divendres, 13 de febrer de 2009

L'avi

El principal camp de futbol de la ciutat on vaig néixer porta, des del 1994, el nom del meu avi. Ho va aprovar l'Ajuntament, per petició popular, arran que el meu avi morís de forma sobtada i prematura als 63 anys, quan era el president del club i es disposava a començar una nova temporada plena d'il·lusions i amb un ascens que, després de driblar-nos moltes vegades, no es podia escapar de cap de les maneres.

Quan una persona ens deixa, de la mateixa manera que el vi s'envelleix amb els anys, i especialment si era unànimement considerat una bona persona, la reflexió al voltant del llegat que ens va deixar agafa un cert caire mític. El que aquella persona pensava pot arribar a esdevenir doctrina, els seus ensenyaments un dogma que en vida, segurament, no li vam tenir en compte. Amb el meu avi, ara que aviat es compliran tres lustres del seu adéu imprevist, m'està passant una cosa semblant, però m'agradaria pensar que l'admiració creixent que estic sentit pel que ell feia i pensava és absolutament fonamentada. Sempre he dit que el meu avi era la persona, de totes les que m'havia trobat mai, que més en sabia de futbol. Ara ho continuo dient però he anat recordant poc a poc una sèrie d'elements que refermen aquesta creença i que voldria compartir.

El meu avi va col·laborar amb totes les penyes dels "grans" equips que hi havia a la ciutat, però mai va mostrar-se seguidor de cap d'ells. Quan oferien un bon espectacle, els admirava sense crear-se cap lligam. I quan no, buscava altres fonts de satisfacció. El meu avi aplaudia el Madrid de la "Quinta del Buitre" i, en el fons, aplaudia el "Dream Team", tot i que una de les seves frases de capçalera era "En Cruyff és un cap quadrat" i que, durant la histriònica retransmissió del Barça- Dínamo de Kíev del 1994 (4-1), que vam veure junts, no va poder reprimir-se davant la locució del Canut: "Què criden, aquests locos!". En definitiva, que no és que s'amagués, o que nosaltres no sapiguéssim, si era d'algun dels equips de Primera Divisió. No era de cap.

El meu avi, presidint l'equip de la ciutat, mai va asseure's a la llotja del camp, que no deixa de ser un espai acotat a la tribuna on les cadires són una mica més còmodes que a la resta de la graderia. Sempre va ocupar la seva localitat, una mica escorat a l'esquerra, on compartia amb els seguidors de tota la vida aquell partit i d'altres partits, normalment el que havia vist per televisió el dia abans. "I el Valéncia... aquell en Penep... oh, oh! Són jugadorets". I, sobretot, el meu avi va tenir la dignitat de convocar una assemblea de socis per dir-los que, donada la situació econòmica del club, ascendir a Preferent podia representar un dany molt important per a la caixa del club. Els ho va explicar de manera que els va convèncer, i l'equip va renunciar a pujar; calia no estirar mai més el braç que la màniga, una frase que molts clubs de futbol d'avui, professionals i amateurs, no apliquen. I, sobretot, el meu avi va aconseguir reviscolar l'afició pel futbol del poble, fer que molta gent gaudís anant al camp i se sentís, ni que fos lleugerament, orgullosa de l'equip de la ciutat.

Per tot plegat, quan ens va deixar en aquell calorós migdia de juliol del 1994, davant nostre, la petició per homenatjar-lo públicament i "sine die" va ser gairebé immediata. I quinze anys després, m'agrada poder continuar homenatjant-lo fent meva la seva visió del futbol. Per a mi, la millor, la més sensata.

Aviat t'ho trobaràs (2): El fuster

"Tu, borratxo, gordo, t'haurien de cremar la fusteria. Tu creus que has de tenir obert a aquestes hores que a mi no em van bé? Que no et vindrà ningú? Se me'n fot si els del gremi de fusters t'ho manen i a sobre et subvencionen perquè així ho facis. Val més que no ens tornem a veure perquè et faré la fusteria nova. A part, tens un gènere que és una merda. Ja ho sé que no te n'he comprat mai cap, però tothom ho diu, i només veient-te el careto ja ho tinc claríssim, que és una merda. Estic segur que ho fas perquè a mi i als meus col·legues del barri ens tens mania. Ens vols fotre la vida, ens vols perjudicar. Quan vénen d'un altre barri, els del barri dels forrats, això no els hi fas, només els hi dónes orgue. Ens estàs en contra. Prepara't!"

Mentre anava entrant gent a la fusteria, més gent que en edicions anteriors, i d'aquell barri i d'altres barris populars, el fuster intentava establir diàleg amb aquella persona. Es va fixar que vestia d'esport, amb una samarreta estranya, un tros vermella, un tros blanca i blava a quadres, un tros groga i vermella a franges... A mesura que s'allunyava, però, el que deia aquell home era cada cop més inintel·ligible.

divendres, 6 de febrer de 2009

El millor llibre de la meva vida

Ahir al vespre el vaig tancar. Feia temps que no experimentava la necessitat d'acabar un llibre, d'estar enganxat a ell com una droga. Necessitava saber-ne el final, tot i que el final ja estava escrit, en concret des del setembre de 1974, en tractar-se de la novel·lització d'un fet real. I avui he decidit transmetre-ho al món, perquè un llibre que superi "La revolta dels animals" de George Orwell com a volum preferit, com és el cas, ha de ser molt bo.

Temps enrere, en una escapada a Perpinyà, vaig comprar la traducció francesa del llibre "The Damned United", traduït al francès com "Quarante-quatre jours". Es tracta d'un llibre de David Peace que havia tingut un èxit sensacional a la Gran Bretanya, explicant els 44 dies en què Brian Clough va ser mànager del Leeds United. Clough era un davanter "matador" que en la seva etapa de jugador amb el Middlesbrough i el Sunderland acreditava una mitjana de gairebé un gol per partit. El 1962, però, en un partit contra el Bury, va topar buscant una pilota amb Bob Stokoe, el porter del Bury. Resultat; trencament de lligaments creuats d'un genoll. A l'època, una lesió irrecuperable. Al llit de l'hospital, Clough ja tenia clar que es volia dedicar a ser mànager.

El llibre està escrit a l'estil "24" però amb flaixbacs; són 44 capítols (un per cada dia en què Clough va ser mànager del Leeds), i en cada un es va resseguint la carrera de Clough des del seu punt de vista. L'escriptura de Peace és una lliçó literària i de futbol; aconsegueix transmetre, sovint a través de la repetició de paraules, els estats d'ànim que té Clough en tot moment; el descriu detalladament i punyent com un personatge egocèntric però just, malalt de futbol, alcohòlic (fet que li passaria factura després amb una mort prematura als 69 anys per càncer d'estómac), passional però fidel amb els seus amics i amb els seus jugadors. Però al mateix temps, l'escriptor retrata els grisos anys 70 al nord d'Anglaterra, la feina de mànager d'un equip de futbol "a l'anglesa" (mai importada aquí), l'ambient als estadis, l'ambient en els viatges i en les concentracions dels jugadors, els problemes de hooliganisme que es començaven a estendre...

El clímax del llibre, lògicament, arriba a la part final i és una cirereta fantàstica que obre la reflexió. La història es basa en el fet que Clough arriba al Leeds United després d'un període molt exitós del club, amb Don Revie, en què aconseguiren dues lligues, una Copa i dues Copes de Fires (topant-se amb el Barça en una eliminatòria). Revie havia construït un grup de jugadors que es caracteritzava per un joc violentíssim, més que al límit del reglament (el seu defensor Norman Hunter era conegut com Bites Yer Legs, és a dir, "et mossega les cames"), i que obeïen cegament un mànager supersticiós, que els permetia tot el que volien (beguda, timbes) i que sovint havia estat acusat de subornar àrbitres i jugadors rivals. Paral·lelament, Clough construeix un altre grup sòlid a Derby, amb el Derby County, a qui treu de la part baixa de la classificació de la segona divisió anglesa i converteix en pocs anys en campió de Primera Divisió i semifinalista de la Copa d'Europa. Tant a Revie com a Clough, però, els arriba el moment de deixar l'equip per motius diferents. I el resultat és que la mateixa oposició ferotge, el mateix assetjament psicològic, el mateix rebuig que Clough es troba a Leeds, el rep el seu successor a Derby, Dave Mackay (a qui Clough havia fitxat com a jugador per al seu Derby). Amb la qual cosa el punt de vista de Clough queda magistralment en evidència. Potser no és gratuït que David Peace sigui seguidor del Huddersfield, el gran rival local del Leeds United, i curiosament l'equip contra el qual Clough disputa el primer partit i, 44 dies després, l'últim com a mànager de l'equip d'Elland Road.

Brian Clough és un personatge imprescindible del futbol anglès i europeu que ha transcendit l'àmbit del futbol per ser present en moltes manifestacions socials i culturals a Anglaterra; només cal comprovar-ho a la seva pàgina de Wikipedia. La narració de la seva vida amb la dosi de sentiment que Peace hi aporta va convertir el llibre en un gran èxit de lectors i de crítica a Anglaterra, però la vídua de Clough va protestar enèrgicament contra el seu contingut. Barbara Clough, però, no ha pogut evitar que en aquest any 2009, "The Damned United" sigui portada al cinema amb Michael Sheen com a Brian Clough. El film s'estrenarà al Regne Unit el mes de març i és d'esperar que no trigui a arribar aquí. I també és d'esperar que la pel·lícula estigui a l'alçada del llibre i els espectadors catalans puguin constatar com és la millor història de futbol mai publicada.

dimecres, 4 de febrer de 2009

Banys de Nostàlgia (16): Una petita pausa...

La secció d’avui pretén ser més un joc que, lògicament, ens permetrà gratar dins de la nostra nostàlgia. De publicitat se’n fa des de fa molts segles, i tan antiga com la publicitat són les petites frases amb la qual el fabricant, i més tard l’agència de publicitat pel seu encàrrec, intenta que recordem el nom i fins i tot les característiques del producte que ens vol col·locar. Dit d’una altra manera; avui gratarem a la publicitat dels 80 i jugarem a endevinar eslògans. A saber:
- Cruz Verde: “Eficacia probada” (insecticides). I per si no et quedava clar el concepte “eficàcia”, el logo apareixia a la pantalla fent un catacroc que deixava ben clara la contundència del producte.
- La Alcoyana: “Olives La Alcoyana, per cada dia de la setmana” (olives). L’enorme Mary Santpere va anunciar, en els primers anys de TV3, la competència de les olives “La Española”, originàries també d’Alcoi.
- Colón: “Busque, compare y si encuentra uno mejor, cómprelo” (detergent). Un eslògan portat a la pantalla pel director de l’empresa Camp, la fabricant del detergent. No sabem si l’empresa va vendre més detergent, però tots vam saber qui era el senyor Manuel Luque.
- Coca-Cola: “Coca-Cola és així” (en la versió catalana, va ser el primer anunci emès per TV3; és el que acabes concloent quan obres una llauna i, per efecte del moviment acabes ruixat d’una escuma enganxosa); i “La chispa de la vida” (en la versió castellana) (refresc).
- Frosties: “Desperta el tigre que tens dins” (en català) (cereals). La totalitat del jingle en castellà era: “Frosties de Kellogg’s, poderosa energía, despierta el tigre que hay en tí”. Desconeixem quants llits matrimonials es van destruir després de popularitzar-se aquest eslògan.
- Renault 5: “La vida marcha en Supercinco” (cotxes). De totes formes, dels anuncis de Renault recordo més la banda sonora, que era una versió del “Johnny & Mary” de Robert Palmer. A destacar un altre eslògan, que en aquest cas corresponia al Renault 4: “Su belleza es su mecànica”, que ja deixa ben clar que si et compraves un R4 no era pas per la seva línia.
- Tenn: “El cotó no enganya” (netejadors). En aquest cas, era un eslògan lligat a una presència, perquè sense aquell majordom pre-Ferrero Rocher, la frase perdia gran part de la seva gràcia.
- Patès la Piara: “Más buenos que el pan” (patès i foie-gras). Un eslògan molt ben trobat; a part de destacar-te la bondat del producte, t’inciten a no menjar-te mai una llesca de pa a seques i et conviden a fer-ho amb una mica (o una molta) de Patè La Piara, empresa osonenca, per cert.
- Pescanova: “Lo bueno sale bien” (peix congelat). Aquesta marca gallega de peix congelat, però, es va fer més popular amb el dibuix animat que anunciava el seu marisc congelat; es deia Rodolfo Langostino i pregava al consumidor: “Sheváááme a casa!”. Pescanova tenia una rival que era Findus i el seu eslògan: “Se nota que es Findus”.
- Scotch Brite: “Yo no puedo estar sin él” (fregall). Exemple d’efectivitat; tothom, o moltíssima gent, recorda el jingle amb el nom de la marca i l’eslògan. A més, és un eslògan que és molt fàcil de recuperar per jocs de paraules o per fer-lo servir en una altra situació, encara que sempre et recordarà que és l’eslògan dels fregalls.
- Filvit: “Más vale Filvit que tenerse que rascar” (xampú antipolls). Un altre cas en què ha quedat el jingle sencer, amb el nom de la marca i l’eslogan: “Filvit Champú, Filvit mamá, porque más vale Filvit...”. Per cert, els polls han desaparegut del tot dels patis de les escoles?
- Calgón: “Allargui la vida de la rentadora amb Calgón” (producte antical). És un exemple idèntic al d’abans, jingle curt amb eslògan i fàcil. També és d’aquells jingles que s’ha allargat fins als nostres dies però del qual se n’han hagut de fer més “remixes” que d’un tema de discoteca, perquè el senyor Calgón s’ha diversificat en un futimer de nous productes.
- Papillas Puleva: “Le va, le va, le va” (menjar per a nadons). Un eslògan estúpid a més no poder, però que va arribar a la gent i que va donar lloc a una anècdota esportiva. En aquells anys, Puleva patrocinava un equip de bàsquet de la Lliga ACB, de Granada. En moltes pistes, quan es tractava de ridiculitzar l’equip contrari, es va utilitzar la cançoneta en qüestió. Per cert, val a dir que Puleva és un acrònim de “PUra LEche de VAca”, o sigui que la marca en sí, encara que comprimit, ja és un eslògan.
- Rania: “Alimenta la vida” (llet). Aquesta és una marca de llet molt popular a principis dels 80, una marca ja desapareguda, la publicitat de les quals (com en d’altres casos) consistia en plafons metàl·lics a les portes de les botigues de queviures, com indicant “aquí tenim Llet Rània”. Aquesta frase entra una mica en conflicte amb un eslògan posterior d’una altra empresa d’alimentació, Campofrío, que era “Alimenta tu vida”.
- Perlan: “¡Qué suave! ¿Es nuevo? No, lavado con Perlán” (suavitzant). Un cas únic d’eslògan dialogat, perquè habitualment no ens donem pregunta i resposta nosaltres mateixos. Un diàleg entre noi amb ganes de marxa i noia que no semblava tenir les mateixes ganes, però que ens va quedar.
- Wipp Express (detergent). Aquesta marca, de la mateixa matriu que l’anterior, més que eslògans feia servir frases senceres (més llargues), però eren frases que es repetien en els seus anuncis. Canviava la roba, canviaven els actors, però les frases sempre eren dues: “La suciedad está en la ropa... ahora la suciedad está en el agua” i “Lava sin frotar la ropa que no puede esperar”. Molt descriptiu però potser un pèl difícil de retenir.
- Maggi (precuinats): “Maggi te quiere ayudar”. En la senzillesa, amics, rau la virtut. Realment tenir el caldo en una pastilleta estalviava haver-lo de fer “a mà”, per entendre’ns, tasca sempre laboriosa.
- El Corte Inglés (grans magatzems): “Si no queda satisfet, li tornem els diners”. Sempre m’he preguntat si algú, o quanta gent, millor dit, ho ha executat. Si hi ha testimonis que truquin!
- Jacq’s (colònia): “Busco a Jacq’s”. L’he inclòs perquè tots el tenim present, però dubto que sigui estrictament un eslògan, perquè tampoc és que deixi molt clares les virtuts del producte, encara que val a dir que hi ha alguns productes, i els perfums són alguns d’ells, que juguen més amb la poètica de les imatges, en suggerir el que pot inspirar aquella fragància, que no pas en trobar un eslògan enginyós.
- Saba (electrodomèstics): “El que sabe, Saba”. Bon eslògan; amb un joc de paraules amb la marca dónes a entendre que els entesos en televisors o altres aparells es decantaran sempre per aquesta marca.
- Gior (detergent): “Un poco de pasta basta... Gioooooor”. Un altre eslògan molt complet, perquè igual que el detergent, que va ser un dels primers concentrats, és 3 en 1: et diu la marca, te n’explica la virtut (en aquest cas l’eficàcia, que no cal gaire quantitat de detergent per netejar) i t’explica com l’has de fer servir. Una ganga.
- 1888: “El turrón más caro del mundo” (torrons). Un eslògan que volia convertir un defecte en una virtut, això sí, sempre podrem discutir que el més car sigui sempre el més bo.
- Orlando: “Cuate, aquí hay tomate” (tomàquet concentrat). Ignoro el per què utilitzaven dibuixos animats que representaven mariatxis, però queda clara una cosa que havia de ser una obvietat i que potser, inquietantment, no ho és tant: que en un pot de tomata concentrada hi ha d’haver tomata. Aquest eslògan el va recuperar després Tele 5 per un programa del cor de nefast record.
- Nocilla: “Leche, cacao, avellanas y azúcar”. Més o menys com l’anterior.

I els que ens deixem! Queden també moltes marques de les quals recordem “jingles” estrictes, sense eslògan, com per exemple la colònia Farala, que s’anunciava amb aquell tema infecte que començava “Tenemos chica nueva en la oficina, que se llama Farala y es divina...”, i en aquesta categoria també tindríem el “Bic Naranja escribe fino, Bic Cristal escribe normal”. I tampoc hem posat frases, “gimmicks” dels anuncis però que no són ben bé eslògans, com “Ahí va, los Donuts” o “Voy a llamar a mi primo, el de Zumosol”. Això, en tot cas, ho deixarem per un altre dia.