divendres, 17 d’abril de 2009

De Reiziger

Deixem-nos d'omplir la boca assegurant que una de les ciutats més cosmopolites del món és Barcelona. Si per "cosmopolita" entenem una ciutat on hi viu gent de procedències molt diverses, aleshores la vila mitjana on visc, capital de comarca de nord enllà, també és cosmopolita; hom hi troba romanesos, senegalesos, paquistanesos, marroquins i un llarg etcètera de procedències. Però ni el lloc des d'on us escric, ni Barcelona, tenen una característica primordial que, al meu entendre, sí que fa que una ciutat es pugui considerar cosmopolita; a part de tenir ciutadans de molt diverses procedències, a Àmsterdam, tothom -i quan dic tothom és tothom- hi parla l'anglès.

I així és com a Àmsterdam, entre d'altres virtuts, a les llibreries (sempre les llibreries, sempre millors que a Barcelona) s'hi poden trobar llibres en tots dos idiomes. I així és com, mentre a Barcelona la Llibreria Francesa va tancar fa molt de temps, a principis d'aquesta dècada, i la llibreria anglesa de més renom (Come In, al carrer Balmes) disposa d'una oferta irrisòria, a Amsterdam, que té la meitat d'habitants que la ciutat de Barcelona, hi ha una gran llibreria de la cadena britànica Waterstones (quatre plantes) i, just al davant, l'American Book Center (cinc plantes). Qüestió de mercat, és clar; només cal mirar l'índex de poliglotisme dels holandesos i el nostre. Però també l'índex de lectura dels holandesos i el nostre.

D'aquesta manera es produeixen fenomens molt interessants. Als Països Baixos, els llibres antics no són, com aquí, sovint més cars que les novetats. Són més barats, en tots els casos. I, també a diferència d'aquí, no cal ser un coneixedor dels carrerons de l'urbs per trobar allò que ens interessa. Al marge que setmanalment, a la plaça Spui (davant de l'American Book Center), s'hi celebra un mercat del llibre d'ocasió amb una vintena llarga de parades (i no pas un cop a l'any com passa a Barcelona), a Kalverstraat, el carrer comercial per excel·lència d'Amsterdam, que desemboca a la mundialment famosa Plaça Dam, hi ha la llibreria De Slegte. Imagineu-vos un supermercat actual, i, tot seguit, el mateix supermercat vint-i-cinc anys enrere. Doncs això és De Slegte. Un gran supermercat del llibre d'ocasió a la planta baixa, amb preus imbatibles (oblideu Happy Books), i un gran supermercat del llibre antic a la primera planta, en un entorn "rata de biblioteca" que encara el fa més apassionant, i també amb preus imbatibles. Per 14 euros, hi vaig aconseguir, frenant-me per no sobrecarregar les maletes, un recull en anglès dels textos que els grans escriptors del segle XX (Camus -que va ser porter-, Nabokov, etcètera) han dedicat al futbol, i un extra de la revista Voetbal International del 1985, on entre d'altres coses hi ha un reportatge sobre la catàstrofe de Heysel.

No us penseu, però, que del recent viatge en parella a Àmsterdam només m'he quedat amb les llibreries. Pobre de la meva companya. Al marge d'aquesta consideració de ciutat cosmopolita i culta, m'he endut algunes pinzellades que completarien un quadre vangoghià. La primera, justament, l'excessiva mercantilització del museu Van Gogh. Creia que aquest defecte era tan sols propi dels francesos (i en part nostra, també). Quinze eurassos d'entrada per un museu amb un ambient de mercat de Calaf, explicacions escasses i que només reuneix una part de la col·lecció del pintor de Brabàntia. Molt millor el Rijksmuseum, el museu nacional; més barat (11 euros), millor dotat tot i estar en obres i amb una millor contextualització de cadascuna de les peces que s'hi exposen. La segona, també sorprenent, un servei desconcertant. Arreu, amb més simpatia o menys, però qui s'encarrega d'atendre el públic ho sol fer amb eficàcia, i si et sorgeix algun problema o algun dubte, te'l resol. Als restaurants, però, el servei és lentíssim, inquietant. Tant si hi ha molta gent com poca. Evidentment, fer una generalització és molt fàcil, però després d'anar a sis restaurants per sis àpats diferents, hauríem de tenir molt mala sort per haver enganxat els que tenen pitjor servei. La tercera, també desconcertant, referent als transports públics: dins de la ciutat funcionen, i funcionen bé (el tramvia és una meravella), però quan vam tenir la necessitat d'agafar el tren per realitzar alguna excursió, els retards, la confusió i la falta d'informació estaven a l'ordre del dia. I ens queixàvem de la Renfe.

I dues impressions més amarades de curiositat. En primer lloc, els horaris comercials. A les 6 de la tarda, tot és tancat. Fins i tot ara a la primavera, i a l'estiu, quan els llatins considerem que les 6 de la tarda és una bona hora per sortir de casa. Ara bé, la compensació a aquest horari escàs (a diferència d'altres països, molts establiments no obren fins les 10 o les 11 del matí) és que, els diumenges, molts establiments són oberts, i que, els dijous, es crea com una espècie de festa col·lectiva al voltant del comerç. Tots els dijous, totes les botigues allarguen el seu horari i tanquen a les 21h, o algunes fins i tot a les 22h. Així és com la gent es llança als carrers, de nit, segurament després d'haver fet un sopar ràpid, a triar, a remenar, a comprar, en una estranya celebració nocturna del consum. I l'altre fet que em va cridar la impressió és una combinació. En la ciutat antiga, en la zona dels canals, hi regna durant tot el dia una tranquil·litat absoluta. Només en l'últim dia del nostre viatge (fet al revés de les festivitats de Setmana Santa, és a dir, de dimarts a divendres), els eixams de turistes la trencaven. Però al marge d'aquesta tranquil·litat, a Àmsterdam, no existeixen les cortines. Nosaltres, gent del sud, cotilles, xafarders, no podíem evitar mirar a través de les finestres i imaginar-nos els centenars d'històries de vida que anaven sorgint a cada mirada. Però aquella gent ens semblava viure en una bombolla; en un espai de pau en ple centre de la ciutat, no tenien cap tipus de vergonya de mostrar la seva intimitat. Potser, simplement, cadascun d'ells té clar qui és i què ha de fer, sense haver de mirar o dependre d'altri.

Ah, i una última conclusió, aquesta teixida després de diversos viatges. A l'autopista, si un cotxe t'avança a 200 km/h pel carril ràpid, en un 95% dels casos correspon a les marques Mercedes, Audi o BMW. En un viatge, si observes escenes com un mòbil que sona insistentment enmig d'un entorn silenciós (i que el propietari del qual contesta cridant), una bateria de fotos en un lloc prohibit, un grup de gent que sembla format per replicants del cantant d'AC/DC, un grup de gent que demana que li parlin en el seu idioma (no en anglès) o un grup que dilueix en les seves pròpies converses les explicacions d'un guia, no ho dubteu. Són espanyols, italians o japonesos. Són moltes hores d'autopista... i ja comencen a ser uns quants viatges, per sort.

Amsterdam, un bon lloc per al viatger. Per al "Reiziger", la paraula neerlandesa que es refereix al que viatja. O us pensàveu que aquest era un post sobre futbol?

diumenge, 5 d’abril de 2009

El temps, aquell jutge

Temps era temps, un equip de futbol amb molta història (el de més història del seu país) no va encaixar gaire bé una derrota. Enmig del partit que van perdre, a camp contrari, un espectador local va agredir un dels seus jugadors. Van intentar retirar-se del partit però l'àrbitre els va instar a continuar. L'endemà, van remoure cel i terra perquè se sentís la seva veu clamant justícia, i van trucar a la televisió del país explicant el que havia passat. Malauradament, es tractava d'un partit del quart esglaó, amb la qual cosa, la tele va sol·licitar les imatges a un canal local que cobria els partits amb una sola persona i una sola càmera. Llei de Murphy; el que interessava que s'hagués enregistrat, no s'havia enregistrat. Mentre un espectador aprofitava una aturada en el joc per hostiar un jugador rival, l'operadora aprofitava per anotar en quin punt de la cinta eren les jugades més destacades del partit. Així que el periodista de la tele nacional amb qui havia contractat l'entrenador agreujat va advertir d'aquella circumstància però li va assegurar, al "míster", que faria el que podria.

Al periodista, l'endemà, l'estómac li va fer un sobresalt. La premsa publicava que el club en qüestió acusava la tele de manipular les imatges en contra seva. A l'hora de la veritat, però, i un cop demanades les explicacions corresponents, tothom es treia el mort de sobre. L'entrenador deia que havia estat un judici del periodista que havia signat l'escrit, i el periodista en qüestió assegurava que tenia un tall de veu amb la frase acusadora de l'entrenador. Al final, el treballador televisiu va decidir engegar-ho tot, i a tots, a rodar. I li va quedar una imatge gens positiva d'un club que, per sobre de rivalitats, sempre havia estat senyor. Tenia, fins i tot, un passat gloriós en el futbol professional.

Mesos més enllà, el periodista televisiu va llegir, en un diari, una entrevista amb un exjugador d'aquell equip. "Tinc totes les samarretes dels equips on he jugat, però la d'aquest equip no la vaig voler. Em van prometre de tot i tant l'entrenador com el president em van enganyar". El periodista no va poder evitar dibuixar un lleuger somriure en veure que el judici del temps semblava estar-se deliberant al seu favor. La sentència definitiva ha arribat avui, quan el periodista ha sabut que el club en qüestió ha impedit a la ràdio del poble la retransmissió dels seus partits. "En disconformitat amb les últimes cròniques", és a dir, no m'agrades, no entres. Tot molt democràtic. El periodista no ha pogut fer més que enviar un missatge de solidaritat als seus companys i, sabent-se guanyador, utilitzar una frase manllevada d'un altre idioma: "Ja t'ho havia dit; aquellos polvos trajeron estos lodos."

El temps, però, a vegades fa judicis ràpids. En un altre àmbit vital, una resta de dues unitats en una setmana, avui, s'ha compensat amb una suma de quatre en pocs minuts. És tan absurd com el gest dels qui han propiciat la resta, però il·lustratiu al mateix temps.