós. Al final, n'he acabat fent un "matxembrat" que us passo per si algun dia us hi trobeu. Això sí, és un procés que encara no està completat del tot. A saber:

1) Intenteu-ho primer "per les bones". Truqueu al 902 11 00 10, i com que és de pagament, només que la veu enllaunada us digui "si quiere..." premeu el 0; és el vostre número. Us faran dir el motiu de la vostra trucada. En aquest cas, us recomano que digueu simplement "contrato". Curiosament, en la meva primera trucada, després de dir "darme de baja del servicio", em van tenir diversos minuts penjat sense cap resposta. En la segona, després de dir "baja contrato", es va tallar la comunicació. En la tercera, després de dir "contrato", em van atendre.
1 Bis) Quan us atenguin, a part de preguntar-vos per què us doneu de baixa, us ofertaran alguna cosa perquè us quedeu. Per l'experiència personal i pel que s'explica en els blocs, les ofertes van des d'un determinat temps pagant la meitat, fins a un temps d'un determinat paquet sense pagar, o pel·lícules i partits de futbol de franc. Si teniu la decisió presa, sigueu inflexibles amb els vostres arguments. L'estira-i-arronsa pot ser més o menys llarg, però al final acabaran claudicant i dient-vos que tramiten la baixa.

2) Si us passa com jo, que el telèfon us toreja, aneu "per les no tan bones". Copieu el següent text, lògicament substituint els exemples (és important que tingueu el contracte per saber quins són els vostres números) i envieu-lo per correu electrònic (clientes@digital-plus.net), correu certificat (apartat de correus 51.130, 28.080 Madrid) i burofax (902 21 31 21). Tot plegat no costa més de 5 euros i una estona de cua a Correus.
Yo, Menganito de Tal y Pascual, con DNI tropecientos millones y pico y número de abonado de Digital Plus requetecuantos, les comunico a través de la presente la resolución unilateral de mi contrato, número equis, y griega y zeta, con dicha sociedad y les solicito den curso a la baja del servicio en el plazo de un mes a contar desde la recepción de este escrito, tiempo estipulado en sus condiciones generales de contratación.Para que conste a los efectos oportunos les envío esta notificación por fax, con copia a la dirección de correo electrónico y al apartado postal que señalan en dichas condiciones. Firmado en tal con fecha cual.
Val a dir que, per si un cas, jo vaig anotar el meu número d'abonat, el del terminal i el de la targeta, que quedi clar qui és el que es vol donar de baixa.

3) I després de tot això, cal esperar una trucada. Trucada en què, teòricament, t'han d'informar del distribuïdor on has de retornar el decodificador, que és de lloguer. La pregunta és, però si ja sé on vaig anar a contractar el Digital Plus, per què no hi vaig directament? L'única resposta que se m'acudeix és que et deixen amb el dubte de si et faran anar a un distribuïdor diferent per aprofitar, quan et truquen, de tornar-te a plantejar més ofertes que, evidentment, has de refusar. Aquí és on encara estic jo; espero la seva trucada.

4) Per si un cas, mentre els esperes, fes una cosa bàsica; vés a l'entitat bancària on tens domiciliats els rebuts de Digital+ i avisa'ls que no te'ls cobrin "never, never, never". I molta atenció perquè, com a experiència personal, he vist que el concepte Digital Plus, en el meu compte, constava de tres maneres diferents. Un petit canvi de coma o de punt o de deixar-se els punts entre les sigles pot ser fatal i pot fer que, tot i haver-vos donat de baixa, el mes que ve us tornin a passar el rebut amb el concepte "Digitalplus" en comptes de "Digital Plus", per exemple. Certifiqueu, els primers dies del mes següent a la baixa, que no us han passat el rebut.

5) I una bona notícia; no pateixis per la instal·lació de la parabòlica, cosa lògica si tens una instal·lació individual i vius en un bloc de pisos, amb la qual cosa vas haver de negociar amb el president de la comunitat. La parabòlica és teva i hi pots donar una magnífica utilitat; comprar-te un receptor de satèl·lit (hi ha tot tipus de preus) i pescar tots els canals sense codificar que puguis. La broma et sortirà millor si ets dels afortunats (antic Canal Satélite Digital) que tenia l'antena encarada al satèl·lit Astra, perquè els pringats (antic Via Digital) que la tenim encarada a Hispasat tindrem un nombre de canals més migrat. (Un link: http://www.satcesc.com/hispasat.htm) Però sempre et queda la opció de fer venir un tècnic i que t'orienti també la parabòlica a Astra.

Ja us aniré informant de les notícies que se'm vagin produint!

dimecres, 7 de gener de 2009

Banys de Nostàlgia (12): Aquells estadis, aquells pavellons

Avui toca una secció esportiva, però al mateix temps “arquitectònica”. Hi ha uns quants recintes esportius, siguin estadis de futbol o pavellons, que amb el temps ens hem acostumat a veure, però que són relativament nous. Podem posar un exemple fàcil amb l’Estadi Municipal d’Olot; a molts pot semblar que és el camp de “tota la vida”, però recordem que l’Olot va jugar a l’anomenat “Camp de l’Estació”. Avui recordarem aquells recintes que a la dècada dels 80 encara continuaven en peu... però ja no. Tant de la nostra zona com d’una mica més enllà.
Per exemple, quan gairebé l’únic entreteniment esportiu que hi havia per Nadal era el “Torneo de Navidad” de bàsquet que organitzava el Madrid, i que en conseqüència donava sempre Televisió Espanyola, la veu de l’esplèndid comentarista que era Héctor Quiroga se sentia des del “Pabellón de la Ciudad Deportiva”. De fet, el posterior pavelló “Raimundo Saporta” no deixava de ser una remodelació d’aquest històric recinte. Inaugurat el 1966, el seu parquet de color molt fosc va ser escenari de moltes de les lligues i Copes d’Europa de bàsquet guanyades pels diferents equipassos que tenia el Madrid, des de Brabender i Luyk fins a Romay, Biriukov o el malaurat Fernando Martín. Una de les coses que feia memorable aquell pavelló, però, era un aficionat que hi era present en tots els partits. Li deien “El Tiri”, anava amb un megàfon i es passava el partit cridant, amb una veu de tonalitat molt penetrant, per aguda, “¡Hala Madrid! ¡Hala Madrid! ¡Hala Madrid!”. Lògicament, perquè qualsevol rival quedés avorrit.
El gran rival ciutadà del Reial Madrid de bàsquet ha estat sempre el que Jordi Robirosa anomenaria “Els Estudiants”; l’Estudiantes. El club té el seu origen al col·legi Ramiro de Maeztu de Madrid, on ja fa força més de mig segle hi oficiava un catedràtic de llatí de nom Antonio Magariños. Ell fou el fundador de l’Estudiantes i ell va donar nom a un històric recinte inaugurat el 1970 i que va acollir el primer equip de l’Estudiantes durant 20 anys. Actualment en remodelació, es caracteritzava perquè en un dels fons hi havia unes petites llotges que, amb el temps, es van convertir en el feu de “La Demencia”, una de les penyes d’animació més fidels i particulars de qualsevol esport. Poc a poc, la Demencia es va anar estenent a diferents àrees del pavelló fins al punt que ells mateixos van sol·licitar que no es posessin seients en algunes zones de la graderia on estava previst. Allà, sobre el fred ciment, van pintar algunes pancartes que avui en dia encara es poden llegir.
I no oblidem que, durant un temps, el Barcelona va deixar el Palau Blaugrana per anar a jugar al Sant Jordi, per acabar-hi tornant; que, abans de convertir-se en teatre musical exclusivament en castellà, el Palau dels Esports del carrer Lleida, de Barcelona (i les seves curioses reixetes de ventilació entre graderia i graderia), acollia els partits de la secció de bàsquet de l’Espanyol; i que, molt abans de la desaparició del Club Bàsquet Girona, i abans d’anar a Fontajau, el Valvi jugava al pavelló de Palau Sacosta, i de fet allà va ser on va assolir l’ascens a la Lliga ACB en un memorable “playoff” contra el Caja Madrid. I, parlant de desapareguts, tampoc deixarem de banda l’antic pavelló on jugava els seus partits el Granollers de bàsquet abans de la inauguració de l’Olímpic, el Palau d’Esports, un edifici espectacular amb uns grans arcs de ciment que sostenien el sostre i unes grans vidrieres. Allà hi va jugar el mític equip de “Chichi” Creus, Mendiburu i altres llegendes. Sens dubte, va ser una llàstima la desaparició del Granollers, com la del Licor 43 i l’Espanyol, posteriorment Gin MG Sarrià, equips amb tradició dins del bàsquet català i que si avui encara hi fossin ens donarien grans matinals de bàsquet.
Parlant de Sarrià, lògicament no oblidarem que va ser casa de l’Espanyol fins la seva demolició l’any 1997. La Copa de la UEFA del 1988, comptant-hi les eliminacions del Milan, l’Inter, el Borussia Mönchengladbach o el Bruges, les aturades de Tommy N’Kono, els gols de Lauridsen, o d’Orejuela, o de Pichi Alonso... tots van tenir com a escenari el vell estadi situat a l’avinguda (abans “la Carretera”) de Sarrià, a la vorera Besòs. Avui en dia, els noms dels carrers que s’han creat arran de l’enderrocament de l’estadi i la reurbanització de la zona, donen a entendre que allà hi va haver alguna cosa relacionada amb el futbol (Plaça Ricardo Zamora, Plaça Can Ràbia), però fins i tot costa trobar alguna referència al recinte que s’hi ubicava abans que s’hi aixequessin pisos i més pisos. Respecte als pisos, per cert, una anècdota; per motius de feina, conec un seguidor de l’Espanyol, soci acèrrim, de tota la vida, que de seguida va comprar un dels pisos que es van edificar a la zona i recorda perfectament a quina zona de la graderia “s’ubica” el que ara és la seva residència. Diria que no corresponia, fins i tot, amb la seva localitat, però poc li faltava. És de suposar, d’altra banda, que hi haurà un munt de seguidors de l’Espanyol que ni tan sols hauran volgut passar per aquella zona.
El món del futbol està ple d’antics estadis amb el públic gairebé a sobre de jugadors, petits i per tant fàcils d’omplir i de fer-hi ambient, i que ara s’han canviat per recintes més moderns però també un pèl més impersonals. A Santa Coloma de Gramenet troben a faltar l’antic camp del Fondo; a Sant Feliu, no el trobem a faltar però enyorem el camp de la Corxera i, lògicament, el de la carretera de Palamós; a Palamós, lògicament, enyoren el camp del carrer Cervantes, tot i que lògicament aquell camp no servia per jugar a Segona Divisió ni de broma; a Figueres molts encara recorden el vell camp del Far, l’anterior a l’actual estadi de Vilatenim... i així podríem continuar amb molts recintes esportius que van ser seus de tardes memorables temps enrere però que avui o ni existeixen o s’han reciclat per als equips de futbol base. Qui sap si és una manera de fer-los conèixer la història que ells, en el futur, hauran de perllongar.