dimarts, 30 de desembre de 2008

Incompetents

No vaig gosar demanar-lo per Nadal perquè l'explicació de la contraportada, paradoxalment en un llibre que se les dóna de liberal i ultracapitalista, feia precisament un tufet a tot plegat que em va fer arrufar el nas i tornar-lo a la prestatgeria. Al mateix temps, però, reconec que un dels plantejaments que fa és ben correcte. Em refereixo a "La dictadura de la incompetència", llibre de l'empresari català Xavier Roig. Tinc els seus dos anteriors treballs, més centrats en la defensa del país que en la d'un sistema que s'està menjant el món a dentegades. En aquest tercer, pretén argumentar com en aquest tros de món que ens ha tocat viure, a diferència del que passa nord enllà, se'ns educa fins i tot des de l'escola en la cultura del mínim esforç, del cobrir l'expedient, de la productivitat nul·la, de la fitxa, del de 9 a 1 i de 3 a 7, dels esmorzars-dinars en hores de feina, d'agafar-se al conveni col·lectiu com el Reial Madrid de fa dues temporades a la confreria del clau roent. I la veritat és que, com sol passar en aquests casos, poc a poc se m'anaven plantant davant meu, com bufetades, casos que abonaven la teoria.
El primer, esbombat convenientment per tots els mitjans, va ser l'odissea de viatge que va haver de patir el Girona FC per jugar un partit de Segona Divisió a Xerez. Van triar viatjar el mateix dia, amb un vol que havia de sortir a les 11h, per a un partit a disputar a les 18h30. Mitja hora abans de la sortida prevista del vol se'ls adverteix que la tripulació del xàrter ha patit una estranya intoxicació massiva i que no es pot sortir. La companyia encarregada va donant llargues sobre la solució del problema i el partit és a punt de suspendre's. S'acaba jugant a les 19h45, gràcies a la bona voluntat del Xerez, i amb els jugadors gairebé sense escalfar-se. No se n'ha sentit a parlar gaire més.
El segon és personal. Per motius de feina m'he de desplaçar a València. Convenim amb l'empresa que el millor mètode de desplaçament és l'Euromed. Opto per deixar el meu vehicle particular a la seu de l'empresa, perquè després del viatge hi hauré de tornar igualment, i anar fins a l'estació de Sants en un taxi. El tren surt a les 10h, i a les 9h10 truco al taxi. Em diuen que de seguida me l'envien al lloc sol·licitat i em demanen un número de telèfon mòbil. Al cap de vint minuts d'espera m'arriba un SMS: "el servei ha estat anul·lat perquè no hi ha cap vehicle disponible prop de la zona sol·licitada. Torni-ho a provar d'aquí a cinc minuts". Lògicament, no ho vaig tornar a provar, i amb un enfurismament lògic vaig acabar anant en el meu cotxe particular. Per cert que, el que sembla el paradigma de la incompetència, l'empresa estatal de trens, es va portar de conya; en haver adquirit un bitllet de classe preferent, l'aparcament em va sortir de franc. Jugada rodona, i un client menys per a una empresa a qui intentaré no contactar mai més, tot i que segur que a ells no els importa gens.
I el tercer gag fa referència a la neu que ha caigut en aquest racó de país els últims dies. A les 19h del dia de Sant Esteve, quedo atrapat a l'autovia d'accés al meu lloc de residència. Passaran tres hores fins que pugui arribar a casa, sense cap tipus d'informació ni per part de la policia ni per part de Protecció Civil. Un company que era en un altre punt de la cua m'assegura que va poder aturar un agent de "la força tranquil·la de la intel·ligència" (aquest és l'eslògan de l'escola de policia sota la qual són suposadament educats els nostres agents) per demanar-li informació, i en va obtenir la següent resposta: "Vagi-se'n a la merda". Només a quarts de deu, una màquina llevaneus obrirà pas per una via alternativa, que no té res a veure amb la que ha quedat col·lapsada, i els cotxes (per sort el meu entre els primers) podran anar desfilant. Amb posterioritat em diuen que resulta que tallen la carretera "per precaució" i envien una màquina llevaneus per netejar-la a la qual se li han atribuït tot tipus de mals; des de l'entrada per un lloc que no tocava, fins a avaries diverses. Sembla que fins a la mitjanit l'autovia no es va reobrir. Un cop dins del nucli urbà, descobreixo que només dos carrers principals han estat netejats i la resta de vies de la ciutat queden a la mercè d'alguns tot-terrenys valents que, amb els pneumàtics, han anat obrint petits passos que els cotxes petits reben amb alegria. El més greu de tot plegat, però, és que tres dies després de la nevada la neu continua als carrers i desenes de cotxes continuen atrapats per blocs de gel sense que puguin abandonar el lloc d'aparcament, si no és que el seu amo agafa pala (i pic) i procedeix a l'obra. Això sí; curiosament, la gran majoria de zones blaves eren netes i s'hi podia aparcar, pagant, lògicament. Era això el fantàstic pla Neucat que ens havia de salvar en casos com aquest? Al final, la neu se l'acaba emportant el sol, que, igual que quaranta anys enrere, acaba essent el principal atractiu que té per oferir aquest país.

dimecres, 17 de desembre de 2008

Banys de Nostàlgia (11): Noche de Fiesta

Nota: No us he penjat l'anterior bany de nostàlgia perquè el vam dedicar a les caretes, sintonies i "despedida-y-cierres" de les teles dels anys 80. Gairebé no hi havia text. En el d'aquesta setmana també hi ha molt de so... però el text és aprofitable!

Sempre hem sigut del parer que per acabar de ser un país normal, hauríem de tenir també el nostre univers “kitsch”. Si voleu, es pot fer amb una certa gràcia, però no estem d’acord que haguem de voler anar d’alternatius fins i tot en els programes de Cap d’Any. En dues edicions, Joel Joan va crear per a TV3 un especial anomenat “Què feies aquell Cap d’Any?” que era una total paròdia, justament, d’aquests programes tan casposos, en què els artistes eren substituïts per cares conegudes de la casa. Però potser hauríem de pensar que una cosa així ens faria falta, sense paròdia.
Per això avui, en l’última secció de l’any, volem fer un repàs pels programes de Cap d’Any que, majoritàriament, Televisió Espanyola ens va regalar a la dècada dels 80. Aquells programes on tots els “extres”, models vestits de gala al voltant de petites taules rodones, són més actors que mai; han de celebrar el canvi d’any com si fos l’últim quan, segurament, el programa s’enregistra el mes d’octubre. Hem fet una espècie de “rànquing” dels artistes que més han repetit en aquests especials; a destacar que això ha estat possible gràcies a l’hemeroteca online de “La Vanguardia”, amb la qual cosa hem pogut veure la programació de televisió de tots els 31 de desembre de cada any. I, per cert, comprovar com en els primers anys de la dècada dels 80 encara, al costat de cada programa, s’especificava si era en color o en blanc i negre. Val a dir que potser el rànquing no és del tot acurat perquè moltes vegades s’optava per la fórmula “entre d’altres...”, i així hem “classificat” només els que es publicaven a les pàgines de televisió.
Així doncs, el “Top 11” de grups i cantants que repeteixen més que l’all són...
11. KAOMA
Hem fet una petita trampa perquè són protagonistes d’un cas únic; van sortir, gairebé al mateix temps, en els programes de Cap d’Any de 1989 a TVE i a TV3. La culpa era de la Lambada, lògicament.
10. CAMILO SESTO
9. NÚRIA FELIU
Evidentment, Núria Feliu només va aparèixer en programes de TV3, sorprenentment igual que els següents en el rànquing... potser perquè eren valencians i la cosa quedava una mica més a prop.
8. LOS INHUMANOS
7. RADIO TOPOLINO ORQUESTRA
I també han repetit 2 cops: Norma Duval, Hombres G, Gabinete Caligari, Manolo Escobar, Dúo Dinámico i Mari Trini, que només van sortir a TVE, i María Jiménez, Los Mustang, Bibi Andersen, La Trinca, El Último de la Fila, Celia Cruz, La Unión, Cantores de Híspalis, La Década Prodigiosa, Loquillo, Duncan Dhu i Serrat, que van aparèixer en espais de TVE i de TV3.
6. MIGUEL BOSÉ
5. JOSÉ LUIS PERALES
Tots dos van aparèixer 2 cops en programes de TVE i en una ocasió en el programa de Cap d’Any de TV3, que també solia convidar faràndula “de les Espanyes” per satisfer tots els públics.
4. OLÉ OLÉ
3. ROCÍO JURADO
2. JUAN PARDO
1. MECANO
El grup dels germans Cano va aparèixer en el programa de Cap d’Any de TVE en 4 ocasions de 10 possibles, un percentatge a tenir en compte.
A destacar també que han passat pels caps d’any de TVE i de TV3 noms de traca i mocador, lògicament només un cop: Umberto Tozzi, Gibson Brothers, Viola Wills, Amy Stewart, The Shadows, The Platters, Boney M, Tina Turner, Stevie Wonder, Engelbert Humperdinck, Laura Branigan, Sylvie Vartan, Phil Feron & Galaxy, Sacha Distel, Donna Summer, Sabrina, Duran Duran, Pet Shop Boys, Bon Jovi, Spandau Ballet, Samantha Fox... i els que ens deixem.

Recapitulem!
Així, amb 4 repeticions tenim: Mecano. Amb 3 repeticions tenim Juan Pardo, Rocío Jurado, Olé Olé, Miguel Bosé (2 a TVE i 1 a TV3), José Luis Perales (2 a TVE i 1 a TV3). Amb 2: Camilo Sesto, Radio Topolino Orquestra, Norma Duval, Mari Trini, Hombres G, Gabinete Caligari, Manolo Escobar, Dúo Dinámico, Núria Feliu (2 a TV3), Los Inhumanos (2 a TV3), Loquillo y los Trogloditas (1 a TVE i 1 a TV3), María Jiménez (1 a TVE i 1 a TV3), Los Mustang (1 a TVE i 1 a TV3), Bibi Andersen (1 a TVE i 1 a TV3), La Trinca (1 a TVE i 1 a TV3), El Último de la Fila (1 a TVE i 1 a TV3), Celia Cruz (1 a TVE i 1 a TV3), La Unión (1 a TVE i 1 a TV3), Joan Manuel Serrat (1 a TVE i 1 a TV3), Cantores de Híspalis (1 a TVE i 1 a TV3), La Década Prodigiosa (1 a TVE i 1 a TV3), Duncan Dhu (1 a TVE i 1 a TV3). Esment a part mereix el cas de Kaoma, que van aparèixer 2 cops... en el mateix any (1989).
1980-81: Camilo Sesto, Orquesta Mondragón, Gilbert Becaud, Miguel Ríos, Umberto Tozzi, Gibson Brothers, Burning, Viola Wills, Amy Stewart, Passengers, Joan Baptista Humet, Dyango, Manolo Escobar, Rocío Jurado, Peret, María Jiménez, The Shadows, Dúo Dinámico, Jaime Morey, Marfil, Los Mustang.
1981-82: Huapachá Combo, Los Zombies, Mecano, Glamour, Radio Topolino Orquestra, Antonio Flores, Tino Casal, Nacha Pop, Jaume Sisa, Los Chichos.
1982-83: El canvi de direcció a TVE (a l’octubre el PSOE de Felipe havia arribat al poder) va fer que s’improvisés un programa de cap d’any molt criticat en què dues orquestres interpretaven el que s’anomenava “clàssics populars”. No hi va haver grans actuacions musicals.
1983-84: Camilo Sesto, Mecano, Rocío Jurado, Radio Topolino Orquestra, The Platters, Love Machine, Norma Duval, Juan Pardo, After Dark, Francisco. A TV3 van actuar Boney M, Tina Turner, Renato Carosone i Lole y Manuel.
1984-85: Josep Carreras, Miguel Bosé, Mari Trini, José Luis Perales, Juan Pardo. A TV3: Juliette Greco, Judy Collins, Santi Vendrell, Sabor Latino. Val a dir que La 2 va fer un programa especial amb la presència de tots els grups de la “movida madrileña” de l’època.
1985-86: Juan Bau, Sergio y Estíbaliz, Lolita, Hombres G, Bravo, Juan Pardo, Manolo Escobar, Norma Duval, Mari Trini, Stevie Wonder. A TV3: Engelbert Humperdinck, Laura Branigan, Abbe Lane, Bibi Andersen, La Trinca, Alaska, Objetivo Birmania, Los Sirex, Los Mustang, Josep Guardiola, Maria Jiménez, Enric Hernáez, Peor Imposible, La Unión, Sylvie Vartan, Phil Feron & Galaxy i Los Inhumanos.
1986-87: José Luis Perales, Sacha Distel, Nina Hagen, Felipe Campuzano, Lola Flores, Olé Olé, Bibi Andersen i Mecano. A TV3: Joan Manuel Serrat, Flying Pickets, Matt Bianco, Celia Cruz, Miguel Bosé, Bobby McFerrin, El Último de la Fila, Pi de la Serra, Janet Jackson, Tomeu Penya, Joan Bibiloni, Las Viudas, The Mamas and The Papas.
1987-88: Brigitte Nielsen, Verónica Castro, Antonio Molina, Ángela Molina, Paula Molina, Sabrina, Donna Summer, Francesco Napoli, Kid Creole and The Coconuts, Olé Olé, Hombres G, Duncan Dhu, La Década Prodigiosa, Gabinete Caligari, Radio Futura, Orquestra Plateria, Joaquín Sabina, La Trinca, José Luis Perales, Miguel Bosé, Camarón de la Isla, Cantores de Híspalis, Rocío Jurado, Chiquetete, Dúo Dinámico, Luis Cobos, Kris Kristofferson, Astrud Gilberto, Eros Ramazzotti, Patsy Kensit, Dionne Warwick, Sergio Mendes & Brasil 88, Luis Eduardo Aute, Vicky Larraz i Pasadena Roof Orchestra. A TV3: Regina Do Santos, Duble Buble, Núria Feliu, Martirio.
1988-89: Mecano, Olé Olé, La Década Prodigiosa, Samantha Fox, Vaitiare, Loquillo y Los Trogloditas, El Último de la Fila, Pet Shop Boys, Duran Duran. A TV3 es va tornar a fer un programa amb una successió de gags amb els presentadors més coneguts de la casa.
1989-90: Spandau Ballet, Joe Cocker, Kaoma, UB40, Bon Jovi, Celia Cruz, Plàcido Domingo, Joan Manuel Serrat, Ana Belén, La Unión, Los Rebeldes, Loquillo y Los Trogloditas, María Dolores Pradera i Gabinete Caligari. A TV3: Núria Feliu, Maria Josep Villarroya, La Salseta del Poble Sec, Charles Aznavour, Ornella Vanoni, Cantores de Híspalis, Black Box, La Década Prodigiosa, Los Inhumanos, Neneh Cherry, The Pogues, Kaoma, Duncan Dhu, Loquillo y los Trogloditas, Sopa de Cabra i Gato Pérez.

divendres, 5 de desembre de 2008

Les meves veus

A casa vam tenir sort; els meus pares es van casar el 1977 i un dels regals de noces que van tenir va ser un televisor Philips K12 en color. Ells, per tant, ja van poder veure el mundial d'Argentina i la Recopa del Barcelona a Basilea tal com eren. I jo, quan era petit, inconscientment, me'n reia d'una de les meves àvies perquè no va saber què era la crominància fins que Alaska ja no anava amb Los Pegamoides sinó amb Dinarama. A nivell d'imatges, els records són molt vagues. Però a nivell de veus recordo perfectament qui acompanyava els partits de futbol que vèiem a casa, i no sé com, encara, aquell record se m'ha tornat a fer present aquesta tarda. Per això he volgut parlar de narradors, ni que sigui per recordar que encara que em dediqui al mateix que fan ells, algun dia voldria ser com ells.

Aquella veu dels meus primers anys era la de José Félix Pons Alonso. Anys després, un grup d'estudiants li vam dedicar una biografia per a un treball de la facultat. Quan ens vam trobar per a la preceptiva entrevista, ens va reconèixer que havia trucat a la secretaria de la facultat per confirmar que era cert que li volíem fer una entrevista, i que no era broma. Així és i així ho mostrava en les retransmissions. Era precís, però no detallista; sempre documentat, però destil·lant les seves informacions en les dosis justes; i tot i mantenir el to sobri dels comentaristes d'aquell temps i d'aquell país, de tant en tant, deixava anar una gota d'emoció com aquella actriu lasciva que durant un frame et deixava intuir un mugró. Una emoció que, manllevant-ho d'altres blocaires que han escrit sobre ell, et mostrava tant amb un gol del Barcelona com en la quarta falta personal de Marzorati quan encara faltaven disset minuts per al final del partit. Perquè Pons era un especialista en tot, però al mateix temps, un apassionat en tot, un dignificador de totes i cadascuna de les disciplines esportives. El més admirable d'ell, però, és que tot i ser un fumador empedreït va mantenir durant molts anys una veu prodigiosa i rica en matisos que li va permetre, i li permet, guanyar-se la vida amb el doblatge un cop va deixar de banda l'esport televisat. Diuen que sempre que hi ha un paper de narrador esportiu per doblar, bé sigui en català o en espanyol, és requerit per prestar-li la veu. Jo mateix el vaig sentir a la pel·lícula "Ali" en aquest paper. Però em consta que té una gran varietat de registres.

Després va arribar José Ángel de la Casa però ja es va solapar amb les primeres retransmissions de TV3 i amb Eduard Boet. Crec que va intentar importar l'estil de Pons però en català. Les seves eren unes retransmissions sòbries però que, al mateix temps, sabien sortir de la grisor, concepte que en una època com aquella i en una tele com TV3 havien d'estar prohibides per decret llei. En les transmissions de Boet, per primer cop en aquestes latituds, vam sentir com en ocasions especials es podia sortir de la rigidesa establerta, com es podia cantar un gol a viva veu quan Víctor (crec que va ser Víctor Muñoz, sí) va transformar el penal que culminava, en la tanda de penals, la remuntada del Barcelona davant l'IFK Göteborg a la Copa d'Europa de 1986. També s'assemblava amb Pons en el fet que es tractava d'un narrador poliesportiu, si bé per a cada esport s'acompanyava d'una segona veu diferent. Tot i aquesta varietat, li va quedar penjada l'etiqueta de "perico" perquè la seva veu va acompanyar tota la trajectòria espanyolista a la Copa de la UEFA de 1988, i es va tornar a emocionar en aquelles màgiques nits a Sarrià, sobretot en la semifinal contra el Bruges.

Aquelles dues veus que sortien de l'únic altaveu, cobert amb una reixeta de suposada fusta, del Philips K12 de casa meva, em van fascinar el suficient com per voler imitar-los. Després en van venir d'altres, i de tots en podria dir coses però me les reservo perquè no m'agrada vessar opinions ni pensaments sobre actuals companys meus. Per això, perquè no el conec, puc dir que m'agradaria poder saludar un dia Adolfo Barbero i dir-li que m'agrada molt com ho fa. S'encarrega dels partits de Segona, i algun de la Champions, a Canal+. I el seu timbre, les seves inflexions de veu justes i mai exagerades, i el seu coneixement dels jugadors i de la categoria fan que les seves retransmissions siguin sempre agradables. Ens podem fer grans, però mai deixem d'aprendre ni hem de deixar de fer-ho.

dimecres, 3 de desembre de 2008

Banys de Nostàlgia (10): De què és el cromo?

Dècada dels 80 i alimentació infantil eren un binomi complicat. Les pitjors perpetracions de la bolleria industrial, algunes de les quals continuen avui en dia, es van produir en aquests anys de la nostra infància i nosaltres hi vàrem caure, sovint, de quatre grapes. A més a més, tenien rèpliques, perquè poc després de la invenció del Bollycao va aparèixer el Bimbocao, per no parlar de tota la gamma de pastissets que envaïen els supermercats i les botigues de “txutxes”; Pantera Rosa, Bony, Tigretón, Círculo Rojo... productes que ens semblaven boníssims, però després observaves la llista d’ingredients i hi havia més “Es” que al pàrquing del Valle de los Caídos.
Per si no estàvem prou hipnotitzats, mes darrere mes les ments calentes dels magnats de la bolleria ens fidelitzaven encara més amb col·leccions de cromos i altres objectes d’allò més divers. Era tot un esdeveniment obrir la bossa del bollycao, llençar-la (a vegades a terra) i arreplegar aquell embolcall de paper oliós, que en la majoria dels casos deixava el cromo també oliós, i plantejar-te la pregunta mítica de les col·leccions de cromos: “tengui” o “falti”. Hi havia col·leccions clàssiques, de futbolistes, basquetbolistes o en l’època més tardana, de vídeojocs de la Master System. Però n’hi va haver d’altres que van quedar marcades en la nostra memòria i que volem repassar.
- El “Toi”. No té res a veure amb la marca de piscines i altres productes aquàtics. Les cartilles a omplir de codis de barres encara no existien. Era una cosa molt més banal; eren unes vinyetes on apareixia un ninot verd, amb una silueta de bombona de butà com dirien els de la Trinca, que feia diferents activitats o mostrava diferents estats. I els explicitava amb deix andalús en un cartell: “Toi tumbao”, “Toi cateao” (amb una carbassa al cap), “Toi a ozcura”, “Toi agotao”, “Toi girao”, “Toi enfangao”, “Toi infomatizao” o “Yo toi, y tu tá?”. Va ser una autèntica estrella dels pupitres i de les carpetes de l’època, que uns anys després va tenir una seqüela anomenada “Tas”, o sigui, com el “Toi” però en segona persona. Per cert, espero que vosaltres també hagueu fet el treball manual de la carpeta de fusta amb dues fulles de fullola relligades amb fil.
- A finals de la dècada hi va haver una variant; uns cromos més gruixuts que eren caricatures a partir d’una frase “catxonda”. Per exemple, “tengo la cabeza como un bombo” i era un home que en lloc de cap tenia un timbal, o “mejor solo que mal acompañado”, un vagabund en una illa, o “no me beso porque no me llego”, un personatge amb cara de babau amb un segell en forma de llavis, que es va estampant a la cara. Van tenir força èxit però no van arribar al nivell del “Toi”.
- En aquells anys, també, moltes portes d’aquest país (i parets, i pupitres, i tota aquella superfície que fos propensa a enganxar-hi coses) van patir la invasió de les paraules en relleu. Obries el sobre i t’apareixia una paraula. Amb una tipografia arrodonida, colors fluorescents i un tacte tou, soles no tenien sentit (tot i que l’enganxina amb la paraula “bocas”, per ella sola, va crear un nou vocable per definir el xivato) i la gràcia era mirar de construir alguna cosa amb sentit amb diverses enganxines. Era difícil, val a dir-ho, però a per tot arreu veies paraules, com en un somni surreal.
- Hi va haver també algunes col·leccions que s’inspiraven en la cultura de la tele, lògic si estem parlant dels anys 80. Una d’elles era el “Canal Loco”. Eren cromos dobles, o millor dit, un cromo dins d’una funda, tot de paper, lògicament. A la part del davant de la funda hi havia una petita finestra de plàstic per on veies el dibuix del cromo que anava sòlt, i a sota el motiu del cromo: “King Kong” o el que fos. Aleshores, treies el cromo de dintre i per la mateixa finestra apareixia un altre dibuix. Diguéssim que era com una seqüència que volia ser humorística (insisteixo, que volia ser) en dues vinyetes. Una variant va ser la “ventana màgica”, que tenia el mateix sistema però en la finestra de plàstic hi havia dibuixada una silueta, com si fos un dibuix amb “rotring”, només amb les vores. Aleshores introduïes l’altre cromo i aquella silueta quadrava amb un dibuix en color que sovint no tenia res a veure amb el que et podies suposar que seria per aquella silueta. Diguéssim que jugaven una mica a l’equívoc.

No cal que us digui que a Internet podeu trobar un munt de gent que exhibeix les seves col·leccions de cromos del Bollycao amb l’objectiu d’intercanviar, vendre o simplement deixar palès el seu “frikisme”. No només a ebay, sinó que en moltes pàgines de col·leccionisme podreu trobar aquestes col·leccions.

I per acabar, un acudit políticament incorrecte però que em disculpareu si l’explico. Això és la Coca-cola que li diu al Bollycao: “-Qué Bolly, ¿quieres coca?”, i el Bollycao li contesta “Deja, deja, que estoy de chocolate...”.

dijous, 27 de novembre de 2008

El cant del cigne

La ciutat en sí potser no té atributs destacats, però dels seus voltants diuen que són d’una extrema bellesa, sempre segons els estàndards del país, lògicament. Fins i tot una de les seves platges va rebre la distinció de ser la millor del país, o millor dit, la de l’estat, perquè estem parlant d’una ciutat que és la segona en importància d’una nació sense estat, com la nostra.

La ciutat té alguna cosa de nosaltres, però poques. Tot i ser una ciutat de mar, com cantava Serrat, una part d’ella s’enfila als turons que en defensen la part est. Diuen també que el seu centre era el que podia tenir una ciutat industrial gris, però que, com la majoria de les del país, ha reconvertit espais i ara hom pot passejar per carrers de vianants on cada portal equival a una botiga o a un centre comercial, com en moltes altres ciutats europees. I a part de l’orografia, la situació política i el desenvolupament urbanístic, es connecta amb nosaltres hi ha un grapat de nois que estan jugant en el seu principal equip de futbol, que milita a la segona divisió de l’estat, i que tenen un entrenador també català.

Al seu despatx, del qual molt amablement em va obrir les portes, hi vam poder observar una capsa de galetes de Santa Coloma i una figureta de Sant Jordi matant el drac i enarborant una petita senyera, com aquelles que et posen de tant en tant quan fas alguna donació. Malgrat aquests senyals que comuniquen que és una persona orgullosa i conscient de la seva nacionalitat, a la parla se li escapen detalls d’una de les llengües del país que l’ha acollit. Són ja tretze anys nord enllà, però hi té la vida i hi és feliç perquè diu que, quan va arribar-hi per primera vegada en una aventura que aleshores era pur exotisme, gairebé una bogeria, va veure que aquella gent que li donava feina entenia el futbol com ell també l’entenia. I això que encara no parlava l’idioma.

L’entrenador de qui us parlo dirigeix un equip de Segona Divisió amb un munt de seguidors. I la majoria, m’asseguren, són gent de la ciutat. Cert és que en aquell racó de món no hi ha cap gegant que absorbeixi públic i sentiments en, almenys, cent milles a la rodona. Però sabeu bé que en aquest nostre racó, cada cop més polaritzat (PSOE o PP, tripartit o Convergència, Barça o Madrid) hi ha seguidors dels mal anomenats “dos grans” que es troben a centenars de quilòmetres de distància de la ciutat del “seu equip”. Vull dir que és una ciutat on no hi ha més gent que agafi autocars per anar a veure un altre equip que gent que es quedi al camp de casa per veure l’equip de casa. És qui millor els representa, és el seu orgull. Fins i tot els que són minoria participen una mica del futbol local. Preguntant una adreça, ens vam trobar amb un “supporter” que assegurava ser d’un dels grans però que va matisar: “però vaig a veure sovint l’equip d’aquí. No en sóc seguidor però és cert que aquí la majoria de gent és dels d’aquí, i de pedra picada”. Cert és que, essent una ciutat de nord enllà, quan a l’hivern el fred i la pluja es fan ben presents i tots els comerços tanquen a les 5 de la tarda, hora en què ja és ben fosc, no hi ha gaire maneres més de passar una bona estona que anant a veure futbol.

El seguidor de pedra picada d’aquest equip l’ha acompanyat en els bons anys, quan va arribar a jugar a Primera amb un entrenador de la zona que després es va fer mundialment famós, i en els dolents, quan va estar a punt de caure fins al cinquè graó del futbol del país. És lògic que de jaquetes per poder-se canviar n’hi ha a tot arreu, però l’afluència de gent al seu antic estadi quan eren a punt, fins i tot, de deixar de ser un equip professional, la voldrien molts equips de la nostra Segona Divisió.

He dit “antic estadi”, sí, perquè ara tenen un estadi nou de trinca, amb tots els requeriments que necessita un estadi del segle en què vivim. Quan l’aficionat hi arriba, el primer que troba, gairebé, és la botiga. És gran i compartida amb l’equip de rugbi de la ciutat, que també juga al mateix estadi. I no només es limita a vendre “gadgets” amb les cares dels jugadors estampades, i la lògica rèplica de la samarreta de l’equip. En aquest país, el futbol es pren seriosament i la producció àudiovisual i literària referent a aquest esport depassa, de llarg, la de qualsevol altre país europeu. El club en qüestió no és una excepció. Entre el que es podia adquirir en la botiga, DVD resum de temporades anteriors o amb partits en la seva integralitat, d’aquesta temporada i d’anteriors; una biografia de l’entrenador, acabada de publicar; un resum històric farcit d’estadístiques; o la revista oficial del club. A part, clar, que abans no t’hagis trobat un petit quiosc on complir amb la teva obligació i comprar el programa del partit. Perquè cada club té un programa llest per a cada partit, que és matèria de col·leccionisme per a molts aficionats, que acaben reunint la història del seu equip setmana a setmana. El programa, podeu imaginar, no és un full de paper fotocopiat on hi ha impresos els cognoms dels jugadors dels dos equips, qui xiula el partit i a quina hora comença (com si no ho sabéssim ja); és una autèntica revista, ben treballada, en format A5, que sobrepassa la cinquantena de pàgines i on es pot trobar de tot, des d’una anàlisi completa del rival i de cadascun dels jugadors que presenta, fins a retalls històrics de l’equip local i, lògicament, tot el que es consideri d’actualitat en l’entitat. I no cal ser un club amb infrastructura per a tenir tot això; a pocs quilòmetres, un modest equip de vila mitjana, que cedeix el seu camp al “nostre” equip perquè s’hi entreni, té al seu estadi una petita habitació que també fa de botiga i que l’encarregat del bar t’obre a qualsevol hora. I sí, hi pots comprar el mateix; productes de l’equip (samarreta inclosa), llibres i DVD. Estem parlant d’un estadi on, a tot estirar, hi podien cabre unes 3.000 persones. Poseu-vos a buscar-ho en qualsevol estadi de Segona B per avall de casa nostra. Igual que podeu buscar jugadors professionals acostant-se a la gent, a la seva comunitat, a les escoles, a la gent més necessitada, als seguidors en general. Allà, els futbolistes tenen l’agenda carregada d’actes que els organitza el club i que els posen en contacte amb els seguidors de tota la vida, amb els que ho són ara i amb els que ho seran en un futur; i a aquests, a més, els deixen ben clars quins són els valors de la pràctica esportiva. Resultat; una fusió envejable d’educació i de fidelització als colors d’un club. El club de la ciutat. Aquí, mentrestant, moltes poblacions estan plenes d’aficionats al futbol que, en el millor dels casos, fa anys que no van a veure l’equip de la ciutat; en el pitjor, saben que hi ha un equip però no saben ni en quina categoria juga ni els jugadors que té; i en un cas ja crític, que no saben que hi ha un equip de futbol. Un amic meu, “futbolero” com el que més, em va reconèixer que fins que els companys de classe li ho van dir a una edat ja avançada no sabia que a la seva ciutat hi havia un equip de futbol i que, a més, era professional. Això sí; els detalls de la vida i miracles dels jugadors del Barça ens els sabem tots, tots, de memòria.

Dins del camp (on totes les localitats són de seient, lògicament) l’aficionat es disposa a veure el partit amb una altra mentalitat. Si els seguidors més fidels comencen a entonar un càntic, ells també s’hi arrenquen. Es pot dir que cada jugador, pràcticament, té el seu. I també, com és lògic, hi ha moments sense que el “so ambient” t’impedeixi parlar amb el del costat. Però no insulten mai. Si l’equip juga malament, suggereixen: “vés-hi!”, “passa-la!”, “xuta!” (en català no, lògicament). Però mai xiulen el seu equip, ni dirigeixen imprecacions sobre els jugadors. Lògicament tenen el dret de dir que un determinat jugador és una toia, però al camp i durant el partit no ho faran mai. O si més no, mai de forma ostensible. De fet, a diferència del que tenim entès aquí, tenen clar que van a l’estadi a veure jugar el seu equip, però tot i el desig de victòria legítim que tots tenen, no donen per suposat (com sí que passa aquí) que pagar l’entrada o el carnet de soci tingui inclòs en el preu veure guanyar el teu equip cada 15 dies. El futbol és un joc, i es pot guanyar o perdre. El que sí que li pots exigir als teus és que ho donin tot al camp. No resultats. Així que, en el següent partit a casa, sigui quin sigui el resultat anterior, tornaran a agafar el carnet, que lògicament no han estripat ni llançat per una derrota, i tornaran al camp amb la mateixa il·lusió i actitud.

Qui us escriu, però, va anar nord enllà com a periodista. I treballar en aquest entorn, per fer un reportatge sobre els jugadors catalans d’aquest equip, va ser també com penetrar en una altra dimensió. No només és el fet que són tots una gent extraordinària amb qui vam poder passar tot un matí, i que van agrair que “la tele de casa”, com va dir un d’ells, els vingués a visitar. És les facilitats que vam rebre de part de tots, d’ells i del seu club, perquè puguéssim fer una cosa tan legítima com ensenyar a la gent del nostre país com viuen i treballen lluny de casa uns conciutadans seus. Ho van entendre de seguida i gairebé ni van preguntar què volíem fer amb ells. Els jugadors catalans ens van ensenyar casa seva, després vam compartir una estona al voltant d’una taula i vam poder comprovar “in situ” que segueixen estrictament una alimentació lliure d’alcohom i altres temptacions; i, lògicament, vam parlar una estona llarga de la passio que ens uneix: el futbol. Ells estan contents; han arribat a una lliga i a un país on, com em va dir un d’ells, cada dia 29 de cada mes van al seu banc o caixa i comproven com el club els ha ingressat regularment no només la seva fitxa sinó també les primes corresponents, i ho oposen amb la situació de molts clubs espanyols, també de Segona i de Segona B, “on no saps si a final de mes podràs cobrar”. Han aportat un estil diferent de joc a un país on se sol jugar d’una altra manera, no han hagut de renunciar als seus principis, i això ha estat molt ben valorat pels seguidors del campionat. Cada setmana juguen en camps plens d’història i encant on, pel cap baix, 10.000 espectadors assisteixen als partits, quan a molts d’ells, la temporada passada, quan jugaven per exemple a Segona B, no els donava suport ni un miler de persones. I, donat tot plegat, la classificació també els acompanya. Acaben de pujar d’una categoria inferior i volen consolidar-se en la categoria, i de moment ho fan sense patiments. Ni per a ells ni per a l’entitat. La situació econòmica és sòlida i ha de ser-ho; en el país on juguen, hi ha quatre divisions professionals úniques, 92 equips que ostenten aquest estatus. Cada divisió implica jugar contra equips de tot el país amb el que això implica d’atractiu per als espectadors... i de despeses. Però els clubs tenen més clar que ningú que no poden estirar més el braç que la màniga; igual que aquí baix, els clubs poden entrar en un procés concursal i continuar jugant, però allà dalt, els que ho fan són penalitzats. Alguns equips en aquesta situació (un d’ells, un històric que havia arribat a jugar Lliga de Campions) van arribar a començar un campionat amb quinze punts menys.

Però dèiem que havíem vingut a treballar com a periodistes i aquí, entenc que exposar-vos la narració directa de la nostra experiència és definitiva. Entrem a l’estadi i, tal com se’ns ha indicat, ens dirigim a una taula on un treballador del club té un llistat amb tots els periodistes acreditats. Hi ha els nostres noms i ens donen l’acreditació corresponent, que és de lliure accés. A partir d’aquell instant gaudirem pràcticament de lliure accés, dintre els límits del sentit comú; a cap camp del món es pot passar per davant de les banquetes durant el partit, ni envair la gespa. Aquí simplement hi afegeixen que, sisplau, no ens col·loquem davant de les posicions reservades a persones impedides que hi ha repartides per tot el terreny de joc, al nivell del camp. Però abans d’anar a la gespa, ens conviden a passar a una sala on tots els periodistes acreditats comparteixen una estona al voltant d’una taula. Efectivament; estan sopant, de franc (el partit que anem a cobrir es disputa a tres quarts de 8 del vespre). El club proporciona el càtering. En el moment que entrem, no ens ve de gust, però igualment ho agraïm. Entrem a la gespa pel túnel de vestidors, equipats amb el material de gravació. Ningú ens pregunta res; molt discretament, tots els “stewards” ens miren l’acreditació com si no la miressin al mateix temps i així ens legitimen. Tan sols, una estona abans de començar el partit, un treballador del club ens pregunta molt amablement qui som, d’on venim, quin ha estat el nostre enllaç al club i si disposem de tots els permisos per enregistrar. Els ho explico tot d’una tirada amb el poc anglès que sé i no demana més explicacions. És més, ens acaba desitjant bona feina, igual que l’enllaç al club, el cap de premsa, cada cop que ens veia ens preguntava “va tot bé?” abans de dir-nos bon dia o bona tarda. I a partir d’aquí, enregistrem el que volem i des d’on volem. L’endemà, el periodista de TV3 que cobria el partit Múrcia- Gimnàstic a peu de gespa deia en directe que a tots els periodistes amb micròfon inalàmbric havien estat reclosos en una espècie de gàbia vigilada per agents de seguretat privada i des d’on no podien veure gairebé res, i lògicament tampoc podien ni moure’s. Això, si els operadors de càmera no es van trobar abans del partit que l’àrbitre, amb una autoritat en aquest sentit més que dubtosa, els obligués a modificar la posició de les càmeres. Cert és que la figura de “l’inalàmbric” no semblava existir allà dalt, perquè vam notar que totes les emissores de ràdio que retransmetien el partit ho feien des de tribuna. Però feta la comparació, no dubto que els tractarien millor. I, acabat el partit, a la zona mixta, els periodistes estaven... al davant d’una tanca, i no al darrere.

I així podríem anar continuant.

Totes les referències que us he anat relatant són reals; segurament amb uns pocs “clics” endevinareu a quin club m’he estat referint tota l’estona. Però si no l’he esmentat directament és perquè no és important el seu nom. L’important és que el viatge que us he narrat em va permetre veure un futbol (i un esport) sa, i intuir quines són les medecines que se li apliquen per mantenir-ne la salut, tant als grans hospitals com als dispensaris de poble. I per això hem pogut veure que venim d’un indret on el futbol està malalt. On fora de la primera divisió hi ha una desertització que avança a marxes forçades. On les agressions als àrbitres i els insults als jugadors (del propi equip, em refereixo; mirar de desestabilitzar el contrari amb més o menys gràcia ho fa tothom) estan a l’ordre del dia. On els clubs a partir d’una determinada categoria tenen prou feines amb sobreviure com per plantejar-se organitzar actes al voltant del club, ni que sigui per donar-lo a conèixer. On caldria un sacseig de dalt a baix per canviar-ho tot... però on tot plegat ja és una qüestió gairebé cultural i on crec que ja podem esperar asseguts. Sempre ens quedarà Ryanair.

Banys de Nostàlgia (9): Els Barrufets Marxistes

No necessiten presentació. Tots hem viatjat en la nostra vida, una vegada i una altra, a un poble de 100 habitants que vivien dins de bolets i que eren tots blaus. Els va crear a finals de la dècada dels 50 un dibuixant belga de nom Pierre Culliford, conegut amb el pseudònim de “Peyo”, i en el seu idioma original eren els “schtroumpfs”, una lleugera variació de la paraula alemanya per “mitjó”, que realment era la forma que tenien els barrets dels personatges... o la paraula sense sentit amb què Peyo, durant un sopar amb dibuixants, va descriure el saler perquè no li sortia la paraula. Aquí ja hi ha teories! Lògicament, estem parlant dels barrufets.
Igual que amb la pesseta, els catalans som els responsables de les paraules tant catalana com castellana per definir els “Schtroumpfs”. Hem de començar per la paraula catalana, ja que els Barrufets, tot i arribar per aquestes latituds en plena dictadura franquista, es van publicar dos anys abans en català que en castellà. El 1967 apareixen per primera vegada en català a la revista “Cavall Fort”, a la qual fa poques setmanes se li va retre un just homenatge a Vic. La idea és del lingüista Albert Jané, que adopta una paraula catalana ja gairebé en desús a l’època però acadèmicament acceptada: “barrufet” vol dir “dimoniet” o “follet”. Que a Catalunya hi hagi persones que porten el cognom Barrufet, el més famós el porter del Barça d’handbol, no és gratuït. La paraula “pitufo” s’adopta coincidint amb la publicació, el 1969, de la primera historieta dels personatges de Peyo en una revista castellana (“Strong”), però també els bateja un català, redactor d’aquella revista. Miquel Agustí agafa la paraula catalana “Patufet”, nom també del personatge còmic més famós del país, i la transforma lleugerament en “pitufo”. Els Barrufets van reviscolar a partir de la dècada dels 80 gràcies a la sèrie de dibuixos animats que va crear la famosa productora nord-americana Hanna Barbera, l’any 1981. Se’n van fer 256 capítols que encara avui es passen en més de 30 països. I, lògicament, no podem oblidar la feina del Pare Abraham, de qui ja vam parlar fa no gaire.
Amb els grans personatges del còmic, que teòricament estan destinats al públic infantil, sempre hi ha hagut algú que els ha mirat de buscar lectures polítiques. En el cas dels Barrufets, també és el cas, i concretament s’ha desenvolupat una sòlida teoria que els converteix en una al·legoria del comunisme, o millor dit, del marxisme, bastant-se en aquests deu punts:
1) Totes les cases dels barrufets són iguals. A més, en la seva societat no existeixen els diners, només l’intercanvi, i tots els recursos són compartits per la comunitat. Per tant, no és una societat de lliure mercat.
2) El lliure mercat i el capitalisme estan representats per Gargamel, el personatge dolent. Gargamel vol utilitzar-los perquè està convençut que són un ingredient imprescindible per la obtenció alquímica de l’or, amb el qual vol enriquir-se. Fins i tot s’ha dit que el seu gat Azrael, un nom amb reminiscències bíbliques, representa l’obrer capitalista, que moltes vegades es parteix la cara pel seu cap i rep tot els pals, però que no té cap possessió a la casa on viu Gargamel, una casa de grans dimensions, lògicament.
3) Els barrufets es criden mútuament utilitzant sempre la paraula “barrufet”: barrufet forçut, barrufet rondinaire... el que es considera una repetició del “camarada Fulano” habitual en els països comunistes.
4) Quasi tots els barrufets vesteixen igual, amb una gorra i un pantaló blanc, que es considera una rèplica del vestit més habitual a la Xina de Mao Tse Tung. L’únic que vesteix diferent és el líder, el Gran Barrufet, que utilitza una gorra i uns pantalons vermells, el color per excel·lència de l’esquerra.
5) No existeix el barrufet capellà ni tenen cap església. La societat barrufeta és atea i només es fa referència a “la mare natura” i al “pare temps”, però sense cap vinculació divina i agafant-los, a més, com a amics i no pas com una força a la qual s’hagi de témer.
6) La llarga barba que porta el Gran Barrufet s’ha equiparat a la de Karl Marx. La seva capacitat de lideratge sobre els barrufets, tot i que això és més difús, s’ha dit que és una referència o homenatge a Lenin.
7) El barrufet forçut representa l’stakhanovista, l’obrer marxista ideal. Si el Gran Barrufet li demana una feina, el barrufet forçut la fa sense queixar-se i ràpidament, a més de fer-ho bé, lògicament.
8) Un altre barrufet que vol representar el treballador marxista és el barrufet inventor. Tot i ser un barrufet intel·ligent i un gran especialista en un àmbit determinat, rep la mateixa consideració que tots els altres i ell tampoc se’n queixa. De fet, cap barrufet es pren per superior als altres ni es queixa de la seva condició, només un: el barrufet rondinaire, que tot i que aquestes teories l’han deixat una mica de banda podria representar perfectament la oposició al règim.
9) El barrufet savi, el de les ulleres, es considera que representa Trotski i és cert que els arguments són sòlids. En primer lloc, qüestiona la societat dels barrufets des de dins (com Trotski qüestionava el comunisme des de dins); en segon, vol estar sempre a l’alçada del Gran Barrufet igual que Trotski volia arribar a l’alçada de Lenin; i en tercer, en algunes ocasions el Gran Barrufet l’expulsa del poble i el fa anar a parlar sol a una altra banda (igual que Trotski va ser expulsat de la URSS i va ser obligat a exiliar-se). Existeix un capítol en què el barrufet savi guanya una tupinada i acaba autoproclamant-se rei, a la qual cosa la resta de barrufets reaccionen cantant un himne similar a La Internacional i diverses consignes.
10) En els últims capítols de la sèrie apareixen “nens barrufets” amb un estil de vestir diferent al dels pares. Es considera que representen la joventut soviètica que va viure la “Glasnost” i la “Perestroika” a mitjans dels 80.

Però, com dèiem en començar, no és l’única teoria, amb la qual cosa al final qualsevol pot concloure que totes són exagerades. N’hi ha una que diu que els Barrufets, per la seva condició de clònics uniformats, s’acosten més al feixisme que al comunisme. Una altra parla d’uns personatges clarament racistes; en un episodi, una epidèmia els transforma en negres i dolents fins que es localitza l’antídot i tornen a ser blaus; a més, la barrufeta (creada inicialment per Gargamel per sembrar la discòrdia entre els barrufets) és originalment morena, i només passa a ser un personatge “bo” quan els barrufets en domestiquen la “segona versió”, que és rossa. Fins i tot s’ha parlat de semblances amb el Ku Kux Klan per les barretines blanques dels barrufets i vermella del seu cap, que coincideixen justament amb els colors que llueixen els membres de la funesta secta. A més, els barrufets acaben molts capítols ballant al davant del foc.
Altres aportacions parlen d’un còmic clarament masclista perquè només hi ha un personatge femení, la Barrufeta, que a més a més no té cap més ocupació que anar remenant el cul pel poble i a qui sovint es pinta com a més curta que les mànigues d’una armilla. S’ha dit per aquests móns de Déu que els Barrufets eren també una manifestació antijueva perquè els noms dels “dolents”, el bruixot Gargamel i el gat Azrael, tenen ressonàncies jueves (com ja hem dit abans), a més que Azrael és un personatge mitològic jueu que realment existeix (és l’àngel que separa l’ànima del cos en el moment de la mort). I per no fer-nos més pesats, direm que també hem trobat l’equiparació de diferents barrufets amb els set pecats capitals, teories que els relacionen amb la maçoneria, gent que assegura que sent tots de sexe masculí fins a l’aparició de la Barrufeta són tots homosexuals, i per acabar-ho de rematar, una teoria que diu que, tenint en compte que viuen en bolets de l’espècie “amanita muscaria”, que és al·lucinògena consumida en altes dosis, el còmic acaba sent una apol·logia del consum d’estupefaents.

O potser ho són tot plegat? Malauradament no ho podrem saber perquè Pierre Culliford, “Peyo”, va morir prematurament d’un atac de cor als 64 anys, durant les festes de Nadal de 1992-93.

Banys de Nostàlgia (8): Kraftwerk

Heus ací una vegada un col·lega que feia un programa en una emissora de ràdio local en què començava sempre amb el mateix lema: “a partir d’ara, dues hores de música feta per homes, i no pas per màquines”. Al mateix temps, però, parlava amb respecte d’un grup que va posar amb fermesa els fonaments de totes (totes) les tendències de la música electrònica que avui en dia es practiquen. Els seus membres es deien (o es diuen) Ralf Hutter i Florian Schneider, i no podien ser res més que alemanys. El seu nom artístic: Kraftwerk, que en alemany significa central elèctrica.
Els Kraftwerk no eren uns simples pioners de la música electrònica, una gent que es limitessin a explorar les possibilitats que oferien els sintetitzadors a partir de la dècada dels 70. La proposta dels Kraftwerk suposava explicar un determinat concepte de la vida, una manera d’entendre el món. Eren gent sortida d’una societat industrial centreeuropea de la part final del segle XX i això és el que van reflectir en les seves cançons.
Kraftwerk, de per sí, era un grup rebel. Els seus dos components eren fills de famílies amb molta pasta, que van voler donar als seus primogènits estudis musicals de primer nivell. En el conservatori (estem parlant del 1970), varen crear un grup d’improvisacions musicals en què Ralf tocava l’orgue, i Florian la flauta i el violí. Va durar de Nadal a Sant Esteve perquè van quedar farts que, mentre ells volien fer coses “diferents”, la resta dels seus companys es limitaven a fer interpretacions estrictament de conservatori. Aquí va començar a néixer Kraftwerk.
I també eren rebels perquè, en l’època en què es varen formar, altres bandes van començar a fer experimentació electrònica però, en moltes ocasions, vinculada al consum d’estupefaents, una pràctica que a la dècada dels 70 va ser molt habitual. És a dir, la música electrònica era part de l’experiència de fartar-se d’LSD i “flipar en colors”. Fins i tot hi ha una espècie de llegenda que assegura que la Steve Miller Band hi va caure en la cançó “Serenade from the stars”. En canvi, Kraftwerk es van mostrar des del primer moment del tot contraris al consum d’estupefaents; ells feien música electrònica pura i dura en què fins i tot s’hi podia intuir un missatge favorable a una vida sana.
Alguns dels canvis en el so utilitzat per Kraftwerk, durant els anys, van ser buscats, però d’altres van arribar per casualitat. En els primers anys, el grup estava acompanyat, sobretot en els directes, per un bateria i un guitarra. Tots dos, com els companys del conservatori, reclamaven més protagonisme en les creacions de Kraftwerk, fins que les discussions en aquest sentit van fer que abandonessin la banda... i que Ralf i Florian, els dos membres que van quedar-se, passessin a utilitzar la caixa de ritmes del sintetitzador. Però uns anys després, van tornar a incorporar un percussionista, deixant-li clar que treballaria a les ordres dels dos “capos”, i van inventar un nou instrument “a mida” per a ell. Es tractava d’un petit taulell subjectat per un trípode que, a través d’un sistema de cercles metàl·lics, generaven un so de percussió, però metal·litzat. Va ser un dels instruments que els va caracteritzar i que, al llarg dels anys, va fer fortuna, sobretot durant els 80. També van ser els primers a utilitzar el Vocoder, l’aparell que aleshores utilitzaven algunes emissores de ràdio per manipular veus. Tot plegat va “explotar” en el disc Autobahn, de 1974, que demostrava que, a través de la música electrònica, els Kraftwerk no volien només fer cançons; volien narrar la seva època.
La ràdioactivitat, els trens, els ordinadors, però també el Tour de França, van ser els temes dels seus discos. Quan van editar “Tour de France” el 1983 ho van fer perquè mantenien una relació especial amb la bicicleta, un mitjà de transport que els va permetre “paral·lelitzar” el cos humà amb el funcionament de la màquina.
A partir de mitjans dels 80, però, va arribar la pitjor època del grup. Havien conviscut durant uns anys amb el tecnopop que ells mateixos havien inspirat i que a partir dels anys 1986-87 ja es veia com una cosa gastada. Van iniciar la dècada dels 90 amb una reinstrumentació dels seus temes més populars al disc “The Mix” i a fer concerts esporàdics, entre ells un en un dels primers festivals Sónars. Van tornar a la primera plana quan, a principis dels 2000, se’ls va encarregar la composició d’un tema per a l’exposició universal de Hannover; el problema és que els van pagar 40.000 marcs alemanys en diner públic (uns 20.000 euros, 3 milions i escaig de pessetes), cosa que generà un gran debat. El 2003 van editar Tour de France Soundtracks, una revisió de “Tour de France” que va coincidir amb el centenari de la ronda francesa i que va tornar a arribar al número 1 a Alemanya. I el 2005 van efectuar la seva última gira. I és que Ralf Hutter té ara 62 anys, i Florian Schneider, 61.

diumenge, 23 de novembre de 2008

Un descobriment curiós

Gràcies a la completa digitalització de l'hemeroteca de La Vanguardia (una feina tremenda i que encara serà més tremenda quan, com s'ha anunciat, es pengi a principis de l'any vinent tota l'hemeroteca del Mundo Deportivo), he pogut fer un descobriment que m'ha provocat una sensació curiosa.

Resulta que el dia abans de néixer qui escriu (jo vaig néixer el 17 de maig de 1978 i això passava el 16), la comissió que elaborava la constitució espanyola va aprovar la cooficialitat del català i l'espanyol a Catalunya. És a dir, puc afirmar rotundament que jo sóc una de les primeres persones en aquest país que ha pogut viure tota la seva vida amb el català com a idioma oficial al nostre país. Una cosa tan normal però al mateix temps tan valorada per als qui ens ha tocat néixer aquí. Ara potser faltaria que un tros de la meva vida el pugués viure amb el català com a única llengua oficial a Catalunya (lògicament sense perjudici de la resta que s'hi parlin, del swahili a l'espanyol passant pel tagal).

PD: En breu prometo un post sobre un viatge que m'ha fet veure la llum, futbolísticament parlant.

divendres, 14 de novembre de 2008

A les armes, catalans...

...que ens han declarat la guerra. Això és el que Lluís Companys feia repicar per tot Catalunya (inclòs nord enllà) a través dels micròfons de Ràdio Barcelona a la dècada dels 30, quan l'aire era net de merda i una emissora local que emetés a més de 200 kW podia superar els límits del seu terme municipal. O, si voleu un eslògan més antic, "visca la terra... mori el mal govern". Fins i tot m'agrada més aquest per explicar-vos el que tinc ganes d'escriure tot seguit.

Ja ens van explicar els professors d'història més escèptics, i amb tota la raó del món, que aquest eslògan dels Segadors no era, ni de bon tros, una reivindicació independentista avant la lettre. Era un crit d'un poble treballador que estava fart d'abusos i d'arbitrarietats per part dels seus governants. El més fumut del cas és que 350 anys després de la creació d'aquest eslògan, els treballadors d'aquest país tenim més d'un motiu per repetir-lo però ni molt menys tenim els collons que van tenir els nostres predecessors fa gairebé quatre segles per fer sentir la nostra veu. Cada quatre anys, com ja vam comentar en un altre post, abaixem el cap servilment davant el nostre senyor, el mateix que durant quatre anys més ens humiliarà, i li tornem a donar la nostra confiança. Jo he deixat de fer-ho. I no em digueu que molta gent va arriscar i perdre la vida perquè nosaltres ara puguéssim anar a votar. No us equivoqueu. Van arriscar i perdre la vida per una cosa millor que aquesta merda. Al meu entendre, jo els homenatjo millor.

De bones a primeres, els que més tenen, reforçats per la maquinària comunicativa al seu servei, han escampat la idea d'una crisi que, evidentment, hem de pagar els treballadors. Siguin empreses que realment passen per problemes econòmics, o siguin empreses que rebenten de beneficis, la dalla sempre talla per allà mateix. A l'escola, fins i tot a 8è d'EGB, ja ens deien que el capitalisme "ideal" es basava en afavorir el consum perquè, a partir d'aquí, la roda és molt senzilla; tu consumeixes, la fàbrica pot fabricar, el treballador té feina, el treballador consumeix. Com deia el meu professor de mates Canet, "cagum l'hòstia, els nens de Begur ho treien a tercer de bàsica, això". Però amics, en aquest capitalisme salvatge que ens hem deixat encular només hi ha lloc per fer els rics més rics i els pobres més pobres, màfia russa pure style. I quan us donin la oportunitat d'expressar el vostre sentiment d'impotència, a través dels mitjans de comunicació públics o privats, no patiu; us donaran la oportunitat d'enviar un SMS a un preu abusiu (gairebé un euro i mig, o sigui 250 peles, entre pitos i flautes) i engreixareu una miqueta més els mateixos que a distància i sense que ho noteu us van escurant la caixa.

Hi ha crisi, però els impostos no s'abaixen. Hi ha crisi, però els rebuts dels serveis no s'abaixen. Hi ha crisi, però el descens del preu del barril de petroli no s'ha correspost amb el del preu de la gasolina. El barril ha passat de 140 a 70 euros, però el litre de dièsel ha passat d'1 euro 30 a 1 euro. És fàcil fer números i veure que aquí hi ha algú que continua enriquint-se a costa de tots. En definitiva, cosits a impostos i perdent poder adquisitiu a marxes forçades, a més, hem de llegir gairebé cada dia un degoteig de notícies com aquestes:
- 47 regidors de Benestar Social gaudeixen d'un viatge de franc a Oslo, allotjats en hotels de 4 estrelles, "per compartir experiències amb els seus homòlegs noruecs", pagats per la diputació de Barcelona, lògicament amb diners públics. Tot i així, fins i tot s'hi apunta una regidora de Reus... i un diputat de Ciudadanos, sí, aquella colla de freaks filofeixistes que diuen "preocupar-se dels problemes de veritat dels ciutadans".
- El rebut de l'aigua s'apujarà un 7%, segons diuen, "per sufragar la millora en la potabilitzadora de Sant Joan Despí, que donarà una millor qualitat a l'aigua". Que no paguem impostos amb el rebut? On van aquests impostos?
- Després de l'última concessió de llicències per part del CAC (Consell Àudiovisual de Catalunya), es destapa que el president d'aquest organisme cobra a l'any 121.000 euros (més de 20 milions de peles), dietes i quilometratges a part.
- Després del "gag" del cèntim sanitari per sufragar la sanitat pública (i els nostres impostos?), ara s'estudia la possibilitat que els usuaris dels hospitals hagin de pagar de més alguns determinats serveis, com el menjar. És a dir, si algú no em corregeix, es pot donar la kafkiana situació que un malalt greu s'hagi de pagar el menjar, i un delinqüent tancat a la presó el rebi diàriament de franc. No?

En fi, que al final he d'acabar donant raó a l'ínclit Eduardo Zaplana, ara alt càrrec d'una empresa a la qual abans he fet velada referència: "yo estoy en la política para forrarme". El meu "yes we can" no seria el d'una dreta moderada, sinó que voldria dir que hem de poder deixar clar, d'una manera o d'una altra, que el govern és del poble i per al poble. O sigui, visca la terra i muïra el mal govern!

dimecres, 12 de novembre de 2008

Banys de Nostàlgia (7): Anar al súper els 80

Normalment, en preparar aquesta secció, normalment intentem recolzar-nos amb una mica de documentació sobre el tema que ens correspon, com és lògic. Però avui, em permetreu que tirem simple i exclusivament de la nostra nostàlgia per recordar el que suposava anar, normalment agafats de la mà de les nostres mares, a comprar als supermercats dels anys 80. Perquè tot i que molts de nosaltres apostem per comprar la fruita i la verdura a la fruiteria o el peix a la peixateria o la carn a la carnisseria, també molts de nosaltres som, a vegades, víctimes de comprar-ho tot en grans superfícies. Que en una ciutat de 35.000 habitants com la nostra hi hagi tres establiments d’aquestes característiques (Consum, Carrefour i Eroski) i diverses de mitjana superfície (Orangutan, Lidl, Aldi) ja diu moltes coses... i encara perquè el senyor Mercadona encara no ha estès els seus tentacles per aquest racó de món.
Quan jo era petit, encara hi havia moltes botigues de queviures de barri que eren petits supermercats, moltes vegades afiliats a cadenes que han passat a millor vida (Unico) i on gairebé hi podies fer la compra sencera. Avui en dia aquestes botigues tenen quatre possibles sortides; o són petits nuclis de resistència, o s’han especialitzat en alguna cosa que les diferencia (vendre grana cuita, per exemple), o són en barris allunyats del centre de la ciutat (amb la qual cosa eviten un desplaçament llarg a la gent del barri) o queden, només, en els pobles petits, com la botiga de Ventdelplà.
Com en moltes localitats de les comarques de Girona, el súper més gran era el Valvi, que ara no passaria de mitjana superfície. Els hipermercats eren una cosa com inabastable que només tenien les grans ciutats. I ja només entrar trobaves la primera diferència; ja no havies de buscar desesperadament a la cartera si portaves una moneda per posar als carros, perquè els carros eren “gratis”. I civilitzadament la gent els retornava al seu lloc, i allà esperaven el següent client. I, parlant de la civilització i del “següent client”, de petits ningú col·locava la famosa barra que separa la teva compra de la del client que et precedeix. Érem més ordenadets i les separàvem amb un espai convenient... i això que no hi havia cintes transportadores.
Però després anirem a la caixa. Ara es tracta d’anar passejant pels lineals i anar comprovant que els preus no estaven marcats amb una etiqueta en el lineal, a sota del producte, sinó que a tots se’ls enganxava un petit tros de paper adhesiu amb una forma característica, de color blanc o taronja, on hi havia prèviament impreses les sigles “PVP” i on s’hi imprimia el preu amb una màquina també característica, que normalment sempre era de la marca Meto. Així no hi havia les confusions que hi ha avui en dia, perquè no sempre el preu que hi ha sota el producte correspon amb aquell producte (sigui per una errada del reposador o perquè sempre hi ha algun catxondo), i aleshores a la caixa arriba el “gran gag”, quan et trobes que et cobren més per un producte que et pensaves que valia menys. I ja no diem res de si et rebel·les i dius que aleshores, no el vols.
Alguna d’aquestes enganxines, però, no tenia la xifra del preu (en pessetes), únicament. Per exemple; 50- 5. Eren les ampolles retornables. Curiosament, en l’època de la conscienciació ecologista, estem farts de llegir missatges en les etiquetes (sempre en castellà) on es diu “por su seguridad, no rellenar este envase”. Doncs fa tot just 20 o 25 anys, compràvem una ampolla de Fanta de taronja, per exemple, que el vidre ja era blanc de les ratllades que tenia i les vegades que s’havia retornat, i quan gastàvem la Fanta, tornàvem l’ampolla i ens donaven el preu estipulat pel retorn.
Parlant de refrescos, eren uns dels productes amb una volatilitat més alta de les marques. Què se n’ha fet de la Mirinda? Segons la Wikipedia, a l’Amèrica Llatina i a les Canàries es continua distribuint, però aquí ha desaparegut. Per què la Coca-Cola Zero ha substituït el Tab, que era el mateix (és a dir, refresc de cola sense sucre), i la seva característica llauna rosa? Per què ja no comprem llet Rània (“alimenta la vida”, un eslògan perfectament bilingüe en ple “boom” de la normalització lingüística)? Tenim avui en dia la possibilitat de matar totes les varietats d’insectes hagudes i per haver amb Fogo? I on para aquell revolucionari producte per netejar els mobles anomenat Centella?Amb el carro més o menys ple, arribava el moment de la caixa. Com hem dit abans, ho hi havia cintes transportadores. Però, almenys a principis i mitjans de la dècada, no hi havia lectors de codis de barres. Només hi havia la caixa registradora. Amb la qual cosa, les caixeres de l’època eren unes autèntiques heroïnes; amb un esforç titànic, havien d’agafar tots i cadascun dels objectes adquirits, comprovar-ne el preu, teclejar-lo a la màquina i enviar-lo cap a la “plataforma d’embossament”. Lògicament, del tiquet que sortia de la caixa, no se’n podia extreure cap informació sobre quin preu corresponia a cada cosa, perquè no hi havia les explicacions que hi ha avui en dia; si volies establir la relació entre el preu i el producte, ja hi havia l’etiqueta del preu enganxada. I la traca final; recordo que, quan era petit, tenia una espècie de fixació rara; m’agradava que el preu final de la compra superés les 1.000 pessetes. Suposo que això era perquè volia dir que havíem comprat moltes coses, i ni que fos per proporció, quantes més n’hi haguessin més n’hi hauria de bones. Em vaig sentir especialment frustrat un dia que vam carregar molt (perquè llavors carregàvem les bosses a peu fins a casa, perquè no vivíem gaire lluny del súper). Estem parlant, possiblement, del 1985 o 1986. La tira de paper era llarga, i havíem superat la vintena d’unitats, segur. Però no comprenia com podia ser que, al final de tots aquells números, el resultant fos tan petit, i me’n recordo com si fos ahir: 763 pessetes.

History in the making

Ahir a la nit, mentre els meus ingressos anaven degotant pel tub d'escapament del meu cotxe, al mateix temps que els pneumàtics deixaven un solc sec sobre la carretera ja humida, s'estava escrivint la història del futbol. Amb un grapat de jugadors que havien passat pels nostres camps, en la majoria dels casos, sota la indiferència més absoluta, i que responen als noms de Xabier Otermin, Juan Domínguez o Eneko Romo. Quan vaig contactar amb un col·lega de Lleida, on Romo havia jugat, per plantejar-li una paradoxa tan gran, la seva resposta va ser precisa i demolidora, com es requereix en un bon missatge de text: "doncs sí noi. Ja veus que el futbol és molt gran. I mira que era dolent."

Que un equip de Segona B, el Real Unión d'Irun, elimini el Reial Madrid de la Copa del Rei, pot ser fins a cert punt una sorpresa més de les que dóna la competició del KO. D'això, a França, en saben molt; equips com el Calais, o el Carquefou més recentment, conjunts amateurs, han escrit la història d'aquesta competició que, com tot el que fan els francesos (que solen fer força bé) és venerada al seu país, fins al punt que L'Équipe va dedicar-li fa no gaire un llibre tan voluminós com preciós (Coupe de France, La Belle Épopée). La diferència clau, però, és que a diferència d'aquestes copes francesa o anglesa que nosaltres també admirem, les del partit únic a camp de l'equip més dèbil, el Real Unión ha eliminat el Madrid a doble partit. 3 a 2 a l'Stadium Gal, 4 a 3 al Santiago Bernabeu. Una reivindicació, també, per a aquesta Segona B tan desconeguda, tan despreciada, tan insultada. I un apunt; el Real Unión, abans de trobar-se amb el Madrid, havia eliminat el Sant Andreu.

Independentment de "rajar" del Madrid, sincerament penso que algú s'hauria d'agafar aquest partit des del cantó realment històric. Cal una tarda de rata de biblioteca per investigar si alguna vegada, en la història de les copes estatals a Europa, un equip de tercera categoria n'havia eliminat un de Primera a doble partit. Recordem que el Figueres, certament, va arribar a les semifinals de la Copa 2001-02, però en les eliminatòries de vuitens i quarts de final a doble partit va eliminar primer el Novelda (que aleshores estava a Segona B) i després el Còrdova (que jugava a Segona A). O sigui que la idea està llançada. De moment, manifesto públicament el meu desig d'intentar obtenir per una via o altra la samarreta (marca Astore, com correspon a un equip d'Euskal Herria) del "Flamengo del Bidasoa", com algú va batejar ahir el Real Unión de Irun. Per mi, de moment, representa la samarreta amb què es va vestir el moment més gran de la història del futbol.

PD: I un reconeixement, també, al Poli Ejido, aquest clàssic recent de la Segona que ha tornat a cridar-nos a tots des del pou de la Segona B clavant-li, a l'anada, cinc gols irremuntables per un Vila-real apàtic. Potser aquest del doble partit és el sistema ideal per aconseguir una Copa plena de sorpreses, i no és paradoxa: els clubs "grans", poc acostumats a baixar a la terra, s'horroritzen en pensar que hauran de jugar dos partits en pocs dies contra uns "matats" de Segona B. I així els va.

PD2: Us recordeu del post de fa no gaire setmanes? "Un equipet de Segona B..."

dimecres, 5 de novembre de 2008

Banys de Nostàlgia (6): Rosa León

“A España no la va a conocer ni la madre que la parió”. Aquesta frase va marcar la campanya socialista per les eleccions generals del 1982. Es va fer realitat? Sempre es pot posar en dubte en el global, però sí que hi va haver un lloc on es van començar a fer i a veure coses que fins aleshores haurien resultat gairebé impensables. A la TVE socialista es va donar veu a gairebé tots els artistes de la movida madrileña, es va poder veure Fernando Arrabal borratxo com una cuba, es va crear un programa memorable com La bola de cristal... i, per acabar-ho de rematar, es va reconvertir una cantautora de cançó protesta gairebé en estrella dels programes infantils que van marcar la nostra infantesa. El seu nom... Rosa León.
Rosa León, nascuda el 1951, va debutar als dinou anys al costat de Jorge Krahe, en un duet anomenat “Rosa y Jorge” i ja amb unes lletres pròximes, dins el que es podia en aquella època, a la crítica social i política. Com ella mateixa diu en el seu lloc web (www.geocities.com/lapaginaderosaleon), “actuàvem en universitats, cafès, ateneus i en general qualsevol lloc on l’autoritat competent no ens pugués aturar el concert”. El duet va durar tan sols dos anys, i el 1972, Rosa León ja editava el seu primer single, que vindria seguit pel seu primer LP “De alguna manera” l’any 1973. Un disc en què musicava poemes de Mario Benedetti i interpretava temes de Luis Eduardo Aute. Ja era una declaració de principis, però el disc que la va confirmar com una de les veus de la oposició al franquisme va ser “Al alba”, de 1975, en què interpretava la cançó d’Aute del mateix títol. Era un tema contra la pena de mort que sonava al mateix temps que el règim franquista procedia als seus últims afusellaments.
A partir de finals dels 70, però, i tot editar discos amb certa regularitat, mai va recuperar el favor del públic que havia obtingut amb la crítica política. Ella mateixa reconeix que els oïdors buscaven coses que trenquessin amb el que s’havia fet fins aleshores i els cantautors es començaven a veure com una cosa del passat, encara que fos recent. Al mateix temps, però, Rosa León va començar a explotar la branca que li donaria fama en els anys 80. A partir de les seves aparicions al programa de TVE “Cuentopos” (que presentaven Tina Sainz, Manuel Galiana i Juan Diego), on va interpretar diverses cançons per a nens, va posar-se com a objectiu el de dignificar la música infantil. És a dir, no composar cançons per a nens absurdes, tal i com s’havia fet fins aleshores, sinó cançons que expliquessin coses als nens que les escoltaven. Les va començar a fer populars al programa “La cometa blanca”. I li va costar, però a mitjans dels 80 va aconseguir editar dos discos amb cançons d’aquestes característiques que van obtenir l’èxit que Rosa León considerava que mereixien. La cantautora madrilenya va tornar a tenir el favor del públic i això li va valer presentar dos programes propis a TVE: “A media voz” de 1987 i “Sopa de gansos”, aquest dedicat al públic infantil, el 1989.
Curiosament, una variació semblant a la de la seva carrera musical la va experimentar en la seva adscripció política. Rosa León es va fer militant del Partit Comunista d’Espanya gairebé des del mateix dia de la legalització del partit, el 1977. Però, des de ja fa anys, està vinculada amb el PSOE, i algun dels fans dels primers anys no li ha perdonat mai. Va ser regidora per aquest partit a l’Ajuntament de Madrid, del 2004 al 2007, i el passat mes d’agost va ser nomenada directora de la delegació de l’Institut Cervantes a Casablanca, al Marroc, on fins fa no gaire hi havia també Àngel Colom dirigint una delegació de la Generalitat. He de confessar que no puc evitar tenir una sensació estranya quan penso en una parella Colom- León. La parella real de Rosa León, però, és el director de cinema José Luis García Sánchez (director de pel·lícules com Suspiros de España (y Portugal), Tranvía a la Malvarrosa o Tirano Banderas), i tenen un fill, Víctor García León, també director de cine (Vete de mí).
Musicalment parlant, Rosa León s’ha dedicat a la producció els últims anys, i ha produït per a El Consorcio, María Dolores Pradera, Clara Montes i fins i tot Alfredo Kraus. Però sembla difícil que la tornem a veure amb les seves grans ulleres, els cabells llargs que li cobrien gairebé tota l’esquena i la seva guitarra en mà. Quedarà com un altre record de la nostra infantesa.

Facebook

La teoria dels sis graus és una teoria sociològica dibuixada durant els anys 50 i que sosté que podem arribar a contactar amb qualsevol persona al món a través de, com a màxim, sis persones. És a dir, ben estudiats, fent sis passos, jo podria contactar amb Osama Bin Laden, Jovanotti o Cañita Brava. És la teoria en la qual es basa el Facebook, aquest nou fenomen de la xarxa. He de reconèixer que fins la setmana passada era un anti-Facebook, i en el fons ho continuo sent, perquè crec que l'amistat es fa, es teixeix, en el contacte cara a cara, en la relació humana directa, i que la paraula "amic" no es pot utilitzar tant a la lleugera com es fa en el Facebook. Hi ha moltes persones de les que tinc a la meva llista d'"amics" del Facebook que no són amics, sinó que entrarien en la categoria de "coneguts i saludats", com va escriure Josep Pla. Però també he de reconèixer que el Facebook m'ha permès contactar amb persones amb qui tenia interès en parlar i de les quals, en alguns casos, no tenia cap contacte.

I també he de reconèixer que el Facebook té una altra virtut: retratar fantàsticament els hipòcrites. En els últims dies, hi ha hagut dos periodistes que han trobat plaer repetit en rajar públicament i, fins i tot, arengar quals dictadors de república bananera la gent del seu entorn en contra de l'empresa en la qual treballo. Sense cap vergonya. I sense cap vergonya, també, i al mateix temps, volen ser els meus "amics" a través d'una sol·licitud al Facebook. Lògicament, l'he deixat caure en la paperera de l'oblit, perquè em puc relacionar amb molta gent, fins i tot amb gent que conec ben poc i a quí sí que he agregat. I si algun dia es pregunten per què no els contesto, i potser fins i tot arriben a visitar aquest bloc, sàpiguen que jo, amb hipòcrites i falsos, no m'agrada relacionar-m'hi.

dimecres, 29 d’octubre de 2008

Banys de Nostàlgia (5): El Padre Abraham

Com vam dir la setmana passada a l’antena, musicalment, el jovent d’avui en dia rep uns altres “inputs” que els que vam rebre nosaltres en la nostra candidesa vuitantera. Si, directament, no escolten els productes d’OT o des de la més tendra infància experimenten una afició pel “trash metal”, escolten els temes pop ensucrats de Macedònia o dels personatges del Club Super3. Però, en tot cas, mai han experimentat la sensació, de tenir un “star system” infantil, trepanat dins de les nostres mens per l’única televisió de l’època format pel Padre Abraham i Rosa León. Dos peluts, curiosament; si us sembla aquesta setmana ens centrarem en la barba del pare Abraham i la setmana que ve, en els cabells llargs de la Rosa León.
La història del Padre Abraham, com sol passar en tots aquests casos, té el seu què. Pierre Kartner, nascut el 1935, era un músic holandès de “schlager”. És un estil poc estès en les nostres latituds, però molt més estès a Centreeuropa, que consisteix en balades molt ensucrades amb un estil molt pròxim al folk. Són sovint les bandes sonores que acompanyen les imatges tradicionals d’aquella gent feliç bevent cervesa habillats amb els seus vestits tradicionals. El cas és que Kartner, en la seva joventut, formava part d’una banda anomenada Corry & The Rekels, que va vendre més d’1 milió de discos a la Holanda de l’època, és a dir, principis dels anys 60, i va compondre un parell de temes del mateix estil que, a principis dels 70, van tenir cert èxit i fins i tot adaptacions en altres idiomes. Fins i tot, el 1973, va compondre la cançó que va representar Holanda a Eurovisió; la va cantar un tal Ben Cramer (del qual “nunca más se supo”), i va quedar catorzena de disset. La vida del senyor Kartner va canviar, però, el dia en què se li va acudir, ja entrat en la quarantena, crear una cançó i un “alter ego” per als carnavals holandesos. Per això, es va posar una barba falsa que al final va haver de substituir per una de real, i va empescar-se el nom de “Pare Abraham”, encara no se sap ben bé per què. I és que, mentre a Espanya triomfava Fernando Esteso i la “Ramona Pechugona”, nord enllà una cosa tan kitsch i tan innocent com la barba i el folk carnavalesc del “Vader Abraham” (així es diu en holandès) van arrasar.
Dos anys després, arribaria el seu matrimoni amb els Barrufets, que és el que el va fer famós aquí. El 1977 li encarreguen composar un tema per a una pel·lícula de dibuixos animats dels simpàtics personatges. Tot i l’èxit que arrossegava Kartner, la companyia que li va encarregar el tema es va curar en salut i, en principi, només va fer una edició de mil “singles” (ah, el single) del tema en qüestió, que van posar a la venda en una paradeta en un festival de “Schlager” on participava el Pare Abraham. Les van vendre totes el mateix dia. A partir d’aquí la cançó dels barrufets del Pare Abraham es va estendre com la pesta bubònica. A Holanda va vendre 400.000 còpies del single i 500.000 de l’LP que va treure aprofitant l’èxit. I va cantar en setze idiomes més, inclòs l’espanyol. En els anys posteriors, vendria 30 milions de còpies a tot el món dels seus discos, sempre, lògicament, acompanyat de veus sintetitzades que representaven que eren les dels Barrufets.
Però, amics, Kartner és holandès, i la cultura holandesa no admet els finals fàcils. Segur que si hagués sigut llatí, Kartner s’hagués dedicat a viure de la sopa boba i a cobrar “royalties”. Res més lluny de la realitat. A la dècada dels 90 se li va proposar participar en una espècie de “revival” nostàlgic dels Barrufets, una cosa semblant a aquests concerts d’artistes dels anys 80 que tenen molta tirada a França i a Anglaterra. El pare Abraham, però, es va disfressar de barrufet rondinaire i va dir que la idea no barrufava gens. Tot i que havia continuat composant cançons infantils fins ben entrada la dècada, i que el 1994 li van fer estampar les mans en una rajola del Passeig de la Fama de Rotterdam, va prendre la decisió que ja n’hi havia prou d’aquest color, blau lògicament. El “pare Abraham” va morir musicalment, Pierre Kartner va tornar a renéixer i va tornar a dedicar-se en cos i ànima a l’”schlager”, això sí, mantenint la seva barba característica. Fins al punt que avui en dia, als seus 73 anys, continua actiu. Té una web completíssima, vader-abraham.com, on el podeu contractar, comprar el seu merchandising i els seus discos, i fins i tot, si sabeu holandès, conèixer tots els detalls de la seva vida llarga i prolífica.

Banys de Nostàlgia (4): El Senyor Cordills

Quan érem molt petits, a casa nostra només vèiem dos canals de televisió i cap d’ells parlava en català. Per això, quan esmentem molts dels referents de la nostra infància, ho fem en castellà; “La Abeja Maya”, “Dragones y Mazmorras”, “D’Artacan y los Tres Mosqueperros” i tants d’altres. Per sort, des del 1983 (en depèn de quins llocs una mica més endavant), gràcies a TV3 vam saber que existien els “Barrufets” i no els “Pitufos”, i que els “comecocos” també podien parlar en català si els anomenàvem Pacmans. En els programes infantils de TV3 també van començar a aparèixer una sèrie de personatges nostrats, dels quals un perviu en la memòria de molts de nosaltres. Apareixia en l’espai “Fes Flash!”, que s’emetia a les tardes en horari post-escolar, i el seu nom era Senyor Cordills.
“Senyor Cordills, Senyor Cordills, se t’emboliquen tots els fils” era l’eslògan que l’acompanyava. Era, possiblement, la titella més senzilla que ha existit mai. La va crear Josep Maria Pujol, un excel·lent i ja desaparegut titellaire de la companyia Foc Follet (i creador també de moltes cançons per a infants com a membre del grup Ara va de Bo, amb Xesco Boix), i consistia simplement en una bola de fusta, amb uns ulls i unes celles de color negre, i quatre cordills gruixuts entrelligats entre sí. La principal virtut, i l’èxit, del senyor Cordills, és que sense emetre cap paraula ni so, explicava amb tota precisió qualsevol història, fins i tot amb un punt de màgic. La senzillesa era la màgia del personatge. El feien sortir del barret, interpretava la història del dia i se’n tornava a dormir dins del seu barret. L’única “concessió” és que, de tant en tant, apareixien en pantalla els guants blancs de qui el feia viure.
I una altra cosa; com és possible que una cosa tan senzilla pugui provocar tantes reflexions al seu voltant? Mireu quantes coses se m’ha acudit comentar al voltant del senyor Cordills:
1) Que segurament ara (vint-i-cinc anys després) seria impensable que un personatge com el senyor Cordills tingués l’acceptació que va tenir aleshores. Per començar, la programació infantil d’algunes televisions ha passat de les titelles al Pressing Catch, i de “La Bola de Cristal” als canals temàtics que són, simplement, contenidors de sèries de dibuixos animats.
2) Que els programes infantils que vam viure nosaltres tenien possiblement molta més creativitat que els actuals. En el món de la publicitat hi ha un axioma que diu que els millors creatius es troben en els països més pobres, i als anys 80 no hi havia tanta tecnologia però hi havia més “coco”. Podríem començar i no acabar; “La Bola de Cristal” (de la qual ja vam parlar l’any passat), “Planeta imaginari” (un programa produït a Sant Cugat en català i que al cap d’un any d’emetre’s va passar a emetre’s per TVE-1 a tot l’Estat; en aquest programa hi apareixien molts dels actors de l’”star-system” infantil català de l’època i va ser una de les primeres plataformes d’en Pep Bou, l’home de les bombolles de sabó). És injust que aquests programes ara només es puguin recuperar en hores no sempre agradables en canals de TDT o de Digital+ (com ha fet Clan TVE amb “Planeta imaginari”).
De totes formes, sapigueu que el Senyor Cordills, com l’Elvis, no és mort. La companyia Foc Follet va continuar amb els seus espectacles i fins fa no gaire algú deia que encara li havia semblat veure un senyor amb guants blancs portant una maleta. Només falta que el Senyor Cordills deixi de tenir fred i que algú el faci tornar a sortir. Només cal una bola de fusta i quatre cordills.

dissabte, 25 d’octubre de 2008

Europa, pura i dura

La visita a un familiar m'ha portat a fer un viatge de tres dies en què he tingut la sort de trepitjar tres països diferents: Suïssa, Alemanya i França. En concret, Basilea i Freiburg im Breisgau; la part francesa ha estat només de pas. M'agradaria compartir amb vosaltres algunes conclusions i impressions d'aquest viatge.
La primera és la curiosa impressió que em va provocar Basilea. A part que va ploure durant tot el dia de la nostra arribada, vaig poder comprovar que existeix una Suïssa gris, una Suïssa de viaductes, autopistes i fàbriques que atempten lliurement contra la respiració de les persones. Aquesta Suïssa és la que representa Basilea. I el meu acompanyant va donar-nos un argument demolidor: els suïssos, que poden ser de tot menys babaus, van col·locar la merda prop de la frontera amb França i Alemanya. La resta de Suïssa, així, continua sent el paradís de verdor i de vaques Milka que ens venen amb les postals. Ara bé, Basilea serà una ciutat gris i el seu equip de futbol qualificable, directament, de toies (o de "turistes de la Champions", com va escriure la premsa suïssa l'endemà del 0-5 contra el Barcelona), però m'agradaria plantejar-vos una pregunta. Què preferiríeu, un equip campió d'Europa dins un país de fireta o un equip que caigués a la primera prèvia de la UEFA però en un país com Suïssa, o un altre com Déu mana? Jo potser m'inclinaria per la segona; per veure bon futbol, sempre ens pot quedar la tele.
Freiburg em va provocar impressions semblants a les de Munic perquè el seu centre històric és molt semblant al de la capital bavaresa, però a petita escala i potser una miqueta més pintoresc. En un matí, està vist, però és un lloc molt agradable. La universitat fa que la mitjana d'edat de la gent que passeja pels seus impol·luts carrers sigui molt baixa, els tramvies conviuen amb les pedres i els vianants sense complicacions, i tot destil·la una impressió clara: que aquella gent viu de conya. Desenganyem-nos, desenganyeu-vos. Durant molts anys ens han estat venent la història que els centreeuropeus que han vingut aquí a establir-se ho han fet per la "qualitat de vida". Mentida de les grosses. Ho han fet pel clima, més benèvol, i pels preus, més baixos (tot i que no tant). A Freiburg, la tercera setmana d'octubre, feia una temperatura que els homes del temps nostrats dirien "d'hivern" (o sigui, 11 o 12 graus de màxima), i un cafè amb llet costava 1 euro amb 90. Però em resisteixo a pensar que només per això els friburguesos visquin pitjor que nosaltres. Quan els veia passejar sense pressa per entremig dels tramvies, sense aglomeracions, i quan veia els meus familiars plegar de la feina a les 5 de la tarda, i quan observava els serveis de la ciutat, la conclusió era irrefutable.
Per a viatgers curiosos, teniu dues opcions per arribar-vos a la zona. Easyjet vola des de Barcelona a l'EuroAirport, un curiós aeroport compartit entre dos països (França i Suïssa; la frontera és al mig de la terminal) i que dóna servei a Basilea, Mulhouse i Freiburg. Ryanair ho feia fins aquest divendres però ha eliminat la ruta Girona- Basilea, amb la qual cosa l'únic recurs que teniu és fer Girona- Baden (Karlsruhe) i llogar un cotxe per recórrer els 100 i escaig quilòmetres que us separen de Freiburg. Val la pena, perquè també podreu aprofitar el cotxe per fer excursions a moltes zones properes, incloses les ciutats frontereres franceses de Colmar, Mulhouse o Estrasburg.

dilluns, 20 d’octubre de 2008

La premsa del Movimiento

No sóc lector de Marca, però des de fa unes setmanes he hagut de claudicar i donar 7'90 euros setmanals a aquest diari que formava part de la cadena de rotatius del Movimiento que s'encarregaven de mantenir ben nets de rovell el jou i les fletxes. Però ofereixen, setmanalment, una col·lecció molt interessant; la història de la lliga espanyola en 20 DVD. La meva afició coleccionista m'ha empès, en conseqüència, a anar fent aquesta inversió setmanal.

Així és com he descobert un articulista esfereïdor. La seva pàgina setmanal és el Treblinka de la premsa esportiva. La inquisició, espanyola lògicament, rediviva. "A la cara y la cruz", aquest personatge es dedica a raspallar setmanalment un aspecte de l'actualitat esportiva (generalment castís) i a rajar barroerament contra un altre aspecte que no sigui del seu agrat. La primera setmana, vaig llegir un text contra Oleguer Presas que era de querella. Però, innocent de mi, vaig decidir-li donar una mica de marge. A partir d'aquí, però, s'ha succeït una col·lecció de textos que hauria firmat la ploma més rància del feixisme periodístic. Lògicament, per a aquest periodista (?) els bascos són molt dolents, i els catalans més, i si no animen a rabiar la roja mereixen la mateixa fi que Lluís Companys, i, la sorpresa d'aquest diumenge, els francesos encara més. L'article que fa bolcant bilis contra la sanció de la UEFA a l'Atlètic de Madrid és impropi d'un país civilitzat; arriba a dir que contra la invasió napoleònica amb les seves baionetes ben netes es va imposar un poble que tenia els collons ben grans, i rescata les famoses cremes de camions espanyols per part d'agricultors francesos quan Espanya va entrar a la CEE fa vint-i-dos anys. Aleshores sí que la tomata espanyola, per dir, valia 1 pela i la francesa 3. Però aquest senyor, que no deu sortir de l'altiplà de Madrid, ja no deu saber que molts productes a França s'estan començant a trobar més barats que a Espanya. Jo que visc nord enllà en faig sovint la prova i algun dia, potser, us penjo un estudi casolà i tot.

En resum, textos carregats de tòpics que alimenten més tòpics. Els meus també; perquè quan els llegeixo, a part de sentir-me com el nen del pijama de ratlles, només puc pensar en un home amb patilles, barba de dos dies, sobrepès, i ataviat amb una samarreta imperi sobre la qual van caient espurnes de cendra de cigarreta. Mentre llegeix l'article, renya a la seva senyora perquè la cervesa que li acaba de portar és massa calenta. De totes formes, en part, entenc al nostre home. Perquè en el mateix article en què insulta els francesos sense distinció, confessa que va estudiar en un col·legi de monjos franciscans de Madrid. Una combinació explosiva.

Ara bé, com sovint recordava Joan Fuster, "el més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres". El diari esportiu que representa que pertany a un grup de comunicació esquerranós (o si més no proper al govern espanyol del PSOE) acull en la seva nòmina un periodista, que assegura ser nascut a Sant Andreu de Palomar i que s'entesta en dissimular el seu madridisme i botiflerisme profund disfressant-lo d'una suposada afició a l'Espanyol. Com si, en el fons, li fes vergonya el que, al cap i a la fi, li dóna el pa a taula.

Va bé, la Segona B...

Deixeu-me que us expliqui una anècdota. Un exjugador d'un equip de Primera Divisió, d'aquests que fan negocis més enllà de l'Atlàntic, i formen grups de pressió amb altres clubs multimilionaris i altres mandangues, va treure's l'any passat el carnet d'entrenador nacional. Com molts d'altres. I com molts d'altres, també tenia ganes d'entrenar. Va dirigir-se a un periodista i a un analista d'un canal de televisió per veure si li podien cedir, enregistrats en DVD, partits de Segona B. Va explicar que li agradaria conèixer la categoria, que no havia vist massa partits i que es volia documentar. I va rematar-ho dient que, per començar la seva carrera, volia provar "un equipet de Segona B" (!). No puc evitar de dir-vos que quan veig la trajectòria del Barcelona Atlètic en la categoria no puc deixar de pensar en aquesta frase: "un equipet de Segona B..."

Si Televisió de Catalunya (d'ara endavant TVC) no hagués retransmès aquests partits de Segona B, ni el nostre protagonista ni ningú altre hauria pogut interessar-se per aquesta categoria. No totes les televisions autonòmiques ofereixen partits de Segona B i, les que ho fan, ofereixen quantitats econòmiques molt variables; alguns paguen més que TVC i d'altres paguen menys que TVC. Però TVC, l'única televisió que ofereix a tot Catalunya i sovint al món, a través del Canal Internacional, imatges dels equips catalans de Segona B, s'ha convertit ara en l'ase dels cops. I tot perquè, buscant una millor audiència per a la categoria, ha mogut l'horari dels partits televisats del diumenge a la tarda al dissabte al migdia. Potser TVC no ha sabut vendre la decisió, però la reacció ha estat furibunda per part de clubs, aficionats arengats pels mateixos clubs i fins i tot per la premsa local dels clubs. Els que sovint es diuen "companys" no han tingut problemes a provocar, amb escrits en alguns casos incendiaris (com els dels diaris de Lleida), el que després ha passat en alguns camps de la categoria en els últims mesos i anys, a saber:
- Pancartes contra TV3 (amb una magnífica lletra d'impremta) al camp del Sant Andreu.
- Intent d'entrada a la unitat mòbil de TV3 després del partit Gavà- Sabadell.
- Insults contra els comentaristes durant l'exercici de la seva feina als camps del Gavà (eren, però, aficionats del Sabadell) i el Badalona.
- Agressió als comentaristes durant el partit Reus- Sant Andreu de fa tres temporades.
Quan el savi assenyala la lluna, el neci mira el dit, diu un antic proverbi xinès. Quan es van començar a retransmetre partits, als clubs de Segona B (i més avall) se'ls va donar la mà, i ells van agafar tot el braç. No n'hi ha cap que hagi sabut ampliar el seu punt de mira més enllà de la mentalitat de la botigueta: es queixen que si ve la tele i/o els canvien l'horari perden taquilla (al Lleida- Sabadell es va demostrar que no és així), però no veuen que el seu equip, els seus jugadors, els seus espònsors de la samarreta i de la publicitat estàtica tenen visibilitat durant dues hores, en directe, per tot Catalunya. Però els emprenya més perdre 100 entrades de taquilla o vendre 20 bosses de pipes menys. Alguns equips de Tercera han arribat a demanar diners, i no pas pocs, per retransmetre un partit. Generalment, d'altra banda, aquestes actituds es corresponen amb equips que no han sabut pair un descens d'una categoria superior o que, directament, s'avergonyeixen d'estar a Segona B reclamant que ells es mereixen un major tracte per la seva "història". Algú no ha entès, sembla, que les categories es van inventar per alguna cosa i que la classificació, després de 38 jornades, sol ser implacable. Això sí, que no paguin justos per pecadors. Sé que hi ha un grapat de clubs que saben on són i que, lluny de dificultar la feina de la televisió, fan que cada retransmissió sigui un plaer.

I crec que el que acabo d'exposar són fets que pot veure tothom. Sense estar dins de la tele.

dimecres, 15 d’octubre de 2008

Banys de Nostàlgia (3): Casio Show

Us convido a fer una prova. Seieu-vos un dia en una vorera o un banc i observeu els rellotges que porta la gent que passa. Estic segur que veureu que un 80 per cent són analògics (amb agulles), i que de digitals n’hi ha ben pocs. Quan érem petits, però, és a dir a mitjans dels anys 80, estàvem en plena època de la ciència-ficció, i tota la mainada ens vam enamorar dels rellotges digitals, però no dels que deien l’hora i prou, sinó que havien de tenir tantes “pijades” com fos possible. Les classes del cole es convertien en una rellotgeria que moltes vegades derivava en un concert de música electrònica avançada a la seva època.
La majoria d’aquestes andròmines les fabricava, des de l’any 1974, la casa japonesa Casio, que avui en dia continua en actiu, però que en aquella època dominava el mercat de la rellotgeria a nivell mundial. Després, un senyor suís que es diu Nicholas Hayek es va inventar el Swatch i li va prendre el liderat als japonesos, però això ja són figues d’un altre paner (penseu que hi ha un grapat de marques de rellotges suïssos que són d’una mateixa empresa, o millor dit, d’un mateix holding, que fins l'any 1998 era SMH i ara és Swatch i punt).
El cas és que, a mitjans 80, qui més qui menys tenia un Casio. Molta gent, fos perquè no hi arribava econòmicament o fos perquè tenia por als perills derivats de la infància, va optar per un dels models més senzills, que algú ha batejat com el “Casio comunista”. Era un model molt senzill, molt pla, que simplement tenia hora, data, cronòmetre, llum i alarma. I ja està. El gran avantatge d’aquest model, segons la tira de testimonis de l’època, era que era un rellotge gairebé immortal. He trobat gent que assegura que una pila els durava 7 anys, o que fa 20 anys que el té i si li posa una pila encara tira, o que l’utilitza per les activitats més arriscades i mai deixa de funcionar. El model en qüestió no tenia “pijades”, però la inventiva escolar li va atribuir diversos jocs que es van fer popularíssims, amb el cronòmetre. El primer era intentar aturar el cronòmetre en una xifra determinada. I l’altre era engegar i aturar el mateix crono a tota velocitat; qui obtenia la xifra de centèsimes més baixa guanyava. Recordo un company de classe fenomenal en aquest sentit, que aconseguia aturar el crono a les 6 centèsimes. Existia un altre joc que era més salvatge que era veure qui aguantava més temps sense respirar, cronometrant-ho evidentment amb un Casio. Una altra virtut del “Casio comunista”, igual que els altres és que, si volies, podies fer que a les hores en punt, qual “pitos” radiofònics, sonés un senyal horari. Com que els rellotges de la classe no estaven sincronitzats, com feia Parker Lewis, a l’hora en punt acabaven sonant 15 senyals diferents, amb la qual cosa el professor de torn acabava histèric i, en ocasions, procedia a la confiscació.
Prenent com a base el model “comunista”, trobem una varietat de models extraordinària. Començant pel rellotge-calculadora, que també era una joia a les classes i et convertia en el rei del mambo. El primer va sortir de la fàbrica de Casio a Tòquio el 1981. Algun professor carca, a la dècada dels 80, els prohibia, però amb el temps vam poder comprovar que la majoria van haver d’admetre que per resoldre equacions i altres històries no ens podíem passar mitja hora fent operacions senzilles que eren ben bé secundàries, amb la qual cosa les calculadores i els rellotges calculadora van començar a ser permesos. Amb el rellotge calculadora va aparèixer un joc de caire més “cultureta”; consistia en què determinats números, llegits de cap per avall, es convertien en paraules. Per exemple, feu la prova i escriviu en una calculadora el número 51.705. Si gireu la calculadora del revés veureu que us apareix el nom d’una coneguda marca de salsa de tomata. Els que sí que van mantenir la condició de terrorífics per totes les èpoques van ser els “Data Bank”; tenien el mateix tamany que els rellotges-calculadora, van començar a comercialitzar-se a finals dels 80 i tenien la virtut que permetien emmagatzemar telèfons i alguna nota. Lògicament, amb aquesta propietat, eren “xuletes” ideals per als exàmens, sempre que no t’enganxessin mirant massa l’hora en mig de la prova.
Durant aquella dècada, Casio també va desenvolupar molts altres models que semblaven revolucionaris, però que sempre acabaven superats per una altra virgueria un o dos anys després. Per ordre cronològic:
- El 1980, Casio posa en marxa un rellotge que incorporava fins a quinze melodies utilitzables com a alarma.
- El 1982, Casio comercialitza el primer rellotge “dual”, és a dir, analògic i digital al mateix temps. Van fer-se més populars en la seva forma quadrada tot i que també n’hi havia d’esfèrics.
- El 1983, Casio inventa el “G-Shock”; eren aquells rellotges que portaven dues varetes metàl·liques que protegien la pantalla i una carcassa molt més gruixuda del que és habitual. La seva principal virtut és que eren virtualment irrompibles. Van fer una revifalla posant-se de moda a finals dels 90 i Casio va llançar una línia de G-Shocks més colorista, anomenada “Baby-G”, que va fer furor entre el públic femení.
- El 1984, Casio posa a la venda rellotges amb vídeojocs. Utilitzant el mateix esquema que les maquinetes de cristall líquid, aquelles en què les figures tenien unes posicions predeterminades per les quals s’anaven movent com podien, Casio ho aconsegueix controlar tot en un rellotge de polsera. Hi havia rellotges amb jocs de golf, de futbol i dels inevitables “marcianitos”.
- El 1987, Casio inventa el primer rellotge digital que funciona amb energia solar. Per la mateixa època, es posa a la venda un rellotge amb infrarrojos que portava incorporat un comandament a distància universal. Lògicament, això permetia putejar molta gent, per exemple, el profe que et volia passar un vídeo de la Setmana Santa a Cuenca. I també del 1987 és el primer rellotge que porta incorporat un petit sintonitzador de ràdio en FM.
Llavors, entrant a la dècada dels 90, Casio s’inventaria més virgueries; rellotges amb taquímetre per calcular velocitats, amb un sensor per obtenir la temperatura, amb pulsòmetre, amb GPS... però llevat de la revifalla dels G-Shock, el mercat tornava a ser suís i els Casio, per a molts, passaven a entrar en el museu de la nostàlgia.

Per cert, una precisió referent a una cosa que vam dir la setmana passada. Chicho Sibilio ja no és el jugador amb més punts anotats en la història de l’ACB, com vam comentar la setmana passada, ja que més endavant el van superar Jordi Villacampa i Alberto Herreros. Sí, però, que va ser el primer en passar dels 6.000 punts anotats i el primer que, d’alguna manera, va fixar la marca a superar.

dimecres, 8 d’octubre de 2008

Banys de Nostàlgia (2): Chicho Sibilio

L’esport és una activitat apassionant, però a vegades també molt injusta. La història de l’esport, de tots els esports, l’escriuen els noms dels jugadors o atletes que han assolit grans gestes. Al darrere seu, queden un grapat de magnífics esportistes sense els quals els herois possiblement no haurien estat herois, però que passen a la posteritat com a secundaris. Del bàsquet dels anys 80 i primers dels 90, l’època del primer “boom” basquetbolístic a l’Estat Espanyol, tothom recorda els noms d’Epi, Solozábal o Villacampa. Avui ens proposem recordar un jugador de qui, potser perquè va tornar al seu país en acabar la seva carrera, no parlem tant sovint, quan els experts el van considerar un dels millors alers d’Europa del seu temps.
Quan érem marrecs i jugàvem a bàsquet al pati de l’escola, i ens atrevíem a llançar de lluny, tots pensàvem en què érem Chicho Sibilio. Sabíem que, des que s’havia incorporat la línia de 6’25 uns anys abans, pocs jugadors eren tan efectius en els llançaments triples com aquell aler del Barcelona que jugava amb el “6” a la samarreta. La de sobre, la blaugrana, perquè sempre jugava amb una samarreta de màniga curta de color vermell a sota. Sibilio era un tirador d’elit, com ho demostra el fet que encara continua sent el jugador que ha fet més punts en la història de la Lliga ACB, més de 6.000 (comptant-hi més de 650 triples) i que el seu percentatge d’encert en els tirs de 3 (un 45%) l’han igualat o superat molt pocs basquetbolistes.
Chicho Sibilio es diu, en realitat, Cándido Antonio Sibilio Hughes, i l’hem portat a aquesta secció com una manera d’homenatjar-lo en el seu 50è aniversari, que va ser divendres passat, dia 3. Nascut a San Cristóbal, a la República Dominicana, va ser un dels internacionals més joves de la història del bàsquet al seu país, ja que va debutar als 17 anys. El Barça el va clissar i el 1976 ja jugava amb l’equip del Col·legi Alpe, aleshores filial del conjunt blaugrana. El 1977 va aconseguir la nacionalitat espanyola, es va incorporar al primer equip del Barça i ja no el va abandonar fins el 1989. És difícil trobar qualificatius pel seu palmarès: 5 Lligues ACB, 8 Copes del Rei, 2 Recopes d’Europa, 1 Copa Korac i 1 Mundial de Clubs. Com a curiositat, compaginava el seu contracte amb el Barça amb la disputa de lligues d’estiu amb equips del seu país. Era un jugador admirat pel seu joc però al mateix temps molt popular, i fins i tot va ser la imatge del joc “Exin Basket”, aquella andròmina en què hi havia un pavelló ple de forats d’aire impulsats des de l’exterior i una petita pilota de porexpan que s’havia d’encistellar.
A Sibilio, però, li van quedar dues amargors. La primera, tot i ser 87 vegades internacional amb Espanya, no ser convocat per als Jocs Olímpics de Los Angeles ’84, en què Espanya va aconseguir la plata. I la segona, que Sibilio va ser un altre dels jugadors que va patir el difícil caràcter del tècnic Aíto García Reneses. No treu que ara, Aíto reconegui que Sibilio va ser un dels millors jugadors que ha tingut. La relació entre els dos va ser molt difícil i, el 1989, Sibilio va deixar el Barça per anar a jugar al Tau de Vitòria, aleshores Taugrés. Allà no va aconseguir títols, però va continuar jugant a un gran nivell i va ampliar les seves marques fins els 34 anys, quan es va retirar.
Després d’entrenar sense massa èxit alguns equips del seu país, actualment, Chicho Sibilio dirigeix al seu país un programa d’una escola per formar basquetbolistes d’èlit, d’entre 14 i 22 anys, un projecte que va posar en marxa fa cinc anys. Sibilio vol, a mitjà termini, que aquesta escola disposi d’un pavelló per a 7.000 espectadors i una residència amb 50 habitacions, i que sigui la referència del bàsquet a Centreamèrica. De moment, aquesta escola “Academia de Alto Rendimiento Chicho Sibilio” té un equip propi que disputa les competicions estatals de la República Dominicana. En alguna ocasió ha fet alguna “tournée” per l’Estat Espanyol. Per tot el que ha donat al bàsquet, i més tenint en compte l’efemèride que hem comentat abans, no estaria de més i seria d’una justícia indiscutible que Chicho Sibilio rebés, sigui en forma de retirada de samarreta o sigui en un acte senzill, un càlid i merescut homenatge, encara que soni a tòpic, perquè segur que és part de moltes de les nostres vides.