dimarts, 17 de març de 2009

Com un nen

Hi havia molts convidats en aquell acte, però ell va ser el primer d'arribar. Fins i tot, minuts abans que nosaltres, que per la previsió de trobar trànsit vam acabar trobant-nos tres quarts d'hora abans del començament de la roda de premsa en aquella sala àmplia, enfustissada i ben il·luminada. El vam sorprendre llegint un petit manual sobre la creació de candidats polítics, quan, com dirien Gavaldà i companyia, la conversa es va desfer igual que el sucre del tallat en treure el meu company la càmera. En previsió del que en l'argot s'ha batejat utilitzant l'expressió ciclista manllevada del castellà "montonera", sàviament, el càmera, un dels més experimentats de la tele, es va fer amb un aparell petit, gairebé domèstic, i en lloc d'un trípode portava un monopeu, un estri semblant a una crossa que permet elevar la càmera en situacions de molta acumulació de gent. Com que el càmera i ell es coneixien, van començar a entaular una conversa sobre les limitacions tècniques que s'havia trobat al seu nou lloc de treball.

Jo escoltava com, cada matí, aquest home feia la seva feina en una emissora de ràdio d'abast nacional; bé, jo, i segons sembla, gairebé mig milió de persones més. Potser per això, la timidesa congènita, la del nen, la del principiant, en un principi em va fer separar-me d'aquella conversa si bé sentia una certa atracció pel personatge. Va ser ell qui, com certificant la distinció cada cop més feble entre el càmera i el "plumilla", se'm va dirigir per preguntar-me quin era l'objecte de la nostra presència allà. Tots sabíem que se celebrava la presentació d'un llibre, però també que assistien a l'acte un número important de personatges que ens podien donar declaracions noticiables. Li vaig contestar i, acabada la resposta, vaig fer el pas de presentar-me; ho creia obligat. Jo el conec a ell i l'he vist desenes de vegades; ell no tenia per què conèixer-me a mi. (Dit sigui de passada, vaig observar-li una fortalesa física envejable, molt diferent a la imatge d'esprimatxat que solia donar.) Sorprenentment em va preguntar quant temps feia que estava a la tele, a la qual ell s'havia tornat a reincorporar, i em vaig atrevir a afegir, a la meva resposta, la meva ocupació actual. El punt en comú que va convertir una conversa cortès en una xerrada plaent va ser descobrir que tots dos havíem tocat els mateixos temes; el futbol que obre portes. Ell havia fet un llibre en què explicava que el seu debut radiofònic es va donar en un Gramenet- Reus del 1980, i que durant un grapat d'anys va recórrer els mateixos camps, o els antecessors, dels que qui escriu i els seus companys d'equip recorren ara. Que ell també, malgrat haver-hi quinze anys de diferència, feia les connexions des del telèfon del bar del camp o de les oficines, a vegades un quart d'hora més tard que s'hagués produït el gol. I em va donar motius per a la il·lusió en assegurar-me que a casa seva, un fill molt "futbolero" era seguidor del nostre programa. Les trucades insistents al meu mòbil (al cap i a la fi, estava treballant) i el fet que ja començaven a arribar altres convidats van fer que ho deixéssim allà. Em va saber greu, després, confós entre la gernació, no poder acomiadar-me d'ell i expressar-li la meva gratitud de la forma més senzilla possible. Em vaig plantejar durant uns instants si li havia d'haver dit que vaig escoltar el seu últim programa remullant-me els peus, al costat de la meva companya, asseguts en una roca a la platja gran de Tossa. El balanceig constant entre l'ésser company i l'ésser oient em va arribar a atabalar una mica, però no va enterbolir l'experiència.

M'asseguren alguns companys de professió que la seva bonhomia perdonaria que publiqués aquesta modesta narració. Crec que entendria que m'he vist obligat a compartir un moment especial. Estar un quart d'hora conversant amb un dels millors, el millor possiblement, en la feina a la qual tu et dediques té un valor incalculable.

dilluns, 16 de març de 2009

Qui paga, mana?

En molts moments de la vida et descobreixes a tu mateix navegant entre l'aigua i l'oli, entre el cafè i la llet, en definitiva, entre dues idees que semblen contradictòries però que registren, totes dues, punts amb els quals pots estar d'acord.

Sempre m'he mostrat en desacord amb tots aquells seguidors del futbol, que malauradament són molts i cada cop més, que tenen interioritzat que el pagament de l'entrada o del carnet de soci porta incorporada la victòria de l'equip en qüestió sempre que el vas a veure. D'aquí les mocadorades, xiulades i insults als propis jugadors que es donen per aquestes latituds (i ben poc nord enllà). Diu un vell adagi que la intel·ligència rau en la virtut de saber exactament quines són les teves possibilitats i actuar en conseqüència; per contra, el nostre futbol està ple de directius, entrenadors i aficionats que practiquen cada temporada l'estirar més el braç que la màniga, i no només en l'aspecte econòmic. El futbol no és matemàtic (si ho fos, no tindria cap gràcia) i que el nostre equip ens doni la satisfacció del triomf i l'èxit o la decepció de la derrota depèn de molts factors, una part important dels quals són incontrolables i que no poden quedar inclosos de per sí en el preu de l'entrada. L'únic que podem exigir, doncs, és que el nostre equip s'entregui, lluiti, ens mostri que vol oferir un bon espectacle al marge de si el guarisme final els és favorable o advers. I entendre que no sempre es pot guanyar, i menys, si veus que l'equip rival es mostra superior o té més fortuna, que també pot comptar.

També per aquestes latituds és habitual queixar-se del que ofereixen els mitjans de comunicació públics, en molt diverses vessants, donat que "els paguem amb els nostres impostos". La realitat, però, és que el pagament dels servies públics de comunicació a través de l'erari públic, aquí, és indirecte, i tot i així reneguem. Si aixequem el cap nord enllà, veurem que a la resta dels països civilitzats hom paga un impost directe en concepte de tinença d'aparell de televisió, i que permet finançar aquests mitjans de comunicació fins al punt que recentment France Télévisions ha pogut suprimir la publicitat en determinades franges de la seva programació. I, amb tot, encara que els espectadors tenen molt més poder de pressió sobre els continguts de la televisió que, en aquest cas, ells sí que paguen, no consten (o almenys aquí no arriben) crítiques i descrèdits cap a aquestes entitats com les que, freqüentment, sí que es donen per aquestes terres.

Sens dubte, aquest és el post més confús de les últimes setmanes, però deixeu-me expressar la meva confiança en la vostra comprensió... i que avui també navego una mica entre l'aigua i l'oli, entre l'esperança i el desencís. I no pas pel futbol; el meu equip serà el meu jugui on jugui.

dimarts, 10 de març de 2009

Rayo, cara i creu

La feina m'ha portat, fa uns dies, a compartir unes hores en l'entorn del que és el club de barri més famós de l'Estat Espanyol, i possiblement, arran de la seva paradoxal participació per "fair play" a la Copa de la UEFA fa unes temporades, d'Europa. Tot i que en aquesta última categoria ara hi hauríem d'afegir el Hoffenheim. Però fins i tot el sorprenent ex-líder de la Bundesliga és incomparable al Rayo Vallecano.

En moltes coses, el Rayo és un exemple per a equips de barri de grans ciutats (entengui's Sant Andreu o Europa), i no només per la categoria que ha ocupat durant molt temps. És, sobretot, que el sentiment que genera entre els seus aficionats és intensíssim i compartit per molta gent. El Teresa Rivero s'omple cada partit amb més de 10.000 espectadors que no paren d'animar des del minut 1 al 94, esperonats pels "Bukaneros", el grup d'aficionats que es col·loquen fidelment darrere l'únic gol amb graderia de l'estadi. Com a tot arreu, hi ha una concessió per al rum-rum de preocupació quan la cosa no funciona, però és ràpidament tapat. Una afició incansable i musical com la del Rayo només la recordem a Cadis; curiosament, diu la història que molts dels actuals habitants de Vallecas són immigrants andalusos que en l'explosió del "desarrollismo" van intentar fer sort a la gran ciutat, i que s'han integrat al barri. No cal dir que l'extracció de l'afició del Rayo és radicalment obrera, com el barri. Només de dir que la popular zona de El Pozo del Tío Raimundo, on s'assegura que en unes eleccions un 80% dels vots van anar a parar a Izquierda Unida, pertany al districte de Vallecas.

I això que, igual que passa en el cas de Sant Andreu, per exemple, el Vallecas actual no té res a veure amb el de fa seixanta anys. El barri de Vallecas es va annexionar a Madrid, tot just, el 1950. Aleshores només existia el que avui coneixen a Madrid com a "Vallecas Villa", és a dir, el poble antic, el petit nucli urbà que conformava una entitat diferenciada. La urbanització salvatge de les dècades dels 50 i 60 es va fer en les zones limítrofes, especialment l'anomenat "Puente de Vallecas", que és on avui en dia s'aixeca l'estadi Teresa Rivero. Però siguin de la "Villa" o siguin del "Puente", animant el Rayo tots són de Vallecas.

I això també es veu a la botiga del club. Juntament amb l'Atlètic de Madrid, el Rayo és l'únic club de la capital on, al marge de tot tipus de peces de roba amb llegendes com "soy rayista" o "soy de Vallekas", s'hi poden trobar bufandes amb la llegenda: "Antimadridista". El Rayo també s'oposa al gran club de la capital espanyola, i la franja vermella que llueix a la samarreta no és gratuïta; el 1950, i després de vestir de blanc immaculat (samarreta i pantalons) des de la seva fundació, el Rayo va signar un acord de col·laboració amb l'Atlètic de Madrid, que entre altres coses, va implicar l'aparició del llampec a la samarreta. I fins els nostres dies.

Al marge de tot això, arribant a l'estadi em va donar una certa sensació de no estar tan lluny del nostre entorn. L'Avenida de la Albufera, on s'aixeca l'estadi (fent cantonada, sí, amb el carrer Payaso Fofó, que és on està domiciliat el club), és una rèplica castissa del carrer de Sants; un carrer major de barri, prou ample com per fer-hi passar tres o quatre carrils de circulació però prou estret com per no associar-lo al centre de la ciutat, i amb petits comerços de tot tipus a banda i banda. Continuant amb el paral·lelisme, en lloc de l'estació de metro de Badal, a pocs metres de l'estadi, hom hi troba la de Portazgo; i el recinte en sí, doncs imagineu-vos com si en el lloc del Mediterrani s'hi aixequés un estadi de futbol, que ja comença a acusar l'edat, amb capacitat per 15.000 espectadors. Un estadi, per cert, amb tots els defectes d'encabiment dels estadis de gran ciutat; com dèiem, un dels gols no existeix, però a més, no hi ha esplanada d'accés a tribuna (és un passadís gairebé de galeria comercial que passa per sota la mateixa). A la dreta d'aquest passadís, entre l'estadi i els blocs de pisos, hom hi ha encabit un petit camp de futbol 7 amb graderies.

En definitiva, que Vallecas i el Rayo van saber-me transmetre un sabor especial, ranci però dolç al mateix temps, romàntic. Fins que va acabar el partit i va arribar el moment de les rodes de premsa. Surt "el nostre" entrenador. La premsa local li comença fent dues preguntes en castellà fins que es fa el silenci. Aleshores, els mitjans catalans entenem que els locals no volen preguntar res més, amb la qual cosa entaulem aquest diàleg:
(Periodista català): -¿Le importa si hacemos al míster una pregunta en catalán?
(Cap de premsa): -Para mí no hay problema pero yo preferiría que la hicieras en castellano para que los compañeros de la prensa de aquí la puedan entender.
(Periodista madrileny, dirigint-se a mí amb expressió de resignació): -Tira, tira.
Durant la resposta, de 30 segons, i tal com va testimoniar després l'entrenador, els esbufecs i carrasperes del cap de premsa del Rayo van difuminar la resposta i ens van fer desdir de fer més preguntes. El mateix entrenador se'n va adonar. I en aquell moment em va aparèixer a la ment, instantània, automàtica, aquella frase que apòcrifament s'havia atribuït a Josep Pla però que jo asseguraria que és de Joan Fuster: "El més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres."

Una llàstima.

dimarts, 3 de març de 2009

Training day

T'aixeques i sembla que el dia comença bé, perquè és dia d'encetar el paquet d'Special K; quan toca dia d'escurar les engrunes de la bossa anterior, l'esmorzar esdevé un petit tedi. Fins i tot la pluja s'atura una estona en el petit trajecte entre el portal de casa i el cotxe. Però els primers indicis són falsos i tot comença a entrar en una espiral complicada.

Primer de tot, engegues la ràdio del cotxe i sents com un grup de teatre gironí que a tu t'agrada, convidats habituals d'un programa matinal, es passen la meitat de la seva secció parlant de què fa el Barça, de què li passa al Barça, i amunt i avall, i instigats pel presentador, fonamentalista culer com es pot fàcilment concloure. I recordes quan, a principi de temporada, quan el Girona guanyava dos o tres partits seguits, l'esmentaven de passada anomenant un grapat de jugadors, quasi tots de la temporada passada. Arribes a la universitat, on tornes a ser profe des de fa quinze dies, i comproves que tot i haver signat el contracte fa un mes, qui sigui ha estat incapaç de fer-te arribar el teu nom d'usuari i contrasenya per poder utilitzar el magnífic ordinador que tens al teu despatx. Amb la qual cosa omples dues hores en què no apareix cap alumne amb d'altres ocupacions no electròniques, mentre comproves com la teva secció radiofònica preferida queda escapçada per problemes en la comunicació amb el convidat.

Baixes a dinar i, per culpa de la maleïda dieta, una vegada més t'has de trencar les banyes. Demanes un plat combinat sense patates fregides però els cuiners del bar de la facultat no ho compensen i només et serveixen tres miserables talls de llom, prims com una orella de gat, i acabes el dinar gairebé amb més gana que quan l'havies començat. Mentre dines es dóna el primer capítol d'un canvi d'impressions una mica pujat de to amb una persona propera, bàsicament per part de qui escriu, i sempre és la feina, la feina, la feina; total, que acabes amb un mal cos força important i donant voltes i voltes i voltes al voltant de la conversa i del seu context, perquè estàs sol, no dines amb ningú i encara queda temps per començar la classe.

La classe, amb tot, va força bé. Agafes el cotxe i te'n vas a la feina. Llegeixes el missatge d'un company i amic i el segon "slot" de donar voltes, el que no estava ocupat per les qüestions sentimentals, també arrenca a funcionar. I penses que has de ser conseqüent amb el que defenses, i que ho continuaràs sent, però que gastes moltes energies en un projecte i una idea que només tu valores, que no és respectat a dintre i que fins i tot no és respectat a fora, i ho corrobores quan veus que el teu programa cada cop el mira menys gent, que fins i tot gent del sector al qual tu et dirigeixes et confessa que prefereix veure el programa de la competència abans que el teu, el teu que a més te l'han escurçat fins al tamany de les orelles de gat del dinar per fer forat a una estrena que compta amb tota la protecció i el beneplàcit i el pressupost que tu no pots ni somiar, el teu que intentes fer el millor possible però que només genera queixes immadures de l'estil aquest surt més que jo o per què fas sortir aquest si és un xitxarel·lo o què m'importa a mi el que fa un altre equip si el que vull veure és el meu, quan tu justament a tota aquesta gentola els has entreobert una porta que fins ara estava tancada amb pany i clau, i que si no l'obres més és que per dintre hi ha tot un exèrcit empenyent. I els acabes desitjant el pitjor perquè per una banda critiquen perquè diuen que els gires l'esquena però a l'hora de la veritat, quan parles d'ells, miren un programa que se'n fot del Barça, una altra vegada, el puto Barça, només tenen ulls per al Barça.

Intentes fer la feina que et toca avui el millor possible, la compleixes i fins i tot et queda una mica arregladeta. Baixes a sopar i maleeixes el que ha tingut la vergonya de posar en el faristol on hi ha exhibit el menú que està "supervisat per una dietista", perquè saps que és mentida, perquè les combinacions d'aliments que et proposen no hi ha cap dietista que les doni per bones, i acabes el sopar amb més gana de com l'has començat. Com a mínim la cambrera, molt amable, et fa el tallat amb amor i acaba tenint el sabor de les coses ben fetes.

Tornes a dalt i fas una trucada a una persona propera en què l'interlocutor t'ignora; està fent una altra cosa que per a ell sembla força més important i sents fins i tot com et va retransmetent els seus problemes amb l'ordinador fins que optes per deixar-ho estar i penjar. I acabes pensant, un cop has acabat la feina, que potser és moment per escriure aquest post i clamar a la immensitat internàutica una punyent sensació de soledat.

dilluns, 2 de març de 2009

Un lloc amable

Una de les coses més habituals que es poden fer en un viatge, especialment si el lloc que visites t'acaba causant un efecte positiu, és imaginar-te en un dia futur, en el mateix espai, fent una activitat plaent. Dit d'una altra manera, imaginar-te habitant d'aquella ciutat i fruir dels seus petits plaers com un més dels seus habitants, siguin teòricament més feliços o més dissortats que nosaltres. M'he imaginat prenent una gerra de cervesa al "Biergarten" del Jardí Anglès de Munic, o cruspint-me un pastís de Belém mentre l'elèctric número 15 em torna a la Praça do Rossío i el sol de la tarda penetra per la finestra. Per exemple.

Tot plegat ve perquè sempre he entès que som en un país on moltes vegades entrar en una botiga o local públic suposa ser servit amb desgana. Dissabte, per exemple, em van vendre un croissant de xocolata amb una tristesa inversament proporcional a la meva felicitat, ja que era el primer que em menjava en setmanes de soferta dieta. Em costava trobar un lloc plaent, fins que el vaig trobar.

Era una antiga fleca impersonal, que en els anys 80 hauria semblat moderna però que ara apareixia totalment démodé. Ara és, simplement, una cafeteria. La seva ubicació no és extraordinària; amagada en un carrer estret del casc antic de la vila on visc. La primera cosa que em va cridar l'atenció, però, a part del consell d'una bona amiga, és la manera com anunciava la seva presència al carrer. Certament, sobre el portal hi ha un rètol, de ferro volgudament rovellat, on s'hi ha foradat el nom de la cafeteria en lletres blanques que esdevenen lluminoses quan es fa fosc. Però perpendicularment a aquest rètol, en sobresurt un, més petit i fabricat amb el mateix material, on s'hi dibuixa una tassa de cafè. Val a dir que no és patrimoni exclusiu d'aquest lloc; en un carrer paral·lel i tant o més estret, sobre la porta d'una antiga lleteria convertida també en cafeteria, hi penja una vaca. Però em va fascinar aquesta identificació gràfica del local que, avui en dia, no és gens normal per aquestes latituds i sí a l'Europa civilitzada. A Salzburg, per exemple, és tot un espectacle contemplar els emblemes dels comerços de la Getreidegasse, que arriben a dibuixar un pont entre paret i paret del carrer, i sobretot pensar en èpoques passades, quan devien ser molt més creatius que avui en dia, donat que en la majoria d'ells s'hi reprodueixen els logotips de les botigues en qüestió. A Friburg de Brisgòvia (el Friburg alemany, per entendre'ns), al davant de cada comerç hi ha un trencadís, molt similar a la "calçada" portuguesa, que deixa clar amb dibuixos de quin ram és la botiga que ens trobarem si deixem de mirar embadalits el mosaic; unes ulleres per a una òptica, un llibre per a una llibreria, un peix per a una peixateria.

Un cop traspassada la porta del local (que té servei de wi-fi gratuït), entrem en un espai contradictori. Les taules i les cadires són de clara inspiració Ikeana, d'un blanc enlluernador. Però és un element fàcilment oblidable quan ens desviem cap a la resta de la decoració. En una paret, exposicions itinerants de fotografies, pintures o dibuixos; en la meitat de l'altra, un mural fotogràfic amb una imatge d'un carrer a la parisenca illa de Sant Lluís; i en l'altra meitat, una làmina de pissarra on, a mà, amb lletra femenina, hom hi ha escrit les especialitats disponibles. Aquest "hom", normalment, és la mestressa. Té la nostra edat i molta amabilitat per donar. Sol incorporar petits "gadgets" a l'usual cafè o tallat, moltes vegades d'elaboració pròpia. Té la virtut de la conversa justa; són coneguts i imitats els cambrers que no valoren el desig de tranquil·litat i intimitat del client. En resum; confiança. A més de saber construir un lloc tan agradable, però, el que m'ha fet passar de l'aplaudiment a l'ovació cap a la mestressa ha estat descobrir que, amb tres amigues més, va pintar un Opel Kadett de color rosa i va crear un equip que participa en curses automobilístiques de resistència per tot el país. L'essència de l'esport com a diversió. El seu grup al Facebook ja supera el centenar d'addictes.

Sé que aquest text us pot sorprendre donada la temàtica o el to dels anteriors. Doncs justament per això. En un blog que a vegades pot ser agre (i ara, justament, tindria molta agror a repartir, agror en garrafa, igual que un company de professió a qui van col·locar aquest apel·latiu) també cal, de tant en tant, dir que alguna cosa està bé i funciona bé. Enmig d'una vila que, tot i la seva bellesa, sovint esdevé gris i tancada, s'hi aixeca un petit racó modern i amable. Que curiós; és al