dijous, 21 de maig de 2009

Aviat t'ho trobaràs (3): Quarts de quinze

A Torbjörn li sona el despertador a tres quarts de vuit del matí, però és dels molts que estan agraïts a l'inventor de la funció "snooze" i acaba llevant-se quan falten pocs minuts per les vuit. Es dutxa i s'afaita i decideix que avui és un bon dia per saltar-se el règim, per la qual cosa anirà a buscar l'esmorzar a la fleca. Hi arriba quan passen cinc minuts de les nou, però troba la persiana abaixada i un rètol contradictori que indica que l'hora d'obertura són les nou del matí. Torbjörn pensa, llavors, en la màquina de dolços envasats de l'empresa mentre es dirigeix a l'emissora de ràdio on fa una col·laboració setmanal. Un cop assegut davant del micròfon, li diuen des del control que un convidat anterior s'ha allargat en la seva exposició i que, al marge que haurà de retallar la durada del seu comentari, aquest començarà més tard del que és habitual. Torbjörn sintetitza el seu discurs i aconsegueix arribar a l'hora en punt al seu lloc de treball. La mateixa hora en què ha quedat per atendre una visita, però Torbjörn espera durant un quart d'hora al seu despatx només per comprovar que el seu interlocutor encara no ha arribat. Aprofita llavors per anar a la màquina confiat que algun dels dolços que s'hi oferta resulti plaent, però quan arriba, emocionat, a l'aparell, comprova que el senyor del carretó encara no ha passat a repostar i les espirals on s'hi encabeixen els productes estan buides de tot contingut. Torbjörn es resigna a no esmorzar, pensa que ja dinarà com Déu mana i comprova que, en tornar al seu despatx, aquell interlocutor amb qui s'havia de reunir a l'hora en punt acaba d'arribar.

Torbjörn acaba la jornada, avui exclusivament matinal, amb una certa frustració, perquè ha efectuat diverses telefonades que han donat com a resultat que la persona a qui buscava havia sortit un moment i encara no havia tornat. Torbjörn es pregunta si havien sortit a comprar tabac abans d'abandonar el despatx. Ha quedat amb una vella amiga al seu lloc de treball. Un cop hi arriba, s'espera a fora perquè li sembla violent fer-ho a la recepció. A Torbjörn l'acaba salvant el diari que porta sota el braç, ja que tres quarts d'hora després de notar el contrast tèrmic entre el seu cul i un banc de pedra, la seva amiga encara no ha sortit a rebre'l. Indignat, li envia un missatge manifestant-li que està tip de tanta espera i, mentre escolta el seu estómac encara més furibund, decideix que ja dinarà al menjador de la facultat universitària on, unes tardes a la setmana, dóna classes d'una matèria que suposadament domina. Avui toca pràctica, i a més puntuable, però mitja hora després de l'hora marcada per al seu començament, Torbjörn comprova que cap dels seus alumnes és a punt per iniciar-la i que tots asseguren tenir problemes tècnics. Torbjörn els renya perquè assegura que el problema dels alumnes no és tècnic sinó de falta de previsió i d'estar-se tota la setmana vivint la vida universitària fins que cinc minuts abans s'esglaien perquè no tenen res a punt.

Després de, finalment, efectuar la pràctica, Torbjörn torna a casa. Surt més tard del compte de la facultat perquè alguns alumnes li fan preguntes després del temps de la classe. Durant el trajecte, Torbjörn és víctima d'unes obres que fa mesos que duren en una carretera que, curiosament, no és de peatge, i quan arriba a casa seva, la seva parella l'està esperant amb cara de circumstàncies. A Torbjörn, però, li queda el consol que avui és el dia en què fan el seu programa de televisió favorit. Havent sopat, postposa la feixuga feina de rentar els plats fins que acabi el programa i s'escarxofa al sofà, només per comprovar que el programa comença amb vint minuts de retard perquè, prèviament, s'han concedit uns minuts de televisió en "prime time" a un polític perquè pugui buidar tot el seu dipòsit de mentides. Torbjörn, fins i tot, esbossa un somriure d'alleujament quan veu la careta del programa, però immediatament la seva expressió passa a ser una barreja de sorpresa i recarregada indignació quan la pantalla es queda sense imatge. Llavors és quan recorda aquella publicitat enganxada al portal del bloc de pisos en què es recorda que avui és el dia de l'apagada analògica i que cal que tothom tingui instal·lada la TDT per continuar veient la televisió. Torbjörn, però, ha fet tard.

dilluns, 11 de maig de 2009

L'opi del poble?

Temps era temps, el futbol era un esport del poble, dels treballadors, de la classe obrera. No ho ha estat al llarg de la història; n'hi ha prou amb conèixer que el rugbi és una manera de jugar a futbol, practicada al "college" del mateix nom, per veure que la base de la piràmide era aliena a aquest esport en els seus inicis. Tanmateix, no va trigar gaires anys a convertir-se en el passatemps preferit de les estones d'oci que les lluites obreres anaven esgarrapant de forma lenta però inexorable.
Temps era temps que el futbol era per a tothom. Els jugadors també eren "dels nostres". La història revela com els formidables jugadors de la generació dels "Busby Babes", possiblement un dels millors equips de la història del futbol, esquerdat pel tràgic accident d'avió de Munic el 1958, compartien futbol i altres feines fins que, assolida la majoria d'edat, no signaven un contracte professional. En arribar aquell moment, i només llavors, podien oblidar el que era compaginar un règim d'entrenaments amb feines que no eren, precisament, de coll blanc. Aprenents de ferrer o de fuster, per entendre'ns. Els jugadors també tocaven de peus a terra, i per anar-los a veure, no calia pagar una setmanada sencera. El mercat estava contingut (qui sap si adormit), i hom fruïa pagant una quantitat assumible per veure futbol. No hi feia res si es feia dempeus, si la zona on hom s'ubicava no estava coberta o fins i tot si la visió no era la millor. No s'anava a veure una obra de teatre, ni un concert. A Anglaterra, hi havia el costum del "pie and Bovril"; a la mitja part, es disparava el consum dels típics pastissos de carn anglesos (hi havia fins i tot competicions per determinar a quin estadi els feien més bons) i un concentrat líquid de carn "made in Britain" que, diluït en aigua calenta, esdevenia (i esdevé encara) una excel·lent beguda energètica per aguantar les condicions més dures a la graderia. Aquí no en tenim, d'aquestes coses, però si ara em ve al cap la paraula "carajillo" imagino que deu ser per alguna cosa. En el cas de la meva infància, i imagino que la de molta altra gent, la mitja part equivalia a una bossa de patates que crec recordar que costava 75 pessetes. Un bar on les trobessis a 50 era una ganga; algun que la venia a 100 era un robatori.
Temps era temps, hi havia el futbol i el futbol. El diumenge a les 5 de la tarda, al poble, a molts pobles i ciutats, no hi havia res més. Els camps, a més, solien ser al centre de la població, amb la qual cosa gent de totes les edats, amb molta més proporció de jovent que la que hi ha ara, anava xino-xano fins al camp a veure jugar el seu equip, els seus nois. Perquè també els equips, i en totes les categories, solien tenir força més representació local de la que tenen ara i es podia parlar d'escoles. Per això m'agrada quan el comentarista de TVC Jordi Gonzalvo treu, cada cop que surt en imatge un jugador de les "illes afortunades", allò de "aquest és el típic jugador de l'escola canària". I, deixeu-me dir, temps era temps que els jugadors jugaven amb els números de l'1 a l'11. Els mites eren més escassos i la manera d'expressar-se més àmplia. Avui, portar una rèplica restringeix molt l'expressió de les preferències de la persona; un equip, un jugador, fins i tot una sola temporada. Abans, si et regalaven una samarreta Meyba amb un número, podia ser la de Maradona, però podia ser la del número 10 de l'any següent, o de l'altre, o en el fons podia ser la de qualsevol número 10 del món.
Malauradament, però, els mateixos que van crear el futbol i el van omplir de virtuts i d'instants per a la nostàlgia van ser els que se'l van polir.
El futbol, com a esport profundament arrelat en la classe obrera, en la base de la piràmide, era un altaveu dels problemes socials que tenien els treballadors. El fenomen del "hooliganisme", en el fons, no deixava de ser una branca d'expressió més, malauradament violenta, de les tensions que patien milers, milions de persones en tant que víctimes de la lluita de classe. Com que no es coneix govern que hagi estat realment al costat de la classe treballadora d'un país, si no és molt nord, nord enllà, justament l'etiqueta del "hooliganisme" va explotar-se a fons per dimonitzar l'esport més popular del món i els milers de persones que el seguien. Pels canals oficials, només es repetia un missatge que es pot sintetitzar així; el seguidor de futbol és un tipus violent que és seguidor és tant que el futbol genera violència. Lògicament, en un govern del color (o de la grisor) que tenia el de Margaret Thatcher, la repetició constant d'una mentida no podia desembocar més que en l'assumpció d'una falsa veritat. Tot es va posar en el mateix sac; Bradford, Heysel, Hillsborough. Quan, afortunadament, sempre s'ha acabat descobrint la veritat. En el cas de Bradford, el 1985, la vella tribuna de fusta de l'estadi es va cremar perquè es va descobrir que, sota les velles graderies de fusta, s'hi havien anat acumulant anys i anys de brossa de fàcil combustió, que podien haver-se encès tant amb la burilla d'un obrer com amb la burilla d'un ministre. S'assegura que entre les cendres es van trobar retalls de diari que dataven del 1966. En el cas de Heysel i Hillsborough, investigacions independents han demostrat errors gravíssims en la planificació policial de seguretat dels partits que, en aquests recintes, es van convertir en grans tragèdies. En el cas de Hillsborough, va ser especialment greu com les autoritats i la policia van fer tot el possible per presentar el drama com una tragèdia causada pels hooligans del Liverpool, i fins i tot en la identificació de cadàvers es preguntava a tots els familiars, que acabaven de saber de la mort del seu ésser estimat, quina quantitat d'alcohol havia begut el finat aquell dia. La realitat és que un dispositiu infame conduïa gairebé tots els seguidors amb localitats de gol a una única zona del gol, on es va produïr l'esclafament de 96 innocents, mentre d'altres quedaven buides. El magnífic llibre "Hillsborough: The Truth", de Phil Scraton (reeditat aquest 2009), és un testimoni emocionant en aquest sentit. Dit d'una altra manera, cal tenir estómac per llegir-lo.
La maquinària, doncs, ja feia temps que era en marxa. Així va ser com, "en nom de la seguretat", tota Europa començant pel Regne Unit va ser escombrada per la onada dels estadis sense zones dempeus. Però també va ser "en nom de la seguretat" que, al mateix temps, el cost d'anar a veure un partit de futbol s'incrementés fins a límits insospitats? També és "en nom de la seguretat" que, en un estadi amb capacitat per a 100.000 espectadors, veure un partit normal, de competició de Lliga, pugui costar 60 euros en el millor dels casos? (en la gran majoria d'obres de teatre i de concerts, es poden trobar entrades per menys de 60 euros.)
No ens enganyem. Poc a poc, "introduciendo el efecto sin que se note el cuidado", el futbol en essència ha quedat restringit al que també s'ha estereotipat com a "categories inferiors". En "les lligues" (com si no n'hi hagués més), només hi ha lloc per a aquell que s'ho pot permetre. Per ser més exactes, que es pot permetre: a) el preu de l'entrada o de l'abonament de temporada; b) el fet de si per aquelles necessitats tens set i a l'entrada t'han requisat la bossa que duies de casa (no pots introduir llaunes però, a canvi de 3 eurassos, te'n serviran tantes com vulguis dins de l'estadi); c) tot tipus de marxandatge cobrat a preus abusius (no renego del marxandatge, jo en sóc un "freak" de fet, renego dels preus); d) despeses constants de cotxe perquè cada cop més estadis estan situats en llocs perduts als afores de les ciutats sense connexions amb transport públic; i un llarg etcètera. Una de les paradoxes més grans del món del futbol en els últims anys és que fos precisament el capità d'una multinacional de l'espectacle, Roy Keane del Manchester United, el qui trobés la justa definició a tot plegat: "the prawn sandwich band", la penya de l'entrepà de gambes. No hi havia millor forma de definir aquest públic de liceu, amb escassa o nul·la mentalització esportiva, i d'un alt poder adquisitiu que li permet no només pagar-se totes les despeses (que després revertiran en les butxaques d'uns jugadors hípervalorats en un mercat absolutament fora de control) sinó, a sobre, rebre els avantatges que el club destina als "vips". Mort el gos, morta la ràbia.
Veure futbol no val el que val avui en dia, en definitiva, preus que suposen una autèntica barrera classista per a molta gent. Però en aquesta societat endeutada fins al cul en què tots som presa dels llums i colors dels mitjans de comunicació, tots fem esforços per semblar que podem sense poder. I pidolem carnets d'altri, i esgarrapem d'aquí i d'allà, i en tot cas ens conformem de veure els jugadors com formigues des de l'última fila de la tercera graderia. I, mentrestant, a Girona s'ha pogut veure una temporada sencera de Segona Divisió per 5 euros el partit (100 euros tota la temporada) i no hi ha collons d'omplir el camp. Ni que els jugadors siguin més a prop de la gent en tots els sentits de la paraula.

dilluns, 4 de maig de 2009

S'il vous plaît, est-ce que je peux être comme Amélie Poulain?

Audrey Tautou, que té la meva edat justa, és la meva actriu preferida. I no perquè, dins d'un hipotètic rànquing de pel·lícules que m'han agradat, Le fabuleux destin d'Amélie Poulain ocupi el primer lloc (potser fins que s'estreni The Damned United). Tot i que ja havia fet algunes pel·lis per a televisió d'aquelles de dissabte a la tarda, i que havia debutat amb una pel·lícula de cert ressò (Venus beauté), em va inquietar veure aquella interpretació tan perfecta d'un personatge com la que va fer Audrey Tautou convertida en un àngel a la terra, o concretament sobre les llambordes de Montmartre. Audrey Tautou podia ser Amélie, i Amélie podia ser Audrey Tautou, pels segles dels segles, i amén. Fins que, crec fins i tot que abans del seu paper a L'auberge espagnole, un bon dia del 2002 em vaig abocar a la sala de cinema on estrenaven À la folie... pas du tout, traduïda aquí espantosament com Sólo te tengo a ti. Tautou va tornar a brodar un paper absolutament oposat al que l'havia fet famosa arreu del món; era Angélique, una jove de 20 anys que pateix erotomania, una psicosi que fa que el pacient es cregui bojament estimat per una persona. L'èxit d'aquest thriller psicològic, sens dubte, es devia en part a un altre treball magnífic d'aquesta actriu, a qui vaig tornar a veure recentment a Ensemble, c'est tout.

I a què ve això?

Fa gairebé sis anys que treballo on sóc ara, en una feina de cara al públic, per entendre'ns. Durant aquests sis anys he fet unes quantes tasques, però m'he especialitzat en una de concreta, que m'ha ocupat els últims quatre anys. Haurà sortit millor o pitjor, però en aquesta feina m'he esforçat al màxim. He intentat que totes les persones i institucions a les quals he fet referència en el meu treball se sentissin ben representats i que tota la informació referent a ells que he difós sigui correcta. M'he pres el projecte molt intensament, potser massa intensament. I encara que m'hagi adreçat sempre a una minoria, o a una part molt concreta de tota la gent a qui em podia dirigir, per a mi ha estat el més important.

Aquests últims dies, però, he hagut de fer una feina que no té res a veure amb l'anterior i que ha implicat dirigir-me a una quantitat més gran de públic. Al gran públic, en definitiva. Ja de per sí sentia una certa incomoditat; no és el meu gremi, però la vaig intentar fer el millor possible i, fins i tot, intentant aportar-hi una certa originalitat. Com he fet fins ara, sempre. Donada aquesta explicació prèvia, podria entendre's que és normal que, posteriorment, molta d'aquesta gent et comenti quelcom del teu treball. Però és una qüestió que, ho sento, em sulfura, em treu de polleguera. Quatre anys de feina intensa semblen quedar en no res davant d'uns pocs minuts amb una elaboració força més escassa, però amb una recepció molt més àmplia. Gent que, tot i conèixer, ni sabia que treballava allà on treballo, i que ara de sobte se n'assabenten. Gent que no ha vist mai res del que he fet fins ara, i que només ha vist el que he definit com a "paripé". Gent que passarà, a còpia d'una repetició previsible, a identificar-me erròniament amb una cosa que no és d'eixe meu món. En definitiva; és com si, després de trenta anys de viure a Catalunya, un dia et sorprenguessin parlant anglès amb un turista... i et prenguessin per anglès.

I en aquest moment és quan penso en l'Audrey.